La Tragèdia grega.

Tant la tragèdia com la comèdia van sorgir a Grècia a finals del segle VI aC.

El seu antecedent més clar és el ditirambe, himne que celebrava la mort i resurrecció anual de Dionís (el nom del qual en grec significa el déu “nascut dues vegades”; de fet, la seva llegenda mitològica parla d’una doble gènesi), déu del vi i de la vida silvestre . 

Dionís

La paraula tragèdia vol dir en grec “cant dels bocs”; es veu que en les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de

sàtirs dansaires, dirigits per un entonador o corifeu. 

Cor i corifeu s’enfrontaven en un agon o baralla amb un himne de paraules, música i ball. 

La matèria d’aquests himnes es reduïa a narrar les aventures de Dionís: les dues llargues peregrinacions per tota la terra, les seves persecucions i desgràcies i les seves alegries. 

En aquestes manifestacions hi havia moviment, però no podíem considerar que hi hagués teatre. 

Cor grec

En el segle VII aC. sembla que Arió, a Corint, va donar al ditirambe tradicional una forma culta i personal; però continuava essent lírica coral, sense acció dramàtica pròpiament dita. 

Un segle després, Tepsis (del qual en sabem poca cosa, a part que va existir) va afegir un actor que dialogava amb el corifeu, davant del cor, i que intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama pròpiament dit. 

El camí ja estava obert cap a la consolidació del gènere. 

La progressiva complexitat d’aquest enfrontament i la inclusió d’un argument heroic donarien origen al que posteriorment arriba a ser la tragèdia clàssica.

La tragèdia va adoptar com a argument les llegendes divines o heroiques. Així, després d’un període èpic i lírico-coral, els mites es van endinsar en aquest gènere per desenvolupar temes ètics-religiosos. 

Segons els estudiosos d'aquest gènere literari, la tragèdia és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen originades pel procés de desenvolupament de la polis (ciutat). 

En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal. 

Cal saber que les tragèdies no es representaven tal com nosaltres ho fem actualment, sinó durant tres dies seguits: cada dia un cicle sencer (tres tragèdies i un drama satíric, textualment: els sàtirs, companys de Dionís sortien a escena i representaven una barreja d'accions heroiques i bufonesques). 

sàtir

Cada dia s'interpretaven obres d'un autor diferent i al final de les festes s'atorgava un premi (en diners) al guanyador, mentre paral·lelament es reunia una assemblea per revisar com havia anat tot.

Se sap que els personatges de la tragèdia grega duien màscara, que amplificava la veu com un gramòfon. Cada personatge tenia la seva amb una expressió inalterable, que era la que simbolitzava quina mena de paper interpretava en l’obra: el de víctima, el de botxí o el de justicier, que es caracteritzaven, la primera, pel plor i, l’última, per un somriure plàcid, perquè la roda del destí es tancava després de la seva intervenció.

Els personatges nobles portaven coturns que eren una mena de sabates de fusta amb alça que servien perquè semblessin més alts. Així aconseguien que destacar sobre el cor i es percebien de seguida com a més importants, a part que el públic podia veure'ls amb més facilitat.

coturns

màscares

túnica

Normalment els vestits usats eren túniques, curtes o mitjanes i mantells. Segons els colors de les robes, el personatge tenia més o menys importància, així, els colors foscos eren per als personatges tristos, els alegres per als importants o els colors normals per a la gent del poble. Els actors usaven uns coixinets per fer-los més voluminosos segons la importància que tenien a la trama. També podien usar altres elements, com per exemple una corona en el cas dels reis...

Com en  les òperes actuals, una representació tràgica a l’Atenes del segle V aC. havia d’alternar cants, música i escenografia amb els recitats dels actors, que també cantaven o semientonaven determinades parts del seu paper. Les unitats que integraven una peça tràgica solien ser:

-El pròleg: o la introducció a la història. Per a molts no es tractava del començament de l’acció, sinó de la part en què s'explicaven els antecedents de l’argument i s’explicava el “conflicte” que l’obra dramatitzaria.

Seguidament es presentava els actors.

-El pàrode: és la part en què realment s’iniciava el desenrotllament de l’acció i consistia en el cant d’entrada del cor. Pels accessos laterals del teatre entrava el cor que es dirigia cap a l’orquestra, lloc on es quedava tota la representació. En aquest primer cant solia fer-se al·lusió a circumstàncies prèvies a l’acció dramàtica però rellevants per a aquesta.

-Els episodis: constituïen els passatges dramàtics intercalats entre els cants corals i eren parts dialogades en què actuaven els actors.

-Els estàsims: o cants del cor que, sense moure’s de l’orquestra, executaven acompanyats de vegades de sons instrumentals i de ball. 

Els episodis i els estàsims, s’alternaven lliurament en l’obra.

- Els comos:  (en grec el terme al·ludeix a lamentació davant la mort i solien tenir lloc en els moments de major importància dramàtica) o diàlegs entre el cor i el corifeu i els actors. 

Es podria considerar que el cor, a més de ser un actor, també feia el paper d’espectador de l’acció que en l’escena els actors reproduïen, ja que la seva missió era la de comentar l’acció dramàtica, aconsellar, rebutjar, animar o impugnar les accions o paraules dels actors. 

