Sòfocles.

I ara parlarem de l'autor d'Èdip rei, cosa que vol dir que ja ens estem acostant a la lectura de l'obra:

Segons el que sabem, Sòfocles (497-406 aC) va néixer en una família distingida a Colono, molt a prop d’Atenes, on va viure molt integrat en la vida de la polis. 

Va ser atleta en la seva joventut i va conservar sempre una agradable presència física.

Va ocupar durant tota la seva vida llocs importants en la política atenesa, va ser membre de la comissió de finances i de l’assemblea. 
Va viure les guerres Mèdiques, la consolidació i l'espelndor de l'imperi àtic amb Pericles i la guerra del Peloponès.

Va començar la seva carrera literària als vint-i-set anys, derrotant Èsquil en un certamen públic, quan aquest estava al cim de la seua glòria i popularitat.

Des de llavors va obtenir de manera constant el favor del públic, el qual, arran de la seua mort, va venerar-lo amb ofrenes i sacrificis. 

Sabem que va escriure al voltant de 120 obres, de les quals només es conserven completes set tragèdies i un drama satíric incomplet: 

Antígona, representació.

• Aiax o Àjax que està ambientada a la guerra de Troia i que relata els fets que condueixen a la mort del cap dels Salaminis (originaris de Salamina, ciutat de l'actual Xipre), Aiax el Gran.

  

  Suïcidi d'Aiax

• Antígona, que explica la decisió d'Antígona, filla d'Èdip, d'enterrar el seu germà Polinices amb honor, tot desobeint Creont, el successor del seu pare.
• Les dones de Traquis, on Deianira, la dona d'Heracles (o Hèrcules), com que té por de perdre el seu amor, li regala una túnica amarada de sang del centaure Nesos que resulta ser una trampa.

  

  Heracles i la túnica

• Èdip rei, que ja llegirem.
• Electra, que explica la venjança d'aquesta i Orestes contra la seva mare.
• Filoctetes, on Neòptolem i Odisseus (Ulisses) han d'anar a buscar aquest personatge perquè té les armes invencibles d'Heracles que necessiten per lluitar contra els troians.
• Èdip a Colonos que seria una continuació del llibre que llegirem i que acaba amb la desaparició al bosc del pobre rei. I
• Els rastrejadors en el qual uns sàtirs, guiats per Silè (sàtir fill d'Hermes i una nimfa) intenten localitzar els bous que algú havia robat al déu Apol·lo.

Obres que pertanyen a l’època de la maduresa i vellesa (entre la cinquantena i la vuitantena), cosa que ens permet saber com era quan ja havia adquirit força experiència i ens fa desconèixer com deurien ser els seus inicis.

Les tragèdies de Sòfocles tenen una eficàcia escènica més gran que les d'Èsquil i una elaboració més profunda i rodona de trames i caràcters. 

Continua obtenint els seus temes dels fons mitològics, però afegeix més variació i densitat a la trama, la successió d’escenes de les seves obres retraten des de diferents punts de vista els seus protagonista amb la finalitat que coneguem el més íntim de la seva psicologia. 

S’endinsa en la psicologia d’uns herois que més aviat descriuen com és l’ésser humà, i com una forta individualitat pot tenir un punt de debilitat humana. Ja no som davant d’aquells déus o semidéus, o herois de l’epopeia, que ressonaven en el teatre d’Èsquil; els personatges de Sòfocles representen l’ésser humà que pateix, que lluita contra el que ja no té remei i que s’expressa d'una manera semblant a com podríem fer-ho nosaltres si ens trobéssim en la seva situació.

La presència del destí, característica del gènere, es manté, però ara ja no és el nucli de la tragèdia, la gran força clau del drama; els personatges es troben lligats al seu destí, però, com que són més humans, perden rigidesa i la seva psicologia canvia, perquè està sotmesa a crisis i incerteses, que els poden fer reaccionar de forma diversa. 

Com que el problema se centra sempre en un sol personatge, no en un llinatge, ja no és necessària la trilogia. El seu interés se centra en una zona més reduïda, però hi aprofundeix tractant els seus herois com a semblants, no com a semidéus: responen al tipus humà ideal que va crear l’Atenes de Pèricles i per això conserven el seu valor d’humanitat i la seva supervivència. 

Aquesta humanitat dels personatges abasta també les figures femenines, que en el seu teatre s’equiparen a les masculines. 

Antígona o Deianira (esposa d’Heracles, en la tragèdia Les dones de Traquis) són personatges tan ben resolts com Èdip, per exemple.

Des del punt de vista tècnic, Sòfocles dóna a la tragèdia la seva forma clàssica, introdueix a l’escena un tercer actor i disminueix la importància del cor, amb la qual cosa aconsegueix una acció més animada i natural. 

També podem parlar d’una certa evolució en el llenguatge. Sòfocles va optar per un estil menys poètic que el d’Èsquil, eliminant elements sumptuosos o solemnes i restringint la utilització de metàfores a fi d'aconseguir més senzillesa i claredat. Això no vol dir que no trobem un llenguatge expressio i ple d'imatges, on la frase permet múltiples interrupcions o s’embelleix amb l’ús de l’antítesi. Els grecs van veure en aquesta elegància d’estil el seu ideal literari i les seves tragèdies es van convertir en el model a seguir.

La tragèdia grega.

Tant la tragèdia com la comèdia van sorgir a Grècia a finals del segle VI aC.

El seu antecedent més clar és el ditirambe, himne que celebrava la mort i resurrecció anual de Dionís (el nom del qual en grec significa el déu “nascut dues vegades”; de fet, la seva llegenda mitològica parla d’una doble gènesi), déu del vi i de la vida silvestre . 

