Abans de començar amb els contes d'aquesta segona part parlarem del concepte d'epifania i del Dublín de Joyce.
- Epifania en el sentit religiós significa segons el Diec:
1 f. [LC] Manifestació evident d’una divinitat entre els éssers humans.
2 f. [RE] [LC] Festa cristiana que commemora la manifestació de Déu entre els
éssers humans en la persona de Jesucrist.
Hi ha moltes definicions d'epifania en el sentit no intrínsicament religiós però a nosaltres ens interessa el sentit que li donava Joyce, sobretot a les obres Retrat de l’artista adolescent i Dublinesos.
 |
| l'epifania cristiana |
Per a ell "epifania" no és altra cosa que aquell moment, o moments, en el qual un personatge té una sobtada revelació que li fa canviar la percepció del món, la percepció de si mateix o el seu paper a la societat.
Les epifanies de Joyce es refereixen a aquell moment o instant on es percep un centelleig de la realitat personal, de la veritat interna que, des de la foscor els fa ser clarividents i experimentar una metamorfosi i que no sempre és positiva perquè implica una paralització que impedeix els personatges de Dublinesos actuar per sortir de les presons o dels atzucacs de la vida i de la mateixa ciutat, paralitzant, també.
Tots els protagonistes són perdedors, dèbils, i ens mouen la compassió. Potser Joyce ens traspassa la seva compassió per Irlanda a través d'ells. Per 
I ara sí, ara parlarem dels tres relats que conformen aquest bloc.
El primer que ens crida l'atenció és el canvi de persona narrativa, desapareix la primera, a partir d'ara el narrador esrà en tercera persna extern, i, amb ella, desapareix l'anonimat dels personatges.
Sabem que Encontre s'inspira en un fet autobiogràfic, seria molt agosarat pensar que els altres dos relats també? Llavors podríem dir que l'autor utilitza aquesta manera de narrar quan es basa més en vivències i sensacions experimentades i, en canvi, a partir d'Eveline iniciaria una galeria de personatges inspirats en les seves observacions de la realitat social de la classe mitjana baixa que ell coneixia bé i de primera mà.
Ara bé, tot i el canvi, els personatges no deixen de ser les víctimes de ls seves ànsies incomplertes i de les seves expectatives frustrades.
Els tres relats de joventut són tres maneres diverses de mostrar les diferències socials i econòmiques d'aquella època, la despreocupació d'una classe social
acomodada, les esperances i misèries d'una altra classe segurament molt més
nombrosa que viu de manera gairebé miserable, l'educació religiosa, basada en la por, la culpa i els remordiments que, necessàriament, provoquen una constant sensació de culpabilitat.
- El Dublin de Joyce:
Joyce pretenia presentar en Dublinesos bocins de la vida ("slices of life") de la ciutat i dels seus habitants. El Dublín retratat per Joyce és una ciutat en decadència, el poder de la qual es concentra en mans d'una minoria protestant, enfront d'una massa de població catòlica empobrida fins a la misèria.
En cada petit detall de l'entorn, Joyce hi veia la paràlisi i la pobresa que ofegava les classes mitjanes i baixes, a les quals pertanyen tots els personatges. En el retrat que fa de la ciutat no s'estalvia les crítiques a la política, a l'església catòlica, a la moral i al provincianisme irlandès (precisament el tema del segon dels relats d'aquest bloc, Després de la cursa); sempre des del seu punt de vista i les seves idees crítiques amb el nacionalisme irlandès, com veurem en alguns dels contes.
En una carta a un editor datada el maig de 1906, Joyce manifestava:
"My intention was to write a chapter of the moral history of my country and I chose Dublin for the scene because that city seemed to be the centre of paralysis. I have tried to present it to the indifferent public under four of its aspects: childhood, adolescence, maturity and public life. The stories are arranged in this order. I have written it for the most part in a style of scrupulous meanness and with the conviction that he is a very bold man who dares to alter in the presentiment, still more to deform, whatever he has seen and heard."
I també havia dit que la seva voluntat era “denunciar l'ànima d'aquesta hemiplegia o paràlisi que alguns anomenen ciutat”.
- Eveline:
Resum de l'argument: Eveline és una noia de dinous anys que duu una vida força dura: òrfena de mare, el seu pare és un borratxo que la maltracta, els seus germans grans ja fan la seva vida i ella ha de treballar, fer-se càrrec de la casa i cuidar els germans petits. Frank, un noi que n'està enamorat, li proposa de casar-se amb ell i deixar Irlanda per establir-se a Argentina. Ella hi està d'acord, però al final no serà capaç de marxar.
L'etapa de la infantesa s'iniciava amb Les germanes i acabava amb Aràbia, hem de tenir present, però, que els relats i les etapes dialoguen entre si, de tal manera que, si ens hi fixem, en el final d'Aràbia, les primeres frustracions de l'adolescent sembla que anticipin el seu futur com a jove i com a adult: "Amb la vista fixa en la foscor, em veia com una criatura passejada i escarnida per la futilitat, i els ulls em cremaven de despit i de recança."
Aquesta foscor, que es projecta sobre l'esdevenidor, marca la transició cap a l'inici de l'etapa de la joventut, que s'enceta amb aquest conte: "Seia a la finestra observant com el capvespre envaïa l'avinguda. Recolzava el cap a les cortines de la finestra, i, als badius, hi tenia l'olor de cretona polsosa. Estava cansada." Amb aquest inici, de tan sols dues línies, s'hi condensa la barreja de metàfora i d'estil sensualment evocador que a través de l'estil indirecte lliure (1), encadena els records, amb els dubtes, l'enyor i el desig de fugir d'una vida sense futur, de viure una vida millor, de salvar-se en definitiva.
Hem de fixar-nos en la importància dels objectes i en el seu poder d'evocació i de síntesi. Els objectes i la protagonista mantenen una mena de diàleg, perquè tots són importants per a ella mentre mira per la finestra (un motiu recurrent a Dublinesos que retrobarem en molts altres contes).
Hem de destacar que, mentre mira al carrer, escolta la mateixa música que sentia quant s'estava morint la mare, la mateixa música, doncs, en els dos moments més importants de la seva vida: la mort de la mare i la decisió de fugir. La finestra és un símbol del llindar de la consciència entre el món interior i el món exterior. En ser un forat en el mur, expressa possibilitats.
Podríem establir un cert paral·lelisme entre aquesta Eveline, que fa de dependenta en uns grans magatzems, i Nora Barnacle que provenia del comtat de Galway i treballava de cambrera al Finn's Hotel de Dublín l'any 1904 quan Joyce la va conèixer. Van tenir una primera cita el 16 de juny, i aquell mateix any, un parell de mesos més tard, Joyce la va convèncer de fugar-se amb ell al continent. La parella no es casaria fins el 4 de juliol de 1931, després d'anys de convivència i de tenir dos fills.
Però Eveline no és Nora i sobre el relat pesa un trist determinisme en el qual la protagonista està atrapada sense solució. L'oportunitat de fugir que se li presentarà sota la figura de Frank, amb un ofici de clares connotacions simbòliques d'aventura: el de mariner: "¡Fugir! ¡Havia de fugir! El Frank la salvaria. Li donaria vida, potser amor i tot." és bandejada per la maledicció que segons Joyce pesa sobre Dublín i els dublinesos: la paràlisi!
Quant a l'estil, Eveline és molt interessant per comprovar com sovint en molts autors la narrativa breu és un banc de proves per a futures novel·les, en aquest cas ens trobem amb un assaig de l'estil que perfeccionarà fins al virtuosisme a Ulisses.
Un dels aspectes més notables d'aquest conte és la condensació de tota una vida en petits detalls o sensacions que fan que l'entenguem.
Aviat veurem que la noia, decidida a l'inici, no serà capaç de marxar. Quan prega a Déu "perquè li mostri el seu deure" (no el seu voler) ens adonem que no farà el que vol fer. Però la metàfora del seu interior (sempre l'interior del succés) és absolutament plàstica perquè condensa la tensió al final del conte, una estrebada en sentit literari i narratiu: "Tots els mars del món s'agitaven dins seu. Ell l'estirava, l'ofegava..." i es queda agafada a la barana, paralitzada.
