La literatura a l'època romana (2). Llegim un poema d'Horaci (1).

Abans de llegir la poesia, parlarem una mica d'Horaci.

Quint Horaci Flac (Quintus Horatius Flaccus) conegut simplement com a Horaci (nascut a Venosa, a la regió de la Basilicata (antiga Lucània), a l'actual Itàlia, el 8 de desembre del 65 aC -  i mort a Roma, el 27 de novembre del 8 aC) es considera un dels més brillants poetes de la literatura llatina.

Era fill d'un esclau alliberat i va poder estudiar a Roma, i a Atenes on va ser acollit per Brutus, l'assassí de Cèsar, que li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. A la batalla de Filipos (42 aC) es va evidenciar la seva falta d'aptitud per a l'art militar la qual cosa el va fer tornar a Roma.

Va començar a treballar com a escriba, càrrec que li deixava temps lliure per dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenàs que va acabar protegint-lo, fins al punt que foren enterrats junts. 

Fou molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics.

La poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i, sobretot, la seva perfecció formal, signe d'equilibri i serenitat, va ser adoptada al Renaixement com la màxima expressió literària de les virtuts clàssiques.

Horaci es va unir a l'epicureisme (1) a fi de poder respondre's a les grans qüestions de la vida: pel que en sabem, la idea de la mort li produïa molta angoixa i sempre tenia por que li arribés de forma sobtada: encara que va intentar viure a la manera de "l'aurea mediocritas" (2) sembla, almenys pel que trobem als seus poemes, que no ho va poder aconseguir del tot. 

El que avui s'ha conservat, sobretot, d'ell són dos tòpics literaris, fins al punt que molts els coneixem, però no tots sabem que els seus escrits en són l'origen:

• El Carpe diem (Carpe diem quam minimum credula postero "Aprofita el dia, no confiïs en el demà") de la seva Oda 1,11 ha acabat per convertir-se pràcticament en una dita universal en la qual la identitat de l'autor queda relegada gairebé a l'oblit. És un tema recurrent en la literatura occidental com a exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat, o a gaudir dels plaers de la vida i deixar de costat el futur, que és incert. Té una especial importància al Renaixement, al Barroc i al Romanticisme. Es pot traduir com "aprofita el moment" o "viu el moment", és a dir, aprofita l'oportunitat i no reflexionis, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existeixi. 

• El Beatus Ille que apareix a l'Epode II que ara llegirem i que vol dir benaurat o  feliç aquell, literalment - consisteix a creure que l’home és més feliç al camp, apartat de tot allò que estigui relacionat amb el brogit de la vida a ciutat. És a dir, consisteix a enaltir les bondats de la vida rural, explicar els petits detalls de la naturalesa contraposant-les a la vida agitada de la ciutat, de manera que s’exalta la vida al camp a través de comparacions amb la vida urbana, la qual cosa permet fer veure els avantatges i la millor qualitat de vida de la primera respecte de la segona. És, doncs, un elogi a la vida rural idíl·lica de la qual se'n destaca la senzillesa i l'austeritat, en oposició al brogit i a la complicació de la ciutat. Ens ve a dir que si l’home pot conformar-se amb el que posseeix, sse sentirà més satisfet.