Dionís

La paraula tragèdia vol dir en grec “cant dels bocs”; es veu que en les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de
sàtirs dansaires, dirigits per un entonador o corifeu. 
Cor i corifeu s’enfrontaven en un agon o baralla amb un himne de paraules, música i ball. 
La matèria d’aquests himnes es reduïa a narrar les aventures de Dionís: les dues llargues peregrinacions per tota la terra, les seves persecucions i desgràcies i les seves alegries. 
En aquestes manifestacions hi havia moviment, però no podíem considerar que hi hagués teatre. 

Cor grec

En el segle VII aC. sembla que Arió, a Corint, va donar al ditirambe tradicional una forma culta i personal; però continuava essent lírica coral, sense acció dramàtica pròpiament dita. 

Un segle després, Tepsis (del qual en sabem poca cosa, a part que va existir) va afegir un actor que dialogava amb el corifeu, davant del cor, i que intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama pròpiament dit. 
El camí ja estava obert cap a la consolidació del gènere. 
La progressiva complexitat d’aquest enfrontament i la inclusió d’un argument heroic donarien origen al que posteriorment arriba a ser la tragèdia clàssica.
La tragèdia va adoptar com a argument les llegendes divines o heroiques. Així, després d’un període èpic i lírico-coral, els mites es van endinsar en aquest gènere per desenvolupar temes ètics-religiosos. 

Segons els estudiosos d'aquest gènere literari, la tragèdia és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen originades pel procés de desenvolupament de la polis (ciutat). 

En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal. 

Cal saber que les tragèdies no es representaven tal com nosaltres ho fem actualment, sinó durant tres dies seguits: cada dia un cicle sencer (tres tragèdies i un drama satíric, textualment: els sàtirs, companys de Dionís sortien a escena i representaven una barreja d'accions heroiques i bufonesques). 

sàtir

Cada dia s'interpretaven obres d'un autor diferent i al final de les festes s'atorgava un premi (en diners) al guanyador, mentre paral·lelament es reunia una assemblea per revisar com havia anat tot.

Se sap que els personatges de la tragèdia grega duien màscara, que amplificava la veu com un gramòfon. Cada personatge tenia la seva amb una expressió inalterable, que era la que simbolitzava quina mena de paper interpretava en l’obra: el de víctima, el de botxí o el de justicier, que es caracteritzaven, la primera, pel plor i, l’última, per un somriure plàcid, perquè la roda del destí es tancava després de la seva intervenció.
Els personatges nobles portaven coturns que eren una mena de sabates de fusta amb alça que servien perquè semblessin més alts. Així aconseguien que destacar sobre el cor i es percebien de seguida com a més importants, a part que el públic podia veure'ls amb més facilitat.

coturns

màscares

túnica

Normalment els vestits usats eren túniques, curtes o mitjanes i mantells. Segons els colors de les robes, el personatge tenia més o menys importància, així, els colors foscos eren per als personatges tristos, els alegres per als importants o els colors normals per a la gent del poble. Els actors usaven uns coixinets per fer-los més voluminosos segons la importància que tenien a la trama. També podien usar altres elements, com per exemple una corona en el cas dels reis...

Com en  les òperes actuals, una representació tràgica a l’Atenes del segle V aC. havia d’alternar cants, música i escenografia amb els recitats dels actors, que també cantaven o semientonaven determinades parts del seu paper. Les unitats que integraven una peça tràgica solien ser:
-El pròleg: o la introducció a la història. Per a molts no es tractava del començament de l’acció, sinó de la part en què s'explicaven els antecedents de l’argument i s’explicava el “conflicte” que l’obra dramatitzaria.
Seguidament es presentava els actors.
-El pàrode: és la part en què realment s’iniciava el desenrotllament de l’acció i consistia en el cant d’entrada del cor. Pels accessos laterals del teatre entrava el cor que es dirigia cap a l’orquestra, lloc on es quedava tota la representació. En aquest primer cant solia fer-se al·lusió a circumstàncies prèvies a l’acció dramàtica però rellevants per a aquesta.
-Els episodis: constituïen els passatges dramàtics intercalats entre els cants corals i eren parts dialogades en què actuaven els actors.
-Els estàsims: o cants del cor que, sense moure’s de l’orquestra, executaven acompanyats de vegades de sons instrumentals i de ball. 
Els episodis i els estàsims, s’alternaven lliurament en l’obra.
- Els comos:  (en grec el terme al·ludeix a lamentació davant la mort i solien tenir lloc en els moments de major importància dramàtica) o diàlegs entre el cor i el corifeu i els actors. 
Es podria considerar que el cor, a més de ser un actor, també feia el paper d’espectador de l’acció que en l’escena els actors reproduïen, ja que la seva missió era la de comentar l’acció dramàtica, aconsellar, rebutjar, animar o impugnar les accions o paraules dels actors. 
-L’èxode: és el cant final mentre va sortint del teatre.

Pel que fa al públic, quan la representació es feia durant les festes dedicades a Dionís, venia d'Atenes i d'altres polis gregues, gràcies a la bona mar de la primavera. I estava composat per tot tipus de pobladors.

Això feia que s'aprofités per fer propaganda i conscienciació cívica, tant a l'inici dels cicles com una vegada finalitzats. La cerimònia d'obertura dels festivals es convertia en una gran manifestació del poder atenenc i en una promoció dels deures ciutadans. S'exposava davant dels espectadors arribats d'arreu del món grec el tribut enviat pels aliats d'Atenes, es feien desfilar els orfes dels caiguts per la ciutat, l'educació i l'armament dels quals havien estat pagats per la comunitat, i es proclamaven els honors d'aquells que havien beneficiat a la polis d'alguna forma.

Els principals representants de l'estat s'asseien en les primeres files i havien de realitzar unes ofrenes a l'inici de la celebració. Bona part del finançament anava a càrrec dels ciutadans rics, que acomplien amb un impost anomenat "litúrgia", que servia per assegurar les necessitats bàsiques de la comunitat.

Teatre d'Epidaure

Segons la Poètica d'Aristòtil hi ha tres mitjans o tres instruments essencials en la tragèdia:
1.- La peripècia, o "una acció que es gira en sentit contrari".
2.- L'anagnòrisi o "reconeixement", és a dir, el fet de passar de la ignorància al saber.
3.- L'esdeveniment patètic o "acció que provoca destrucció o dolor".


Aquests tres mitjans són utilitzats a totes les tragèdies, però en escena el que més apareix és el tercer.


Conservem només 32 tragèdies de tres autors. En el cas concret d'Èsquil i Sòfocles, en conservem 6 i 7 tragèdies respectivament exclusivament gràcies a un manuscrit del segle X, (una còpia feta per a ús escolar) i portat a Florència el segle XV (el famós Laurentianus 32, 9) i d'Eurípides en tenim 19, especialment perquè s'ha conservat un fragment d'una edició que anava per ordre alfabètic (lletres H,I, K). De totes maneres creiem que els temes de les tragèdies conservades cobreixen força bé els grans trets de l'estil tràgic a l'època clàssica.

En Jordi Coca, crític teatral, director i escriptor, ens aporta un punt de vista singular a l’estudi de la tragèdia grega, segons ell:  
” Tots els estudis sobre la tragèdia àtica del segle V remarquen la grandesa poètica dels textos que hom considera que són els fundadors del teatre occidental. La bellesa i la profunditat de l’expressió, així com la idea completa de l’ésser humà que en podem deduir, són indiscutibles. També hi ha coincidència a destacar l’àmbit teatral atenenc pel que té d’espai públic -singular i solemne tant per la periodicitat en què es donava la festa de les Grans Dionísies com per la imbricació clara entre ficció, cerimònia religiosa i festa cívica-, la qual cosa el dota d’una característica dialèctica que, d’altra banda, és pròpia d’una cultura que s’expressa gairebé del tot a través de l’agon.
En aquestes coses no hi ha diferències més enllà de les precisions erudites. En canvi, vist des del punt de vista del teatre, de les arts escèniques, no se sol remarcar tant el que d’una manera abusiva en podríem dir la historicitat del teatre grec. És a dir, no s’insisteix prou en la idea que els textos tràgics que han arribat fins a nosaltres, al costat de les altes significacions poètiques, filosòfiques i culturals esmentades, i de les múltiples i profundes ressonàncies d’ordres diversos, “també” poden ser vistos com a referències a fets concrets, a personatges històrics i a preocupacions precises.”

Pel que fa al seu poder catàrtic, el podríem explicar així:Per efecte de la imitació, l’acció de la tragèdia aconsegueix una plaent sensació d’expurgació o neteja o catarsi de les passions (la purificació per la via del sofriment). Com que mostra la lluita de l’ésser humà contra el que no es pot evitar, s'hi trobem les passions humans, els conflictes morals i eterns de l’home i el públic sent compassió cap a la persona que no es mereix ser desgraciada perquè en el fons tem que a ell li pugui passar el mateix.

La majoria de tragèdies es basaven en dos cicles de mites:

• El cicle d'Argos que no explicarem aquí, perquè Èdip Rei no hi pertany, però que té com a principals personatges: Agamèmnon, el rei de Micenes; Clitemnestra, la seva dona; els seus fills: Electra, Ifigènia i Orestes; el seu germà Menelau i la seva dona Helena.

• I el cicle de Tebes, que és el que coneixerem amb més profunditat perquè Èdip Rei hi pertany, i del qual en conservem les obres següents:

1. Els set contra Tebes d'Èsquil.
2. Èdip Rei de Sòfocles.
3. Edipo a Colonos de Sòfocles.
4. Antígona  de Sòfocles.
5. Les Suplicants d'Eurípides. I
6. Les Fenícies d'Eurípides.

Els orígens de la literatura occidental: la literatura grega.

La literatura grega és tan important per explicar la literatura occidental que podríem dir que és l'origen de la majoria dels temes que encara tractem i l'estètica que valorem.

Hem de recordar que durant aquest període, es considera literatura gairebé tot allò que es fa per escrit.

Podem diferenciar-ne quatre etapes:

• Període jonicodòric:

S'inicia al segle IX aC. i s'allarga fins al començament del segle IV aC. Sabem que va néixer a Jònia

i els textos més antics que conservem són La Ilíada i l'Odissea atribuïts a Homer ique es poden considerar les primeres novel·les europees.

La Ilíada (que narra una part de la guerra de Troia, concretament el setge de 51 dies a què va ser

sotmesa la ciutat per part de les tropes aquees o gregues) i l'Odissea (relata el viatge d'Odisseus, també conegut com a Ulisses, des que marxa de Troia fins que arriba a Ítaca, l'illa d'on era originari. Fixem-nos que la paraula "odissea" ha passat a significar viatge ple d'aventures i obstacles) 

van tenir tant de ressò que van constituir la base de les epopeies que cantaven els aedes o rapsodes que eren una mena de recitadors professionals que anaven de poble en poble per Grècia.