Podem destacar que la protagonista, en el moment en què ha de decidir marxar o quedar-se, experimenta angoixa. El mot que utilitza Joyce en anglès, és "distress", que no només vol dir angoixa, sinó que també significa, quan es tracta d'un vaixell, "to be in distress": "estar en perill" i quan parlem de diners, "to be in financial distress" vol dir "passar penalitats" i en Evelin conflueixen els tres significats.
Pel que fa a la frase que pronuncia la mare abans de morir:  |
| moribunda |
"Derevaun Seraun!" podrien ser paraules en gaèlic, tot i que deformades, que podrien significar alguna cosa semblant a "el final del plaer és el dolor". Altres crítics creuen que és un simple embarbussament que reflectiria la bogeria de la mare i, alhora, el sense sentit que la Irlanda del 1900 tenia per Joyce.
Amb tot, al final, sembla que Eveline, segueix el consell i l'exemple de la seva mare sacrificada, i decideix quedar-se a la realitat on està arrelada i que coneix (el dolor: que representa i provoca el pare, amb les seves borratxeres i els seus maltractaments; els seus coneguts, la feina rutinària on no se la valora, el barri, el país que no li ofereix cap altra perspectiva que anar tirant i anar patint i el record de la seva mare que l'empeny a quedar-se per la promesa que li va fer de cuidar el seu pare i pel sentit de culpabilitat que li quedaria si marxés) i abandona un possible futur millor amb el mariner (el plaer: personificat en Frank, que l'estima i a qui pot acabar estimant, amb qui té la possibilitat de ser feliç, de ser algú respectat i respectable, de conèixer gent nova i un país nou).
Així el record de la promesa que la protagonista va fer a la seva mare és l'epifania que li impedeix avançar i canviar el seu destí, és aquest el motiu que fa que, a l’últim moment, s’aturi i quedi paralitzada.
Gradualment ens va mostrant els dubtes que té davant la seva decisió que, inicialment, sembla que ja hagi pres d'una manera definitiva.
 |
| ciutat industrial |
La descripció dels detalls ho corrobora: la forma com ella descriu la casa com un lloc mort, opressor, sense vida i l’esment dels objectes, banals, que componen l’estança, tot i que no arriben a ser especificats en cap moment. L’economia del llenguatge (el que no es diu) és tan important com el que sí que es diu.
Una de les escenes crucials la trobem al principi: quan ella mira per la finestra i deixa anar el seu pensament.
Crida l'atenció que s'allargui la referència al retrat de l’amic capellà del seu pare per dir que havia marxat a Melbourne, com si aquest fet pogués ser significatiu.
- Podríem explicar la importància del retrat per la referència a Melbourne com a suggeriment d’indret per assolir la llibertat, igual que ho són les referències a Buenos Aires o a North Wall (on anirà Frank).
- També és important que la noia es digui Eveline -diminutiu d’Eva-: “In Ireland Eve or Eva has many more special connotations that may underline this irony even more tragicaly”. Eva ha estat un nom molt habitual a Irlanda per representar a "Aoiffe", un personatge femení de la mitologia irlandesa que vindria a ser la responsable de la tragèdia que va suposar per Irlanda la invasió anglesa. De manera que el fet que Eveline acabi abandonant Frank i, d'aquesta manera acabi condemnant-se a seguir amb una vida desgraciada es podria interpretar com a conseqüència de l'obligació que el seu nom li dóna de reparar el pecat original (el bíblic i el mitològic). Es quedarà a protegir la seva llar irlandesa, tot traint-se a ella mateixa.
Margaret Mary Alacoque I a més, al costat del capellà que és a Melbourne, apareix l'estampa d'una beata (que ara és santa), “Blessed Margaret Mary Alacoque”. Per què aquesta en concret? Margaret Mary Alacoque va ser una monja que optà pel celibat per dedicar-se a promoure la devoció al Sagrat Cor. I Joyce identifica la beata amb l’Eveline que es nega a acceptar el caràcter sagrat del seu propi cor.
La conclusió vindria a ser que cap referència del relat és gratuïta, de fet, res és gratuït en les narracions de Joyce i mai és suficient amb una sola lectura.
