La poesia grega. Safo.

Com ja vam quedar ahir, el fragment de l'Odissea el deixarem per més endavant i avui llegirem i interpretarem el poema de Safo.

Primer, però, explicarem què sabem d'ella:
Podem afirmar que va existir, que va viure i morir a l'illa de Lesbos, entre els segles VII i VI aC. d'on només va sortir perquè es va exiliar a Sicília durant una temporada, a causa d'un perill, segurament relacionat amb les activitats de la seva família que desconeixem.

També sabem que va fundar una escola de poetesses que practicaven el culte a Afrodita i que va morir a una edat avançada.

Va gaudir d'una gran fama: Plató la considerà com una musa més i sabem que els seus poemes es recitaven i coneixien a l'Atenes del segle V aC. Ha estat probablement la poetessa més traduïda i més imitada de l'antiguitat clàssica, però va anar oblidant-se, segurament a causa de la dificultat que representava per a la majoria de grecs llegir el seu dialecte.

De la seva obra només en conservem sencer el poema que llegim, tant aquest, com la resta de fragments que s'han conservat van ser publicats en traducció catalana el 1973 per l'hel·lenista Manuel Balasch i fan un total de 650 versos.

Aquest vídeo ens explica allò que sabem de la seva vida, tot relacionant-la, sobretot amb la música.
Sembla que va escriure nou llibres d’extensió variada. 

Va fer alguns epitalamis (cants nupcials que eren adaptacions de cançons populars pròpies dels amics del nuvi i de la núvia que s’improvisaven en els casaments). 

La resta dels seus poemes eren més intimistes i cultes, i per a ells va crear un ritme propi i una mètrica nova, que va passar a denominar-se l’estrofa sàfica. (3 versos decasíl·labs i un tetrasíl·lab). 

Presentà el desig amorós com una potència irracional poderosa i exposà les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment enfront de la racionalitat. 

L’Himne en honor a Afrodita és l’únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra i és com una oració, una súplica que dirigeix a la deessa de l’amor per aconseguir la seva ajuda i l’amor de la seva enamorada. 

Sembla que no és la primera vegada que Safo la invoca per aquest motiu, recorda com Afrodita li va parlar i li demana que li torni a dir les mateixes coses. La descripció de la deessa baixant del cel amb el seu carro envoltada d’alegres pardals i somrient és una bonica imatge evocadora. 

Sentim la poesia en grec i en castellà
Mirem la poesia:

Cant a Afrodita

Afrodita immortal, de tron riquíssim,

que trenes fraus, filla de Zeus, et prego

que ni amb ànsies ni amb basques, augusta,

l'ànim no em domis,

ans vine aquí, car abans de vegades

m'oïres lluny la veu i em vas atendre,

l'auri casal del pare abandonares,

vas junyí' el carro

i em vas venir; ocells bonics et duien

rabents damunt la terra negra; llesta

l'ala els vogia, i des del cel, per l'aire

van vení' a l'acte.

I tu llavors, dea feliç —el rostre

et somreia, immortal— em preguntares

per què patia, altre cop a cridar-te

el que va moure'm,

i més que res què és el que vull que ocorri

al meu esperit boig: «¿Qui ha de dur-te

la Persuasió, que et sigui amic? Oh Safo,

¿qui et fa l'ofensa?

Si fuig de tu, prompte et vindrà darrera,

si no et prens dons, t'obsequiarà, si ara

no et vol, ben prest haurà, fins si et recava,

d'enamorat-se't.»

Vine'm, doncs, ara i de les cruels penes

solta'm, allò que el cor grua que em passi

acompleix-m'ho, i sigues-me tu mateixa

sempre aliada.

Si ens hi fixem, consta de tres parts:

1) Una invocació: la poetessa demana auxili a Afrodita.

2) Un centre: recorda què va passar quan li va haver de demanar ajut per primera vegada.

3) I un retorn: acaba de demanar allò que vol que la deessa li proporcioni. 

Expressa clarament el mite de l'amor sàfic: o la idea que les dones també podien sentir plaer o no ésser-ne només l'objecte.

I ara buscarem les figures retòriques que hi ha al poema, i intentarem explicar per què hi són, quina funció fan al poema.