Del segle VII aC. conservem diferents varietats d'obres líriques de diversos autors:

1. Hesíode que va transcriure alguns dels mites més coneguts de la seva època i que es considera l'iniciador de la lírica didàctica, cantava el treball i la justícia i pretenia plasmar la realitat on vivia. Algunes de les seves obres: La Teogonia o Treball i dies.
2. Safo és la principal poetessa de la passió amorosa que sapiguem i va crear un grup de dones que es dedicaven a la poesia a Lesbos, illa on va néixer i morir. En conservem una oda (composició lírica en vers dedicada a lloar una persona, un lloc o una idea) completa

   

   Safo

   i fragments d'altres poemes. 
3. Simònides de Ceos va cultivar l'epigrama (composició poètica breu que expressa un sol pensament, festiu o satíric, de manera enginyosa).
4. Arquíloc pensem que va ser qui va iniciar el iambe (composició satírica que es feia amb versos iàmbics - constituïts per una síl·laba breu i una altra llarga - i que es pensa que tenia el seu origen en les cançons populars lligades als cultes religiosos del naixement i de la mort).
5. I Teognis és de qui conservem les primeres elegies (tipus de poema líric que té com a contingut la lamentació per la pèrdua, gairebé sempre a causa de la mort, d'un ésser estimat; pel pas del temps i l'acabament d'una etapa feliç; o la desaparició de qualsevol idea positiva)

• Període àtic:

Entre els segles VI i V aC. Atenes viu la seva època daurada i es converteix en la capital de les lletres i les arts, sota la democràcia de Pèricles.

Durant aquest temps, el teatre es converteix en l'espectacle més exitós i en el gènere més cultivat. Almenys les obres que hem conservat d'aquests temps són, sobretot, teatrals.

Els autors teatrals més importants i que han passat a la posteritat com a font d'inspiració constant són:

Teatre d'Epidaure

1. Èsquil: es considera el creador de la tragèdia grega. Alguna de les seves obres, com Els Perses o Els set contra Tebes parteixen de les seves experiències a la guerra.
2. Sòfocles: de qui llegirem Èdip Rei i de qui parlarem més abastament.
3. Eurípides: en les seves obres els déus i els mites apareixen parodiats o retratats d'una manera negativa. Una de les seves cites més conegudes és: A qui els déus volen destruir, abans l'embogeixen que li va ocasionar força crítiques. Alguns dels seus títols més coneguts són: Medea, Electra o Les Troianes.
4. Aristòfanes: és l'únic escriptor de comèdies, tractava temes polítics i satiritzava ciutadans poderosos d'Atenes, cosa que li va provocar més d'un problema. Títols que podem destacar: Lisístrata, Els ocells o Les vespes. 

També tenim poetes com Píndar que escrivia odes, de les quals n'hem conservat unes quantes.

Dels grans filòsofs, Plató i Aristòteles, també en conservem l'obra.

I, per últim s'han de destacar els historiadors Heròdot i Xenofont i el teòric de l'oratòria, Demòstenes.

• Període hel·lenístic:

Alexandria passa a ser el centre del govern i de la cultura a partir d'Alexandre el Gran i, durant aquest període, entre el final del segle IV aC. i el segle II aC.

Els autors més destacats van ser:

1. Teòcrit, se li atribueix la creació de la poesia bucòlica (paraula que és un derivat de la que en grec vol dir pastor de vaques) o pastoral que explicava històries mitològiques o de la vida situades, sempre, en un ambient camperol idealitzat.
   
2. Aristarc, filòleg o crític literari.

• Períodes romà i bizantí:

Entre el segle I aC. i el IV dC. el domini romà és evident i aquest fet ocasiona el declivi de la cultura grega, amb tot, podem destacar alguns escriptors:

1. Plutarc, Epictet i Marc Aureli van ser escriptors de filosofia moral.
2. Plotí es destacà com a filòsof neoplatònic.
3. Eusebi de Cesarea va ser un apologista cristià destacat.  

Per què Literatura Universal?

Aquesta matèria s'anomena Literatura universal seguint el costum d'anomenar els reculls que engloben un nombre important de produccions literèries diverses amb aquest nom, però que s'estenen en un temps i en un espai molt més reduïts del que ens anuncia l'adjectiu.

De cap de les maneres podem saber si existeix una literatura tan àmplia que mereixi la qualificació d'universal, sabem que existeix l'univers, sabem de què està format, però el desconeixem força.

Tampoc podríem anomenar-la mundial, perquè el que estudiem quan fem aquesta matèria és, concretament, la literatura de la zona del món que nosaltres anomenem Occident.

Per tant aquesta denominació és culpable d'etnocentrisme i de parcialitat. Podries raonar per què? 

Ara, i abans de començar amb la matèria, mirarem què és el que es vol aconseguir amb el seu estudi, llegint alguns fragments d'aquest enllaç: 

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/9b0568ab-19ea-465a-8369-3c5b54987db0/literatura_universal.pdf

Model de comentari de text.

Un text literari es pot comentar de moltes i variades maneres. Aquí en trobareu un model que no és l'únic, però que és força complet.