El conte és ple de símbols: la finestra, de la qual ja hem parlat i que és un símbol recurrent al conjunt dels relats, la pols de les cortines que s'enganxa als narius d'Eveline que representaria la tradició, la família allò de què no et pots despendre. El blanc de les cartes sobre la falda, que seria l'esperança, que contrasta amb la foscor on rau o la música que sona i que ja hem comentat i que anuncia una nova vida, més desgraciada quan mor la mare, possiblement feliç si decideix fugir com sembla que farà, enganyosament, a l'inici del conte.
Joyce fa servir una el·lipsi entre que rememora el passat des del present guaitant per la finestra i el present quan ja es troba al port a punt de marxa enmig de la gernació. Així doncs, quan la tornem a veure es troba immersa entre una multitud, sobretot de soldats. Un fet no pas gratuït perquè personifiquen un món masculí que la domina, tibant per un costat o per un altre. Una massa humana que li dificulta el pas cap al mar, cap a un altre món, cap a una altra vida.
És llavors quan l'angoixa s'apodera del seu cor i de la seva ment. Prega a Déu que li faci veure quin és el camí (la influència religiosa omnipresent), però aquest Déu no té respostes o les té convertint-la no en una estàtiua de sal però sí petrificant-la de cos i esperit.
 |
| embarcament |
El pes de la culpabilitat de la por de la responsabilitat l'afeixuguen tant que queda paralitzada físicament i psíquica entrant en un estat d'alienació tan gran que no reconeix ni Frank, el seu propi enamorat.
Per tant, el final és desesperançat com ho és moltes vegades la pròpia vida.
- Després de la cursa:
Resum de l'argument: A Dublín es fa una cursa de cotxes on, entre d'altres, hi ha un automòbil francès que sembla que té les simpaties del públic. Dins del cotxe hi va un irlandès, fill d'un home que s'ha enriquit i que ha rebut una bona educació. Sembla que els francesos volen que intervingui en un negoci que tenen entre mans. El pare del noi hi està d'acord. El narrador ens diu que ell és completament conscient que el seu pare ha hagut de lluitar de valent per tenir la riquesa relativa de la qual gaudeixen, però el conte s'acaba després d'una partida de cartes on ell perd molts diners sense que sàpiga, ni sapiguem, quants són en concret.
 |
| carreres de cotxes |
Per tant, tenim l'altra cara de la moneda, se'ns retrata un personatge masculí, un jove, fill d'un carnisser enriquit que ha pogut tenir accés als estudis, amb una situació social i material confortable, però que acaba...
Aquest conte es pot llegir, si volem, com un retrat més d'aquests joves que malgasten materialment i moralment el cabal del seu futur, però si hem de fer cas dels estudiosos de l'obra, el conte s'ha de llegir com una metàfora d'una cursa que no és precisament de cotxes i en la qual Joyce hi planteja la posició d'Irlanda a Europa amb la qual no pot competir perquè té totes les de perdre. Alhora també fa, i per descomptat, una crítica al provincianisme: "Aquella nit la ciutat s'havia posat la disfressa d'una capital."
Veiem, doncs, que l'home ric irlandès que se'ns retrata, és igual que l'Eveline pobra: sense futur i incapaç d'actuar.
 |
| jugadors de cartes |
A Després de la cursa hi ha un moviment exterior, triomfant, i sentim el moviment interior de qui n'és la víctima, tot i que ell pensa que participa de la glòria. El primer moviment condueix el relat vertiginosament: contingut i forma a la vegada. Al final surt el moviment interior, el segon moviment en el confós estupor del protagonista que ja sap que demà lamentarà haver participat: el protagonista no deixa de ser com Irlanda en un joc d'interessos que no domina "havia d'endevinar el que volien dir i respondre cridant contra el vent".
Quan Jimmy, un personatge educat per aspirar a pertànyer a una classe social econòmica i/o culturalment més elevada, després d'una nit de gresca i disbauxa no s'adona que ha perdut quasi fins a la camisa, tot i que ho intueix, i s'asseu, s'agafa les mans entre les mans i Villona, el pianista hongarés, obre la porta i diu que s'ha fet de dia. I amb la llum s'esvaeix la boira d'inconsciència de la nit i és llavors quan ell s'adona del fracàs i del ridícul que ha fet durant tota la nit.
Després de la cursa ens ensenya que no es pot viure de les aparences. Si s’és un cràpula se n'ha de ser fins a les darreres conseqüències i sense penediment. Però això se sap, és clar quan s’arriba a la maduresa que no és el cas del jove Jimmy
Pel que fa al "piano de iot" que citen, és un piano que es feia servir en vaixells i altres llocs reduïts que té una forma vertical en contraposició al de cua. En alguns models fins i tot es plega el teclat.
La finestra també apareix en aquest relat, significativament quan sembla que hi ha una conversa una mica tensa que pot ocasionar "greuges personals", és llavors quan l'amfitrió "va obrir significativament una finestra de bat a bat".
- Dos galants:
Irònic títol que dóna pas al retrat de dos pinxos desvagats que intenten treure profit de les noies seduint-les amb enganys. Després d'una poètica descripció del capvespre a la ciutat, llegirem el diàleg entre els dos joves: Corley, fill d'un inspector de policia, el seductor de pa sucat amb oli, i en Lenehan, un individu ja en la trentena condemnat a vagar per la ciutat i per la vida sense futur. Mentre descriu el vagareig en cercle de Lenehan, anirem fent un tomb per Dublín, ja que aquest és el conte on apareixen més referències a carrers, places i espais públics de Dublín.
Pel que fa la moneda d'or del final que llueix en Corley al palmell de la mà, una dada: una moneda d'or equivalia aproximadament una lliura esterlina, i una minyona irlandesa podia guanyar unes set o vuit lliures anuals.
Pel que fa a l'arpa hem de pensar que és un símbol tradicional d'Irlanda. I, de fet, més endavant en el conte veiem que Lenehan comença asimular que la toca. El fragment és aquest:"L'aire que l'arpista havia tocat començà a controlar-li els moviments. Els peus flexiblement encoixinats interpretaven la melodia mentre els dits grataven distretament una escala de variacions sobre els barrots després de cada conjunt de notes." Hem de concloure, doncs, que la presència de l'arpa no és casual en absolut.
Sembla que Lenehan viu de les fatxendaries del primer que l'arracona -fisicament el fa baixar de la vorera contínuament- no té vida pròpia i passeja sense rumb quan no el té a prop. Al final, no sabem si els tractes amb la noia han anat bé o malament, però brilla una moneda que, com ja hem vist, és força valuosa. En un principi ens pot semblar que es referia a una aposta. Si la feia "seva" li donaria una moneda i per això el company té interès a aguantar tot el seu "xafec monologuïstic", el seu egoisme, la seva fatxenderia i la seva mala educació fent-lo baixar contínuadament de la vorera.
Sembla que hi ha crítics que pensen que del que parlen és de convèncer la minyona perquè robi a la casa dels seus propis amos. Cosa que sembla clara si considerem que una dona baixa les escales i dóna alguna cosa a Curley.
Els dos galans del conte en són un de sol. Aquesta parella de pinxos, són, més aviat un pinxo i el seu acòlit i no deixene de seer personatges clàssics, tant en la literatura com en la vida real. L’autor en recórrer els carrers de Dublín també ens mostra l’ànsia de qui espera miserablement i amb un plat de cigrons l’èxit del seu model de conducta.
Eveline: https://www.youtube.com/watch?v=dbRYEvZVoag
Després de la cursa: https://www.youtube.com/watch?v=spVySFyW64E
Dos galants: http://www.youtube.com/watch?v=eNQhLsvk30Y
(1): Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. Aquí el narrador fa una focalització en el personatge principal, amb diàlegs gairebé inexistents que només apareixen en moments banals de la història perquè tot el gruix de la narració és un flux de consciència del personatge, que ens mostra la seva psicologia interna a través del narrador. El motiu del conte no deixa de ser un tòpic literari: una noia que vol fugir de casa per allunyar-se d’un pare opressor. En altres històries es tracta d’un marit, però no deixa de ser un motiu recurrent de la literatura: la cruïlla on cal prendre una determinació forçosa, que comporta la possibilitat de canviar el destí. Aquest discurs que segueix el fil de la consciència de la protagonista crea una atmosfera densa en el relat que embolcalla tant el personatge com el lector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada