Els dublinesos. El llibre (4)

Com ja vam dir, el recull es diferencia en blocs que marquen l'edat dels personatges principals. Els contes que veurem a continuació pertanyen, doncs, a l'edat adulta i es podrien qualificar de crepusculars i foscos. Els relats d’aquesta etapa apel·len a un pragmatisme que sovint s’imposa per les circumstàncies. Els personatges no deixen de ser víctimes d’ànsies incomplertes i expectatives frustrades.

Recapitulem:

Què havíem vist en línies generals en l'etapa anterior?

- Personatges femenins i masculins contraposats simètricament.

- Desig de fugir d'una realitat personal, familiar i social sense horitzons.

- Desig de tenir alguna mena de futur.

- La sensació de paràlisi.

- Personatges solters.

- Les relacions entre homes i dones on l'amor no té un paper principal, ni tan sols en EVELINE: Recordem aquest parell de frases: De primer l'havia emocionada tenir un xicot i després havia començat a agradar-li ell. (p.42)

¡Fugir! ¡Havia de fugir! El Frank la salvaria. Li donaria vida, potser amor i tot. (p.43)

En els contes que tenim a continuació, quan apareix algun matrimoni, es tracta el tema del que en podríem dir amor d'una manera absolutament mancada d'afectes i, molt més,  d'idealitzacions. El matrimoni és vist com una via de fugida que respon més a criteris d'expectatives socials i materials, potser només el protagonista d'Aràbia sent aquell sentiment pur i lluminós que es pot identificar en l'amor pur que es perd en el pas de l'adolescència al món dels adults.

Per què és important aquesta observació? Doncs perquè fa la impressió que Joyce estructura simètricament els quatre contes tot prenent l'estat civil del matrimoni com un tret comú associat a l'etapa de la maduresa. Els dos primers estan protagonitzats per individus casats, els dos darrers per persones que han romàs solteres; tots són personatges en edat madura que avança progressivament en cada relat. Cap d'ells sap viure amb amor sincer a les seves vides.

Veurem que els contes presenten moltes similituds quant a la temàtica i a l'organització de la trama que segueix el mateix procediment de retratar sintèticament el personatge protagonista en l'àmbit laboral, social i familiar, sempre per aquest ordre. Com en l'etapa anterior, els personatges tenen nom i cognoms, i les seves històries són narrades en tercera persona per un narrador extern omniscient.

I, abans de començar amb els contes, parlem d'altres aspectes que comparteixen:

• Pel que fa a les localitzacions; carrers ponts, adreces, locals, cantonades i colors matisats per les hores dels dies i de les nits. Tot el que passa té un espai que ens porta a visualitzar l'escena i el moment del personatge dins del context, És un trenat de llocs i persones. L'obra, tot i ser fragmentada en relats és un relat global, un fresc del paisatge físic i humà de la ciutat.
• També hi ha una mirada dolguda, descontenta de la deriva dels dublinesos -o els irlandesos-  dels seus contemporanis, dels homes especialment, que necessiten l'alcohol per suportar-se i suportar els altres -parelles, fills, situació en el treball- i apel.len a la religió sense resultats.
• Llevat d'alguns personatges femenins, madurs, on sembla que l'autor trobi Joyce l'essència de la Irlanda que li agrada i que estima.

LA DISPESA

Resum de l'argument: La senyora Mooney, filla d'un carnisser, es va casar amb un dependent del seu pare. Mentre el pare va ser viu, la parella va funcionar, però en morir, el marit va començar a beure i acabà arruïnant el negoci. Ella se'n separà, s'endugué els dos fills i muntà una dispesa freqüentada per un públic masculí: alguns turistes ocasionals i oficinistes. La filla, Polly, una noia de dinou anys, es dedicava a entretenir-los amb cançons i similars i hi flirtejava, fins que, com des de l'inici s'adonà la mare, va començar una relació "secreta" amb un de concret. Mare i filla van deixar que la relació evolucionés sense dir-se res, però sabent que tant l'una com l'altra s'observen, fins que la mare intervingué. 

S'encarregà de parlar primer amb la filla que li ho explicà tot i, després, amb el xicot, un home d'uns trenta-cinc anys que es deia Doran. El tal Doran era un home dels que es poden considerar amb "principis". Tot i que no tenia ganes de casar-se, tenia més por del que podrien dir si no ho feia, de què podria passar amb la feina que tenia... I amb aquest estat d'ànim es dirigí a xerrar amb la senyora Mooney. De la manera que acaba la història, sembla que es casarà amb la noia.

Aquest conte es situa a cavall entre una edat i l'altra, la protagonista, la senyora Mooney, és clarament una dona adulta, però Polly, que podria ser qualificada de coprotagonista, és clarament jove, cosa que fa que entre les dues facin de pont dels dos blocs.

Cap de les dues fila gaire prim en les qüestions morals, de la senyora Mooney es diu, per exemple, que “tractava els problemes morals com un tallant tracta la carn”. Segurament el fet que hagi estat filla de i carnissera no és en absolut gratuït, de la mateixa manera que venia carn, ven la seva filla com un producte més.
Mentre que a la filla se la qualifica, irònicament, d'"entremaliada". 
L'objectiu d'amdues és atrapar un marit per a la noia i per això busquen, entre els dispesers, la víctima més propícia que accedeixi al casament, sota el pretext d'una reparació de l'honor: l'objectiu s'assoleix, mare i filla han aconseguit atrapar un marit per a la noia.

- ¡Polly! ¡Polly!

- ¿Sí, mama?

- Baixa, filla. El senyor Doran vol parlar amb tu.

Aleshores va recordar què era allò que havia estat esperant. (p. 76)

Mentre Polly espera podem dir que té aquest moment de paràlisi que pateixen tots els personatges, es queda asseguda al llit d'ell, immòbil i gairebé amb la ment absent, fins que la mare la crida.

Hem de destacar que el narrador en tercera persona es focalitza en cada personatge, de manera que podem posar-nos en la pell de cadascun d'ells, sense deixar d'utilitzar tercera persona, ens endinsem en la ment de la mare, de la filla i del senyor Doran.

Les dues narracions següents tenen tant en comú que gairebé podrien ser llegides com una de sola vista en segments de temps diferents que mostren una gradació, o potser seria més oportú dir una degradació. Vegem-ho, doncs:

UN NUVOLET

Resum de l'argument: El protagonista, en Chandler Menut (un sobrenom que ja denota inferioritat), recorda com vuit anys abans havia anat a acomiadar un amic que emigrava. L'amic; ignatius Gallaher, ha triomfat a Londres, torna a Dublín de visita, i han quedat per trobar-se en un local de molta anomenada, el Corless's. En Chandler Menut porta un any de casat i té una criatura; treballa en una feina rutinària d'oficinista, al Reial Col·legi d'Advocats, però li agrada la poesia i té el somni de ser poeta, té com a model Lord Byron i li agradaria poder llegir-li poemes a la seva dona, tot i que no s'atreveix a dir-li-ho.
S'ha quedat a Dublín i s'ha acomodat a la grisor de la seva vida. Aquesta se li fa més evident i injusta quan es compara amb Ignatius, que amb menys talent se n'ha sortit i és un periodista famós a Londres.
S'acomiaden amb la promesa que quan el segon torni es retrobaran i soparan a casa del primer.
Chandler va cap a casa on es troba la dona amb el nen. Ella marxa a comprar i el deixa amb el nen. Ell pensa llegir el diari, però el nen plora i intenta consolar-lo amb poca traça. Quan la seva dona torna i troba el nen plorant li demana que què ha passat i l'acusa de comportar-se com un mal pare.

La primera pàgina recull els temes que van apareixent al llarg de tot el llibre: la fugida, la paràlisi, el motiu de la finestra, la presentació del personatge mitjançant l'evocació, el fluir de la consciència...

I la lliçó és clara: qui se'n surt és qui fuig de Dublín. Quant a la felicitat personal i sentimental, mentre Ignatius sembla feliç, tot i que també una mica fatxenda, Chandler, que porta només un any de casat, no ho és. I, si tenim algun dubte, el diàleg amb el retrat de la seva dona i l'escena final ens ho confirmen.

El Chandler menut no amaga l'admiració per qui ha pogut fugir d'aquesta ciutat, i uqe fa que es vegi com un personatge gris amb una vida grisa que ha fet el que havia de fer i que, arran de la conversa, s'adona que se li acaba el temps per acomplir els seus somnis, que, en algun moment de la ocnversa, veu encara realitzables.

