I sembla que arriben les vacances de Nadal...

I quan som a punt de vacances i jo sóc persona de detalls, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Tres coses de cada, perquè el tres és un bon  número:

Tres sèries: M'agraden molt les introduccions de les sèries, i a més, m'agraden algunes de les sèries que van després, us deixo dues intros i un trailer d'una que no en té, i què penso de la sèrie:

The Honourable woman és una sèrie d'una sola temporada, i amb ella ja fa, vull dir que explica molt bé allò que ha d'explicar: una  visió de la situació a l'Orient Mitjà que, crec, que ens fa veure les coses des d'un altre punt de vista:

D'American Crime dir-vos que n'han fet dues temporades, que cadascuna explica una història completa, que, com indica el títol, la història gira al voltant d'un delicte, i que l'important en ella no és qui n'és el culpable, sinó com aquest fet afecta les persones que envolten la o les víctimes. A més, molts dels actors de la primera temporada tornen a sortir a la segona amb papers completament diferents que proven la seva categoria:

I l'última no és americana sinó europea, concretament francesa: Les revenants, la primera temporada em va agradar molt, la segona em va deixar una mica amb el dubte de si sabrien acabar aquesta història o anaven improvisant sense saber què en farien, ara estic esperant que comenci la tercera:

  

Tres llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú: 

Lolita de Nabokov: un gran llibre sobre un personatge repulsiu que té un dels millors començaments que mai s'han escrit. Narrat en primera persona, provoca que sentis una certa empatia per ell, cosa que fa que hi hagi gent que n'abandoni la lectura. Té dues versions en cinema, la primera molt més bona que la segona, segons els crítics, perquè jo la segona no l'he vista:

La mala dona de Marc Pastor: Un llibre interessant, que explica una història que atrapa, basada en un personatge que va existir i a qui anomenaven la vampira del Raval. No hi trobem, però, la seva biografia, sinó una trama policíaca inventada ambientada a Barcelona. 

Manual per a dones de fer feines de Lucía Berlín: un recull de contes que aquest any ha rebut el premi llibreter on l'autora ens explica anècdotes viscudes que converteix en bona literatura. El conte que serveix per titular el recull és genial, però pocs no ho són.

Tres pel·lícules que m'han interessat moltíssim: 

Requiem for a dream és la pel·lícula sobre addiccions més bona que he vist mai. Potser tot el que s'hi explica no es basa en la crua realitat, però fa que entenguis què vol dir ser un addicte sense alliçonar ni construir hipòcrites històries morals.

The arrival és una pel·lícula que encara fan a les sales, l'última de Villeneuve, que uneix la quarta dimensió, el temps, amb el llenguatge, que explica moltes coses, moltes més de les que inicialment pot semblar i que té unes imatges molt i molt boniques.

Techo y comida és una pel·lícula petita de Juan Miguel del Castillo que explica, sense cap concessió al sentimentalisme, com de dura pot arribar a ser la vida durant la crisi si et toca de ple:

I, per acabar, tres cançons que m'agrada escoltar de tant en tant: 

Aniversari de Manel, ideal per desitjar per molts anys a qualsevol.

The mercy seat de Nick Cave and the Bad Seeds és d'aquelles que fa moure el cap a batzegades a mi, com a mínim.

I, l'Almost diamonds de Marc Almond, un dels cantants que ha estat més present a la banda sonora de la meva vida.

I prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta primera que ja hem passat i fins l'any que ve, que sona molt fort, però que, total, és d'aquí uns quinze dies...

Cims Borrascosos (5). Estudi d'un personatge.

Com he de fer la descripció del personatge que ens ha tocat de la magnífica i inspirada novel·la: Cims borrascosos de la mai prou valorada Emily Brontë.

Com us vaig dir, aquí us deixaré la mostra de com heu de fer la vostra feina, tot fent jo la meva. Espero no equivocar-me de personatge, perquè la memòria que tinc ara no és ja la que tenia, però diria que a mi em tocava fer Frances Earnshaw. 


Frances Earnshaw no té un paper gaire llarg a la novel·la, és un dels seus personatges secundaris. Apareix al capítol 6 i mor al capítol 8, però tot i així, en podem dir coses.

• Pel que fa a la relació amb els altres personatges, Frances és la muller de Hindley Earnshaw, el germà de Catherine, l'enemic de Heathcliff i l'hereu de Cims borrascosos; i serà, just abans de morir, la mare de Hareton Earnshaw i, per tant, cosí de Catherine Linton i únic continuador del cognom.
• La coneixem, com gairebé la resta de personatges de la novel·la, a través dels ulls de la senyora Dean que el primer que ens en diu és: El senyor Hindley va venir per a l'enterrament i, a més (cosa que ens va sorprendre a tots i suscità tota mena de murmuracions entre el veïnat), acompanyat d'una esposa. Fixeu-vos que no ve acompanyat de la seva esposa, sinó d'una com si les esposes poguessin ser moltes i aquesta en fos una? No, evidentment, per tant, per què utilitza el determinant una en comptes del que tocaria? No pot ser gratuïta aquesta tria i ho veiem encara més clar en el fragment següent. Però abans d'arribar-hi, fixeu-vos també en el que hi insereix entre els parèntesis: ja sabem que Gimmerton és relativament a prop de Cims Borrascosos i de la Granja dels Tords, però també sabem que, durant la majoria de temps narratiu, els personatges només es relacionen entre ells i que, comptades vegades, es fa al·lusió a d'altres: aquesta n'és una i, si es fa, és perquè ressalta encara més la novetat: a tots els sorprèn i tots murmuren en veure arribar la forastera. Per què?
• Amb la segona al·lusió ho entenem millor: Qui era i d'on venia, mai ens ho va dir; probablement no tenia ni diners ni un nom que la poguessin avalar, altrament no hauria amagat al seu pare aquest matrimoni. És una dona qualsevol, probablement, i així queda fixada, no té ni diners ni un nom, no procedeix de cap família que tingui una mínima dignitat. On l'ha coneguda el jove Hindley? No ho sabem, però el que ens diu Dean d'ella fa que hàgim de malpensar.
• Pel que fa al caràcter, no sembla que sigui difícil ni complicada: No era pas una persona que portés cap mena de trasbals a la casa amb la seva presència. Cada objecte que veié [...] semblava delectar-la [...]. Cosa que alleuja de feina la Sra Dean, però que també aclareix que no és una dona acostumada a manar. Una dona que entrava a casa seva com a senyora absoluta, sabia que podia disposar de tot i de tothom com li plagués i una de les coses que acostumava a fer era fer-se seu l'espai, canviant-ne coses, Frances no, entra i tot li sembla bé. Fins Hindley que, inicialment, pensa a fer algunes reformes, la veu tan còmoda a la casa que ho desestima.
• Només crida l'atenció per la por que li fa tot allò que té a veure amb la preparació del dol i de l'enterrament: La seva conducta en aquella circumstància em va fer pensar que era mig beneita. Pensem que som a una època on la mort era molt més comuna que ara i es vivia com a part de la quotidianitat,  Frances no ho fa perquè començà a descriure, amb una emoció histèrica, l'efecte que li produïa la visió del negre; tenia esgarrifances [...] i tot perquè [...] tenia tanta por de morir! Sentiment que actua com una premonició que, per si no havia quedat prou clara, es completa quan Dean en fa la descripció física.
• Tot i que físicament és [...] més aviat prima, però jove i d'aspecte saludable i els seus ulls guspirejaven amb la lluentor dels diamants. Ens remarca que la respiració se li accelerava en pujar les escales [...] i que de vegades tossia fatigosament. O sigui que no és tan saludable com pensa i fins els ulls que li guspiregen poden ser un símptoma de la febrícula que ocasiona la tuberculosi.
• Dean també ens diu que Frances inicia una relació de germana amb Catherine, la besava i jugava amb ella, però que aquesta no anà més enllà perquè la nena s'anava tornant més sorruda a causa del tracte que es dóna a Heathcliff.
• De fet, de Frances en tenim al·lusions abans de la seva aparició, durant la lectura que Lockwood fa del diari de Catherine al capítol 3, hi surt com a obedient esposa: Frances, estimada, estira-li els cabells quan passis pel seu costat [...] Frances li ha estirat els cabells enèrgicament; i després ha tornat i s'ha assegut sobre la falda del seu marit [...] s'han estat, com dues criatures, besant-se i parlant de beneituries [...]. Només preocupada pel benestar del seu marit i pel propi, difícilment, doncs, amiga de Catherine.
• Cap a finals del capítol 6, se'n torna a parlar a causa de l'encàrrec que el seu marit li fa: la senyora Earnshaw assumí la responsabilitat de mantenir controlada la seva cunyada [...] utilitzant la mà esquerra [...] amb la força ella ho hauria trobat impossible. La manera com es planteja la seva intervenció deixa clares les seves limitacions físiques.
• Durant tot el capítol 7 no se'n fa esment remarcable i el 8 comença amb el naixement del seu únic fill: Hareton, de qui no sabem, com és habitual a la novel·la, que estava embarassada. Els embarassos deurien ser un tema tabú a l'època, perquè dels tres naixements que hi ha a l'obra no en sabem res fins que ocorren.
• Ja des del naixement s'anuncia la mort de Frances amb una fredor que no té res a veure amb la nostra sensibilitat: Però el doctor diu que la senyora se'n va: [...] tuberculosis [...]  i no s'està de comunicar-li a Hindley la seva opinió: [...] és un miracle que la seva esposa hagi pogut viure fins a poder donar-li aquest fill. [...] hauria d'haver sabut escollir millor i no quedar-se una xicota tan delicada!
• Però mentre viu, i a causa de la seva maternitat, se sent [...] fora de si d'alegria. [...] mai no li va fallar aquell cor animós. Fins que una nit que el marit la du al llit: ella va passar les mans al voltant del seu coll, la cara li canvià i es va morir. Perquè en aquest llibre ja sabem que la gent es mor ràpidament quan sabem que s'ha de morir.

Per tant, i com a conclusió, Frances no és un personatge important, però sí que és necessari per fer possible l'aparició de Hareton. 
Per què se la va construir com un personatge d'obscur o desconegut passat, no ho sabem del cert, podria ser per fer més creïble la degradació posterior de Hindley, que, casat amb una dona amb cognom, segurament hauria estat més controlat i no tan complagut.

El que sí que sabem és que se la descriu com una dona jove enamorada profundament del seu marit, a qui obeeix en tot i que, segurament, hauria estat una mare amatent.  

Cims borrascosos (4)

Capítols 8 i 9: la història prosegueix a bon ritme, tot i que hi ha un moment que tornem al present a fi de fer creïble el paper de narradora de la senyora Dean.

El capítol 8 comença a l'estiu de 1778, "al matí d'un bonic dia de juny que va néixer un infant preciós."

Tot i que no en teníem notícia, la dona de Hindley estava embarassada i té un nen, just abans de morir a causa de la tuberculosi. El metge li diu al nou pare que "hauria hagut de saber escollir millor i no quedar-se una xicota tan delicada." mentre ell nega l'evidència de la malaltia de la seva esposa.

La nova mare tampoc no és conscient que és a punt de morir i se sent molt animada i contenta per haver tingut un hereu, uns dies després, però, té un lleu atac de tos i mor: "ella va passar les mans al voltant del seu coll, la cara li canvià i es va morir."

La senyora Dean, Ellen, com li diré a partir d'ara, perquè és més curt, sap que Hindley només estimava dues persones: "la seva esposa i ell mateix" i està convençuda que mai estimarà cap altre ésser, ni  el seu fill a qui haurà de criar ella, mentre Hindley es torna agressiu i malcarat, cosa que fa que marxin tots els criats menys ella i Joseph.

És llavors quan sabem que era germana de llet de Hindley, per la qual cosa han de tenir la mateixa edat.

sanatori 

S'inicia el procés de degradació de Hindley: sense dona comença a beure i a jugar, és un mal exemple per als nois, amb qui a més és violent i ells intenten coincidir-hi el mínim. 
Fan la seva vida junts, excepte quan Edgar Linton ve a visitar a Catherine.

Heathcliff sent gelos d'aquestes visites: té apuntades les tardes que Catherine passa amb Linton i les que passa amb ell.

Linton no deu pensar ni en la possibilitat de tenir-ne perquè per a ell Heathcliff no és algú a qui s'ha de tenir en compte.

Catherine, segons Dean, continua conservant les dues naturaleses:

• La que mostra a Heathcliff: salvatge i apassionada. Tot i que es destaca que Heathcliff ha canviat també: "ja havia perdut tots els beneficis de la seva primera educació; la sensació de superioritat (...) havia desaparegut. Llavors l'aspecte exterior començà a anar amb consonància amb el seu deteriorament mental (...)" i, tot i que continua essent inseparable de Catherine "havia deixat de manifestar-li el seu afecte amb paraules i rebutjava amb agressiu recel les carícies juvenils de la noia."
• La que mostra als Linton: una senyoreta cordial i amigable que aviat els enamora.

Però, cap al final del capítol, la natura salvatge de Catherine és descoberta per Edgar, gràcies a l'actuació de la senyora Dean. Quan aquest arriba, ella li està demanant que marxi i l'altra s'excusa dient que l'amo detesta veure'm traginar en presència seva. Estic segura que el senyor Edgar m'excusarà. I Catherine la pessiga, cosa de la qual ella es queixa amb un crit, fins que Catherine que Mai havia pogut dissimular les seves passions li dóna una bufetada.

Linton, que presencia l'escena, s'esparvera i més quan veu que es capaç de sacsejar el petit Hareton, llavors és ell qui rep i es disposa abandonar la casa notablement ofès i amb la intenció de no tornar-hi.

Però Catherine suplica i expressa que no ha fet res d'això de manera deliberada (és el seu geni el que ha esclatat) i el convenç.

Linton accedeix i es queda amb ella fins que arriba Hindley, segons Ellen, aquella estona ha servit per fer-los capaços d'abandonar la disfressa de l'amistat i declarar-se mútuament amants.

El capítol 9 té com a fet més important la desaparició de Heathcliff, però comença amb Hindley que arriba amb ganes de matar algú de vosaltres. Ellen s'hi enfronta amb tranquil·litat, acostumada a les seva violència, però quan troba el seu fill, que no para de plorar als seus braços, el deixa anar i és Heathcliff qui el salva, per instint, no per bondat, com ens aclareix la narradora/serventa: El seu roste expressava [...] desesperació per haver estat ell mateix l'instrument que havia frustrat la seva venjança.

Hindley desapareix de l'escena després del fet, avergonyit i apareix Catherine que vol parlar a soles amb Ellen. Ella li diu que a la cuina no hi ha ningú més, tot i que Heathcliff no ha marxat enlloc.
El que llegim a continuació ens deixa claríssim com i a qui estima Catherine. Estima Lindley perquè, com diu Ellen, és ben plantat i jove i alegre i ric i perquè ell l'estima. Però estima Heathcliff de manera completa: El meu amor per Heathcliff és com les roques eternes que hi ha a sota de tot, una font de plaer visible escassa, però necessària. Nelly, jo sóc Heathcliff, [...]. 
Però Heathcliff no ho sent tot, marxa quan ella diu que no s'hi pot casar perquè serien captaires i serà després que Ellen li dirà que era allà.
Catherine es passarà la nit, fosca i plujosa, primer buscant-lo i després quieta asseguda, sense marxar a dormir, per la qual cosa agafa unes febres que acabarà de curar a la Granja dels Tords.

I aquí ens tornem a trobar amb la mort sobtada en aquest cas, de dos dels personatges de qui en sabem ben poca cosa, els pares d'Edgar i d'Isabella: tan ella com el seu marit agafaren les febres i moriren amb pocs dies de diferència.
I és que aquesta manera de narrar és molt típica de la novel·la, hi ha episodis que s'expliquen amb massa detalls i tot, mentre que d'altres gairebé no t'adones que passen. Realment, el paper dels pares Linton era molt circumstancial, interessen les passions dels personatges de la generació d'Ellen i, com els pares Earnshaw, despareixen quan poden trabar l'acció d'alguna manera.
Després del dol (passen tres anys) Edgar i Catherine es casen, Catherine demana que Ellen vagi a viure amb ells i, d'aquesta manera, Hareton creixerà sense que ningú se l'estimi.

El capítol es clou amb una tornada al present: la majordoma ha donat per atzar una mirada al rellotge [...], veu que és tard i plega.

Cims borrascosos (3)

Capítols 6 i 7:

La senyora Dean continua narrant la seva història. Resulta inversemblant fins a quin punt en recorda tots els detalls, però hem de disculpar aquesta llicència que s'utilitza a fi que sigui creïble que nosaltres la puguem conèixer a l'hora que la coneix Lockwood.

El capítol 6 comença amb l'arribada de Hindley "acompanyat d'una esposa" que la senyora Dean qualifica de "mig beneita". 
Quan ens en fa la descripció física ja ens anuncia que morirà jove: "Era més aviat prima, però jove i d'aspecte saludable, i els seus ulls guspirejaven amb la lluentor dels diamants. (...) la respiració se li accelerava en pujar les escales (...) que de vegades tossia."

De Hindley ens en remarca els canvis: "S'havia aprimat, havia perdut el color i parlava i es vestia d'una manera molt diferent."

Com a hereu, posa normes noves a la casa, Heathcliff es veu relegat a fer de mosso i sovint és castigat físicament. Ell aguanta bé els nous inconvenients, perquè continua tenint a Catherine com a companya de jocs voltant pels erms.

Una nit que no tornen, Hindley ordena que es tanquin les portes, la senyora Dean no ho fa i rep Heathcliff que ve sol, Catherine s'ha quedat a la Granja dels Tords perquè s'ha fet mal.

Aquesta anada, que tindrà força conseqüències, serveix primer per contrastar la vida que es du a les dues cases:

• als cims els nens "passen els diumenges a la tarda drets i tremolant en un racó, mentre els adults mengen beuen i riuen davant del foc".
• a la granja tenen una "esplèndida peça encatifada de color carmesí, amb taules i cadires cobertes de carmesí i un sostre blanc (...) A nosaltres ens hauria semblat el cel (...)."
  
  

I segon, per veure com consideren Heathcliff la gent de fora dels Cims: "La senyoreta Earnshaw rondant per la regió amb un gitano!   Segur que és aquella estranya adquisició que el meu difunt veí va fer en el seu viatge a Liverpool, un petit mariner indi, o un nàufrag americà o espanyol." Fins arriben a dir: "no és més que un noiet, tot i que té una mirada tan ferotge que... no seria un favor per a la regió penjar-lo immediatment abans que mostri la seva naturalesa amb actes, a més d'aparences?"

Cosa que evidencia fins a quin punt ha canviat la nostra societat pel que fa als nens i també com es creia, almenys a la novel·la, que l'aparença d'una persona era la imatge del seu caràcter.

L'endemà, el senyor Linton puja a parlar amb Hindley per reprovar-li com educa la seva germana i Hindley prohibeix Heathcliff que parli amb ella, sota l'amenaça de l'expulsió de la casa.

El capítol 7, es divideix en tres parts:

• La tornada de Catherine als Cims, després d'haver passat cinc setmanes a la Granja, convertida en una senyoreta: "una digna persona, amb tirabuixons castanys caient-li per sota el barret de castor guarnit amb plomes i un abric llarg de roba (...)" allunyada d'aquella nena salvatge que voltava amb Heathcliff. Mentre que el seu company: si "ja anava deixat i esparracat, des d'aquell moment hi anava deu vegades més." Quan Catherine el veu li demana si s'ha oblidat d'ella i li diu que va molt brut, això a ell el disgusta i no sopen plegats aquell dia. 
  
• La vinguda dels Linton a fer visita l'endemà al matí. Heathcliff ha meditat i vol que la senyora Dean l'arregli, ell expressa el desig de tenir "els cabells rossos i la pell blanca" però Dean li aconsella que no sigui orgullós i que aprengui a no mostrar el mal geni, perquè ella pensa que "un bon cor t'ajudarà a tenir un bell rostre." Quan és a punt de sortir, Hindley el veu, ordena que vagi a les golfes i es riu dels seus rulls, cosa que fa que el jove Linton els compari amb "una crinera de poltre" i que ell li llenci la sopera amb la salsa de poma per sobre. Hindley el castigarà, Isabella, plorarà i Catherine li recriminarà a Linton les seves paraules. Quan arriba la banda de Gimmerton a tocar sabem que és Nadal i Catherine aprofita per anar a parlar amb Heathcliff. Després hi parlarà Dean, que s'adonarà del caràcter venjatiu del noi: "Estic intentant planejar com em venjaré de Hindley. No em fa res si he d'esperar molt de temps, la qüestió és que ho pugui arribar a fer.", cosa que la deixarà horroritzada.
  
• La interrupció del relat que ens fa tornar al moment present, ser conscients del temps que ha passat i remarcar fins a quin punt Lockwood n'està gaudint. Així quan la senyora Dean diu: Però, senyor Lockwood, estic oblidant que aquestes històries no el poden divertir. Lockwood demana que continuï fil per randa. I fa també una afirmació sobre la vida autèntica de clara filiació romàntica: "aquí la gent viu de manera més autèntica, són més ells mateixos, i no canvien tant per les aparences i les frivolitats exteriors." Llavors la posa d'exemple a ella, que no és com els servents als quals està acostumat, sinó que, diu que es nota que "s'ha vist obligada a cultivar les seves facultats intel·lectuals."

Cims borrascosos (2)

Capítols 4 i 5.

Continuem coneixent la història. Durant aquests capítols ja veiem que el que interessa explicar no és allò que Lockwood viu, sinó allò que s'ha viscut a Cims borrascosos i a la Granja dels Tords. 

Al capítol quart hi apareix la senyora Dean (Nelly o Ellen), personatge que farà creïble que el lector pugui arribar a saber tots aquells enigmes que han aparegut durant els tres primers capítols.
Quan arribarà el vespre, i Lockwood li demanarà que l'acompanyi i li expliqui coses, començarem a conèixer, de debò, què pretén explicar la història i, a més a més veurem que l'estructura de la novel·la és in media res.

La Sra. Dean es presenta com una dona madura que ha estat sempre relacionada amb Cims borrascosos i la Granja dels Tords, cosa que la converteix en el personatge idoni per a fer de segon narrador. Ella li explicarà a Lockwood tot el que sap de l'espai i dels seus habitants i, de retruc, ens ho explicarà a nosaltres. La filiació amb la família és senzilla: la seva mare va fer de dida de Hindley Earnshaw, germà de Catherine, quan ella també era un bebè, cosa que la converteix en germana de llet d'aquest.

Com que és una dona xerraire i a Lockwood li agrada escoltar-la, al capítol quatre tindrem la primera de les moltes vegades que mentre ell sopa ella fa mitja i li explica la història tal i com la va viure.

I el primer que sabem és la situació econòmica de Heathcliff. Segons la senyora Dean és molt ric, molt avariciós i molt aspre, tot i que no sap com va fer els diners, li consta que cada vegada en té més. També li/ens diu que es va casar amb la germana del senyor Linton que era el marit de la senyoreta Catherine. Recorda quan va arribar a la casa, l'havia trobat el senyor Earnshaw perdut i sense saber parlar pels carrers de Liverpool, el pare de la Catherine i del Hindley, i se'l va quedar. La mare el va rebre amb moltes reserves, no entenia perquè el seu marit havia dut allà un nen negre i brut si ja en tenien dos, i els nens, que tenien 14 i 6 anys respectivament, i ella, el van rebre enfadats, perquè per culpa de la seva aparició, s'havien quedat sense regals (el fuet que havia demanat la Cathy és un regal que lliga força simbòlicament amb el seu caràcter) i el van deixar dormint als peus de l'escala de la casa. 
Al dia següent el senyor Earnshaw es va enfadar tant, en veure on havia acabat dormint el nen, que va fer fora de la sala la petita senyora Dean.
Quan hi va tornar, uns dies després, la situació havia canviat, es va trobar que Hindley continuava sense suportar-lo, el considerava un usurpador que li volia prendre el pare, però que Catherine s'havia convertit en la seva amiga inseparable.

El nom que li van posar, el van treure d'un fill que se'ls havia mort en néixer i no li van posar cognom, de petit, era un nen pacient, endurit, capaç d'aguantar qualsevol maltracte si acabava aconseguint el que volia, cosa que va fer que la senyora Dean cregués, equivocadament com ja ens aclareix, que no era rancuniós.

Del vell amo, el Sr. Earnshaw, sabem que s'estima moltíssim aquest nen trobat i que es preocupa per l'educació i el benestar dels seus fills. De la Sra. Earnshaw, a part de saber que no li agrada la vinguda del nen, no se'ns diu gairebé res més i mor dos anys després sense deixar cap empremta remarcable.

De Hindley Earnshaw ja n'havíem sabut algunes coses a partir de les notes que Lockwood havia llegit la nit que va passar als Cims durant el capítol 3. Ella s'hi refereix com al substitut detestable del pare, l'acusa de blasmar-lo en no respectar les seves últimes voluntats (tractar Heathcliff com un germà més), parla de com els tracta de malament i de com intenta de separar-los; de la seva dona Frances, que sembla que està completament d'acord amb ell i que es passa tota l'estona amb els seu marit fent-se amoretes... per tant, l'única cosa que d'ell afegeix, de moment, la senyora Dean és que l'arrel de la disputa entre ells dos s'inicia la primera nit, quan arriba, i continuarà sense canvis fins que es fan grans.

Pel que fa al temps, sabem que fa 25 anys que Catherine Earnshaw va escriure les notes que Lockwood troba i que en fa 18 que la senyora Dean viu a la Granja dels Tords, on va anar quan la senyoreta es va casar amb el senyor Linton.

El fet més important del capítol 5 és la mort d'Earnshaw pare. Ja a l'inici se'ns anuncia que això és el que ha de passar: "(...) el senyor Earnsahw començà a declinar. Havia estat actiu i vigorós, però les forces el van abandonar sobtadament." Però abans d'arribar a aquest punt, Dean ens raona per què la situació canviarà radicalment arran d'aquest fet:

• Ell no pot simular de cap manera la predilecció que sent per Heathcliff cosa que, d'una banda, fa que el noi es torni massa "orgullós i ferotge" i, de l'altra, que l'animadversió entre ell i Hindley augmenti. (Hindley, però, és enviat pel seu pare a estudiar a un internat, com li aconsella el pastor que tenen a casa, tot i que ell pensi que faci el que faci, no se'n traurà gran cosa)
• Joseph, que ja és part del servei, exerceix la seva influència, força negativa, segons la senyora Dean, sobre el senyor i el convenç de la necessitat de pujar els fills amb mà de ferro.
• Mentrestant es va desvetllant el caràcter de Catherine: "ens acabava la paciència cinquanta vegades, o més, cada dia"; "una bestiola salvatge i perversa" "però tenia la mirada més encantadora del món", mig diable, mig criatura angelical. I els seus sentiments cap a Heathcliff, per qui "tenia massa afecte" i a qui dominava. I aquí ja podem començar a veure el simbolisme del regal que Catherine li havia demanat al seu pare quan va anar a Liverpool.

El pare "va morir plàcidament a la seva cadira un vespre d'octubre", és una escena gairebé morbosa, almenys a l'actualitat, perquè és Catherine, qui se n'adona quan l'abraça per dir-li bona nit. S'ha de destacar que Heathcliff i ella es consolen imaginant-se el cel com un lloc meravellós.

Concloent, en aquests dos capítols sabem els llaços familiars que uneixen els personatges principals:

Catherine i Hindley Earnshaw eren germans i fills del senyor Earnshaw, antic amo de la casa. Heathclif era un germà postís, o adoptat, que mai va ser acceptat per Hindley, mentre que sí que ho va ser per Catherine.

Sembla que Frances i Hindley van tenir un fill que és el Hareton Earnshaw que fa de criat a Cims Borrascosos.

Catherine es va casar amb un tal Sr. Linton i va tenir una filla que és l'actual senyora Heathcliff perquè es va casar amb el fill de la germana del Sr. Linton i de Heathcliff, i que ara ja és mort.

Ara, com es va arribar fins a la situació actual? Ja ho anirem veient.

Cims borrascosos (1)

La lectura de "Cims borrascosos" l'anirem fent per capítols i, de cada capítol, anirem traient allò que anem sabent de significatiu i ho assenyalarem. Aquí s'anirà recollint. Al final haurem d'unir totes les peces. 

CAPÍTOLS 1,2 i 3.

A l'inici de la novel·la ens trobem amb tot de personatges dels quals deduïm que tenen o han de tenir un passat interessant i misteriós, però dels quals no en sabem res del cert. Sembla que hàgim entrat de sobte a un món desconegut del qual no sabem les regles de funcionament, les sinèrgies que hi ha entre les persones que el poblen, els codis de conducta, què fa que actuïn com ho fan...

De la mà d'un narrador que tampoc coneixem gaire, entrem a un món que ell també desconeix i del qual és ell el primer que es sorprèn, interpreta les coses segons la seva visió del món i veu que les ha de reinterpretar perquè tampoc les entén a la primera i nosaltres vivim la seva estupefacció com a pròpia.

Comencem:

El nostre narrador és el senyor Lockwood que ha llogat la Granja dels Tords que li ha sembla adequada perquè vol fugir una temporada de la societat, ja que creu que en la seva naturalesa hi ha la misantropia. Ell mateix ens explica que es va enamorar perdudament d'una noia i que quan es va trobar correspost, la va defugir (pàg. 11). Sembla que no van tenir altra comunicació que la que se sosté amb les mirades, però que aquestes eren tan clares que ella va acabar marxant desconsolada i ell es va sentir menyspreable.

D'ell podem deduir a través del seu comportament, que tot i creure's un misantrop, no sap viure sol (el primer que fa és anar a fer una visita al propietari de la casa que ha llogat i, l'endemà, tot i que no ha estat ben rebut, hi torna), que té capacitat d'ironia (pàg. 16), que associa bellesa i bondat (pàg. 22) i que quan s'enfada molt, perd els papers fins al punt que ell mateix es compara amb el rei Lear. (pàg. 24).

El rei Lear

Aquest narrador es mou en un temps (època) concret, ja que la novel·la s'inicia amb la transcripció d'un any: 1801. Pel que fa al temps meteorològic, la primera tarda és boirosa i freda, durant la segona hi cau una nevada que fa desaparèixer els camins, cosa que ens situa a un hivern dur.

Pel que fa a l'espai, tot i que primer se'ns cita aquesta Granja dels Tords, sabem que ell ara es troba a Cims Borrascosos, on habita el seu propietari a qui va a visitar. El paratge és qualificat de regió meravellosa pel que té d'allunyada del brogit de la societat, de paradís per als misantrops. Sabem que és un espai assolat pels vents de nord i per les tempestes, on només hi ha uns quants arbres (arços i avets) esprimatxats i girats a causa del vent. L'edifici es descriu com a resistent (pàg. 9) i a la seva porta hi ha una inscripció amb el nom d'una persona: Hareton Earnshaw i una data: 1500. L'interior sembla poc còmode: una gran sala amb una llar de foc que no s'utilitza com a cuina, però on hi ha lleixes plenes de plats, gerres..., menjar conservant-se a la part més alta, amb un sostre sense coberta interior i amb pocs ornaments (pistoles d'arçó i tres pots de llauna pintats). El terra és blanc i llis, hi ha cadires de diferents colors amb uns respatllers alts. 

Sabem també que la distància entre les dues edificacions és de 4 milles, per tant, totes dues queden isolades respectivament.

El primer personatge amb qui Lockwood es troba és amb el senyor Heathcliff, l'amo. La primera sensació que li transmet és la simpatia de trobar-lo antipàtic. Com que ell ha arribat aquí fugint de la societat, el veu com una mena d'alter ego. Ens diu que és un home de poques paraules (si pot fer gestos, com saludar amb el cap, no emet sons), que es poc hospitalari, quan el convida a entrar ell s'adona clarament que no vol que entri, quan li diu que torni quan vulgui també s'adona que prefereix que no ho faci; taciturn, sorrut, arrogant, groller i intel·ligent. Físicament ens diu que és alt i ben plantat, amb la pell fosca i que deu tenir uns quaranta anys. També sabem que va vestit i té maneres de senyor deixat. Quan s'adona que és cruel (pàg. 13) -el deixa sol amb el perill que els gossos que hi ha a la sala li facin mal- no només no s'apressa a salvar-lo sinó que es diverteix deixant-lo que pateixi una mica més; i malvat (pàg. 18) deixa de sentir simpatia per ell. També ens descriu com tracta o què sent pels pocs que l'envolten: hi ha en Joseph i un tal Hareton que semblen criats; i la noia, la senyora Heatcliff, a qui odia.

De Joseph ens diu que és vell, robust i musculós, mal humorat i ple de fàstic i que té la mirada agra. Veiem, també, que és força supersticiós i que creu que la senyora Heathcliff, una noia que viu a la casa, el pot embruixar.

De Hareton sabem que és un xicot jove, que va sense jaqueta, però que se la posa quan ha de prendre el te, tot i que tant la seva roba, com la seva manera de parlar són rudes, que és deseixit i arrogant, però que és més amable del que sembla, ja que quan Lockwood diu que vol marxar, s'ofereix a acompanyar-lo, cosa que li prohibeix Heathcliff. També observem que està ressentit amb la sra Heathcliff, perquè quan ella li diu que sí, que l'acompanyi, ell sembla que llavors diu que no, que si ella vol, ell no en té ganes.

A la senyora Heatcliff la coneixerà al segon capítol, quan fa la segona visita. Ella és dins la casa quan ell truca, però no s'acosta a obrir-li. Quan ell finalment decideix entrar la troba immòbil i muda, amb una mirada indiferent. Ens en fa una descripció física completa (pàg. 16) amb la qual ens adonem que la troba bella. Inicialment pensa que és l'esposa de Heatcliff, però ell li ho nega, és la seva jove, la vídua del seu fill. El narrador li calcula uns disset anys. Sembla que no se sent gaire còmoda a la casa i quan se sent atacada per en Joseph li respon amb amenaces d'embruixar-lo.

L'altra personatge que apareix en aquests dos primers capítols és Zillah, la cuinera, de qui se'ns diu que és corpulenta. Apareix quan Lockwood és atacat a fora pels gossos, se l'endú cap a dintre per tenir-ne cura, d'una manera molt poc delicada i li busca una habitació per dormir. Abans de deixar-lo sol, l'avisa que no faci soroll, que el senyor Heathcliff té unes idees estranyes sobre el lloc on dormirà i li comunica que tots els habitants de la casa són éssers estranys.

El capítol tercer relata la nit plena de malsons que Lockwood passa als cims, i al capítol quart hi apareix la senyora Dean, personatge que fara creïble que el lector sàpigaº1 tots aquells enigmes que han aparegut durant els dos primers capítols.

El Sr. Lockwood passa el que ell qualifica com la pitjor nit de la seva vida a Cims Borrascosos (pàg. 30) cosa que el farà decidir-se per no tornar-hi, almenys de manera voluntària. Té somnis tumultuosos, a l'últim del qual se li apareix un fantasma, el de Catherine Linton, segons la seva presentació, que li diu que fa vint anys que vaga i que li demana si la pot deixar entrar (pàg. 33). L'aparició el fa cridar de por, no podrà dormir més i, després d'esperar que tothom estigui despert, marxarà cap a la Granja dels Tords. Allà i ja en el capítol 4, ens confessarà que és voluble, ja que, després de passar tot un dia sol, no suporta estar-ho per més temps i reclama la companyia de la Sra Dean, la majordoma de la casa, de qui creu que pot proporcionar-li informació sobre els habitants de Cims borrascosos. (pàg. 43).

Lockwood, doncs, assisteix al despertar de la gent dels Cims, veu Joseph de qui en destaca de nou l'antipatia; la Sra. Heathcliff que llegeix un llibre que haurà de deixar perquè Heathcliff li ordena i que es negarà, però, a obeir l'ordre de treballar que ell li dóna; Hareton que murmura oracions combinades amb imprecacions; i Zillah a qui Heathcliff esbronca perquè ha allotjat Lockwood a una habitació que ell té tancada.

Amb tot, qui destaca per l'actuació estranya que té és Heathcliff que es desperta amb els crits de Lockwood a causa dels seus malsons: quan entra a l'habitació empal·lideix, s'emociona fins al punt que li cau alguna llàgrima, es colpeja el cap amb ràbia, obre la finestra i demana a l'esperit que entri i acaba acompanyant Lockwood a casa seva perquè no es perdi, ja que la neu ha esborrat els camins.

I Lockwood, just abans de dormir, coneix Catherine Earnshaw Heathcliff Linton, no d'una manera literal, sinó que es troba amb aquest nom marcat a la fusta del llit on dorm, un munt de vegades i en llibres diversos, ben triats, segons la seva qualificació, i plens d'anotacions fetes per ella, que li serviran, a ell i a nosaltres, per saber una mica qui era. Deduïm que estimava Heathcliff, ja que es posava molt trista quan ell era castigat per un tal Hindley i que ella també se sentia maltractada per ell, cosa que la feia enyorar son pare. 

El paisatge canvia en el moment que s'arriba a la Granja, tot el que era salvatge, de naturalesa esquerpa, es converteix en un parc, naturalesa ordenada per l'home, que té una extensió de dues milles fins arribar-hi (pàg. 41). I no només el paisatge sinó també les persones amb qui llavors es troba Lockwood, el seu servei, que es preocupa per ell. De tota manera, no serà fins que arribi el vespre quan ell demani a la Sra. Dean que l'acompanyi i li expliqui coses, que la trama no seguirà de manera efectiva.

Abans d'acabar amb l'anàlisi d'aquests tres capítols hauríem de parlar dels diversos animals que hi surten: sabem que a la granja hi ha cavalls de qui Hareton té cura, i que Lockwood a vingut muntat en un altre fins als Cims, però en aquests dos capítols el protagonisme és per als gossos, tant els de dintre de la casa: una gossa i els seus cadells que atacaran Lockwood quan es quedi sol a la sala, com els que hi ha a fora que fan de guardes: dos gossos realment violents que es diuen Ferotge i Llop que l'ataquen, seguint les ordres de l'amo, quan, a finals del segon capítol, Lockwood vol dirigir-se a casa seva.

Emily Brontë

I, abans de començar amb "Cims borrascosos", donarem algunes informacions sobre la seva autora, l'anglesa Emily Brontë.

Emily va néixer el 30 de juliol de 1818 a Thorton, i era la cinquena filla d'una família de set germans. 

Passà gairebé tota la seva vida, que tampoc va ser gaire llarga, en un presbiteri de Haworth, a Yorkshire, on son pare, Patrick Brontë, era pastor. En aquest ambient es va desenvolupar el seu talent literari.

Després de la mort de sa mare i les seves dues germanes grans que s'estaven a un pensionat amb elles, son pare i la seva tia materna, Elizabeth Branwell, van decidir que els fills que quedaven visquessin a la casa paterna en llibertat. 
Va ser aleshores quan Emily va crear amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.

Talentosa i somniadora, mai no va reeixir en les seves relacions amb el món exterior. 
L'any 1842, va viatjar a Brussel·les amb la seva germana Charlotte, on va estudiar francès i alemany i va esdevenir una excel·lent pianista, amb una destacada predilecció per Beethoven, però, acabats els estudis, va retornar a Haworth, on va convertir-se en la mestressa de casa del presbiteri i on va dividir la resta de la seva vida entre les feines domèstiques, les passejades pel camp i l'escriptura.

Va escriure molta poesia, on parlava dels personatges del país imaginari de Gondal, explicava la seva experiència personal amb la natura o expressava les seves opinions filosòfiques, fins arribar a la mística en alguns. 

Amb les seves germanes van decidir editar, l'any 1846, un volum amb llurs poemes, assumint-ne elles el cost. A causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell.

També assumint-ne el cost i amb pseudònim, va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos (Wuthering Heights), que va obtenir un cert èxit, tot i que molt menor que el que va obtenir la seva germana Charlotte (1816-1855) amb Jane Eyre, publicada el mateix any. 
No va ser fins molts més anys després que la novel·la va començar a ésser reconeguda com una obra mestra.

De retorn a la casa familiar després d'una decepció amorosa, Branwell va caure en l'alcoholisme. Emily, físicament la més forta de la família, va ser qui va tenir una major participació en la seva cura. 

Branwell, però, no es va salvar i, just el dia del seu enterrament, Emily va refredar-se. Va negar-se a rebre cap tractament. 

Va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848 i està enterrada a la fosa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth, Yorkshire de l'Oest.

Acabo deixant-vos un documental en anglès sobre la vida de la família Brontë:

El complex d'Èdip i altres coses.

Avui hem dit que demà, que torna a ser avui, us explicaria com va això del complex d'Èdip i Freud i que també us diria com s'han de fer els exercicis que hem proposat per avaluar aquesta època de la literatura i les lectures que n'hem fet.

Complex d'Èdip:

Segons la Viquipèdia, el complex d'Èdip planteja la idea que, durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals), que té lloc dels 3 als 6 anys, aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. 

El nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té la mare. 

Paral·lelament el nen desenvolupa un sentiment de culpa, ja que sap que no està bé odiar el pare. 

Aquest conflicte l'acaba resolent mitjançant la identificació, el nen, per  no sentir-se culpable,  adopta característiques del pare, l'imita.

El concepte va ser desenvolupat per Sigmund Freud, basant-se en la figura mitològica d'Èdip. 

Freud l'anomena un complex humà universal (filogenètic), i creu que és la causa de bona part de la culpa inconscient. 

Postula que existeixen diferents formes d'enfrontar-se al complex: en el cas dels nois, a través del complex de castració (que postula una por o ansietat d'arrel profunda en els nens i els homes que s'originaria durant la fase fàl·lica del desenvolupament sexual. Assevera que els nens, en descobrir els genitals femenins, assumirien falsament que a la nena se l'ha privat de penis, probablement com a càstig. Aleshores el nen s'angoixa que pugui passar-li el mateix.) i en el de les noies en l'enveja del penis (que patirien el mateix i en la mateixa època. Segons el feminisme, aquesta concepció del sexe és una manera d'institucionalitzar de manera presumptament científica una desvaloració de la dona. La idea de la centralitat de l'home com a subjecte normatiu, respecte al qual la dona es troba en situació de carència). 

Un complex mal resolt, segons Freud, condueix a la neurosi, la pedofília o l'homosexualitat. 

Tot i que molts cops s'utilitza el nom de "complex d'Èdip" indistintament per a ambdós sexes també es pot anomenar complex d'Electra l'etapa de desenvolupament psicosexual corresponent per a la nena per a distingir-la de la del nen.

El nom de complex d'Èdip tenim molt clar d'on surt, ja que hem llegit l'obra on s'explica la història d'aquest perrsonatge. pel que fa al nom d'Electra, també ve d'una tragèdia grega:

Electra era la filla d'Agamèmnon, rei de Micenes, i de Clitemnestra (germana d'Helena de Troia). Quan Agamèmnon marxà cap a Troia, la seva dona s'enamora d'Egist. Com que el rei estava absent, Egist volia pujar al poder amb ajuda de Clitemnestra, la reina, tot i que el tron de Micenes ja tenia hereu: Orestes.

Quan Agamèmnon va tornar de Troia va ser assassinat per Egist, mentre la seva dona li donava la benvinguda. Amb l'assassinat del rei, Egist i Clitemnestra aconsegueixen el poder.

Electra té por que Egist mati Orestes (l'hereu del tron i encara un nadó) i decideix dur-lo amb el rei Estrofi. Creix amb el fill del rei, Pilades, i es fan amics.

Quan Orestes creix, Electra li proposa que mati la seva mare i  a Egist; Orestes creu que només ha de matar Egist i demana consell a l'oracle de Delfos que li ordena que ho faci. Orestes, després, puja al tron i Electra es casa amb Pilades, amic d'Orestes.

Treballs possibles a fer:

• Escriptura creativa:

Hem llegit tres escrits força diferents:

• La poesia de Safo.

La poesia de Safo que vam llegir era amorosa. Ella expressava la necessitat que tenia de ser ajudada per Afrodita a fi d'aconseguir l'amor d'una dona que estimava. La deessa l'anima dient-li que, com la resta de vegades, ella aconseguirà ésser corresposta.

Què podeu fer que sigui del mateix estil? doncs un altre poema de caire amorós on expresseu aquest neguit (la por de no ser correspost) però actualitzant-lo. Hauríeu de demanar ajut a algú que ara sembli creïble, hauríeu de ser compresos i tranquil·litzats per aquell que invocaríeu. La poesia hauria de tenir una forma clàssica.

• L'obra "Èdip Rei".

A l'obra d'Èdip hi ha dues temàtiques clares: 

La primera és política, què pot provocar que un governant perdi la seva condició i es quedi absolutament sol i sense res? Ell és víctima d'una maledicció divina, però aquí això seria el que ens interessaria menys. Donaríem sobretot importància al paper del poble, que estima el governant i no vol de cap manera, que aquest marxi; un endeví visionari que li diu que ell és culpable del mal que pateix la ciutat que governa; un cunyat/amic que no sembla voler el poder però que, una vegada l'obté, no dubta a exercir-lo sense cap tipus de compassió; unes filles que s'han de protegir; uns fills que poden sortir-se'n sols... 

La segona és el retrat del que avui anomenaríem una família desestructurada i ben desestructurada: tot i la ignorància, no deixa de ser un fet que Èdip mata el seu pare, es casa amb sa mare i hi té quatre fills. Actualment passen aquestes coses? Tristament sí, i, sense la ignorància com a refugi exculpatori. Recordeu casos com aquests:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/filla-perfecta-que-pagar-10000-dolars-perque-assassinessin-els-seus-pares-4395487

http://www.emporda.info/sucessos/2014/08/06/lhome-que-violar-embarassar-seva/243808.html

http://www.laxarxa.com/actualitat/societat/noticia/el-pare-que-va-tancar-durant-24-anys-la-filla-a-un-soterrani-confessa-l-incest-i-els-abusos

Tres trobats a google amb facilitat i sense marxar d'Europa... Aquest tipus de fets poden servir de base per reescriure la història d'Èdip des de l'actualitat.  

• "Paraules d'Alfi" d'Horaci.

Aquí hem trobat una lloança, que acaba essent irònica, sobre el tòpic del "carpe diem", repassarem els tòpics literaris que coneixem perquè en pugueu fer una narració semblant. Dic narració perquè encara que trobem el text escrit a la manera d'un poema, no deixa de ser un tet que ar escriuríem clarament en prosa.

La literatura a l'època romana. (3). Llegim un poema d'Horaci (2).

Sembla que de tota l'època romana només hem de llegir el segon dels Èpòdes, on trobem el tòpic del Beatus ille:

Paraules d'Alfi
Benaurat el que, lluny dels tràfecs (1),
com l'home d'antigues generacions,
llaura els camps paterns amb els seus bous,
sense els lligams de cap préstec,
i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident
ni esgarrifa la mar enfurida,
i evita el fòrum (2) i les llindes (3) superbioses (4)
dels ciutadans poderosos.
Per això, marida (5) els pollancres (6) que es drecen alts
amb els sarments (7) ja crescuts dels ceps (8),
o contempla errants (9) en una vall reclosa (10)
els seus ramats de bous i vaques
i amb el falçó (11) esporga (12) les branques inútils
i els fa empelts (13) més fruitosos,
o guarda en àmfores (14) netes la mel premuda (15)
o ton (16) les fràgils ovelles;
o quan Tardor, per sobre els camps, treu
el seu cap ornat (17) de fruits en saó (18)
¡ quin gaudi collir les peres empeltades (19)
i el raïm que malda (20) per ser com la porpra (21),
per fer-vos-en ofrena a tu, Priap (22),
i a tu, pare Silvà (23), tutor dels termes (24)!
Ara li abelleix (25) de jeure (26) sota una vella alzina (27),
ara sobre una tofa (28) d'herba;
corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall,
en els boscos gemeguen (29) els ocells
i en les deus murmureja l'aigua de les fonts:
tot convida a fer una becaina (30).

En canvi quan el temps hivernal de Júpiter (31) tornant 
aplega pluja i neu, 
ell amb una nodrida (32) canilla (33) encalça (34) pertot
el ferotge senglar fins a les trampes que li ha parat 
o bé estén xarxes de malla (35) ampla en un bastidor (36) ben lleuger
i amb llaç caça les llebres espantadisses i les grues (37) de pas, 
trofeus ben agradosos.
Qui amb això no s’oblida de les penes,
de les cuites (38) que l'amor comporta? 
I si, a més, una dona honorable, per la seva part,
tira endavant la casa i els dolços fills,
i com una sabina (39) o com l’esposa d'un àpul (40) resolut,
cremada pel sol,
basteix (41) amb llenya seca el foc sagrat
quan l'espós és a punt d'arribar cansat,
i, cloent (42) el ramat satisfet en el reixat de la cleda (43),
li muny les mamelles tibants,
i alhora que aboca el vi novell de la dolça tina (44) 
li prepara menges de l'hort.
No em deliré per les ostres del Lucrí (45),
ni pel turbot (46) o la grívia (47),
si un temporal de trons en desvia alguns 
de llurs aigües de llevant fins al nostre mar;
tampoc una gallina d'Àfrica (48) o un francolí de Jònia (49) 
no faran via (50) al meu ventre més joiosos 
que les olives batudes de les branques més atapeïdes (51)
de les meves oliveres
o la vinagrella (52) que tria els prats per néixer 
o la malva (53), profitosa quan el cos et pesa, 
o l’anyellada (54) immolada (55) per les Terminals (56)
o el cabridet (57) deslliurat del llop.
Enmig d’un àpat com aquest, quin goig 
veure les ovelles ben peixades (58) tornant rabents (59) a casa, 
veure cansats els bous arrossegant amb llur coll decandit (60)
la rella (61) capgirada,
i un eixam (62) d'esclaus - dels nascuts a casa, senyal de riquesa— 
col·locats al voltant dels Lars (63) llampants!”
En haver dit això, Alfi l'usurer (64)
(a punt d'esdevenir un camperol!)
va recuperar tots els préstecs per les idus (65)
i per les calendes (66) ja cerca on col·locar-los.
Traducció de Joan Carbonell 

Les dues paraules inicials, una en la versió catalana ("Benaurat" / "Beatus ille") s'utilitzen encara ara per expressar el tòpic literari de la bondat de la vida campestre en oposició a la vida urbana.

Abans, però, de començar amb l'anàlisi del poema, mirarem què volen dir tots els termes que no s'entenen. Jo he assenyalat els que m'ha semblat que podrien ser complicats, això no vol dir ni que els hàgim de buscar tots, ni que no en puguem afegir cap més.

(27)

(48)

De tots, aquells que són noms d'arbres o d'animals els trobareu aquí amb la imatge corresponent perquè trobo que així ens en fem una idea més precisa:

(57)

(54)

(53)

(52)

(47)

(49)

(46)

(37)

(11)

(7) (8)

(13) (19)

(6)