Sembla que de tota l'època romana només hem de llegir el segon dels Èpòdes, on trobem el tòpic del Beatus ille:
Paraules d'Alfi Benaurat el que, lluny dels tràfecs (1), com l'home d'antigues generacions, llaura els camps paterns amb els seus bous, sense els lligams de cap préstec, i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident ni esgarrifa la mar enfurida, i evita el fòrum (2) i les llindes (3) superbioses (4) dels ciutadans poderosos. Per això, marida (5) els pollancres (6) que es drecen alts amb els sarments (7) ja crescuts dels ceps (8), o contempla errants (9) en una vall reclosa (10) els seus ramats de bous i vaques i amb el falçó (11) esporga (12) les branques inútils i els fa empelts (13) més fruitosos, o guarda en àmfores (14) netes la mel premuda (15) o ton (16) les fràgils ovelles; o quan Tardor, per sobre els camps, treu el seu cap ornat (17) de fruits en saó (18) ¡ quin gaudi collir les peres empeltades (19) i el raïm que malda (20) per ser com la porpra (21), per fer-vos-en ofrena a tu, Priap (22), i a tu, pare Silvà (23), tutor dels termes (24)! Ara li abelleix (25) de jeure (26) sota una vella alzina (27), ara sobre una tofa (28) d'herba; corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall, en els boscos gemeguen (29) els ocells i en les deus murmureja l'aigua de les fonts: tot convida a fer una becaina (30).
En canvi quan el temps hivernal de Júpiter (31) tornant aplega pluja i neu, ell amb una nodrida (32) canilla (33) encalça (34) pertot el ferotge senglar fins a les trampes que li ha parat o bé estén xarxes de malla (35) ampla en un bastidor (36) ben lleuger i amb llaç caça les llebres espantadisses i les grues (37) de pas, trofeus ben agradosos. Qui amb això no s’oblida de les penes, de les cuites (38) que l'amor comporta? I si, a més, una dona honorable, per la seva part, tira endavant la casa i els dolços fills, i com una sabina (39) o com l’esposa d'un àpul (40) resolut, cremada pel sol, basteix (41) amb llenya seca el foc sagrat quan l'espós és a punt d'arribar cansat, i, cloent (42) el ramat satisfet en el reixat de la cleda (43), li muny les mamelles tibants, i alhora que aboca el vi novell de la dolça tina (44) li prepara menges de l'hort. No em deliré per les ostres del Lucrí (45), ni pel turbot (46) o la grívia (47), si un temporal de trons en desvia alguns de llurs aigües de llevant fins al nostre mar; tampoc una gallina d'Àfrica (48) o un francolí de Jònia (49) no faran via (50) al meu ventre més joiosos que les olives batudes de les branques més atapeïdes (51) de les meves oliveres o la vinagrella (52) que tria els prats per néixer o la malva (53), profitosa quan el cos et pesa, o l’anyellada (54) immolada (55) per les Terminals (56) o el cabridet (57) deslliurat del llop. Enmig d’un àpat com aquest, quin goig veure les ovelles ben peixades (58) tornant rabents (59) a casa, veure cansats els bous arrossegant amb llur coll decandit (60) la rella (61) capgirada, i un eixam (62) d'esclaus - dels nascuts a casa, senyal de riquesa— col·locats al voltant dels Lars (63) llampants!” En haver dit això, Alfi l'usurer (64) (a punt d'esdevenir un camperol!) va recuperar tots els préstecs per les idus (65) i per les calendes (66) ja cerca on col·locar-los. Traducció de Joan Carbonell
Les dues paraules inicials, una en la versió catalana ("Benaurat" / "Beatus ille") s'utilitzen encara ara per expressar el tòpic literari de la bondat de la vida campestre en oposició a la vida urbana.
Abans, però, de començar amb l'anàlisi del poema, mirarem què volen dir tots els termes que no s'entenen. Jo he assenyalat els que m'ha semblat que podrien ser complicats, això no vol dir ni que els hàgim de buscar tots, ni que no en puguem afegir cap més.
(27)
(48)
De tots, aquells que són noms d'arbres o d'animals els trobareu aquí amb la imatge corresponent perquè trobo que així ens en fem una idea més precisa:
Abans de llegir la poesia, parlarem una mica d'Horaci.
Quint Horaci Flac (Quintus Horatius Flaccus) conegut simplement com a Horaci (nascut a Venosa, a la regió de la Basilicata (antiga Lucània), a l'actual Itàlia, el 8 de desembre del 65 aC - i mort a Roma, el 27 de novembre del 8 aC) es considera un dels més brillants poetes de la literatura llatina.
Era fill d'un esclau alliberat i va poder estudiar a Roma, i a Atenes on va ser acollit per Brutus, l'assassí de Cèsar, que li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. A la batalla de Filipos (42 aC) es va evidenciar la seva falta d'aptitud per a l'art militar la qual cosa el va fer tornar a Roma.
Va començar a treballar com a escriba, càrrec que li deixava temps lliure per dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenàs que va acabar protegint-lo, fins al punt que foren enterrats junts.
Fou molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics.
La poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i, sobretot, la seva perfecció formal, signe d'equilibri i serenitat, va ser adoptada al Renaixement com la màxima expressió literària de les virtuts clàssiques.