Però quan torna a casa i veiem el menyspreu amb què el tracta la seva pròpia família, concretament la dona, ens adonem que està condemnat a continuar sense canvis.

Podríem dir que el conte és una mena de partida de ping-pong entre els dos personatges protagonistes i la seva situació que ens serveix per acarar dos móns ja coneguts, el de dins i el de fora, l'interior i el de l'altra banda de la finestra, el "Dublin ronsejaire de sempre" i l'obertura de Londres, de París, de Berlin... També hi ha un contrast entre la timidesa i la resignació que frenen i la frivolitat que obre portes; entre l'home prudent i ple de remordiments i l'home expeditiu que "vol viure bravament"; entre un aprenent de poeta melangiós i un altre que no té cap dubte de casar-se per diners; entre un casat i "condemnat per tota la vida" i algú que espera trobar una jueva rica... i mentre viu la vida.

Si ens hi fixem, el conte ens remet a "Un encontre" quan Gallaher exclama que "si volies triomfar havies d'anar-te'n" ens recorda el protagonista d'"Un encontre" quan ens diu: "Però les aventures reals, no passen a les persones que es queden a casa."

Els personatges estan molt ben descrits, a partir d'aquells detalls que millor els defineixen, aquells trets que d'ells es destaquen i que sovint poden sorprendre perquè no són els més habituals i tòpics.
Ens permeten no només conèixer-los sinó també que el narrador no té tampoc una especial predilecció per Gallaher, perquè, tot i que sembla més feliç que Chandler, ens el mostra com un home pedant i sense escrúpols, mentre que l'altre conserva els sentiments; cosa que corroborem quan plora al final.

De tota manera, quan Chandler Menut compara la seva existència amb la del seu amic i especula sobre una altra realitat possible de la que li ha tocat viure, el notem trist i decebut. Ell no té la rauxa del seu amic, no té Dublín com a únic obstacle, sinó que hi ha el seu caràcter, les seves pors i les seves inseguretats. La suposada seguretat en què viu que no és altra cosa que la font de la seva frustració.

CONTRAPARTIDES

Resum de l'argument: Farrington, el protagonista, deu portar uns quants anys de casat perquè té cinc fills. Treballa per un sou miserable en una oficina copiant documents. De somni ja no en té cap, si mai n'havia tingut algun se'l deu haver begut, i, tot i les seves responsabilitats com a cap de família, provoca que el seu cap l'acomiadi (un cap que es caracteritza pel seu accent del nord, cosa que el fa còmic als ulls de la resta),  com es beu el sou i els quatre calerons que arreplega empenyorant el rellotge... És un alcohòlic amb totes les conseqüències laborals i socials que comporta. És un perdedor en tots els ambients on es mou: a l'oficina, al bar, amb els amics, amb les dones... La seva necessitat de beure a fi de calmar el furor que la vida del treball, més semblant a l'esclavatge, de la manera que ell la viu, per una part; i la vida familiar que pateix, però que ha escollit, suposem, ell s'ha casat i ha engendrat 5 criatures amb una dona que deu estar tan amargada com ell ("era una persona menuda i de faccions anguloses que maltractava el marit quan estava sobri i en patia els mals tractes quan anava borratxo." (p.110)). 
Però ell té aquesta set infinita que no l'apaga cap foc, perquè no aconsegueix beure prou per perdre la consciència i evadir-se de la seva mísera existència material i espiritual. 

Tot i ser un conte del mateix color de mal vi de Farrington, s'hi inclou, potser perquè tot no sigui tan fosc, alguna pinzellada humorística en alguna descripció. 

Cap al final entendrem quines són les “contrapartides” de Farrington i la dramàtica ironia del títol, amb l'ús de l'estil directe que potencia la brutalitat i el dramatisme d'un final que encongeix l'ànima: el perdedor, a casa seva és l'amo i allò que fa és exercir la violència sense cap problema de consciència. Ara bé, com tots els maltractadors, només s'atreveix amb els més febles, en aquest cas el seu propi fill amb qui desfoga la bilis d'haver hagut de demanar perdó al seu cap i d'haver estat vençut per un noi més jove. 
És força impactant la súplica del petit perquè no el pegui: Les víctimes de maltractaments, a causa de la por, demanen perdó per allò que no han fet, però que sigui el que sigui les fa sentir culpables, en aquest cas el nen intenta aturar la ira del seu pare prometent-li que li resarà un Ave Maria. El poder de la religió. 