 Abans de posar-se a comentar un text:

• Òbviament, l'hem de llegir en profunditat, hem de solucionar tots els problemes lèxics amb què ens trobem i marcar d'alguna manera aquelles paraules o expressions que ens han cridat l'atenció. És recomanable que es numerin les línies o els versos, per poder-s'hi referir amb més facilitat.
• També ens hem de documentar sobre ell: qui el va escriure, quan, si té relació amb moviments literaris o amb textos d'altres o del mateix autor, si es basa en textos anteriors...
• Hem de tenir clar que l'objectiu del comentari és fixar amb precisió allò que diu el text, la seva temàtica, les seves idees... i com ho diu, la sintaxi, el lèxic, les figures retòriques...
• També hem de saber que allò que no podem fer és: expressar unes quantes idees sobre la forma i el contingut, sense cap finalitat precisa; parafrasejar-lo; aprofitar-lo per dir tot allò que sabem de l'autor i de la seva obra i oblidar-nos del text en qüestió; dir coses tipus: "aquest text m'ha agradat molt"...
• Finalment, n'identificarem el gènere.

En el moment de posar-nos a fer un comentari, podem seguir el següent guió:

Introducció:

• Situarem el text en el seu marc (període, moviment, data, autor, origen...). Així sabrem com començar el comentari: Anem a comentar el fragment de ____________ que va escriure __________... Aquí no ens hem d'extendre massa, amb unes 5, màxim 10 línies en tenim prou. De cap de les maneres la introducció ha de ser el nucli del comentari.

L'anàlisi de l'estructura externa:

• Mirarem quines parts té el text: si és en prosa quants paràgrafs i quantes línies, si és en poesia, quantes estrofes i quants versos té...

L'anàlisi de l'estructura interna:

• Tema, argument i to: direm de què va el fragment, farem un resum del que explica i del to en què s'explica.
• Estructura del contingut: mirarem com estan disposats els nuclis i els subnuclis  estructurals que té el text. 
• El narrador i els personatges: veurem què en podem dir a partir del que en sabem pel text.
• Farem el mateix amb l'espai, el temps i el discurs.

L'anàlisi de la forma:

• Començarem per les peculiaritats que afecten la prosòdia, la pronúncia i l'ortografia. (pla fònic)
• Continuarem amb els valors expressius de les paraules que hi apareixen i de les relacions que tenen entre elles. (pla morfosintàctic)
• I acabarem amb tot allò que fa referència al lèxic, a les paraules que hi surten i els significats que tenen, literal i/o figurant, que denoten, que connoten... (pla semàntic)

I aquí és on farem l'anàlisi de les figures retòriques, segons si són fonètiques, morfosintàctiques o semàntiques.

La conclusió:

• On formularem una síntesi global i unitària dels trets del text que hem estudiat i en donarem una opinió personal basada en allò que hem treballat.
  

Allò que realment va bé per fer un bon comentari és embrutar el text tant com sigui necessari per fer-nos-el nostre, per entendre'l de manera absoluta i, després, passar a la redacció que s'hauria de rellegir abans de considerar-lo acabat per fer-ne les esmenes pertinents.

En aquest enllaç trobareu una llista de figures retòriques més completa que la que teniu al llibre: http://www.iessantanyi.cat/catala/Tema_3I.pdf

El teatre.

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 240, 241,242 i 243 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.


Com ja hem dit, el teatre és l'únic gènere teatral que està concebut per a ésser representat, i no llegit, o escoltat, per aquest motiu necessita una sèrie d'elements que els altres gèneres no fan servir, que tornem a citar breument:

a. Un espai on representar. 

b. Uns actors que fan veure que són els personatges que surten a l'obra. 

c. Un autor (que ha d'escriure el text) i un director (que s'encarrega de dur-lo a  escena).

e. El text. 

d. El públic, les persones a qui s'adreça l'obra i que assisteixen a la seva representació.

• També vam dir que té dos trets únics que el caracteritzen com a gènere:

a. La seva condició d'espectacle: quan llegim una obra teatral no l'estem consumint com cal, però no podem deixar de llegir-la sense imaginar que es representa davant els nostres ulls del cervell.
b. I la de representació: quan veiem una obra de teatre hem d'imaginar-nos que allò que se'ns hi explica és real, passa de debò. Ens hem de posar dins de l'obra i viure-la: plorar en els moments tristos o tràgics, riure en els divertits o còmics...
Podries posar algun exemple d'espectacle que no sigui una representació?

• Veurem ara les característiques que té un text teatral:

Podem observar quatre tipus de text que es presenten de manera tipogràficament diversa:

• A una de les primeres pàgines abans d'arribar al text teatral pròpiament dit, hi ha una llista dels personatges que surten a l'obra, ordenats bé per ordre alfabètic, bé per importància a la trama i, de vegades, acompanyats d'una petita descripció. A continuació trobareu els personatges d'Èdip rei, tal i com poden aparèixer al llibre:

Principals

• Èdip: protagonista de la tragèdia. 
• Creont: germà de Iocasta. 
• Tirèsies: endeví de la ciutat de Tebes. 
• Iocasta: reina de Tebes, mare i esposa d'Èdip.
• Corifeu: ancians tebans, que fan reflexions sobre les accions que van succeint en la tragèdia.

Secundaris

• Missatger.
• Company de Laios.
• Sacerdot.
• Pastor.
1. Abans del diàleg solem trobar-nos el nom del personatge que l'ha de dir escrit en majúscules.
2. El diàleg propiament dit, que presenta les varietats següents: el col·loqui (diversos personatges parlen entre ells de manera més o menys ordenada); el soloqui (un personatge parla amb ell mateix); el monòleg (un personatge parla sol, però es dirigeix a uns altres personatges); l'apart (un personatge diu unes paraules, sense que la resta de personatges el sentin); i l'apel·lació (el personatge parla directament al públic per donar-li, la majoria de vegades, una informació que només comparteix amb ell).
3. I les acotacions, que apareixen entre parèntesi i en lletra cursiva la majoria de vegades i que poden ser: diegètiques (si indiquen entrades, sortides  o coses que han de fer els personatges); escèniques (si expliquen com ha de ser o canviar el decorat i l'atrezzo) i dramàtiques (si diuen quina ha de ser l'actitud que ha de mantenir algun dels personatges en un moment determinat). Normalment, si tenim moltes acotacions sabem molt millor quina és la intenció de l'autor en escriure l'obra.

