La poesia.

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 177, 188, 189 i 190 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.

Inicialment tota la literatura es feia en vers, i per aquest motiu, quan algú es volia referir al que avui entenem per poesia, l'anomenava lírica, perquè era aquella composició destinada a ser cantada (recordem que la lira és un instrument) on el poeta intentava expressar un tema, una idea, un sentiment... d'una manera bella, imaginativa, personal... a fi de provocar emoció en el lector. 

És el gènere literari on el vincle entre la forma i el contingut és més fort, fins al punt que, de vegades, és molt més important la primera que la segona.

Normalment utilitza un llenguatge elaborat, estilitzat, retoritzat i ple de figures retòriques, que aconsegueix encriptar el missatge, cosa que fa que per entendre sense problemes un poema, sovint, l'hàgim de llegir més d'una vegada.

Tot i que existeixen els poemes en prosa, els poemes visuals, els cal·ligrames, els poemes objecte... ens fixarem, sobretot, en els que s'escriuen en vers, que són majoria, i n'analitzarem els elements.

Estructura d'un poema:

1. El vers: el vers és una successió de paraules que tenen un determinat nombre de síl·labes i que, la majoria de vegades, s'escriuen en una sola línia. Té un cert ritme que s'aconsegueix a partir del nombre de síl·labes mètriques que té i la rima (concordança de sons de dos o més versos a partir de l'última vocal tònica)

• En la poesia catalana, igual que es fa en la poesia italiana i en la francesa, s'agafa com a model el vers acabat en paraula aguda, cosa que vol dir que comptem les síl·labes fins a l'última accentuada i allà hem de parar, o, si volem comptar fins al final llavors haurem de deixar tal qual els versos que acaben en paraula aguda, restar una síl·laba en els versos acabats en paraula plana i dues en els que acaben en paraula esdrúixola.

Les— te—ra—nyi —nes —del —ca—mí (Tomàs Garcés)

1 2    3     4     5     6    7  8

La—ter—ra —gi—ra—i—les—do—nes—dor—men (Gabriel Ferrater)

 1 2    3     4   5    6   7     8    9      10

• Segons el nombre de síl·labes, els versos s’anomenen d’art menor (versos de fins a vuit síl·labes) o d’art major (versos de més de vuit síl·labes):
• Els versos més habituals en la poesia catalana són:

1. L’heptasíl·lab, de set síl·labes, molt emprat en la poesia culta i en la popular:Té en sou els aucells i àngels (Jacint Verdaguer).
2. L'octosíl·lab, de vuit síl·labes: Per una escala que s'enruna (Gabriel Ferrater).
3. El decasíl·lab, de deu síl·labes, el més usat en la poesia al llarg de totes les èpoques i que pot tenir cesura* (4+6, 6+4 o 5+5): Amb quins altres sentits me’l fareu veure (Joan Maragall)
4. L’alexandrí, de dotze síl·labes, amb cesura gairebé sempre, (6+6), també ha estat força emprat en la poesia culta: Hi ha ulls que al primer cop ja trien la més bella (Josep Carner)

* Molt sovint els versos d’art major de deu i dotze síl·labes es divideixen en dues parts, anomenades hemistiquis, per una cesura o pausa:

Ajuda’m Déu,// que sens tu no em puc moure (4+6) (Ausiàs March)

En llemosí sonà // lo meu primer vagit (6+6) (Bonaventura Carles Aribau)

• El recompte sil·làbic pot ser condicionat pels fenòmens fonètics següents:

a) L’elisió, o fusió, entre paraules, de dues vocals en una, només se'n pronuncia una: Tot gira_al voltant d’aquell aire (Arnau Pons)

b) La sinalefa, o enllaç; de dues vocals entre mots contigus, es pronuncien les dues, però com un diftong: i_unes humils, esteses mans obertes (Vicenç Llorca)

c) I el hiat, o la pronunciació separada de dues vocals en contacte: qui/és aquell qui/en amors contemple (Ausiàs March)

2. La Rima: és la igualtat o semblança de les síl·labes finals dels versos, a partir de l'última vocal accentuada. 

Segons el grau de coincidència dels sons (que no necessàriament grafies), parlem de rima:

• Consonant, quan hi ha coincidència total de sons vocàlics i consonàntics:

On tornem que no fos naixença?

Vivim de mort, i no ens és grat;

morim d’amor, i no s’hi pensa, (Carles Riba)

• Assonant, quan només coincideixen els sons vocàlics:

Salta l’aigua més viva.

La font raja a desdir.

Una alzina respira (Josep Sebastià Pons)

Segons la posició de l’accent:

• Aguda, oxítona o masculina si recau en l’última síl·laba de la paraula.
• Plana, paroxítona o femenina si recau en la penúltima síl·laba de la paraula.
• Esdrúixola o proparoxítona si recau en l'antepenúltima síl·laba, que és el cas menys corrent de tots.

També parlem de:

• Rima falsa: és aquella que gràficament sembla que ho sigui, però que els sons que conté no es corresponen: son i món per exemple, tot i que ho sembla, no rimen, perquè l'obertura de la o no és la mateixa en els dos mots.
• Rima fàcil o pobra: és la que eutilitza mots d'arrel o desinència comuna: cantava i parlava. 
• Rima interna: són una rosa que els meus ulls han desclosa.

I, per últim, quan tenim versos sense rima, hi ha els:

• Versos blancs: tenen regularitat mètrica (el mateix nombre de síl·labes),
  
  però no rima.
• Versos esparsos: dins d'una poesia amb versos amb rima, són els que queden solts, sense rima.
• Versos lliures: no tenen ni regularitat mètrica, ni rima.

3. L'Estrofa: Les estrofes són agrupacions de versos, enllaçades per la rima, el ritme i el sentit, que formen unitats superiors al vers i inferiors al poema. Segons el nombre de versos i la combinació de les rimes, distingim les estrofes següents:

• L’apariat: agrupació de dos versos amb una sola rima. És molt utilitzada en la literatura culta i popular.
• El tercet: estrofa formada per tres versos amb una sola rima o rima encadenada (ABA BCB COC...).
• El quartet i la quarteta: la combinació de quatre versos llargs o d’art major s’anomena quartet ¡ la de quatre versos d’art menor és la quarteta. Si estan formats per versos amb rima: aabb s'anomenen caudats; si la rima és abab, encadenats; i si la combinació és abba, creuats.
• El quintet o la quinteta: combinació de cinc versos llargs o curts, amb dues rimes consonants diferents.
• L’octava: formada per vuit versos, és l’estrofa típica de la poesia culta del període clàssic (segle XV).

4. Composicions poètiques amb una estructura determinada: tot i que n'hi ha moltes, de moment només n'esmentarem quatre:

• El sonet: composició mètrica d’origen italià de 14 versos distribuïts en dos quartets i dos tercets de rima variada.
• El romanç: composició poètica que presenta un nombre indeterminat de versos —generalment heptasíl·labs. Els versos parells rimen —habitualment en assonant—, mentre que els senars resten lliures.
• La corranda: cançó popular de 4 versos heptasíl·labs, la majoria de vegades.
• L'haikú: composició d'origen japonès que acostuma a tenir 3 versos de 7, 5 i 7 síl·labes respectivament.
  
• La tanka: composició d'origen japonès que acostuma a tenir 5 versos de 4, 6, 4, 6 i 6 síl·labes respectivament.
• La sextina: composició poètica que consta de 6 estrofes de 6 versos decasíl·labs cadascuna i una estrofa de 3 versos que la clou.