Sòfocles.

I ara parlarem de l'autor d'Èdip rei, cosa que vol dir que ja ens estem acostant a la lectura de l'obra:

Segons el que sabem, Sòfocles (497-406 aC) va néixer en una família distingida a Colono, molt a prop d’Atenes, on va viure molt integrat en la vida de la polis. 

Va ser atleta en la seva joventut i va conservar sempre una agradable presència física.

Va ocupar durant tota la seva vida llocs importants en la política atenesa, va ser membre de la comissió de finances i de l’assemblea. 
Va viure les guerres Mèdiques, la consolidació i l'espelndor de l'imperi àtic amb Pericles i la guerra del Peloponès.

Va començar la seva carrera literària als vint-i-set anys, derrotant Èsquil en un certamen públic, quan aquest estava al cim de la seua glòria i popularitat.

Des de llavors va obtenir de manera constant el favor del públic, el qual, arran de la seua mort, va venerar-lo amb ofrenes i sacrificis. 

Sabem que va escriure al voltant de 120 obres, de les quals només es conserven completes set tragèdies i un drama satíric incomplet: 

Antígona, representació.

• Aiax o Àjax que està ambientada a la guerra de Troia i que relata els fets que condueixen a la mort del cap dels Salaminis (originaris de Salamina, ciutat de l'actual Xipre), Aiax el Gran.

  

  Suïcidi d'Aiax

• Antígona, que explica la decisió d'Antígona, filla d'Èdip, d'enterrar el seu germà Polinices amb honor, tot desobeint Creont, el successor del seu pare.
• Les dones de Traquis, on Deianira, la dona d'Heracles (o Hèrcules), com que té por de perdre el seu amor, li regala una túnica amarada de sang del centaure Nesos que resulta ser una trampa.

  

  Heracles i la túnica

• Èdip rei, que ja llegirem.
• Electra, que explica la venjança d'aquesta i Orestes contra la seva mare.
• Filoctetes, on Neòptolem i Odisseus (Ulisses) han d'anar a buscar aquest personatge perquè té les armes invencibles d'Heracles que necessiten per lluitar contra els troians.
• Èdip a Colonos que seria una continuació del llibre que llegirem i que acaba amb la desaparició al bosc del pobre rei. I
• Els rastrejadors en el qual uns sàtirs, guiats per Silè (sàtir fill d'Hermes i una nimfa) intenten localitzar els bous que algú havia robat al déu Apol·lo.

Obres que pertanyen a l’època de la maduresa i vellesa (entre la cinquantena i la vuitantena), cosa que ens permet saber com era quan ja havia adquirit força experiència i ens fa desconèixer com deurien ser els seus inicis.

Les tragèdies de Sòfocles tenen una eficàcia escènica més gran que les d'Èsquil i una elaboració més profunda i rodona de trames i caràcters. 

Continua obtenint els seus temes dels fons mitològics, però afegeix més variació i densitat a la trama, la successió d’escenes de les seves obres retraten des de diferents punts de vista els seus protagonista amb la finalitat que coneguem el més íntim de la seva psicologia. 

S’endinsa en la psicologia d’uns herois que més aviat descriuen com és l’ésser humà, i com una forta individualitat pot tenir un punt de debilitat humana. Ja no som davant d’aquells déus o semidéus, o herois de l’epopeia, que ressonaven en el teatre d’Èsquil; els personatges de Sòfocles representen l’ésser humà que pateix, que lluita contra el que ja no té remei i que s’expressa d'una manera semblant a com podríem fer-ho nosaltres si ens trobéssim en la seva situació.

La presència del destí, característica del gènere, es manté, però ara ja no és el nucli de la tragèdia, la gran força clau del drama; els personatges es troben lligats al seu destí, però, com que són més humans, perden rigidesa i la seva psicologia canvia, perquè està sotmesa a crisis i incerteses, que els poden fer reaccionar de forma diversa. 

Com que el problema se centra sempre en un sol personatge, no en un llinatge, ja no és necessària la trilogia. El seu interés se centra en una zona més reduïda, però hi aprofundeix tractant els seus herois com a semblants, no com a semidéus: responen al tipus humà ideal que va crear l’Atenes de Pèricles i per això conserven el seu valor d’humanitat i la seva supervivència. 

Aquesta humanitat dels personatges abasta també les figures femenines, que en el seu teatre s’equiparen a les masculines. 

Antígona o Deianira (esposa d’Heracles, en la tragèdia Les dones de Traquis) són personatges tan ben resolts com Èdip, per exemple.

Des del punt de vista tècnic, Sòfocles dóna a la tragèdia la seva forma clàssica, introdueix a l’escena un tercer actor i disminueix la importància del cor, amb la qual cosa aconsegueix una acció més animada i natural. 

També podem parlar d’una certa evolució en el llenguatge. Sòfocles va optar per un estil menys poètic que el d’Èsquil, eliminant elements sumptuosos o solemnes i restringint la utilització de metàfores a fi d'aconseguir més senzillesa i claredat. Això no vol dir que no trobem un llenguatge expressio i ple d'imatges, on la frase permet múltiples interrupcions o s’embelleix amb l’ús de l’antítesi. Els grecs van veure en aquesta elegància d’estil el seu ideal literari i les seves tragèdies es van convertir en el model a seguir.