Els altres dos contes, tenen coses en comú: són dues històries protagonitzades per persones grans i soles; que corresponen a la tardor de la vida i que a més se situa simbòlicament en el mes de novembre i en escenes crepusculars.

ARGILA 

Resum de l'argument: La Maria formava part d'una família vinguda a menys, no s'ha casat, no té casa pròpia, no gosa anar a viure amb els nebots per no fer nosa, malgrat que ha estat ella qui els ha pujat de petits. Els nebots li han trobat feina d'ajudant a la cuina d'una bugaderia, la  Lamplight laundry, una institució de caritat dublinesa portada per protestants i que acull dones perdudes i alcohòliques. No és el cas de la Maria, que és una persona treballadora, abnegada i bona.

El relat té lloc la nit de la festa de Totsants en què la Maria té permís per sortir i podrà anar a celebrar la festa amb els nebots. Després de plegar, recorre les pastisseries del centre de Dublín perquè vol obsequiar-los amb uns dolços en els quals es gasta part dels seus estalvis.

La seva és una història de frustracions que serveix a Joyce per posar com a exemple de destí de les dones solteres d'una certa edat que no tenen recursos propis. La pobresa i la desilusió, les burles sense commiseració de la realitat que havíem trobat en ARÀBIA tornen a aparèixer.

Atenció a la cançó final, com ja hem vist i com veurem després en ELS MORTS, la música crea un clima molt especial en el relat, l'epifania o paràlisi té lloc en aquell moment, perquè en aquest cas el títol, "Vaig somiar viure", i la lletra sintetitzen el nus emocional del conte.

Com estem veient, la música té força importància en els relats i no n'hi ha cap on no es citi cap melodia o cançó.

D'altra banda, a part de la sensació de tristesa i de conformació, ens permet saber com és la celebració de Tots Sants al Dublín de l'època: Els pastissets típics, l'alarma del dia següent per anar a missa... Quan a la protagonista li tapen els ulls i toca "una substància suau i humida" es fa referència al joc clàssic de la nit de Halloween en què si agafaves el plat on hi havia fang volia dir que moriries aviat. Quan nosaltres llegim el fragment, com que no sabem res d'aquesta tradició, ens fa l'efecte que les noies li han fet una malifeta a la Maria i li han posat al plat alguna substància estranya per riure-se'n, per això hi ha un moment de silenci i retrets fets en veu baixa. Com sempre, Joyce diu les coses a mitges i deixa que el lector infereixi la resta del significat. És una tècnica exigent ja que si aquest no coneix tots els referents es queda a mig camí.

A més, tot i conèixer-los, no s'entén com la Maria, que sí que n'havia d'estar familiaritzada no sent la por que hauria de sentir en tocar la substància i es conforma amb la solució que li ofereix la seva cunyada quan li posa el devocionari a les mans.

La Maria, que és presentada com una pobra dona pobra i ignorant, arrelada a la família, representa clarament l'Irlanda trista i frustrada de Joyce. Tot i que, en certa manera, té més sort que les altres noies de la bugaderia, perquè té diners a la butxaca i és mínimament independent; pot captar l’atenció d’un senyor madur , encara que porti una copa de més i això ocasioni que es deixi el pastís que ha comprat i gaudeix de petits bons moments que li ofereix la vida.

Amb tot, és el color marró, o gris, el que també impera en les vides d'aquest conte. La Maria du una vida marró trista i també moldejable, adaptable, com ho és el material. Aquest conte i aquí agafa encara més protagonisme ja que l'argila és marró i, per tant, apareix al títol, no suficient per copsar el significat en el moment que Maria la toca, però, a posteriori, força aclaridor. 

La cançó que canta la Maria és "Bohemian Girl" que ja havíem vist/sentit a EVELINE. Volia Joyce  relacionar Eveline amb Maria? Potser ens deia que l'Eveline acabaria com ella, totes dues abnegades, generoses, treballadores... pensen més en qui han de cuidar que en elles mateixes.

Pel que fa al simbolisme, el fet que la protagonista es digui Maria i estigui subsistint gràcies a una institució protestant, podria ser una metàfora de la situació política d'Irlanda vs. Gran Bretanya, i la seva opinió en treballar amb ells: "abans tenia molt mala opinió dels protestants, però ara creia que era gent

molt agradable per viure-hi" una pista de l'opinió de Joyce sobre el conflicte entre les dues comunitats: si es coneguessin més, possiblement no s'odiarien tant.

També podem destacar com la imatge d'una dona soltera provoca una certa condescendència, en oposició a la d'un home solter que es veia com un estat més interessant. Si no, fixem-nos en el contrast entre aquesta Maria i el persontage de James Duffy del conte següent. En el cas de Maria la solteria és duta amb resignació, un estat involuntari, en el cas de Duffy en canvi, és completament escollida.

I arribem a UN CAS DOLORÓS

Resum de l'argument: El senyor James Duffy és un solter misantrop que viu en un barri apartat, en una casa vella i ombrívola com ell mateix. Joyce descriu detalladament què veu des de la seva finestra, el parament de l'habitació, els seus llibres, els objectes... a fi que el coneguem millor. El senyor Duffy avorreix qualsevol cosa que signifiqui desordre físic i mental. Treballa en un banc privat, no té ni amics ni coneguts, ni religió ni credos.  Un vespre, però, en una sala de concerts mig buida (com la que surt al conte UNA MARE) coneix una dona, casada amb un marit absent, ja que fa de mariner, amb qui estableix una relació amistosa plena de complicitat. Ell n'és el primer que se'n sorprèn, però és feliç de tenir-la com amiga, fins que un dia li ho diu i ella s'ho pren com una declaració amorosa, per la qual cosa li toca la mà. Això farà que ell se'n separi completament. Quatre anys després descobreix que la dona ha mort atropellada per un tren i que, prèviament, s'havia afeccionat a l'alcohol i a passejar perillosament per les vies. Inicialment Duffy interpreta aquests fets com una prova que ella no era una dona equilibrada i que ja va fer bé separant-se, però al final, després del moment de paràlisi, s'adona que el veritable culpable de tot el que ha passat és ell i el seu comportament. 

Tenim doncs, un home que ha escollit l’aïllament social i s’ha d’enfrontar amb quelcom que traspassa la seva cuirassa emocional i fins i tot física. L’ordre, la austeritat, la incapacitat de relació i de compromís que ens descriu l’autor troba la vàlvula d’escapament en una relació que acaba essent transgressora o concebuda com a tal, tot i que només és una amistat/enamorament petita i innocent. Davant del suïcidi/accident d’Emily Sinico apareix una espurna de

remordiment que és apagada tot seguit per la lògica del pragmatisme i el ponx calent. Malgrat tot, el forat a la cuirassa deixa cicatriu.

En aquest conte, Joyce introdueix breus pinzellades d'un tema molt tractat en la literatura del segle XIX: el de l'adulteri de la dona casada insatisfeta. Probablement Joyce té en ment Ibsen, per qui sentia un gran interès, fins al punt que el 1899 i el 1900 li havia dedicat algun article i l'assaig "Ibsen's New Drama". 

Són interessants les ironies sobre la política i sobre la migradesa de la vida cultural, en particular sobre la inutilitat d'escriure per a una classe mitjana obtusa que confiava la seva moral als policies i les seves belles arts als empresaris (p. 128).

Aquí la paràlisi ve com a conseqüència de la ineptitud emocional.

Si us hi heu fixat, Joyce tendeix a concentrar en els finals els elements que amb més intensitat poden impactar el lector. Fa la impressió que a mesura que els personatges han anat avançant en el cicle de la vida, també han anat madurant les seves reflexions i afinant el seu estil narratiu, a mesura que avança la vida els personatges tenen menys i menys expectatives, i els queden records d'un passat que, a voltes, idealitzen, encara que no sembli que hagi estat gaire millor que el present que viuen. S'està preparant el camí que ens portarà a ELS MORTS, però abans encara ens queda un parèntesi on tractarà tres temes de la vida social dublinesa.