El teatre.

Tota aquesta informació la podeu trobar també a les pàgs. 240, 241,242 i 243 del llibre de Llengua i Literatura Catalanes.


Com ja hem dit, el teatre és l'únic gènere teatral que està concebut per a ésser representat, i no llegit, o escoltat, per aquest motiu necessita una sèrie d'elements que els altres gèneres no fan servir, que tornem a citar breument:

a. Un espai on representar. 

b. Uns actors que fan veure que són els personatges que surten a l'obra. 

c. Un autor (que ha d'escriure el text) i un director (que s'encarrega de dur-lo a  escena).

e. El text. 

d. El públic, les persones a qui s'adreça l'obra i que assisteixen a la seva representació.

• També vam dir que té dos trets únics que el caracteritzen com a gènere:

a. La seva condició d'espectacle: quan llegim una obra teatral no l'estem consumint com cal, però no podem deixar de llegir-la sense imaginar que es representa davant els nostres ulls del cervell.
b. I la de representació: quan veiem una obra de teatre hem d'imaginar-nos que allò que se'ns hi explica és real, passa de debò. Ens hem de posar dins de l'obra i viure-la: plorar en els moments tristos o tràgics, riure en els divertits o còmics...
Podries posar algun exemple d'espectacle que no sigui una representació?

• Veurem ara les característiques que té un text teatral:

Podem observar quatre tipus de text que es presenten de manera tipogràficament diversa:

• A una de les primeres pàgines abans d'arribar al text teatral pròpiament dit, hi ha una llista dels personatges que surten a l'obra, ordenats bé per ordre alfabètic, bé per importància a la trama i, de vegades, acompanyats d'una petita descripció. A continuació trobareu els personatges d'Èdip rei, tal i com poden aparèixer al llibre:

Principals

• Èdip: protagonista de la tragèdia. 
• Creont: germà de Iocasta. 
• Tirèsies: endeví de la ciutat de Tebes. 
• Iocasta: reina de Tebes, mare i esposa d'Èdip.
• Corifeu: ancians tebans, que fan reflexions sobre les accions que van succeint en la tragèdia.

Secundaris

• Missatger.
• Company de Laios.
• Sacerdot.
• Pastor.
1. Abans del diàleg solem trobar-nos el nom del personatge que l'ha de dir escrit en majúscules.
2. El diàleg propiament dit, que presenta les varietats següents: el col·loqui (diversos personatges parlen entre ells de manera més o menys ordenada); el soloqui (un personatge parla amb ell mateix); el monòleg (un personatge parla sol, però es dirigeix a uns altres personatges); l'apart (un personatge diu unes paraules, sense que la resta de personatges el sentin); i l'apel·lació (el personatge parla directament al públic per donar-li, la majoria de vegades, una informació que només comparteix amb ell).
3. I les acotacions, que apareixen entre parèntesi i en lletra cursiva la majoria de vegades i que poden ser: diegètiques (si indiquen entrades, sortides  o coses que han de fer els personatges); escèniques (si expliquen com ha de ser o canviar el decorat i l'atrezzo) i dramàtiques (si diuen quina ha de ser l'actitud que ha de mantenir algun dels personatges en un moment determinat). Normalment, si tenim moltes acotacions sabem molt millor quina és la intenció de l'autor en escriure l'obra.

Pel que fa al diàleg, en podem distingir cinc tipus, segons el missatge que contingui:

1. Dramàtic: quan allò que es diu és allò que es fa.
2. Caracteritzador: allò que es diu serveix per saber com és un personatge, tant si ens ho diu ell mateix, com si ho fa un altre.
3. Diegètic o narratiu: allò que es diu, no passa durant l'escena, però ha passat i és necessari que l'espectador ho sàpiga.
4. Ideològic: allò que es diu conté idees o valors que l'autor pretén comunicar.

   

   imatge de l'última representació catalana d'El Misantrop

5. Poètic: allò que es diu, es diu d'una manera que no es diria mai a la vida real, el discurs es fa poètic, sigui perquè és escrit en vers, sigui perquè s'utilitza un llenguatge especialment suggeridor.

L'estructura externa d'un text teatral es divideix en actes, que serien equivalents a les parts en què es divideix la història que s'explica i que no acostumen a ser més de cinc (el nombre d'actes més comú a partir del segle XIX és de tres), que, a l'hora, es subd¡videixen en escenes que vénen marcades per l'entrada o sortida d'algun personatge (el nombre d'escenes no supera la quinzena per cada acte) i que, de vegades, poden subdividir-se en quadres.

L'estructura interna té els mateixos subtipus que els de la narrativa. Però, tradicionalment, en la construcció del text teatral sempre s'ha parlat de tres unitats:

1. La unitat d'acció: que conté l'acció patent (la que realment es representa), la latent (la que s'explica) i l'absent (la que queda sobreentesa).
2. La unitat de temps: que també conté el temps patent (el que realment es representa) el latent (el que s'explica), i l'absent (el que queda sobreentès).
3. I la unitat d'espai: amb la mateixa disposició, l'espai patent (el que realment es representa), el latent (el que s'explica) i l'absent (el que queda sobreentès).

Amb els personatges tenim la mateixa tipologia que a la narrativa, tot i que es tendeix a construir personatges plans, perquè no es disposa del mateix lapsus temporal que a les novel·les.

I, per acabar, parlarem dels subgèneres teatrals:
Històricament, al teatre occidental es distingien dos grans subgèneres:

1. La tragèdia, que era el subgènere culte, perquè expressava la lluita sempre inútil entre el personatge protagonista i el seu destí, marcat, sovint, per la voluntat d'unes divinitats que ell no pot controlar i que l'acabaran destruint. 
   
2. La comèdia, que era el subgènere popular, perquè enfrontava personatges pròxims a la realitat amb situacions quotidianes que, sovint, eren tractades amb humor.

Amb el pas del temps començaren a barrejar-se (la tragicomèdia, que compartia elements dels dos gèneres) i n'aparegueren de nous (el drama que acostuma a tractar l'enfrontament entre l'individu i la societat, l'òpera que no deixa de ser la versió cantada del teatre, l'entremès i o el sainet peces breus que volien entretenir...)