Pel que fa al diàleg, en podem distingir cinc tipus, segons el missatge que contingui:

1. Dramàtic: quan allò que es diu és allò que es fa.
2. Caracteritzador: allò que es diu serveix per saber com és un personatge, tant si ens ho diu ell mateix, com si ho fa un altre.
3. Diegètic o narratiu: allò que es diu, no passa durant l'escena, però ha passat i és necessari que l'espectador ho sàpiga.
4. Ideològic: allò que es diu conté idees o valors que l'autor pretén comunicar.

   

   imatge de l'última representació catalana d'El Misantrop

5. Poètic: allò que es diu, es diu d'una manera que no es diria mai a la vida real, el discurs es fa poètic, sigui perquè és escrit en vers, sigui perquè s'utilitza un llenguatge especialment suggeridor.

L'estructura externa d'un text teatral es divideix en actes, que serien equivalents a les parts en què es divideix la història que s'explica i que no acostumen a ser més de cinc (el nombre d'actes més comú a partir del segle XIX és de tres), que, a l'hora, es subd¡videixen en escenes que vénen marcades per l'entrada o sortida d'algun personatge (el nombre d'escenes no supera la quinzena per cada acte) i que, de vegades, poden subdividir-se en quadres.

L'estructura interna té els mateixos subtipus que els de la narrativa. Però, tradicionalment, en la construcció del text teatral sempre s'ha parlat de tres unitats:

1. La unitat d'acció: que conté l'acció patent (la que realment es representa), la latent (la que s'explica) i l'absent (la que queda sobreentesa).
2. La unitat de temps: que també conté el temps patent (el que realment es representa) el latent (el que s'explica), i l'absent (el que queda sobreentès).
3. I la unitat d'espai: amb la mateixa disposició, l'espai patent (el que realment es representa), el latent (el que s'explica) i l'absent (el que queda sobreentès).

Amb els personatges tenim la mateixa tipologia que a la narrativa, tot i que es tendeix a construir personatges plans, perquè no es disposa del mateix lapsus temporal que a les novel·les.

I, per acabar, parlarem dels subgèneres teatrals:
Històricament, al teatre occidental es distingien dos grans subgèneres:

1. La tragèdia, que era el subgènere culte, perquè expressava la lluita sempre inútil entre el personatge protagonista i el seu destí, marcat, sovint, per la voluntat d'unes divinitats que ell no pot controlar i que l'acabaran destruint. 
   
2. La comèdia, que era el subgènere popular, perquè enfrontava personatges pròxims a la realitat amb situacions quotidianes que, sovint, eren tractades amb humor.

Amb el pas del temps començaren a barrejar-se (la tragicomèdia, que compartia elements dels dos gèneres) i n'aparegueren de nous (el drama que acostuma a tractar l'enfrontament entre l'individu i la societat, l'òpera que no deixa de ser la versió cantada del teatre, l'entremès i o el sainet peces breus que volien entretenir...)

La poesia.

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 177, 188, 189 i 190 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.

Inicialment tota la literatura es feia en vers, i per aquest motiu, quan algú es volia referir al que avui entenem per poesia, l'anomenava lírica, perquè era aquella composició destinada a ser cantada (recordem que la lira és un instrument) on el poeta intentava expressar un tema, una idea, un sentiment... d'una manera bella, imaginativa, personal... a fi de provocar emoció en el lector. 

És el gènere literari on el vincle entre la forma i el contingut és més fort, fins al punt que, de vegades, és molt més important la primera que la segona.

Normalment utilitza un llenguatge elaborat, estilitzat, retoritzat i ple de figures retòriques, que aconsegueix encriptar el missatge, cosa que fa que per entendre sense problemes un poema, sovint, l'hàgim de llegir més d'una vegada.

Tot i que existeixen els poemes en prosa, els poemes visuals, els cal·ligrames, els poemes objecte... ens fixarem, sobretot, en els que s'escriuen en vers, que són majoria, i n'analitzarem els elements.

Estructura d'un poema:

1. El vers: el vers és una successió de paraules que tenen un determinat nombre de síl·labes i que, la majoria de vegades, s'escriuen en una sola línia. Té un cert ritme que s'aconsegueix a partir del nombre de síl·labes mètriques que té i la rima (concordança de sons de dos o més versos a partir de l'última vocal tònica)

• En la poesia catalana, igual que es fa en la poesia italiana i en la francesa, s'agafa com a model el vers acabat en paraula aguda, cosa que vol dir que comptem les síl·labes fins a l'última accentuada i allà hem de parar, o, si volem comptar fins al final llavors haurem de deixar tal qual els versos que acaben en paraula aguda, restar una síl·laba en els versos acabats en paraula plana i dues en els que acaben en paraula esdrúixola.

Les— te—ra—nyi —nes —del —ca—mí (Tomàs Garcés)

1 2    3     4     5     6    7  8

La—ter—ra —gi—ra—i—les—do—nes—dor—men (Gabriel Ferrater)

 1 2    3     4   5    6   7     8    9      10

• Segons el nombre de síl·labes, els versos s’anomenen d’art menor (versos de fins a vuit síl·labes) o d’art major (versos de més de vuit síl·labes):
• Els versos més habituals en la poesia catalana són:

1. L’heptasíl·lab, de set síl·labes, molt emprat en la poesia culta i en la popular:Té en sou els aucells i àngels (Jacint Verdaguer).
2. L'octosíl·lab, de vuit síl·labes: Per una escala que s'enruna (Gabriel Ferrater).
3. El decasíl·lab, de deu síl·labes, el més usat en la poesia al llarg de totes les èpoques i que pot tenir cesura* (4+6, 6+4 o 5+5): Amb quins altres sentits me’l fareu veure (Joan Maragall)
4. L’alexandrí, de dotze síl·labes, amb cesura gairebé sempre, (6+6), també ha estat força emprat en la poesia culta: Hi ha ulls que al primer cop ja trien la més bella (Josep Carner)

* Molt sovint els versos d’art major de deu i dotze síl·labes es divideixen en dues parts, anomenades hemistiquis, per una cesura o pausa:

Ajuda’m Déu,// que sens tu no em puc moure (4+6) (Ausiàs March)

En llemosí sonà // lo meu primer vagit (6+6) (Bonaventura Carles Aribau)

• El recompte sil·làbic pot ser condicionat pels fenòmens fonètics següents:

a) L’elisió, o fusió, entre paraules, de dues vocals en una, només se'n pronuncia una: Tot gira_al voltant d’aquell aire (Arnau Pons)

b) La sinalefa, o enllaç; de dues vocals entre mots contigus, es pronuncien les dues, però com un diftong: i_unes humils, esteses mans obertes (Vicenç Llorca)

c) I el hiat, o la pronunciació separada de dues vocals en contacte: qui/és aquell qui/en amors contemple (Ausiàs March)

2. La Rima: és la igualtat o semblança de les síl·labes finals dels versos, a partir de l'última vocal accentuada. 

Segons el grau de coincidència dels sons (que no necessàriament grafies), parlem de rima:

• Consonant, quan hi ha coincidència total de sons vocàlics i consonàntics:

On tornem que no fos naixença?

Vivim de mort, i no ens és grat;

morim d’amor, i no s’hi pensa, (Carles Riba)

• Assonant, quan només coincideixen els sons vocàlics:

Salta l’aigua més viva.

La font raja a desdir.

Una alzina respira (Josep Sebastià Pons)

Segons la posició de l’accent:

• Aguda, oxítona o masculina si recau en l’última síl·laba de la paraula.
• Plana, paroxítona o femenina si recau en la penúltima síl·laba de la paraula.
• Esdrúixola o proparoxítona si recau en l'antepenúltima síl·laba, que és el cas menys corrent de tots.

També parlem de:

• Rima falsa: és aquella que gràficament sembla que ho sigui, però que els sons que conté no es corresponen: son i món per exemple, tot i que ho sembla, no rimen, perquè l'obertura de la o no és la mateixa en els dos mots.
• Rima fàcil o pobra: és la que eutilitza mots d'arrel o desinència comuna: cantava i parlava. 
• Rima interna: són una rosa que els meus ulls han desclosa.

I, per últim, quan tenim versos sense rima, hi ha els:

• Versos blancs: tenen regularitat mètrica (el mateix nombre de síl·labes),
  
  però no rima.
• Versos esparsos: dins d'una poesia amb versos amb rima, són els que queden solts, sense rima.
• Versos lliures: no tenen ni regularitat mètrica, ni rima.

3. L'Estrofa: Les estrofes són agrupacions de versos, enllaçades per la rima, el ritme i el sentit, que formen unitats superiors al vers i inferiors al poema. Segons el nombre de versos i la combinació de les rimes, distingim les estrofes següents:

• L’apariat: agrupació de dos versos amb una sola rima. És molt utilitzada en la literatura culta i popular.
• El tercet: estrofa formada per tres versos amb una sola rima o rima encadenada (ABA BCB COC...).
• El quartet i la quarteta: la combinació de quatre versos llargs o d’art major s’anomena quartet ¡ la de quatre versos d’art menor és la quarteta. Si estan formats per versos amb rima: aabb s'anomenen caudats; si la rima és abab, encadenats; i si la combinació és abba, creuats.
• El quintet o la quinteta: combinació de cinc versos llargs o curts, amb dues rimes consonants diferents.
• L’octava: formada per vuit versos, és l’estrofa típica de la poesia culta del període clàssic (segle XV).

4. Composicions poètiques amb una estructura determinada: tot i que n'hi ha moltes, de moment només n'esmentarem quatre:

• El sonet: composició mètrica d’origen italià de 14 versos distribuïts en dos quartets i dos tercets de rima variada.
• El romanç: composició poètica que presenta un nombre indeterminat de versos —generalment heptasíl·labs. Els versos parells rimen —habitualment en assonant—, mentre que els senars resten lliures.
• La corranda: cançó popular de 4 versos heptasíl·labs, la majoria de vegades.
• L'haikú: composició d'origen japonès que acostuma a tenir 3 versos de 7, 5 i 7 síl·labes respectivament.
  
• La tanka: composició d'origen japonès que acostuma a tenir 5 versos de 4, 6, 4, 6 i 6 síl·labes respectivament.
• La sextina: composició poètica que consta de 6 estrofes de 6 versos decasíl·labs cadascuna i una estrofa de 3 versos que la clou. 

La narrativa.

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 214, 215, 216 i 217 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.

Després d'haver fet una breu definició de narrativa, ara hem d'estudiar-la amb més profunditat.

Si volem saber tots els elements d'una narració, podem anar a aquest enllaç: http://www.xtec.cat/~fgarci69/exercicis/teoria1.htm, per exemple.