-L’èxode: és el cant final mentre va sortint del teatre.

Pel que fa al públic, quan la representació es feia durant les festes dedicades a Dionís, venia d'Atenes i d'altres polis gregues, gràcies a la bona mar de la primavera. I estava composat per tot tipus de pobladors.

Això feia que s'aprofités per fer propaganda i conscienciació cívica, tant a l'inici dels cicles com una vegada finalitzats. La cerimònia d'obertura dels festivals es convertia en una gran manifestació del poder atenenc i en una promoció dels deures ciutadans. S'exposava davant dels espectadors arribats d'arreu del món grec el tribut enviat pels aliats d'Atenes, es feien desfilar els orfes dels caiguts per la ciutat, l'educació i l'armament dels quals havien estat pagats per la comunitat, i es proclamaven els honors d'aquells que havien beneficiat a la polis d'alguna forma.

Els principals representants de l'estat s'asseien en les primeres files i havien de realitzar unes ofrenes a l'inici de la celebració. Bona part del finançament anava a càrrec dels ciutadans rics, que acomplien amb un impost anomenat "litúrgia", que servia per assegurar les necessitats bàsiques de la comunitat.

Teatre d'Epidaure

Segons la Poètica d'Aristòtil hi ha tres mitjans o tres instruments essencials en la tragèdia:

1.- La peripècia, o "una acció que es gira en sentit contrari".

2.- L'anagnòrisi o "reconeixement", és a dir, el fet de passar de la ignorància al saber.

3.- L'esdeveniment patètic o "acció que provoca destrucció o dolor".

Aquests tres mitjans són utilitzats a totes les tragèdies, però en escena el que més apareix és el tercer.

Conservem només 32 tragèdies de tres autors. En el cas concret d'Èsquil i Sòfocles, en conservem 6 i 7 tragèdies respectivament exclusivament gràcies a un manuscrit del segle X, (una còpia feta per a ús escolar) i portat a Florència el segle XV (el famós Laurentianus 32, 9) i d'Eurípides en tenim 19, especialment perquè s'ha conservat un fragment d'una edició que anava per ordre alfabètic (lletres H,I, K). De totes maneres creiem que els temes de les tragèdies conservades cobreixen força bé els grans trets de l'estil tràgic a l'època clàssica.

En Jordi Coca, crític teatral, director i escriptor, ens aporta un punt de vista singular a l’estudi de la tragèdia grega, segons ell:  

” Tots els estudis sobre la tragèdia àtica del segle V remarquen la grandesa poètica dels textos que hom considera que són els fundadors del teatre occidental. La bellesa i la profunditat de l’expressió, així com la idea completa de l’ésser humà que en podem deduir, són indiscutibles. També hi ha coincidència a destacar l’àmbit teatral atenenc pel que té d’espai públic -singular i solemne tant per la periodicitat en què es donava la festa de les Grans Dionísies com per la imbricació clara entre ficció, cerimònia religiosa i festa cívica-, la qual cosa el dota d’una característica dialèctica que, d’altra banda, és pròpia d’una cultura que s’expressa gairebé del tot a través de l’agon.

En aquestes coses no hi ha diferències més enllà de les precisions erudites. En canvi, vist des del punt de vista del teatre, de les arts escèniques, no se sol remarcar tant el que d’una manera abusiva en podríem dir la historicitat del teatre grec. És a dir, no s’insisteix prou en la idea que els textos tràgics que han arribat fins a nosaltres, al costat de les altes significacions poètiques, filosòfiques i culturals esmentades, i de les múltiples i profundes ressonàncies d’ordres diversos, “també” poden ser vistos com a referències a fets concrets, a personatges històrics i a preocupacions precises.”

Pel que fa al seu poder catàrtic, el podríem explicar així:Per efecte de la imitació, l’acció de la tragèdia aconsegueix una plaent sensació d’expurgació o neteja o catarsi de les passions (la purificació per la via del sofriment). Com que mostra la lluita de l’ésser humà contra el que no es pot evitar, s'hi trobem les passions humans, els conflictes morals i eterns de l’home i el públic sent compassió cap a la persona que no es mereix ser desgraciada perquè en el fons tem que a ell li pugui passar el mateix.

La majoria de tragèdies es basaven en dos cicles de mites:

• El cicle d'Argos que no explicarem aquí, perquè Èdip Rei no hi pertany, però que té com a principals personatges: Agamèmnon, el rei de Micenes; Clitemnestra, la seva dona; els seus fills: Electra, Ifigènia i Orestes; el seu germà Menelau i la seva dona Helena.

• I el cicle de Tebes, que és el que coneixerem amb més profunditat perquè Èdip Rei hi pertany, i del qual en conservem les obres següents:

1. Els set contra Tebes d'Èsquil.
2. Èdip Rei de Sòfocles.
3. Edipo a Colonos de Sòfocles.
4. Antígona  de Sòfocles.
5. Les Suplicants d'Eurípides. I
6. Les Fenícies d'Eurípides.

Per fer-nos una idea de què veien els espectadors grecs podem fixar-nos en aquest vídeo: