Dublinesos (6). Els llibre.

ELS MORTS
Extret i adaptat de "quèllegeixes.cat" Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat.
James Joyce, Els morts

Tancant el cicle

Dublinesos s'inicia amb les primeres experiències de l'infant que s'aproxima al món dels adults i als misteris de la mort i de l'amor. Després continua amb les frustracions de la joventut, els desenganys de la maduresa, la ruïna de les il·lusions, la crítica social... la paràlisi, sempre. 

I sempre, també, amb Dublín com a escenari del deambular sense rumb dels personatges i de les vides a la deriva. Però, Joyce va més enllà i transcendeix la realitat local i temporal de la qual parteix, per constituir un retrat universal i una profunda reflexió sobre les conductes, els desitjos, les febleses i les passions humanes. 

Ell mateix va escriure el 1921:

For myself, I always write about Dublin, because if I can get to the heart of Dublin I can get to the heart of all the cities of the world. In the particular is contained the universal.

Una veritat que ens allunya dels falsos cosmopolitismes i ens aproxima a la veritable essència de la universalitat. Joyce capta amb ploma de mestre aquest cor, aquesta essència íntima de tota persona com a ésser dialogant — amb si mateix, amb l'entorn, amb els altres, amb els morts — de tal manera que   en aquest dialogar descobreix la seva autèntica i vulnerable condició humana. 

L'estructura cíclica de Dublinesos que s'iniciava amb la narració en primera persona del nen que mira, cada nit, des del carrer, la finestra darrera la qual hi ha el misteri del món dels adults i de la mort, es tanca ara amb el monòleg interior del protagonista d'Els morts, Gabriel Conroy que, en una mena de judici final, reflexiona sobre la insignificància de la seva vida, mentre contempla, de nit també i des de la finestra d'un hotel, com la neu de l'hivern va cobrint el món dels vius i el dels morts.

Admirable la simetria de motius, d'aquesta visió des d'una banda i l'altra de la finestra, símbol de la consciència, que emmarca inici i final d'un cicle que queda però d'alguna manera obert amb un final ambigu. Després d'haver recorregut aquest Dublín dels vius, tornem al diàleg amb els morts amb què s'iniciava el primer conte. El cicle s'obre i es tanca amb un moment d'epifania en el qual la presència dels morts es manifesta als vius, a aquest vius a qui la paràlisi no permet viure del tot. Per a reblar més encara el clau, Joyce situa temporalment el darrer conte al final de les festes nadalenques, després de la celebració de l'Any Nou, i per tant, coincidint amb la celebració de l'Epifania. Aquest diàleg dels personatges amb si mateixos és a Dublinesos una eina privilegiada per a plasmar literàriament aquests moments d'epifania.

L'estructura i la correlació de motius és tan perfecta que algun crític ha observat que els títols dels dos contes, Les germanes i Els morts, gairebé es podrien intercanviar sense que en variés el sentit.

Els morts és considerat com un dels millors contes de la literatura universal, segones l'Enciclopèdia Britànica. Harold Bloom a Cuentos y cuentistas. El canon del cuento, el qualifica d'obra mestra, i diu que s'hi reconeix la petja de Dante en el judici final a què simbòlicament el protagonista se sotmet en el desenllaç del conte.

Els morts és un conte extraordinari per la profunditat humana que traspuen els seus personatges, però ho és sobretot perquè en aquest conte l'art de la subtilesa de Joyce con a narrador arriba al sublim quant a la capacitat d'evocar, d'emocionar i de condensar admirablement tantes sensacions i tanta vida en les seves pàgines.

Unes quantes notes aclaridores:

• Irish Melodies (Melodies irlandeses) era un llibre de poemes de Thomas Moore molt popular a Irlanda a principis del segle XX. Sembla que un dels poemes, “Oh, Ye Dead!”, serví d'inspiració per al títol.
• Gabriel cita el llibre quan pensa quins versos serien potser els més adequats per a incloure en el seu discurs en comptes dels de Robert Browning. 
• Atenció als adjectius, perquè estan molt ben triats: L'asmàtica campaneta de la porta del rebedor... Un sol adjectiu ja ho diu tot de la casa de les germanes Morkan i ens introdueix en l'atmosfera del conte: la casa fosca i esllanguida d'Usher Island.
• Concretament el número 15 d'Usher Island, era la casa de les tietes on James Joyce havia anat a celebrar festes de petit. La casa existeix encara. Diversos elements indiquen que les germanes Morkan són de classe mitjana baixa i d'una família que tenia i que ara ha perdut força, com la família del propi Joyce que, per la mala administració i els problemes amb l'alcohol del pare, van anar canviant de cases, cada cop a una de més modesta i en pitjors condicions. Els personatges de les germanes Morkan estan basats en les pròpies ties de l'escriptor.
• L'escala té molta importància en el conte. És un símbol d'ascensió, d'espiritualitat i de comunicació entre mons; és un dels camins que ha de seguir l'heroi espiritualment. També té el significat simbòlic de culte als avantpassats.
• Nora Barnacle, dona de Joyce, és el model per al personatge de Gretta. Nora provenia de Galway i havia tingut un pretendent que havia mort de tuberculosi després d'estar-se sota la pluja cantant per declarar-li el seu amor.  Hi ha una oposició familiar per part de la mare respecte el matrimoni amb la Gretta a qui considerava una espavilada de poble.  
• Les tres síl·labes amb què la Lily pronuncia el cognom “Conroy”  (“Conneroy”) que és de classe baixa.
  
• L'Hotel Gresham, situat a O'Connell Street, era i és ancara avui un dels hotels de luxe de Dublín. 
• El personatge de Gabriel Conroy té molt del propi James Joyce, segons la crítica. A més d'altres paral·lelismes, el més clar sembla la relació entre James i Nora que dóna les línies principals per a construir la de Gretta i Gabriel en la ficció. ¿És el Gabriel Conroy d'Els Morts la imatge que de si mateix construeix mentalment James Joyce sobre quina hauria estat la seva vida a Dublín si s'hi hagues quedat, casat amb Nora, fent classes, escrivint ressenyes de llibres? Potser sí. Les reaccions de desig, d'una certa gelosia i de frustració de Gabriel són les del propi James? Hi ha qui considera també que el personatge té part del seu pare John Joyce, que era malgastador, alcohòlic, i tenia veu de tenor. Segons Harold Bloom, Gabriel Conroy és tant un autorretrat joycià com una autocondemna.
• Per altra banda, hi ha una diferència bàsica entre Els morts i els altres contes de Dublinesos i és el sentit de reconciliació de la visió sumament crítica que de la ciutat i dels seus habitants ens havia presentat Joyce. Els morts el va escriure en 1907, després d'un període de problemes econòmics i de salut que probablement va dur-lo a modular els seus records de Dublín i qui sap si a una mica d'enyorament d'alguns aspectes.
• En un altre ordre d'idees, el nom del protagonista, Gabriel Conroy, és el títol d'una novel·la de Bret Harte que tracta sobre la febre de l'or als Estats Units; es tracta d'una aventura dramàtica en què els personatges, per sobreviure, acaben devorant-se els uns als altres atrapats i incomunicats per una allau de neu.
• El Daily Express (el diari on Gabriel Conroy publica una columna literària els dimecres, per ben pocs diners i a canvi també dels llibres que ressenya) era un diari conservador que no donava suport a la causa de la independència irlandesa i on Joyce havia publicat articles entre 1902 i 1904.
• Com a resposta a la crítica que li adreça la senyoreta Ivors, Gabriel Conroy Tenia ganes de dir que la literatura estava per damunt de la política. Però només murmurà sense convicció que no veia res de polític en el fet d'escriure ressenyes de llibres.
  
• Les illes d'Aran conservaven el gaèlic i les tradicions genuïnament irlandeses a causa del seu aïllament. 
• En Els morts, en particular, la música no nonés té importància, sinó que és constatment present en tot el conte sota diverses formes. Vestida de núvia, la peça que interpreta la tia Julia pertany a I puritani de Vincenzo Bellini. La cançó tracta sobre una noia que es prepara per al matrimoni en contra de la voluntat del seu pare.
• El Papa a qui es refereix la tia Kate és Pius X. El 1903 va prohibir les dones cantar en els cors de les esglésies, les veus de soprano eren substituïdes per veus blanques de nens.
• Malgrat que l'estil de Joyce que aquí ja comencem a veure revolucionarà la narrativa del segle XX, l'escena del sopar i les exhaustives descripcions de la taula i de tots els elements de la festa són clarament deutores de l'estil de la gran novel·la realista del XIX.
• L'obelisc del monument al duc de Wellington era considerat per molt dublinesos com el símbol de la dominació britànica. 
  
• Hi ha una referència a les persones més humils que potser veien des del carrer les finestres il·luminades i sentien la música de vals i la remor de rialles i converses de la festa. 
• El discurs de Gabriel és motivat per l'enyorament i una reconciliació amb aquest Dublín del qual ens ha donat una visió tan crítica. Ho sintetitza en  l'elogi de les enyorades tradicions i l'enyorada hospitalitat irlandesa. És James Joyce qui parla per boca de Gabriel Conroy en una mena de reconciliació amb el que estima i enyora de la seva ciutat i de la seva terra?
• Hi ha una transició brusca entre el calor de la festa i el fred que irromp sobtadament preparant l'escenari per a la darrera part del conte. 
• Hi ha també un parell de moments festius i divertits: l'anècdota del cavall d'en Patrick Morkan (que potser té un sentit simbòlic de donar voltes i no arribar enlloc, com el país) i l'escena còmica entre en Freddy Malins i el cotxer.
• En la foscor, la visió de Gretta aturada a l'escala, absent sentint la balada de La Noieta d'Aughrim, produeix un d'aquells moments que Joyce anomena epifanies i que desencadena en Gabriel una onada de desig envers la seva dona i de records feliços. Es delia per recordar-li aquells moments , per fer-li oblidar els anys d'ensopida convivència i recordar només els moments d'èxtasi. Però després, mira cansada per la finestra del cotxe..
• De nou apareix una altra escala i una altra finestra, la de la cambra de l'hotel, que tanta importància tindrà en el final del conte. Cal comparar el que la mirada a través de la finestra (símbol de la consciència) desperta en la Gretta i, al final, en Gabriel.
• El monòleg interior final d'en Gabriel Conroy és una altra epifania. Un final diversament interpretat però d'una exquisida bellesa i d'una intensitat corprenedores. Les llàgrimes de Gretta i les de Gabriel es confonen amb els flocs de neu que cauen en el silenci de la nit i que acompanyen el judici final espiritual de Gabriel Conroy. Segons Harold Bloom, Joyce segueix Dante a Els morts, com ho fa amb Homer a l'Ulisses. L'ambició literària de James Joyce era la d'inscriure la seva obra en la línia dels clàssics, a espatlles de gegants; Ezra Pound va dir que no hi havia res en el seu moment que arribés a l'altura de Joyce :Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia també, en cada part del fossar solitari al turó on el Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre  sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.

Dublinesos, el llibre (5)

Després de la galeria de retrats intimistes i dramàtics que Joyce ens ha ofert a Dublinesos, els tres darrers contes abans d'arribar a "Els Morts" estan dedicats a la vida social, concretament a tres temes en els quals Joyce centra la seva crítica a la societat irlandesa: la política, la cultura i la religió.

El to d'aquests relats difereix una mica dels immediatament anteriors perquè aporta una visió més general de la societat. Joyce rebaixa el dramatisme dels contes de l'etapa de la maduresa i carrega més les tintes pel cantó de la ironia i fins i tot del sarcasme. Sembla que deixi una mica de banda el camí de la suggestió i s'inclini per un cert didactisme. Tant les situacions com els personatges resulten molt més esquemàtics en la seva presentació i caracterització, però no per això menys eficaços ni interessants a l'hora de completar el fresc de la vida de la ciutat. No cal dir que la intenció de l'autor en tractar tots tres temes és posar de manifest la paràlisi que immobilitza la societat irlandesa.

política

També s'ha de fer notar que, com en altres ocasions, sempre hi ha un enllaç entre les diverses etapes de Dublinesos, en aquest sentit les iròniques i desencisades opinions del personatge de James Duffy sobre la política, la cultura i la moral a "Un cas dolorós", en són un bon exemple.

És oportú aprofitar la temàtica d'aquest conte per parlar de la relació de James Joyce amb la música. Per una banda, cal destacar que tenia una bona veu de tenor i sòlids coneixements musicals, que havia actuat en concerts i que va intentar de fer carrera artística a Dublín.

D'altra banda, la música té un paper molt important a Dublinesos: pràcticament en tots els contes es canten cançons, s'escolten o s'evoquen fragments musicals

i se senten les notes de les melodies populars que interpreten músics ambulants, de tal manera que al llarg de tota l'obra hi apareix un registre musical de fons, algun crític ho ha comparat al baix continu de la música barroca, que es constitueix en un autèntic leitmotiv que els dota de coherència i d'unitat estructural, i passa a ser un element cohesionador importantíssim perquè sintetitza el significat del text i condensa el clímax narratiu en el que Joyce n'anomena epifania. Podríem dir que existeix tota una banda sonora de Dublinesos.

religió

Quant als temes que tracta en aquests contes, la seva posició al respecte queda clarament reflectida en el fragment d'aquesta carta d'agost del 1904, a Nora Barnacle:

Mi entendimiento rechaza todo el orden social actual y el cristianismo: el hogar, las virtudes reconocidas, las clases en la vida y las doctrinas religiosas. [...] Hace seis años dejé la iglesia católica, con el odio más ferviente. Me resultaba imposible permanecer en ella a causa de los impulsos de mi naturaleza. Hice la guerra en secreto contra ella, cuando era estudiante, y me negué a aceptar las posiciones que me ofrecía. Al hacerlo, me convertí en un mendigo pero conservé el orgullo. Ahora le hago la guerra a las claras con lo que escribo, digo y hago.

El seu germà Stanislaus escriví en el seu llibre de memòries El guardián de mi hermano, el següent:

La ruptura de mi hermano con el catolicismo se debía a otros motivos. Para él era imperativo salvaguardar su auténtica vida espiritual de la devastación de la existencia falsa que se le había impuesto. Pensaba que los poetas, de acuerdo con sus dones y personalidad, eran los verdaderos depositarios de la vida espiritual de su raza, y los sacerdotes no eran más que usurpadores. Detestaba la falsedad y creía en la libertad individual con una intensidad que no he conocido en ningún otro hombre.

Una intensitat que, sens dubte, guià la seva ploma i va saber transmetre als lectors.

Quan tracta l'aspecte laboral, per exemple. No diu que no hi ha feina, sinó que fa llargues enumeracions d'oficis i feines mal pagades amb les quals subsisteixen els personatges. No explica que la classe mitjana s'empobreix, sinó que ho veus en els detalls de les cases, les robes gastades i aprofitades. Els objectes polsosos, com la famosa cortina d'"Eveline" t'indiquen la paràlisi amb la imatge de la pols que es diposita sobre els objectes que ningú no té esma de moure.

I hem de pensar que aquests contes són obra d'un escriptor ben jove, que a tenia una maduresa de visió i d'estil realment extraordinàries.

En aquests darrers relats hi ha molts canvis: 

• D’entrada, el ritme quasi frenètic de l’acció i l’aparició de mols més personatges accessoris, que evoca una mica el gènere de la comèdia costumista.

  

  societat

• Els personatges són un pel caricaturescos i exagerats com a les comèdies de Goldoni o Molière. 
• Vistos en conjunt semblen una crítica a tres dels pilars fonamentals a qualsevol societat, però sobretot a la victoriana, la política, amb la peculiaritat del fet nacional irlandès, la cultura com a element de distinció social però que pateix la gasiveria de la pròpia societat i també la religió – en diàleg permanent entre catòlics i protestants - com a norma de conducta, sovint tenyida d’una certa hipocresia.

DIADA DE L'HEURA AL LOCAL DEL COMITÈ

La Diada de l'Heura (Ivy Day) commemora, el 6 d'octubre, la mort de Charles Stewart Parnell, destacat polític del segle XIX, president de la Lliga Irlandesa de la Terra, partidari de l'autogovern i líder dels nacionalistes irlandesos. La diada rep el nom en honor als dublinesos lleials que en el funeral de Parnell lluïren fulles d'heura a la solapa.

En un dia plujós i rúfol, n'Old Jack i Mr. O'Connor, un personatge vell i un altre de més jove amb la cara desfigurada de tants grans i erupcions, però ja amb els cabells grisos com un vell, es mouen com dues ombres al redós del caliu que escampen unes minses brases. Joyce ens serveix ja en les primeres línies tota una metàfora esplèndida de les actituds polítiques dels seus compatriotes, paralitzats en un cercle viciós d'inactivitat que perpetua errors del passat. La cosa té més gràcia encara si pensem que n'O'Connor ha estat contractat pel Sr. Richard J. Tierney per captar vots de cara a les eleccions. El moment en què estripa la targeta del Sr. Tierney per encendre la cigarreta i en la foscor la petita flama il·lumina la fulla d'heura que duu a la solapa, és d'una ironia!

Tota l'activitat “política” que despleguen en el local del comitè els dos personatges, més d'altres que s'hi afegiran, ja siguin nacionalistes o conservadors unionistes, consisteix a fer el dropo, garlar, fumar, beure cervesa i, això sí,  lamentar-se de la situació i de la manca d'ideals.

Enmig d'aquest retaule, el Sr. Hynes es treu el barret, s'escura la gola i recita el poema LA MORT DE PARNELL. El grup esclata en aplaudiments emocionats, contrapuntats pel ¡Poc! del tap d'una altra ampolla que salta.

Quant a la seva posició personal, Joyce s'havia interessat per les reivindicacions nacionalistes de líders com Parnell però se sentí profundament decebut pel tomb més radical que anaren adoptant els nacionalistes irlandesos, per altra banda l'ofegava la manca de perspectives de futur i el que ell considerava el provincianisme irlandès. Malgrat tot, va dedicar la seva obra a obrir culturalment Irlanda al món. Com defensava un altre il·lustre irlandès, Seamus Heaney: “en el particular hi ha l'universal”. És innegable que Dublinesos és el microcosmos joycià que reflecteix el macrocosmos de la humanitat.

UNA MARE

Aquest és un conte basat en una experiència personal de Joyce en què deixà constància de la migradesa de la vida cultural a Dublín.

Com en el cas anterior, la ironia és present en les primeres línies del conte i ens dóna la pauta de com aniran les coses. Els fulls brutosos que el senyor Holohan, secretari adjunt de la Societat Eire Abu, tragina a les mans i a les butxaques per tot Dublín intentant organitzar una sèrie de concerts amb cantants locals, resulten còmics i no pronostiquen res de bo. La impressió es confirma quan va presentant els personatges, tots cantants de segona o tercera fila, decrèpits. Els concerts no poden resultar més lamentables, doncs.

Quant a la protagonista, la Sra. Kearney, té com a aspiració guiar la carrera musical de la seva filla a l'escalf de la naixent Renaixença irlandesa, i hi posa força interès, com evidencia el fet que li compri un bon vestuari a la noia, però la vessa i fa que tot acabi malament per la insistència a cobrar les vuit maleïdes guinees. Tota una metàfora de la pobresa material i el provincianisme de la vida artística i cultural que Joyce denuncia.

Joyce ens mostra una idea arrelada a la societat. El menyspreu pel treball de l'artista: músic, actor ...en considerar que no s'ha de remunerar, ja prou que fan divertint-se amb la seva feina. 

Això ho podem observar encara a la nstra societat: la gent que demana als actors, pel fet que són coneguts o amics, entrades per anar al teatre quan no se'ls acudiria mai demanar un vestit, un moble, un dinar a un restaurant, una operació de franc per raó de coneixença del barri o per amistat. També podríem anar més lluny i parlar de les còpies il·legals de música , de cine etc. 

En el cas del conte això s'agreuja perquè qui reclama els seus drets és una dona. Tot i que, possiblement, si hagués estat un home, les coses haurien anat de manera semblant.

Si ens hi fixem, segur que l'agent, el que organitza els concerts, el periodista ... cobren i els semblaria un insult que no els paguessin, però en canvi es posen tots d'acord a criticar la digna actitud de reivindicació laboral de negar-se a continuar cantant si no reben els diners acordats. 

Per altra banda Joyce ens mostra un matriarcat on l'home no pinta res i una mare controladora que organitza i decideix sense consultar res a la filla que és l'autèntica perjudicada.

LA GRÀCIA

Joyce reprèn aquí tot un seguit de temes que ja havia tractat en contes anteriors: la figura del perdedor, la vida i la feina rutinària i grisa, el matrimoni infeliç, l'alcoholisme, els estralls que causa en la vida familiar... tot plegat constitueix un cercle viciós sense sortida. Precisament la ironia del conte resideix en el fet de pensar que aquest cercle viciós es pot trencar i que el protagonista superarà l'addicció i els mals hàbits gràcies a la “neteja espiritual” que planegen organitzar-li els seus amics. Tots ells, dit sigui de passada, són un altre gran compendi de tipus dublinesos. Resulta molt interessant l'enumeració de diversos oficis i feinetes miserables amb què la majoria subsisteixen.

L'inici del conte és espectacular, l'autor no podia haver triat un espai més sòrdid per al “accident” del desgraciat senyor Kernan. En aquest, com en tots els relats, l'aspecte lingüístic és remarcable, així com la ironia simbòlica dels noms dels personatges, per exemple el policia es diu Mr. Power.

Fa la impressió que Joyce, per reblar el clau de la seva crítica social, incideix de nou en el tema de l'alcoholisme, i de les seves causes i efectes, com a pretext per carregar contra la religió. La qual cosa ens fa tornar als contes de l'inici de Dublinesos. Joyce va preparant ja el terreny per cloure el cicle amb la recopilació de tots i els temes i la cloenda magistral d'Els morts.

Podem suposar que el títol fa referència a la Gràcia divina que perdona i redimeix els pecats a la Religió catòlica, però la veritat és que el conte recupera l'humor de l'autor i pot arribar a fer gràcia, o no.

La confrontació protestant versus catòlica, l'amistat i els estrall de l'alcohol en són els temes centrals.

La idea d'uns amics que es conxorxen perquè un protestant de cor però convertit al catolicisme per conveniències, el senyor Kernan, deixi la beguda per mitjà d'una mena d'exercicis espirituals ja és ben entretinguda. I encara més quan els amics al voltant del llit on jeu i reposa aquest senyor, després de la trompada que va patir en caure per les escales producte de les copes de més que duia entre cap i coll, i es dediquen a beure entre ells fent mirotes al pobre home a qui volen desalcoholitzar.

Tom transigeix amb tot el que li demanen excepte a haver de portar un ciri:

“-Què, digué el senyor Kernan – .Haig de comprar un ciri?

-Oh, sí -digué el sr Cunningham.

-No, mecago'n tot -digué el senyor Kernan terminanntment-. Per aquí no hi passo. Faré la meva feina tal com calgui. Però...res de ciris ! No, me cago'n tot, m'oposo als ciris!

(...)

M'oposo als ciris -digué el senyor Kernan, conscient d'haver creat un efecte en el públic i sense deixar de brandar el cap d'un cantó al altre - M'oposo al joc de la llanterna màgica.

Tothom va riure de valent” 

Riuen els espectadors de dins del conte com podem riure els lectors en llegir-ho. A més, la idea de comparar un ciri amb una llanterna màgica és, com a mínim, original.

Aquest conte és molt més amable i més divertit que molts dels anteriors com la mateixa visió de la religió catòlica, del sacerdot, el Pare Purdon i de Jesucrist, allunyat de la idea repressora del pecat.

llanterna màgica

“Jesucrist no era un capatàs despòtic. Entenia la feblesa de les nostres petites faltes, entenia la feblesa de la nostra naturalesa caiguda, entenia les temptacions d'aquesta vida”

Sembla com si l'autor ens preparés per el conte final. Amb una visió trista, però més comprensiva de la vida i dels personatges d'aquest Dublín.

Els dublinesos. El llibre (4)

Com ja vam dir, el recull es diferencia en blocs que marquen l'edat dels personatges principals. Els contes que veurem a continuació pertanyen, doncs, a l'edat adulta i es podrien qualificar de crepusculars i foscos. Els relats d’aquesta etapa apel·len a un pragmatisme que sovint s’imposa per les circumstàncies. Els personatges no deixen de ser víctimes d’ànsies incomplertes i expectatives frustrades.

Recapitulem:

Què havíem vist en línies generals en l'etapa anterior?

- Personatges femenins i masculins contraposats simètricament.

- Desig de fugir d'una realitat personal, familiar i social sense horitzons.

- Desig de tenir alguna mena de futur.

- La sensació de paràlisi.

- Personatges solters.

- Les relacions entre homes i dones on l'amor no té un paper principal, ni tan sols en EVELINE: Recordem aquest parell de frases: De primer l'havia emocionada tenir un xicot i després havia començat a agradar-li ell. (p.42)

¡Fugir! ¡Havia de fugir! El Frank la salvaria. Li donaria vida, potser amor i tot. (p.43)

En els contes que tenim a continuació, quan apareix algun matrimoni, es tracta el tema del que en podríem dir amor d'una manera absolutament mancada d'afectes i, molt més,  d'idealitzacions. El matrimoni és vist com una via de fugida que respon més a criteris d'expectatives socials i materials, potser només el protagonista d'Aràbia sent aquell sentiment pur i lluminós que es pot identificar en l'amor pur que es perd en el pas de l'adolescència al món dels adults.

Per què és important aquesta observació? Doncs perquè fa la impressió que Joyce estructura simètricament els quatre contes tot prenent l'estat civil del matrimoni com un tret comú associat a l'etapa de la maduresa. Els dos primers estan protagonitzats per individus casats, els dos darrers per persones que han romàs solteres; tots són personatges en edat madura que avança progressivament en cada relat. Cap d'ells sap viure amb amor sincer a les seves vides.

Veurem que els contes presenten moltes similituds quant a la temàtica i a l'organització de la trama que segueix el mateix procediment de retratar sintèticament el personatge protagonista en l'àmbit laboral, social i familiar, sempre per aquest ordre. Com en l'etapa anterior, els personatges tenen nom i cognoms, i les seves històries són narrades en tercera persona per un narrador extern omniscient.

I, abans de començar amb els contes, parlem d'altres aspectes que comparteixen:

• Pel que fa a les localitzacions; carrers ponts, adreces, locals, cantonades i colors matisats per les hores dels dies i de les nits. Tot el que passa té un espai que ens porta a visualitzar l'escena i el moment del personatge dins del context, És un trenat de llocs i persones. L'obra, tot i ser fragmentada en relats és un relat global, un fresc del paisatge físic i humà de la ciutat.
• També hi ha una mirada dolguda, descontenta de la deriva dels dublinesos -o els irlandesos-  dels seus contemporanis, dels homes especialment, que necessiten l'alcohol per suportar-se i suportar els altres -parelles, fills, situació en el treball- i apel.len a la religió sense resultats.
• Llevat d'alguns personatges femenins, madurs, on sembla que l'autor trobi Joyce l'essència de la Irlanda que li agrada i que estima.

LA DISPESA

Resum de l'argument: La senyora Mooney, filla d'un carnisser, es va casar amb un dependent del seu pare. Mentre el pare va ser viu, la parella va funcionar, però en morir, el marit va començar a beure i acabà arruïnant el negoci. Ella se'n separà, s'endugué els dos fills i muntà una dispesa freqüentada per un públic masculí: alguns turistes ocasionals i oficinistes. La filla, Polly, una noia de dinou anys, es dedicava a entretenir-los amb cançons i similars i hi flirtejava, fins que, com des de l'inici s'adonà la mare, va començar una relació "secreta" amb un de concret. Mare i filla van deixar que la relació evolucionés sense dir-se res, però sabent que tant l'una com l'altra s'observen, fins que la mare intervingué. 