De tota manera, aquí també els trobareu explicats amb un format més agradable:

1. El tema: el tema d'una narració no és altra cosa que la idea que l'autor ens vol transmetre, l'eix central, aquella que li dóna un sentit unitari. El tema sempre es pot formular amb una paraula (guerra) o frase (Aquesta novel·la explica com és una guerra). De vegades trobem temes que podríem anomenar secundaris, i que acostumen a estar relacionats amb el tema principal. 

2. L'argument: És la història que s'explica. No l'hem de confondre amb el tema, si se'ns demana un resum de l'argument, hem d'explicar què passa durant la narració, no de què va.

3. L'autor: és la persona que ha escrit l'obra. No s'ha de confondre amb el narrador, que és qui l'explica. L'autor o autora és aquella persona física i real que ha inventat, d'una manera o altra, la història, que pot contenir coses de la seva vida, però que no l'explica. De fet, i si us hi fixeu, ni a una autobiografia els narrador i l'autor coincideixen, ja que quan algú es posa a explicar la seva vida, no fa altra cosa que explicar la "seva" versió de la seva vida.

4. Els personatges:

• El narrador: intern (protagonista o personatge testimoni); extern (omniscient o objectiu). El narrador és el personatge que explica la història, si és intern parla des del "jo", en primera persona; si és extern ho fa des de la tercera persona, "ell". És molt i molts difícil fer una narració en segona persona. Les que s'han fet, la majoria de vegades utilitzen aquest "tu" com una manera una mica diferent de dir "jo", com si volguessin disfressar en certa manera el "jo".
• Personatges principals i personatges secundaris. Els personatges principals són aquells que tenen força importància a la història, els que no podem treure sense que la història se'n ressenti. Són els que li donen sentit. Entre ells tenim el o la "protagonista" que és qui més pes té, l'"antagonista" que seria el que té les característiques oposades a l'anterior i li fa de contrapès, podríem dir... Ens podem trobar amb històries sense un protagonista concret o amb molts portagonistes alhora. La majoria de vegades representen humans, però no sempre: hi ha narracions protagonitzades per animals, per éssers imaginaris... de tota manera, i per estranys que semblin, sempre es comporten d'una manera semblant a les persones. Els personatges secundaris són aquells que fan de complement, que poden afegir matisos a la història, però que no són necessaris perquè la història progressi, se'n podria prescindir o podrien ser fàcilment intercanviables per d'altres.
  
• Personatges arquetípics i personatges complexos. Els personatges arquetípics o plans són els que mostren només una faceta de la seva personalitat, són personatges simples, que no evolucionen, que fan un únic paper. en canvi, els personatges complexos o rodons tenen un caràcter analitzable des de diversos punts de vista i, acostumen, a evolucionar mentre dura l'acció.
• Hi ha dues maneres de presentar els personatges: directa: el narrador o un altre personatge ens explica com és; i indirecta: el coneixem a través de les coses que diu, què fa...

5. L'espai:

• Real o imaginari: diem que un espai és real quan té una correspondència clara amb un lloc que existeix o és molt semblant al món que coneixem. En canvi diem que és imaginari quan el que se'ns descriu no es correspon a cap espai físic conegut.
• Únic o canviant: de vegades una narració passa a un únic lloc, parlaríem llavors d'espai únic; si, com passa gairebé sempre, la narració va canviant d'espai, llavors parlaríem d'espai canviant.
• Obert o tancat

6. El temps:

• Intern / extern: El temps intern d'una narració correspon, d'una banda, a la durada cronològica dels fets que es narren; de l'altra, de l'ordre com apareixen aquests fets (lineal, el·lipsis, anticipacions, retrospeccions...); i, per últim, del temps verbal que empra, majoritàriament, la narració. En canvi, parlem de temps extern quan ens referim als temps que no trobem a l'obra: l'època de l'autor; l'època del lector; l'època dels fets narrats, o temps històric de la narració; el temps que utilitza el lector per fer la lectura de l'obra o el que va necessitar l'escriptor per acabar-la. 

7. L'estructura:

• Externa / Interna: segons la distribució del relat podem parlar d'estructura externa (la que podem analitzar amb els ulls) o interna, la que sabem a partir d'allò que se'ns narra. L'estructura interna clàssica és la de plantejament o inici, nus o cos i desenllaç o final. Però n'existeixen d'altres. 
  
  Una de les més conegudes és la que s'anomena "in media res", que és la que comença amb un fet especialment significatiu a la història, per després retrocedir i explicar com s'ha arribat a aquell moment. Moltes vegades el que trobem és una estructura desajustada: amb anticipacions, retrospeccions, salts temporals...
• Oberta / tancada: segons el final, diem que una novel·la és oberta quan no sabem exactament si la història que explica ha arribat al seu final; o, dit d'una altra manera, podria continuar; en canvi és tancada quan la història ha acabat de manera clara.
• Lineal / discontínua: l'estructura és lineal quan els fets s'expliquen amb ordre, un darrere l'altre, segons van passant, i és discontínua quan no es respecta aquest ordre.

8. El discurs:

• Diàleg: el diàleg és aquella part del discurs que transcriu (directe) o explica (indirecte) què diuen els personatges. Si el narrador dóna la veu al personatge dins del seu propi discurs, llavors parlem de diàleg indirecte lliure.
• Narració: la narració és el tros del discurs que explica els fets i les accions.
• Descripció: tenim una descripció quan al text ens trobem que se'ns vol dir com és un objecte, un personatge, un espai...