Dublinesos (6). Els llibre.

ELS MORTS
Extret i adaptat de "quèllegeixes.cat" Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat.
James Joyce, Els morts

Tancant el cicle

Dublinesos s'inicia amb les primeres experiències de l'infant que s'aproxima al món dels adults i als misteris de la mort i de l'amor. Després continua amb les frustracions de la joventut, els desenganys de la maduresa, la ruïna de les il·lusions, la crítica social... la paràlisi, sempre. 

I sempre, també, amb Dublín com a escenari del deambular sense rumb dels personatges i de les vides a la deriva. Però, Joyce va més enllà i transcendeix la realitat local i temporal de la qual parteix, per constituir un retrat universal i una profunda reflexió sobre les conductes, els desitjos, les febleses i les passions humanes. 

Ell mateix va escriure el 1921:

For myself, I always write about Dublin, because if I can get to the heart of Dublin I can get to the heart of all the cities of the world. In the particular is contained the universal.

Una veritat que ens allunya dels falsos cosmopolitismes i ens aproxima a la veritable essència de la universalitat. Joyce capta amb ploma de mestre aquest cor, aquesta essència íntima de tota persona com a ésser dialogant — amb si mateix, amb l'entorn, amb els altres, amb els morts — de tal manera que   en aquest dialogar descobreix la seva autèntica i vulnerable condició humana. 

L'estructura cíclica de Dublinesos que s'iniciava amb la narració en primera persona del nen que mira, cada nit, des del carrer, la finestra darrera la qual hi ha el misteri del món dels adults i de la mort, es tanca ara amb el monòleg interior del protagonista d'Els morts, Gabriel Conroy que, en una mena de judici final, reflexiona sobre la insignificància de la seva vida, mentre contempla, de nit també i des de la finestra d'un hotel, com la neu de l'hivern va cobrint el món dels vius i el dels morts.

Admirable la simetria de motius, d'aquesta visió des d'una banda i l'altra de la finestra, símbol de la consciència, que emmarca inici i final d'un cicle que queda però d'alguna manera obert amb un final ambigu. Després d'haver recorregut aquest Dublín dels vius, tornem al diàleg amb els morts amb què s'iniciava el primer conte. El cicle s'obre i es tanca amb un moment d'epifania en el qual la presència dels morts es manifesta als vius, a aquest vius a qui la paràlisi no permet viure del tot. Per a reblar més encara el clau, Joyce situa temporalment el darrer conte al final de les festes nadalenques, després de la celebració de l'Any Nou, i per tant, coincidint amb la celebració de l'Epifania. Aquest diàleg dels personatges amb si mateixos és a Dublinesos una eina privilegiada per a plasmar literàriament aquests moments d'epifania.

L'estructura i la correlació de motius és tan perfecta que algun crític ha observat que els títols dels dos contes, Les germanes i Els morts, gairebé es podrien intercanviar sense que en variés el sentit.

Els morts és considerat com un dels millors contes de la literatura universal, segones l'Enciclopèdia Britànica. Harold Bloom a Cuentos y cuentistas. El canon del cuento, el qualifica d'obra mestra, i diu que s'hi reconeix la petja de Dante en el judici final a què simbòlicament el protagonista se sotmet en el desenllaç del conte.

Els morts és un conte extraordinari per la profunditat humana que traspuen els seus personatges, però ho és sobretot perquè en aquest conte l'art de la subtilesa de Joyce con a narrador arriba al sublim quant a la capacitat d'evocar, d'emocionar i de condensar admirablement tantes sensacions i tanta vida en les seves pàgines.

Unes quantes notes aclaridores:

• Irish Melodies (Melodies irlandeses) era un llibre de poemes de Thomas Moore molt popular a Irlanda a principis del segle XX. Sembla que un dels poemes, “Oh, Ye Dead!”, serví d'inspiració per al títol.
• Gabriel cita el llibre quan pensa quins versos serien potser els més adequats per a incloure en el seu discurs en comptes dels de Robert Browning. 
• Atenció als adjectius, perquè estan molt ben triats: L'asmàtica campaneta de la porta del rebedor... Un sol adjectiu ja ho diu tot de la casa de les germanes Morkan i ens introdueix en l'atmosfera del conte: la casa fosca i esllanguida d'Usher Island.
• Concretament el número 15 d'Usher Island, era la casa de les tietes on James Joyce havia anat a celebrar festes de petit. La casa existeix encara. Diversos elements indiquen que les germanes Morkan són de classe mitjana baixa i d'una família que tenia i que ara ha perdut força, com la família del propi Joyce que, per la mala administració i els problemes amb l'alcohol del pare, van anar canviant de cases, cada cop a una de més modesta i en pitjors condicions. Els personatges de les germanes Morkan estan basats en les pròpies ties de l'escriptor.
• L'escala té molta importància en el conte. És un símbol d'ascensió, d'espiritualitat i de comunicació entre mons; és un dels camins que ha de seguir l'heroi espiritualment. També té el significat simbòlic de culte als avantpassats.
• Nora Barnacle, dona de Joyce, és el model per al personatge de Gretta. Nora provenia de Galway i havia tingut un pretendent que havia mort de tuberculosi després d'estar-se sota la pluja cantant per declarar-li el seu amor.  Hi ha una oposició familiar per part de la mare respecte el matrimoni amb la Gretta a qui considerava una espavilada de poble.  
• Les tres síl·labes amb què la Lily pronuncia el cognom “Conroy”  (“Conneroy”) que és de classe baixa.
  
• L'Hotel Gresham, situat a O'Connell Street, era i és ancara avui un dels hotels de luxe de Dublín. 
• El personatge de Gabriel Conroy té molt del propi James Joyce, segons la crítica. A més d'altres paral·lelismes, el més clar sembla la relació entre James i Nora que dóna les línies principals per a construir la de Gretta i Gabriel en la ficció. ¿És el Gabriel Conroy d'Els Morts la imatge que de si mateix construeix mentalment James Joyce sobre quina hauria estat la seva vida a Dublín si s'hi hagues quedat, casat amb Nora, fent classes, escrivint ressenyes de llibres? Potser sí. Les reaccions de desig, d'una certa gelosia i de frustració de Gabriel són les del propi James? Hi ha qui considera també que el personatge té part del seu pare John Joyce, que era malgastador, alcohòlic, i tenia veu de tenor. Segons Harold Bloom, Gabriel Conroy és tant un autorretrat joycià com una autocondemna.
• Per altra banda, hi ha una diferència bàsica entre Els morts i els altres contes de Dublinesos i és el sentit de reconciliació de la visió sumament crítica que de la ciutat i dels seus habitants ens havia presentat Joyce. Els morts el va escriure en 1907, després d'un període de problemes econòmics i de salut que probablement va dur-lo a modular els seus records de Dublín i qui sap si a una mica d'enyorament d'alguns aspectes.
• En un altre ordre d'idees, el nom del protagonista, Gabriel Conroy, és el títol d'una novel·la de Bret Harte que tracta sobre la febre de l'or als Estats Units; es tracta d'una aventura dramàtica en què els personatges, per sobreviure, acaben devorant-se els uns als altres atrapats i incomunicats per una allau de neu.
• El Daily Express (el diari on Gabriel Conroy publica una columna literària els dimecres, per ben pocs diners i a canvi també dels llibres que ressenya) era un diari conservador que no donava suport a la causa de la independència irlandesa i on Joyce havia publicat articles entre 1902 i 1904.
• Com a resposta a la crítica que li adreça la senyoreta Ivors, Gabriel Conroy Tenia ganes de dir que la literatura estava per damunt de la política. Però només murmurà sense convicció que no veia res de polític en el fet d'escriure ressenyes de llibres.
  
• Les illes d'Aran conservaven el gaèlic i les tradicions genuïnament irlandeses a causa del seu aïllament. 
• En Els morts, en particular, la música no nonés té importància, sinó que és constatment present en tot el conte sota diverses formes. Vestida de núvia, la peça que interpreta la tia Julia pertany a I puritani de Vincenzo Bellini. La cançó tracta sobre una noia que es prepara per al matrimoni en contra de la voluntat del seu pare.
• El Papa a qui es refereix la tia Kate és Pius X. El 1903 va prohibir les dones cantar en els cors de les esglésies, les veus de soprano eren substituïdes per veus blanques de nens.
• Malgrat que l'estil de Joyce que aquí ja comencem a veure revolucionarà la narrativa del segle XX, l'escena del sopar i les exhaustives descripcions de la taula i de tots els elements de la festa són clarament deutores de l'estil de la gran novel·la realista del XIX.
• L'obelisc del monument al duc de Wellington era considerat per molt dublinesos com el símbol de la dominació britànica. 
  
• Hi ha una referència a les persones més humils que potser veien des del carrer les finestres il·luminades i sentien la música de vals i la remor de rialles i converses de la festa. 
• El discurs de Gabriel és motivat per l'enyorament i una reconciliació amb aquest Dublín del qual ens ha donat una visió tan crítica. Ho sintetitza en  l'elogi de les enyorades tradicions i l'enyorada hospitalitat irlandesa. És James Joyce qui parla per boca de Gabriel Conroy en una mena de reconciliació amb el que estima i enyora de la seva ciutat i de la seva terra?
• Hi ha una transició brusca entre el calor de la festa i el fred que irromp sobtadament preparant l'escenari per a la darrera part del conte. 
• Hi ha també un parell de moments festius i divertits: l'anècdota del cavall d'en Patrick Morkan (que potser té un sentit simbòlic de donar voltes i no arribar enlloc, com el país) i l'escena còmica entre en Freddy Malins i el cotxer.
• En la foscor, la visió de Gretta aturada a l'escala, absent sentint la balada de La Noieta d'Aughrim, produeix un d'aquells moments que Joyce anomena epifanies i que desencadena en Gabriel una onada de desig envers la seva dona i de records feliços. Es delia per recordar-li aquells moments , per fer-li oblidar els anys d'ensopida convivència i recordar només els moments d'èxtasi. Però després, mira cansada per la finestra del cotxe..
• De nou apareix una altra escala i una altra finestra, la de la cambra de l'hotel, que tanta importància tindrà en el final del conte. Cal comparar el que la mirada a través de la finestra (símbol de la consciència) desperta en la Gretta i, al final, en Gabriel.
• El monòleg interior final d'en Gabriel Conroy és una altra epifania. Un final diversament interpretat però d'una exquisida bellesa i d'una intensitat corprenedores. Les llàgrimes de Gretta i les de Gabriel es confonen amb els flocs de neu que cauen en el silenci de la nit i que acompanyen el judici final espiritual de Gabriel Conroy. Segons Harold Bloom, Joyce segueix Dante a Els morts, com ho fa amb Homer a l'Ulisses. L'ambició literària de James Joyce era la d'inscriure la seva obra en la línia dels clàssics, a espatlles de gegants; Ezra Pound va dir que no hi havia res en el seu moment que arribés a l'altura de Joyce :Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia també, en cada part del fossar solitari al turó on el Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre  sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.