S'encarregà de parlar primer amb la filla que li ho explicà tot i, després, amb el xicot, un home d'uns trenta-cinc anys que es deia Doran. El tal Doran era un home dels que es poden considerar amb "principis". Tot i que no tenia ganes de casar-se, tenia més por del que podrien dir si no ho feia, de què podria passar amb la feina que tenia... I amb aquest estat d'ànim es dirigí a xerrar amb la senyora Mooney. De la manera que acaba la història, sembla que es casarà amb la noia.

Aquest conte es situa a cavall entre una edat i l'altra, la protagonista, la senyora Mooney, és clarament una dona adulta, però Polly, que podria ser qualificada de coprotagonista, és clarament jove, cosa que fa que entre les dues facin de pont dels dos blocs.

Cap de les dues fila gaire prim en les qüestions morals, de la senyora Mooney es diu, per exemple, que “tractava els problemes morals com un tallant tracta la carn”. Segurament el fet que hagi estat filla de i carnissera no és en absolut gratuït, de la mateixa manera que venia carn, ven la seva filla com un producte més.
Mentre que a la filla se la qualifica, irònicament, d'"entremaliada". 
L'objectiu d'amdues és atrapar un marit per a la noia i per això busquen, entre els dispesers, la víctima més propícia que accedeixi al casament, sota el pretext d'una reparació de l'honor: l'objectiu s'assoleix, mare i filla han aconseguit atrapar un marit per a la noia.

- ¡Polly! ¡Polly!

- ¿Sí, mama?

- Baixa, filla. El senyor Doran vol parlar amb tu.

Aleshores va recordar què era allò que havia estat esperant. (p. 76)

Mentre Polly espera podem dir que té aquest moment de paràlisi que pateixen tots els personatges, es queda asseguda al llit d'ell, immòbil i gairebé amb la ment absent, fins que la mare la crida.

Hem de destacar que el narrador en tercera persona es focalitza en cada personatge, de manera que podem posar-nos en la pell de cadascun d'ells, sense deixar d'utilitzar tercera persona, ens endinsem en la ment de la mare, de la filla i del senyor Doran.

Les dues narracions següents tenen tant en comú que gairebé podrien ser llegides com una de sola vista en segments de temps diferents que mostren una gradació, o potser seria més oportú dir una degradació. Vegem-ho, doncs:

UN NUVOLET

Resum de l'argument: El protagonista, en Chandler Menut (un sobrenom que ja denota inferioritat), recorda com vuit anys abans havia anat a acomiadar un amic que emigrava. L'amic; ignatius Gallaher, ha triomfat a Londres, torna a Dublín de visita, i han quedat per trobar-se en un local de molta anomenada, el Corless's. En Chandler Menut porta un any de casat i té una criatura; treballa en una feina rutinària d'oficinista, al Reial Col·legi d'Advocats, però li agrada la poesia i té el somni de ser poeta, té com a model Lord Byron i li agradaria poder llegir-li poemes a la seva dona, tot i que no s'atreveix a dir-li-ho.
S'ha quedat a Dublín i s'ha acomodat a la grisor de la seva vida. Aquesta se li fa més evident i injusta quan es compara amb Ignatius, que amb menys talent se n'ha sortit i és un periodista famós a Londres.
S'acomiaden amb la promesa que quan el segon torni es retrobaran i soparan a casa del primer.
Chandler va cap a casa on es troba la dona amb el nen. Ella marxa a comprar i el deixa amb el nen. Ell pensa llegir el diari, però el nen plora i intenta consolar-lo amb poca traça. Quan la seva dona torna i troba el nen plorant li demana que què ha passat i l'acusa de comportar-se com un mal pare.

La primera pàgina recull els temes que van apareixent al llarg de tot el llibre: la fugida, la paràlisi, el motiu de la finestra, la presentació del personatge mitjançant l'evocació, el fluir de la consciència...

I la lliçó és clara: qui se'n surt és qui fuig de Dublín. Quant a la felicitat personal i sentimental, mentre Ignatius sembla feliç, tot i que també una mica fatxenda, Chandler, que porta només un any de casat, no ho és. I, si tenim algun dubte, el diàleg amb el retrat de la seva dona i l'escena final ens ho confirmen.

El Chandler menut no amaga l'admiració per qui ha pogut fugir d'aquesta ciutat, i uqe fa que es vegi com un personatge gris amb una vida grisa que ha fet el que havia de fer i que, arran de la conversa, s'adona que se li acaba el temps per acomplir els seus somnis, que, en algun moment de la ocnversa, veu encara realitzables.

Però quan torna a casa i veiem el menyspreu amb què el tracta la seva pròpia família, concretament la dona, ens adonem que està condemnat a continuar sense canvis.

Podríem dir que el conte és una mena de partida de ping-pong entre els dos personatges protagonistes i la seva situació que ens serveix per acarar dos móns ja coneguts, el de dins i el de fora, l'interior i el de l'altra banda de la finestra, el "Dublin ronsejaire de sempre" i l'obertura de Londres, de París, de Berlin... També hi ha un contrast entre la timidesa i la resignació que frenen i la frivolitat que obre portes; entre l'home prudent i ple de remordiments i l'home expeditiu que "vol viure bravament"; entre un aprenent de poeta melangiós i un altre que no té cap dubte de casar-se per diners; entre un casat i "condemnat per tota la vida" i algú que espera trobar una jueva rica... i mentre viu la vida.

Si ens hi fixem, el conte ens remet a "Un encontre" quan Gallaher exclama que "si volies triomfar havies d'anar-te'n" ens recorda el protagonista d'"Un encontre" quan ens diu: "Però les aventures reals, no passen a les persones que es queden a casa."

Els personatges estan molt ben descrits, a partir d'aquells detalls que millor els defineixen, aquells trets que d'ells es destaquen i que sovint poden sorprendre perquè no són els més habituals i tòpics.
Ens permeten no només conèixer-los sinó també que el narrador no té tampoc una especial predilecció per Gallaher, perquè, tot i que sembla més feliç que Chandler, ens el mostra com un home pedant i sense escrúpols, mentre que l'altre conserva els sentiments; cosa que corroborem quan plora al final.

De tota manera, quan Chandler Menut compara la seva existència amb la del seu amic i especula sobre una altra realitat possible de la que li ha tocat viure, el notem trist i decebut. Ell no té la rauxa del seu amic, no té Dublín com a únic obstacle, sinó que hi ha el seu caràcter, les seves pors i les seves inseguretats. La suposada seguretat en què viu que no és altra cosa que la font de la seva frustració.

CONTRAPARTIDES

Resum de l'argument: Farrington, el protagonista, deu portar uns quants anys de casat perquè té cinc fills. Treballa per un sou miserable en una oficina copiant documents. De somni ja no en té cap, si mai n'havia tingut algun se'l deu haver begut, i, tot i les seves responsabilitats com a cap de família, provoca que el seu cap l'acomiadi (un cap que es caracteritza pel seu accent del nord, cosa que el fa còmic als ulls de la resta),  com es beu el sou i els quatre calerons que arreplega empenyorant el rellotge... És un alcohòlic amb totes les conseqüències laborals i socials que comporta. És un perdedor en tots els ambients on es mou: a l'oficina, al bar, amb els amics, amb les dones... La seva necessitat de beure a fi de calmar el furor que la vida del treball, més semblant a l'esclavatge, de la manera que ell la viu, per una part; i la vida familiar que pateix, però que ha escollit, suposem, ell s'ha casat i ha engendrat 5 criatures amb una dona que deu estar tan amargada com ell ("era una persona menuda i de faccions anguloses que maltractava el marit quan estava sobri i en patia els mals tractes quan anava borratxo." (p.110)). 
Però ell té aquesta set infinita que no l'apaga cap foc, perquè no aconsegueix beure prou per perdre la consciència i evadir-se de la seva mísera existència material i espiritual. 

Tot i ser un conte del mateix color de mal vi de Farrington, s'hi inclou, potser perquè tot no sigui tan fosc, alguna pinzellada humorística en alguna descripció. 

Cap al final entendrem quines són les “contrapartides” de Farrington i la dramàtica ironia del títol, amb l'ús de l'estil directe que potencia la brutalitat i el dramatisme d'un final que encongeix l'ànima: el perdedor, a casa seva és l'amo i allò que fa és exercir la violència sense cap problema de consciència. Ara bé, com tots els maltractadors, només s'atreveix amb els més febles, en aquest cas el seu propi fill amb qui desfoga la bilis d'haver hagut de demanar perdó al seu cap i d'haver estat vençut per un noi més jove. 
És força impactant la súplica del petit perquè no el pegui: Les víctimes de maltractaments, a causa de la por, demanen perdó per allò que no han fet, però que sigui el que sigui les fa sentir culpables, en aquest cas el nen intenta aturar la ira del seu pare prometent-li que li resarà un Ave Maria. El poder de la religió. 

Els altres dos contes, tenen coses en comú: són dues històries protagonitzades per persones grans i soles; que corresponen a la tardor de la vida i que a més se situa simbòlicament en el mes de novembre i en escenes crepusculars.

ARGILA 

Resum de l'argument: La Maria formava part d'una família vinguda a menys, no s'ha casat, no té casa pròpia, no gosa anar a viure amb els nebots per no fer nosa, malgrat que ha estat ella qui els ha pujat de petits. Els nebots li han trobat feina d'ajudant a la cuina d'una bugaderia, la  Lamplight laundry, una institució de caritat dublinesa portada per protestants i que acull dones perdudes i alcohòliques. No és el cas de la Maria, que és una persona treballadora, abnegada i bona.

El relat té lloc la nit de la festa de Totsants en què la Maria té permís per sortir i podrà anar a celebrar la festa amb els nebots. Després de plegar, recorre les pastisseries del centre de Dublín perquè vol obsequiar-los amb uns dolços en els quals es gasta part dels seus estalvis.

La seva és una història de frustracions que serveix a Joyce per posar com a exemple de destí de les dones solteres d'una certa edat que no tenen recursos propis. La pobresa i la desilusió, les burles sense commiseració de la realitat que havíem trobat en ARÀBIA tornen a aparèixer.

Atenció a la cançó final, com ja hem vist i com veurem després en ELS MORTS, la música crea un clima molt especial en el relat, l'epifania o paràlisi té lloc en aquell moment, perquè en aquest cas el títol, "Vaig somiar viure", i la lletra sintetitzen el nus emocional del conte.

Com estem veient, la música té força importància en els relats i no n'hi ha cap on no es citi cap melodia o cançó.

D'altra banda, a part de la sensació de tristesa i de conformació, ens permet saber com és la celebració de Tots Sants al Dublín de l'època: Els pastissets típics, l'alarma del dia següent per anar a missa... Quan a la protagonista li tapen els ulls i toca "una substància suau i humida" es fa referència al joc clàssic de la nit de Halloween en què si agafaves el plat on hi havia fang volia dir que moriries aviat. Quan nosaltres llegim el fragment, com que no sabem res d'aquesta tradició, ens fa l'efecte que les noies li han fet una malifeta a la Maria i li han posat al plat alguna substància estranya per riure-se'n, per això hi ha un moment de silenci i retrets fets en veu baixa. Com sempre, Joyce diu les coses a mitges i deixa que el lector infereixi la resta del significat. És una tècnica exigent ja que si aquest no coneix tots els referents es queda a mig camí.

A més, tot i conèixer-los, no s'entén com la Maria, que sí que n'havia d'estar familiaritzada no sent la por que hauria de sentir en tocar la substància i es conforma amb la solució que li ofereix la seva cunyada quan li posa el devocionari a les mans.

La Maria, que és presentada com una pobra dona pobra i ignorant, arrelada a la família, representa clarament l'Irlanda trista i frustrada de Joyce. Tot i que, en certa manera, té més sort que les altres noies de la bugaderia, perquè té diners a la butxaca i és mínimament independent; pot captar l’atenció d’un senyor madur , encara que porti una copa de més i això ocasioni que es deixi el pastís que ha comprat i gaudeix de petits bons moments que li ofereix la vida.

Amb tot, és el color marró, o gris, el que també impera en les vides d'aquest conte. La Maria du una vida marró trista i també moldejable, adaptable, com ho és el material. Aquest conte i aquí agafa encara més protagonisme ja que l'argila és marró i, per tant, apareix al títol, no suficient per copsar el significat en el moment que Maria la toca, però, a posteriori, força aclaridor. 

La cançó que canta la Maria és "Bohemian Girl" que ja havíem vist/sentit a EVELINE. Volia Joyce  relacionar Eveline amb Maria? Potser ens deia que l'Eveline acabaria com ella, totes dues abnegades, generoses, treballadores... pensen més en qui han de cuidar que en elles mateixes.

Pel que fa al simbolisme, el fet que la protagonista es digui Maria i estigui subsistint gràcies a una institució protestant, podria ser una metàfora de la situació política d'Irlanda vs. Gran Bretanya, i la seva opinió en treballar amb ells: "abans tenia molt mala opinió dels protestants, però ara creia que era gent

molt agradable per viure-hi" una pista de l'opinió de Joyce sobre el conflicte entre les dues comunitats: si es coneguessin més, possiblement no s'odiarien tant.

També podem destacar com la imatge d'una dona soltera provoca una certa condescendència, en oposició a la d'un home solter que es veia com un estat més interessant. Si no, fixem-nos en el contrast entre aquesta Maria i el persontage de James Duffy del conte següent. En el cas de Maria la solteria és duta amb resignació, un estat involuntari, en el cas de Duffy en canvi, és completament escollida.

I arribem a UN CAS DOLORÓS

Resum de l'argument: El senyor James Duffy és un solter misantrop que viu en un barri apartat, en una casa vella i ombrívola com ell mateix. Joyce descriu detalladament què veu des de la seva finestra, el parament de l'habitació, els seus llibres, els objectes... a fi que el coneguem millor. El senyor Duffy avorreix qualsevol cosa que signifiqui desordre físic i mental. Treballa en un banc privat, no té ni amics ni coneguts, ni religió ni credos.  Un vespre, però, en una sala de concerts mig buida (com la que surt al conte UNA MARE) coneix una dona, casada amb un marit absent, ja que fa de mariner, amb qui estableix una relació amistosa plena de complicitat. Ell n'és el primer que se'n sorprèn, però és feliç de tenir-la com amiga, fins que un dia li ho diu i ella s'ho pren com una declaració amorosa, per la qual cosa li toca la mà. Això farà que ell se'n separi completament. Quatre anys després descobreix que la dona ha mort atropellada per un tren i que, prèviament, s'havia afeccionat a l'alcohol i a passejar perillosament per les vies. Inicialment Duffy interpreta aquests fets com una prova que ella no era una dona equilibrada i que ja va fer bé separant-se, però al final, després del moment de paràlisi, s'adona que el veritable culpable de tot el que ha passat és ell i el seu comportament. 

Tenim doncs, un home que ha escollit l’aïllament social i s’ha d’enfrontar amb quelcom que traspassa la seva cuirassa emocional i fins i tot física. L’ordre, la austeritat, la incapacitat de relació i de compromís que ens descriu l’autor troba la vàlvula d’escapament en una relació que acaba essent transgressora o concebuda com a tal, tot i que només és una amistat/enamorament petita i innocent. Davant del suïcidi/accident d’Emily Sinico apareix una espurna de

remordiment que és apagada tot seguit per la lògica del pragmatisme i el ponx calent. Malgrat tot, el forat a la cuirassa deixa cicatriu.

En aquest conte, Joyce introdueix breus pinzellades d'un tema molt tractat en la literatura del segle XIX: el de l'adulteri de la dona casada insatisfeta. Probablement Joyce té en ment Ibsen, per qui sentia un gran interès, fins al punt que el 1899 i el 1900 li havia dedicat algun article i l'assaig "Ibsen's New Drama". 

Són interessants les ironies sobre la política i sobre la migradesa de la vida cultural, en particular sobre la inutilitat d'escriure per a una classe mitjana obtusa que confiava la seva moral als policies i les seves belles arts als empresaris (p. 128).

Aquí la paràlisi ve com a conseqüència de la ineptitud emocional.

Si us hi heu fixat, Joyce tendeix a concentrar en els finals els elements que amb més intensitat poden impactar el lector. Fa la impressió que a mesura que els personatges han anat avançant en el cicle de la vida, també han anat madurant les seves reflexions i afinant el seu estil narratiu, a mesura que avança la vida els personatges tenen menys i menys expectatives, i els queden records d'un passat que, a voltes, idealitzen, encara que no sembli que hagi estat gaire millor que el present que viuen. S'està preparant el camí que ens portarà a ELS MORTS, però abans encara ens queda un parèntesi on tractarà tres temes de la vida social dublinesa.