Horaci es va unir a l'epicureisme (1) a fi de poder respondre's a les grans qüestions de la vida: pel que en sabem, la idea de la mort li produïa molta angoixa i sempre tenia por que li arribés de forma sobtada: encara que va intentar viure a la manera de "l'aurea mediocritas" (2) sembla, almenys pel que trobem als seus poemes, que no ho va poder aconseguir del tot.
El que avui s'ha conservat, sobretot, d'ell són dos tòpics literaris, fins al punt que molts els coneixem, però no tots sabem que els seus escrits en són l'origen:
El Carpe diem (Carpe diem quam minimum credula postero "Aprofita el dia, no confiïs en el demà") de la seva Oda 1,11 ha acabat per convertir-se pràcticament en una dita universal en la qual la identitat de l'autor queda relegada gairebé a l'oblit. És un tema recurrent en la literatura occidental com a exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat, o a gaudir dels plaers de la vida i deixar de costat el futur, que és incert. Té una especial importància al Renaixement, al Barroc i al Romanticisme. Es pot traduir com "aprofita el moment" o "viu el moment", és a dir, aprofita l'oportunitat i no reflexionis, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existeixi.
El Beatus Ille que apareix a l'Epode II que ara llegirem i que vol dir benaurat o feliç aquell, literalment - consisteix a creure que l’home és més feliç al camp, apartat de tot allò que estigui relacionat amb el brogit de la vida a ciutat. És a dir, consisteix a enaltir les bondats de la vida rural, explicar els petits detalls de la naturalesa contraposant-les a la vida agitada de la ciutat, de manera que s’exalta la vida al camp a través de comparacions amb la vida urbana, la qual cosa permet fer veure els avantatges i la millor qualitat de vida de la primera respecte de la segona. És, doncs, un elogi a la vida rural idíl·lica de la qual se'n destaca la senzillesa i l'austeritat, en oposició al brogit i a la complicació de la ciutat. Ens ve a dir que si l’home pot conformar-se amb el que posseeix, sse sentirà més satisfet.
I ara ja podem començar amb Roma, un Imperi que va sorgir a una ciutat, va arribar a ocupar una gran part d'Europa i un tros del nord d'Àfrica, per després anar perdent terres fins a la seva desaparició. (del segle IX aC. fins al 1453)
Però, com era la seva literatura?
Podem dir que era hereva absoluta de la literatura grega. Van fer una cosa semblant al que havien fet amb la religió (sabem que els déus romans no són més que els grecs amb altres noms). Així, els primers escriptors romans que coneixem escrivien en grec, perquè consideraven que era la llengua de la cultura, després ja van començar a fer-ho en llatí, tenint, però, sempre presents els models de l'època anterior i evolucionant a partir d'ells.
Teatre romà de Tarragona
Se'n distingeixen els següents períodes:
La Roma antiga:
D'abans del segle III aC. tenim les obres:
De Plaute (que feia comèdies semblants a les gregues amb el mateix tipus de màscares, vestimenta i personatges - vells verds, esclaus astuts, prostitutes i el jove enamorat - i d'altres més propis dels romans - els embriacs, els golafres i els efeminats-).
De Terenci originari de Cartago, nascut esclau i alliberat pel seu amo, tot i que feia el mateix tipus de comèdies que Plaute, estava més preocupat per treballar
Terenci
el llenguatge, l'estil, el retrat dels caràcters dels personatges, cosa que feia que tingués un públic més culte. Per exemple, durant la representació de la seva primera comèdia, els espectadors van anar marxant per anar a veure un espectacle de funambulistes, que, suposem, van trobar més interessant. Però Ciceró, César, Horaci i Quintilià el qualifiquen com al representant de la comèdia feta amb mesura i amb un llenguatge que era un model de refinament; tot i que tampoc deixen de dir que les seves obres no eren tan divertides. Durant el Renaixement va ser revalorat.
De Gai Lucili, de qui, sobretot, hem de destacar que va ser qui va introduir l'hexàmetre (1) a la sàtira (2).
L'edat d'or:
Va ser l'època de màxim esplendor de la literatura llatina i va coincidir amb el regnat d'Agust.
Podem dir que els temes cabdals que es van tractar van ser "Roma" i "l'home", i que les figures més conegudes eren:
- Virgili: és considerat el poeta més important de la literatura llatina, va escriure Les bucòliques una col·lecció de cants en la qual lloa la vida al camp; Les geòrgiques on descriu les tasques agrícoles i l'Eneida que consta de dotze llibres i on, seguint els models de La Ilíada i de L'Odissea, explica les aventures d'Enees, que va fugir de Troia, després de la destrucció de la ciutat. Amb aquesta obra connectava la civilització grega amb la romana, ja que Enees acabarà la seva fugida al Laci (3) on comença l'Imperi romà que té com a missió divina governar el món.
- Ovidi: va escriure Amors una sèrie de poemes amorosos més o menys frívols que volien entretenir i impressionar el seu grup d'amics a qui agradava ridiculitzar el que consideraven els vells valors romans. La seva obra més popular i la que ha influenciat a més escriptors posteriors va ser Les metamorfosis formada per quinze narracions mitològiques que inclouen la transformació
d'uns éssers en altres. També va escriure L'art d'estimar que era una mena de manual que ensenyava a seduir les dones. Sembla que August el va desterrar a un poblet de la costa del mar Negre arran d'un escàndol sexual en el qual també hi va intervenir Júlia, la filla de l'emperador.
- Horaci: amic de Virgili i protegit de Mecenes (4), va escriure les Sàtires uns poemes on assenyalava els vicis de l'època. No dirigia les seves crítiques contra persones concretes, sinó contra les actituds que li semblaven censurables: la immoralitat sexual, l'avarícia, la insatisfacció personal, però sempre mantenint-se amb un proverbial domini d'ell mateix. A la seva obra: Epístoles, escriu cartes imaginàries en vers (com ja havien fet els grecs) on retrata els bons amics, la societat, la vida senzilla i el seu país, pel qual sentia un amor veritable. I de la seva obra Èpodes en llegirem un poema.
També podem destacar Titus Livi, autor de la Història de Roma que no s'ha conservat sencera (de 140 llibres en tenim 35), però de la qual en tenim resums fets posteriorment. Ens serveix, d'una banda, per veure quina concepció de la història tenia Livi: com una lliçó moral de la qual s'havia d'aprendre i de l'altra, perquè hi tenim documentades moltes de les coses que van passar a la Roma de l'època.
L'edat de plata:
Se li va posar aquest nom perquè, tot i que conté bons escriptors, no ho són tant com els de l'etapa anterior.
Podem destacar-ne Sèneca que va néixer a Córduba, l'actual Córdova i va estar molt vinculat a la cort, com a conseller de Neró va vetllar per un regnat just, fins que caigué en desgràcia i Neró el va obligar a suïcidar-se.
Era seguidor de l'escola filosòfica estoica (5)que explica a les seves cartes. També va escriure tragèdies i diàlegs.
Tàcit va ser un bon orador i historiador. És, per exemple, qui ens explica la mort de Sèneca. Alguns títols de les seves obres són: Annals, el Llibre d'Història...
I, finalment, podem citar Juvenal que va escriure poemes satírics on censurava els vicis, lloava les virtuts i descrivia els costums dels seus coetanis. Entre d'altres coses, criticava l'excessiu amor pel luxe de les dones romanes, el tracte
que es donava als esclaus... cosa que va provocar que fos exiliat fora de l'Imperi.
(1)El mot hexàmetre (del grec ἑξα-μέτρον) significa «sis mesures»; això vol dir que es tracta d'un vers format per sis estructures mètriques que pauten el ritme del vers, com sis compassos que pautessin una frase musical en un pentagrama. Cadascuna d'aquestes sis estructures mètriques està formada per un conjunt de síl·labes llargues i breus que segueixen un ordre determinat. Mitjançant el signe – posat sobre una vocal representem una síl·laba llarga i mitjançant el signe ˘, una síl·laba breu.
(2) Lasàtira és l'únic gènere estrictament romà literari, però també se'n troba en les arts gràfiques i escèniques. La paraula, en llatí «satura» («ofrena de fruits», «safata de les primícies»), per tant no té res a veure amb la figura del «sàtir» de la mitologia grega. Censura ximpleries, abusos, defectes individuals o generals a través del ridícul, la paròdia, la ironia o mètodes semblants, amb la intenció de fer adonar al públic que aquestes actituds s'han de canviar. Tot i que generalment es pensi que tota sàtira ha de ser divertida, hem de tenir clar que el seu objectiu principal és l'atac a alguna cosa que l'autor fortament desaprova, tot usant l'enginy com a arma.
(3)Regió de la Itàlia central que conté Roma.
(4)L'habilitació d'aquest nom propi a nom comú fa que tingui el significat que avui tots coneixem.
(5)L'estoïcisme va ser fundada per Zenon de Citium durant el període hel·lenístic. Proclamaven que es pot assolir la llibertat i la tranquil·litat tan sols essent aliè a les comoditats materials, a la fortuna externa i dedicant-se a una vida guiada pels principis de la raó i la virtut. Creien que podem ser feliços si exercitem constantment la virtut i si no desitgem que les coses siguin diferents a com són: hem d'acceptar tot allò que ens passa i que no depèn
de nosaltres, com la salut, la mort i els reversos de la fortuna, i viure d'acord amb la nostra pròpia raó i en harmonia amb el tot. Consideraven que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor.
Vam dir que avui duríem llegida una part de l'obra teatral, toca doncs, parlar-ne, abans, però, recordem les parts de què constava la tragèdia grega:
Pròleg. Part que precedeix l’entrada del cor. Un personatge diu al públic què han de sabeer abans de veure l'obra.
Pàrode: primera intenvenció del cor que entra i canta o recita.
Episodis: Escenes on un o més personatges actuen i parlen, al costat del cor.
Estàsims. Cants del cor des de l’espai que ocupa.
Èxode. Escena final després de l’últim estàsim. Participen els actors i el cor i es clou, s'acaba, l'obra.
I ara mirem com tot això apareix a Èdip rei.
cor
Pròleg:
Èdip, presentat com a rei, es dirigeix a uns ciutadans que es pregunten a què es deu el càstig de la pesta a Tebes. Diu que, segons l’oracle, és perquè no s’ha castigat l’assassinat de Laios i es compromet a aclarir-lo.
Pàrode:
Un cor d’ancians preguen als déus que els ajudin a eliminar el mal de Tebes.
Episodi 1:
Cal buscar el criminal, desterrar-lo i castigar qui s’atreveixi a ajudar-lo.
El cor diu que hi ha més d'un assassí i es demana l’ajuda de Tirèsies, l'endeví. Tirèsies revela que Èdip hi ha tingut algun paper i Èdip no el creu. Pensa que
s'ha unit amb el seu cunyat, Creont, i que tots dos intriguen per destronar-lo.
representació a "la grega"
Estàsim 1:
El cor no creu Tirèsies i en doen arguments, però tenen por de les seves paraules, que qualifiquen de temibles.
Episodi 2:
H ha un diàleg entre Creont i Èdip. Èdip li dóna els argumets que el fan pensar que s'ha conjurat contra ell, Creont li explica per què això de què se l'acusa és fals. Èdip no cedeix, acceptar la veritat de Creont és acceptar la de Tirèsies. Entra Iocasta i atura la discussió fent marxar Creont i quedant-se amb Èdip. Llavors li explica la mort de Laios i la profecia. Èdip explica també per què va marxar de Corint i qui i per què va matar en el camí.
Fan cridar l’únic supervivent perquè resolgui el misteri.
Estàsim 2:
El cor suplica a Zeus que les profecies s'acompleixin, perquè si no ho fan ningú
tornaria a creure en els déus.
Episodi 3:
Un missatger imprevist porta notícies de Corint que fan sospitar que Èdip sí que a tingut alguna cosa a veure amb la mort de Laios.
Iocasta s'adona que la maledicció s'ha acomplert i fuig.
Representació de Zeus
Estàsim 3:
El cor es mostra impacient per saber si Èdip té origen diví i que es desvetllin els misteris.
Episodi 4:
El criat supervivent apareix i revela el passat ocult d’Èdip, perquè no només va poder escaqpar de la mort al camí, sinó que a més va sser ell l'encarregat d'endur-se l'Èdip nounat al bosc.
Estàsim 4: El cor expressa tristesa pel destí del seu rei. El futur dels homes està només en mans dels déus.
Èxode:
Un narrador conta els detalls del suïcidi de la reina i la ceguesa i desterrament
d’Èdip. i ha escenes de dolor i una reflexió sobre la fragilitat del destí humà que està sotmès als designis divins.
Aquí teniu el que els antics grecs sabien d'Èdip, quan anaven a veure l'obra:
La tragèdia Èdip Rei de Sòfocles pertany al cicle tebà, s’emmarca a la història dels Labdàcides, una dinastia fundada per Làbdac, pare de Laios i avi d’Èdip. D’aquesta obra hi ha hagut moltes versions diferents i moltes d’elles contradictòries; és l’historiador Apol·lodor qui ens ha deixat el relat que més lliga amb la història de Sòfocles.
Tebes és una ciutat maleïda gairebé des dels seus orígens i aquest estigma marcarà tots els reis de la ciutat. Quan Laios torna a Tebes per recuperar el tron que legítimament li correspon, arrossega la maledicció de Pèlops, rei de l’Èlide, per haver raptat i violat el seu fill Crisip. L’oracle de Delfos va predir a Laios que moriria a mans del seu futur fill, de manera que el rei decideix imposar-se una castedat forçosa. Una nit d’embriaguesa cedeix a l’impuls eròtic i Iocasta, la seva dona, queda embarassada. En un intent d’evitar el que va predir l’oracle, Laios perfora els dit del seu fill perquè ningú el vulgui acollir i ordena abandonar-lo a les muntanyes del Citeró. Però un pastor al servei dels reis de Corint, Pòlib i Mèrope, troba el nadó i el porta als seus amos que decideixen fer-lo passar per fill seu i l’anomenen Èdip (en grec antic, ‘el dels peus inflats’).
Tebes
Quan Èdip arriba a la majoria d’edat, un home ebri li explica que els reis no són els seus veritables pares i el noi, preocupat, els interroga. Aquests li ho neguen i Èdip, no del tot convençut, decideix visitar l’oracle de Delfos, per preguntar-li quin és el seu veritable origen. L’oracle no li aclareix el seu origen i li prediu que assassinarà el seu pare i es casarà amb la seva mare.
Èdip només troba una sortida per evitar que aquesta predicció s’acompleixi: allunyar-se de Corint. Abandona la ciutat i, en una cruïlla de camins, es troba amb un senyor acompanyat per cinc servents que el tracten amb menyspreu. Èdip perd el control i els mata: només se salva un dels criats, que aconsegueix escapar. Continua el seu camí sense imaginar-se que en aquell precís moment s’havia acomplert una part de la predicció de l’oracle, perquè el senyor que assasinà no era altre que Laios.
Arriba fins a Tebes, una ciutat que està sent atacada per un monstre anomenat Esfinx. És una criatura alada, amb cos de lleó i cap de dona, està situat en un turó i des d’allà planteja un enigma els viatgers: “Sobre la terra hi ha un ésser bípede i quadrúpede amb una sola veu i també tres peus. D’entre tots els éssers que es mouen per terra, per mar o per l’aire, és l’únic que canvia d’aspecte. Però quan camina recolzat en més peus, llavors la mobilitat dels seus membres és molt reduïda.”
L’Esfinx devora qui no aconsegueix resoldre l’enigma i Creont, que després de la mort de Laios governa Tebes, ofereix el tron i la mà de la seva germana Iocasta a qui acabi amb el terrible monstre. Èdip accepta el desafiament i resol el problema: es tracta de l'home que quan és petit es quadrúpede perquè camina de quatre grapes, durant la maduresa és bípede i quan és vell camina recolzat amb el bastó, el tercer peu.
Un cop desxifrat l’enigma, l’Esfinx se suïcida i Èdip és portat com a nou rei a Tebes i allà es casa amb Iocasta, i tenen dos fills i dues filles: Etèocles i Polinices i Antígona i Ismene. Durant molts anys regna a Tebes amb tranquil·litat fins que un dia comença una gran plaga de pesta mortal que l'obligarà a esbrinar qui va matar Laios. A partir d'aquí comença la història que hem de llegir.
a. Un espai on representar: on creieu que es podria representar una obra com Èdip rei si es fes a Barcelona? Quin espai escolliríeu? b. Uns actors que fan veure que són els personatges que surten a l'obra: Us imagineu algun dels actors i actrius que poblen el cinema o el teatre, fent algun dels papers de l'obra? Quins? c. Els personatges: Quants personatges surten a l'obra? Com es diuen? Com els caracteritzaries? d. Un autor: Sabem que l'autor va ser Sòfocles, investigueu qui va ser l'últim director que el va dur a escena aquí i quan. e. El text: Com el qualificaríeu? L'heu trobat fàcil de llegir? Què volen dir els núm que es troben entre claudàtors? Hi ha acotacions? Quina raó doneu a aquest fet? Quin és el tema d'aquesta obra? Creieu que s'hauria de fer una adaptació per fer-lo més representable? Raoneu-ho.
f. El públic:quin tipus de públic creieu que seria l'adequat per aquesta representació? Tema i finalitat:
El principal tema d’aquesta història és la lluita contra un destí injust i aberrant, quan Èdip vol allunyar-se de la predicció de l’oracle més s’acosta a acomplir-la. A l’antiga Grècia la tradició religiosa dictava que cap mortal podia escapar de la voluntat de les divinitats i d’aquesta manera Sòfocles va voler recordar als atenesos fins a quin punt eren d’insignificants davant dels déus “Davant el teu exemple, davant el teu destí, infortunat Èdip, no puc considerar feliç res que sigui mortal” canta el Cor a Èdip Rei.
També es pot observar el tema de l’home racionalista de la nova Atenes, a través de la figura d’Èdip, Sòfocles pretenia alliçonar l’home rebel sobre els perills en què podia caure si posava en dubte els senyals dels déus, per observar aquest fet tenim el suïcidi de Iocasta que ha menyspreat els oracles de Delfos i la fi espantosa d’Èdip que ha humiliat el venerable endeví Tirèsias, la veu dels déus entre els mortals.
Sòfocles també explora la lluita de l’ésser humà amb ell mateix, amb això podem afirmar que el tema principal d’aquesta obra és el reconeixement, un element clau de les tragèdies, Èdip ha de descobrir l’assassí de Laios per eliminar el càstig de la ciutat però acaba trobant la veritat sobre la seva pròpia identitat i els seus orígens.
Començarem parlant de l'autor i després passarem a l'obra que llegirem:
Segons el que sabem, Sòfocles (497-406 aC) va néixer en una família distingida a Colono, molt a prop d’Atenes, on va viure molt integrat en la vida de la polis.
Va ser atleta en la seva joventut i va conservar sempre una agradable presència física.
Va ocupar durant tota la seva vida llocs importants en la política atenesa, va ser membre de la comissió de finances i de l’assemblea. Va viure les guerres Mèdiques, la consolidació i l'esplendor de l'imperi àtic amb Pericles i la guerra del Peloponès.
Va començar la seva carrera literària als vint-i-set anys, derrotant Èsquil en un certamen públic, quan aquest estava al cim de la seva glòria i popularitat.
Des de llavors va obtenir de manera constant el favor del públic, que, quan va morit, va venerar-lo amb ofrenes i sacrificis.
Sabem que va escriure al voltant de 120 obres, de les quals només es conserven un drama satíric incomplet i set tragèdies completes.
Antígona, representació.
Aiax o Àjax que està ambientada a la guerra de Troia i que relata els fets que condueixen a la mort del cap dels Salaminis (originaris de Salamina, ciutat de l'actual Xipre), Aiax el Gran.
Suïcidi d'Aiax
Antígona, que explica la decisió d'Antígona, filla d'Èdip, d'enterrar el seu germà Polinices amb honor, tot desobeint Creont, el successor del seu pare.
Les dones de Traquis, on Deianira, la dona d'Heracles (o Hèrcules), com que té por de perdre el seu amor, li regala una túnica amarada de sang del centaure Nesos que resulta ser una trampa.
Heracles i la túnica
Èdip rei, que ja llegirem.
Electra, que explica la venjança d'aquesta i Orestes contra la seva mare.
Filoctetes, on Neòptolem i Odisseus (Ulisses) han d'anar a buscar aquest personatge perquè té les armes invencibles d'Heracles que necessiten per lluitar contra els troians.
Èdip a Colonos que seria una continuació del llibre que llegirem i que acaba amb la desaparició al bosc del pobre rei.I
Els rastrejadors en el qual uns sàtirs, guiats per Silè (sàtir fill d'Hermes i una nimfa) intenten localitzar els bous que algú havia robat al déu Apol·lo.
Sabem que aquestes obres pertanyen a l’època de la maduresa i vellesa de l'autor (entre la cinquantena i la vuitantena), cosa que ens permet saber com era quan ja havia adquirit força experiència i ens fa desconèixer com deurien ser els seus inicis.
Les tragèdies de Sòfocles tenen una eficàcia escènica més gran que les d'Èsquil i una elaboració més profunda i rodona de trames i caràcters.
Continua obtenint els seus temes dels fons mitològics, però afegeix més variació i densitat a la trama, la successió d’escenes de les seves obres retraten, des de diferents punts de vista els seus protagonistes amb la finalitat que coneguem el més íntim de la seva psicologia.
S’endinsa en la psicologia d’uns herois que més aviat descriuen com un ésser humà amb una forta individualitat pot tenir un punt de debilitat. Al teatre d'Èsquil, els personatges són déus, semidéus, o herois invencibles; els de Sòfocles, més humans, pateixen, lluiten contra el que ja no té remei i s’expressen d'una manera semblant a nosaltres si ens trobéssim en la seva situació.
La presència del destí, característica del gènere, es manté, però ara ja no és el nucli de la tragèdia, la gran força clau del drama; els personatges es troben lligats al seu destí, però, com que són més humans, perden rigidesa i la seva psicologia canvia, perquè està sotmesa a crisis i incerteses, que els poden fer reaccionar de forma diversa.
Com que el problema se centra sempre en un sol personatge, no en un llinatge, ja no és necessària la trilogia. El seu interés se centra en una zona més reduïda iresponen al tipus humà ideal que va crear l’Atenes de Pèricles.
Aquesta humanitat dels personatges abasta també les figures femenines, que en el seu teatre s’equiparen a les masculines.
Antígona o Deianira (esposa d’Heracles, en la tragèdia Les dones de Traquis) són personatges tan ben resolts com Èdip, per exemple.
Des del punt de vista tècnic, Sòfocles dóna a la tragèdia la seva forma clàssica, introdueix a l’escena un tercer actor i disminueix la importància del cor, amb la qual cosa aconsegueix una acció més animada i natural.
També podem parlar d’una certa evolució en el llenguatge. Sòfocles va optar per un estil menys poètic que el d’Èsquil, eliminant elements sumptuosos o solemnes i restringint la utilització de metàfores a fi d'aconseguir més senzillesa i claredat. Això no vol dir que no trobem un llenguatge expressio i ple d'imatges, on la frase permet múltiples interrupcions o s’embelleix amb l’ús de l’antítesi. Els grecs van veure en aquesta elegància d’estil el seu ideal literari i les seves tragèdies es van convertir en el model a seguir.
Com ja vam quedar ahir, el fragment de l'Odissea el deixarem per més endavant i avui llegirem i interpretarem el poema de Safo.
Primer, però, explicarem què sabem d'ella: Podem afirmar que va existir, que va viure i morir a l'illa de Lesbos, entre els segles VII i VI aC. d'on només va sortir perquè es va exiliar a Sicília durant una temporada, a causa d'un perill, segurament relacionat amb les activitats de la seva família que desconeixem.
També sabem que va fundar una escola de poetesses que practicaven el culte a Afrodita i que va morir a una edat avançada.
Va gaudir d'una gran fama: Plató la considerà com una musa més i sabem que els seus poemes es recitaven i coneixien a l'Atenes del segle V aC. Ha estat probablement la poetessa més traduïda i més imitada de l'antiguitat clàssica, però va anar oblidant-se, segurament a causa de la dificultat que representava per a la majoria de grecs llegir el seu dialecte.
De la seva obra només en conservem sencer el poema que llegim, tant aquest, com la resta de fragments que s'han conservat van ser publicats en traducció catalana el 1973 per l'hel·lenista Manuel Balasch i fan un total de 650 versos.
Aquest vídeo ens explica allò que sabem de la seva vida, tot relacionant-la, sobretot amb la música. Sembla que va escriure nou llibres d’extensió variada.
Va fer alguns epitalamis (cants nupcials que eren adaptacions de cançons populars pròpies dels amics del nuvi i de la núvia que s’improvisaven en els casaments).
La resta dels seus poemes eren més intimistes i cultes, i per a ells va crear un ritme propi i una mètrica nova, que va passar a denominar-se l’estrofa sàfica. (3 versos decasíl·labs i un tetrasíl·lab).
Presentà el desig amorós com una potència irracional poderosa i exposà les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment enfront de la racionalitat.
L’Himne en honor a Afrodita és l’únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra i és com una oració, una súplica que dirigeix a la deessa de l’amor per aconseguir la seva ajuda i l’amor de la seva enamorada.
Sembla que no és la primera vegada que Safo la invoca per aquest motiu, recorda com Afrodita li va parlar i li demana que li torni a dir les mateixes coses. La descripció de la deessa baixant del cel amb el seu carro envoltada d’alegres pardals i somrient és una bonica imatge evocadora.
Sentim la poesia en grec i en castellà Mirem la poesia:
Cant a Afrodita
Afrodita immortal, de tron riquíssim,
que trenes fraus, filla de Zeus, et prego
que ni amb ànsies ni amb basques, augusta,
l'ànim no em domis,
ans vine aquí, car abans de vegades
m'oïres lluny la veu i em vas atendre,
l'auri casal del pare abandonares,
vas junyí' el carro
i em vas venir; ocells bonics et duien
rabents damunt la terra negra; llesta
l'ala els vogia, i des del cel, per l'aire
van vení' a l'acte.
I tu llavors, dea feliç —el rostre
et somreia, immortal— em preguntares
per què patia, altre cop a cridar-te
el que va moure'm,
i més que res què és el que vull que ocorri
al meu esperit boig: «¿Qui ha de dur-te
la Persuasió, que et sigui amic? Oh Safo,
¿qui et fa l'ofensa?
Si fuig de tu, prompte et vindrà darrera,
si no et prens dons, t'obsequiarà, si ara
no et vol, ben prest haurà, fins si et recava,
d'enamorat-se't.»
Vine'm, doncs, ara i de les cruels penes
solta'm, allò que el cor grua que em passi
acompleix-m'ho, i sigues-me tu mateixa
sempre aliada.
Si ens hi fixem, consta de tres parts:
1) Una invocació: la poetessa demana auxili a Afrodita.
2) Un centre: recorda què va passar quan li va haver de demanar ajut per primera vegada.
3) I un retorn: acaba de demanar allò que vol que la deessa li proporcioni.
Expressa clarament el mite de l'amor sàfic: o la idea que les dones també podien sentir plaer o no ésser-ne només l'objecte.
I ara buscarem les figures retòriques que hi ha al poema, i intentarem explicar per què hi són, quina funció fan al poema.
Tant la tragèdia com la comèdia van sorgir a Grècia a finals del segle VI aC.
El seu antecedent més clar és el ditirambe, himne que celebrava la mort i resurrecció anual de Dionís (el nom del qual en grec significa el déu “nascut dues vegades”; de fet, la seva llegenda mitològica parla d’una doble gènesi), déu del vi i de la vida silvestre .
Dionís
La paraula tragèdia vol dir en grec “cant dels bocs”; es veu que en les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de
sàtirs dansaires, dirigits per un entonador o corifeu.
Cor i corifeu s’enfrontaven en un agon o baralla amb un himne de paraules, música i ball.
La matèria d’aquests himnes es reduïa a narrar les aventures de Dionís: les dues llargues peregrinacions per tota la terra, les seves persecucions i desgràcies i les seves alegries.
En aquestes manifestacions hi havia moviment, però no podíem considerar que hi hagués teatre.
Cor grec
En el segle VII aC. sembla que Arió, a Corint, va donar al ditirambe tradicional una forma culta i personal; però continuava essent lírica coral, sense acció dramàtica pròpiament dita.
Un segle després, Tepsis (del qual en sabem poca cosa, a part que va existir) va afegir un actor que dialogava amb el corifeu, davant del cor, i que intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama pròpiament dit.
El camí ja estava obert cap a la consolidació del gènere.
La progressiva complexitat d’aquest enfrontament i la inclusió d’un argument heroic donarien origen al que posteriorment arriba a ser la tragèdia clàssica.
La tragèdia va adoptar com a argument les llegendes divines o heroiques. Així, després d’un període èpic i lírico-coral, els mites es van endinsar en aquest gènere per desenvolupar temes ètics-religiosos.
Segons els estudiosos d'aquest gènere literari, la tragèdia és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen originades pel procés de desenvolupament de la polis (ciutat).
En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal.
Cal saber que les tragèdies no es representaven tal com nosaltres ho fem actualment, sinó durant tres dies seguits: cada dia un cicle sencer (tres tragèdies i un drama satíric, textualment: els sàtirs, companys de Dionís sortien a escena i representaven una barreja d'accions heroiques i bufonesques).
sàtir
Cada dia s'interpretaven obres d'un autor diferent i al final de les festes s'atorgava un premi (en diners) al guanyador, mentre paral·lelament es reunia una assemblea per revisar com havia anat tot.
Se sap que els personatges de la tragèdia grega duien màscara, que amplificava la veu com un gramòfon. Cada personatge tenia la seva amb una expressió inalterable, que era la que simbolitzava quina mena de paper interpretava en l’obra: el de víctima, el de botxí o el de justicier, que es caracteritzaven, la primera, pel plor i, l’última, per un somriure plàcid, perquè la roda del destí es tancava després de la seva intervenció.
Els personatges nobles portaven coturns que eren una mena de sabates de fusta amb alça que servien perquè semblessin més alts. Així aconseguien que destacar sobre el cor i es percebien de seguida com a més importants, a part que el públic podia veure'ls amb més facilitat.
coturns
màscares
túnica
Normalment els vestits usats eren túniques, curtes o mitjanes i mantells. Segons els colors de les robes, el personatge tenia més o menys importància, així, els colors foscos eren per als personatges tristos, els alegres per als importants o els colors normals per a la gent del poble. Els actors usaven uns coixinets per fer-los més voluminosos segons la importància que tenien a la trama. També podien usar altres elements, com per exemple una corona en el cas dels reis...
Com en les òperes actuals, una representació tràgica a l’Atenes del segle V aC. havia d’alternar cants, música i escenografia amb els recitats dels actors, que també cantaven o semientonaven determinades parts del seu paper. Les unitats que integraven una peça tràgica solien ser:
-El pròleg: o la introducció a la història. Per a molts no es tractava del començament de l’acció, sinó de la part en què s'explicaven els antecedents de l’argument i s’explicava el “conflicte” que l’obra dramatitzaria.
Seguidament es presentava els actors.
-El pàrode: és la part en què realment s’iniciava el desenrotllament de l’acció i consistia en el cant d’entrada del cor. Pels accessos laterals del teatre entrava el cor que es dirigia cap a l’orquestra, lloc on es quedava tota la representació. En aquest primer cant solia fer-se al·lusió a circumstàncies prèvies a l’acció dramàtica però rellevants per a aquesta.
-Els episodis: constituïen els passatges dramàtics intercalats entre els cants corals i eren parts dialogades en què actuaven els actors.
-Els estàsims: o cants del cor que, sense moure’s de l’orquestra, executaven acompanyats de vegades de sons instrumentals i de ball.
Els episodis i els estàsims, s’alternaven lliurament en l’obra.
- Els comos: (en grec el terme al·ludeix a lamentació davant la mort i solien tenir lloc en els moments de major importància dramàtica) o diàlegs entre el cor i el corifeu i els actors.
Es podria considerar que el cor, a més de ser un actor, també feia el paper d’espectador de l’acció que en l’escena els actors reproduïen, ja que la seva missió era la de comentar l’acció dramàtica, aconsellar, rebutjar, animar o impugnar les accions o paraules dels actors.
-L’èxode: és el cant final mentre va sortint del teatre.
Pel que fa al públic, quan la representació es feia durant les festes dedicades a Dionís, venia d'Atenes i d'altres polis gregues, gràcies a la bona mar de la primavera. I estava composat per tot tipus de pobladors.
Això feia que s'aprofités per fer propaganda i conscienciació cívica, tant a l'inici dels cicles com una vegada finalitzats. La cerimònia d'obertura dels festivals es convertia en una gran manifestació del poder atenenc i en una promoció dels deures ciutadans. S'exposava davant dels espectadors arribats d'arreu del món grec el tribut enviat pels aliats d'Atenes, es feien desfilar els orfes dels caiguts per la ciutat, l'educació i l'armament dels quals havien estat pagats per la comunitat, i es proclamaven els honors d'aquells que havien beneficiat a la polis d'alguna forma.
Els principals representants de l'estat s'asseien en les primeres files i havien de realitzar unes ofrenes a l'inici de la celebració. Bona part del finançament anava a càrrec dels ciutadans rics, que acomplien amb un impost anomenat "litúrgia", que servia per assegurar les necessitats bàsiques de la comunitat.
Teatre d'Epidaure
Segons la Poètica d'Aristòtil hi ha tres mitjans o tres instruments essencials en la tragèdia:
1.- La peripècia, o "una acció que es gira en sentit contrari".
2.- L'anagnòrisi o "reconeixement", és a dir, el fet de passar de la ignorància al saber.
3.- L'esdeveniment patètic o "acció que provoca destrucció o dolor".
Aquests tres mitjans són utilitzats a totes les tragèdies, però en escena el que més apareix és el tercer.
Conservem només 32 tragèdies de tres autors. En el cas concret d'Èsquil i Sòfocles, en conservem 6 i 7 tragèdies respectivament exclusivament gràcies a un manuscrit del segle X, (una còpia feta per a ús escolar) i portat a Florència el segle XV (el famós Laurentianus 32, 9) i d'Eurípides en tenim 19, especialment perquè s'ha conservat un fragment d'una edició que anava per ordre alfabètic (lletres H,I, K). De totes maneres creiem que els temes de les tragèdies conservades cobreixen força bé els grans trets de l'estil tràgic a l'època clàssica.
En Jordi Coca, crític teatral, director i escriptor, ens aporta un punt de vista singular a l’estudi de la tragèdia grega, segons ell:
” Tots els estudis sobre la tragèdia àtica del segle V remarquen la grandesa poètica dels textos que hom considera que són els fundadors del teatre occidental. La bellesa i la profunditat de l’expressió, així com la idea completa de l’ésser humà que en podem deduir, són indiscutibles. També hi ha coincidència a destacar l’àmbit teatral atenenc pel que té d’espai públic -singular i solemne tant per la periodicitat en què es donava la festa de les Grans Dionísies com per la imbricació clara entre ficció, cerimònia religiosa i festa cívica-, la qual cosa el dota d’una característica dialèctica que, d’altra banda, és pròpia d’una cultura que s’expressa gairebé del tot a través de l’agon.
En aquestes coses no hi ha diferències més enllà de les precisions erudites. En canvi, vist des del punt de vista del teatre, de les arts escèniques, no se sol remarcar tant el que d’una manera abusiva en podríem dir la historicitat del teatre grec. És a dir, no s’insisteix prou en la idea que els textos tràgics que han arribat fins a nosaltres, al costat de les altes significacions poètiques, filosòfiques i culturals esmentades, i de les múltiples i profundes ressonàncies d’ordres diversos, “també” poden ser vistos com a referències a fets concrets, a personatges històrics i a preocupacions precises.”
Pel que fa al seu poder catàrtic, el podríem explicar així:Per efecte de la imitació, l’acció de la tragèdia aconsegueix una plaent sensació d’expurgació o neteja o catarsi de les passions (la purificació per la via del sofriment). Com que mostra la lluita de l’ésser humà contra el que no es pot evitar, s'hi trobem les passions humans, els conflictes morals i eterns de l’home i el públic sent compassió cap a la persona que no es mereix ser desgraciada perquè en el fons tem que a ell li pugui passar el mateix.
La majoria de tragèdies es basaven en dos cicles de mites:
El cicle d'Argos que no explicarem aquí, perquè Èdip Rei no hi pertany, però que té com a principals personatges: Agamèmnon, el rei de Micenes; Clitemnestra, la seva dona; els seus fills: Electra, Ifigènia i Orestes; el seu germà Menelau i la seva dona Helena.
I el cicle de Tebes, que és el que coneixerem amb més profunditat perquè Èdip Rei hi pertany, i del qual en conservem les obres següents:
Els set contra Tebes d'Èsquil.
Èdip Rei de Sòfocles.
Edipo a Colonos de Sòfocles.
Antígona de Sòfocles.
Les Suplicants d'Eurípides. I
Les Fenícies d'Eurípides.
Per fer-nos una idea de què veien els espectadors grecs podem fixar-nos en aquest vídeo:
