Dublinesos. El llibre (2)

1r bloc: La infantesa.

• Les Germanes, Un encontre i Aràbia

Dublinesos s'inicia amb aquests tres contes dedicats a l'etapa de la infantesa.

Totes tres històries estan protagonitzades i narrades per noiets sense nom, que no comprenen del tot el món on viuen. 

Estàtua de Joyce a Dublín

Els protagonistes d'aquests tres contes tenen en comú:

1. L'anonimat, no en sabem els noms.
2. L'absència de la figura paterna.
3. L'educació religiosa estricta i repressiva que pateixen.
4. La vida en un ambient resclosit i trist. 
5. Les sensacions que experimenten de curiositat i estranyesa davant el món dels adults. 
6. La solitud, el tedi, el temor, la inseguretat i la necessitat d'evadir-se, ja sigui mitjançant les lectures d'amagat, fent campana a l'escola, embarcant-se en petites aventures, enamorant-se per primer cop...

Quant a l'escenari, és el Dublín de finals del segle XIX i principis del XX, que es pot resseguir mitjançant una toponímia precisa. 
Sempre hi ha un contrapunt entre el Dublín solitari i sòrdid dels barris extrems i el Dublín sorollós dels carrers del centre de la ciutat, però, en tots dos àmbits, l'individu se sent perdut i desemparat enmig d'una ciutat decadent. L'escriptor treballa molt bé el contrast de llums, la foscor i els petits moments brillants. 

mapa de Dublín

• Les germanes 

Resum de l'argument: el pare Flynn és a punt de morir a casa seva, un nen, amic seu, espera aquest fet atemorit. Quan mor, el nen i la seva tia van a l'habitació on les dues germanes el vetllen, resen i parlen del difunt.

Aquest relat és el que obre el recull i, com a tal, recull els seus temes centrals: l'experiència, el misteri de la mort i el món dels adults vist des dels ulls de l'infant, i el paper de la religió en la societat irlandesa. Tant el títol com les primeres línies són molt importants, perquè ens remeten al darrer conte del recull, Els morts, i ens permeten de copsar l'estructura cíclica de l'obra. Hi ha crítics que consideren la decrepitud senil i la demència del pare Flynn com una metàfora de l'església catòlica (pensem que Joyce, educat en aquesta fe, era anticatòlic confès). D'altra banda, el narrador-protagonista no ens diu gairebé mai el que sent: es retreu a la segona pàgina per remarcar-ho "Sabia que m'observaven, així que vaig continuar menjant com si res..." Distanciat i autoprotegit, ens descriu minuciosament moviments, objectes i gestos. Cap judici sobre el que passa: "aquí teniu els fets que jo veig i escolto", sembla que ens digui, tot i que sí que es mostra sorprès pel fet que no sent la tristesa que creia que sentiria i el veiem contenint la seva ràbia pel senyor Cotter, però a part d'aquests dos moments, es limita a explicar els fets, a descriure els objectes, i a deixar que el lector en tregui conclusions. 

vetlla

Podríem pensar que ja hi ha un anunci del que serà Ulisses en aquesta mirada detallista sobre els fets externs des de les primeres ratlles. És una mirada descarnada, gairebé obscena, que converteix en paraules allò que veu. Hi ha moltes coses que no es diuen a les converses i que hem d'interpretar, per exemple, per què el senyor Cotter no troba convenient que el noi sigui amic del pare Flyn, el motiu que fa que el capellà embogeixi, el significat del somni del nen-narrador (la cara grisa encara em perseguia... desitjava confessar alguna cosa... jo em preguntava per què somreia contínuament i per què els llavis estaven humits de salivera...): hem d'intuir què poden contenir aquestes el·lipsis: 

Pot ser que el pare Flynn s'hagués confessat amb el nen? Pot ser que el pecat del pare tingues a veure amb la pràctica de la simonia i per això es cita aquesta paraula a l'inici del conte? Per què una de les germanes diu que els "deures sacerdotals sempre van ser massa per a ell"? Segur que alguna cosa hi ha amagada, però no podem assegurar quina és.

En aquest conte la paral·lisi és real, el pare Flynn, agonitzant, no es pot moure.

És interessant observar la inversió foscor/vida, llum/senyal de mort en el moment que ell espera veure més claror al dormitori del capellà a fi de saber que és mort. Són interessants també les finestres. La finestra, simbòlicament, segons Juan Eduardo Cirlot, representa la consciència, la possibilitat de conèixer. Apareixeran finestres en altres contes i és important observar-les, pel mateix motiu. En aquest primer conte, és el nen que la contempla des del carrer, des de fora... des de fora del món dels adults que per a ell és un misteri, encara en molts aspectes.

.

• Un encontre 

portada d'una novel·la de l'oest

Resum de l'argument: uns nens es passen novel·les de l'Oest d'amagat dels professors. Quan un els descobreix els renya perquè creu que aquesta lectura és una pèrdua de temps. El personatge protagonista i narrador, que té moltes ganes de tenir aventures reals, decideix no assistir un dia a classe i sortir a passejar amb dos companys més. Un d'ells no es presenta i marxa amb l'altre, veuen mariners i es troben amb un curiós home gran. 
Sembla que està basat en un episodi autobiogràfic i el tema el podríem formular dient que expressa el desig de transgredir la monotonia asfixiant de l'educació religiosa mitjançant les lectures prohibides o la fugida de l'escola.
L'ànim festiu amb què els dos amics comencen l'aventura acabarà convertint-se en una sensació d'angoixa i d'inseguretat. 
Cal remarcar la presència de la violència contra els infants, tant en l'àmbit escolar com en el familiar i social, que trobarem també més endavant en altres contes. 
Aquí hi ha més sentiments explicitats -sempre, però, amb estoicisme-. 
Joe Dillon és el més entremaliat i esbojarrat d'una trepa a qui: “Ens van encomanar un cert sentit d'indisciplina i, sota aquesta indisciplina, s'esborraven les diferències de cultura i de constitució”, un personatge que, curiosament es vol fer sacerdot. 
El seu germà i Mahony decideixen fer campana a l'escola a proposta del noi narrador que se'ns confessa poruc: “Fèiem bandes, els uns agosarats, d'altres de per riure, i d'altres gairebé amb por, i, entre aquests últims (...) que teníem por de semblar massa aplicats o escanyolits m'hi comptava jo”. 
Però tot i aquesta característica, aspira a aventures reals perquè “Les guerres simulades dels vespres se'm van fer tan monòtones com la rutina de la classe del matí, perquè jo tenia ganes d'aventures reals que em passessin a mi. Però les aventures reals, reflexionava, no passen a les persones que es queden a casa s'han de buscar fora." 
Leo Dillon a última hora no es presenta on havien quedat, podria haver estat envaït per la paràl·lisi, (producte de la por o les conveniències)? Una paràl·lisi que el narrador del primer conte diu com un mot que tem.
Aquí sorgeix explícitament quan el noi narrador, tot i voler, no pot marxar cames ajudeu-me quan comença a adonar-se del tarannà morbós i boig de l'home que troben pel camí, un home que, precisament, té els ulls verds que el noi buscava en els treballadors del port com a senyal que eren nòrdics. 
Mahony, després de dir-li al narrador: ”Ostres, mira què fa” s'aixeca i marxa, però el narrador es queda i quan ja no pot suportar més el discurs que sent, fa veure que té una pedra a la sabata per fugir dissimuladament i crida a Mahony a fi que el rescati, perquè ell és incapaç de moure's. 
També ens podem plantejar quin paper fa aquest senyor: representa, com el reverend James Flynn del primer conte, la part fosca de catolicisme irlandès i, per extensió del catolicisme en general? El del desig sexual reprimit i malaltís, en aquest cas. 
Quan comença a parlar amb ells, els pregunta sobre les noies, si tenen alguna enamorada, què fan amb elles... i llavors se n'allunya, acció que alguns crítics interpreten que fa a fi de masturbar-se (”Ostres, mira què fa”) i, per aquest motiu, quan torna, el seu discurs és radicalment diferent.
Per tant el tema seria la por, el risc, l'aventura, i també la felicitat que proporciona un moment o unes engrunes de llibertat .”Les branques dels arbres alts que s'arrengleraven al llarg del passeig alegraven la vista amb tot de fulletes d'un verd clar i els raigs de sol

passeig arbrat

s'hi esbiaixaven de camí cap a l'aigua. La pedra del granit del pont esdevenia càlida, i vaig començar-hi a picar amb la mà al ritme d'una tonada que em rodava pel cap era molt feliç”. 
Joyce, amb el lèxic, marca la diferència de classe: Mahony és més pobre que els altres i parla pitjor: ”Fins demà, xons” “És un tòtiles aquest jaio”. 
La descripció d'un dia feiner a Dublín té alguna pinzellada d'humor de caire religiós com quan els nens pobres els criden ”Heretges, heretges” perquè els confonen amb protestants. 
La repressió religiosa es contraresta amb l'ansia de llibertat.

• Aràbia

Resum de l'argument: el protagonista d'aquest conte viu a un carreró sense sortida on els nens juguen. Sembla que no té pares i que viu amb uns oncles i que està enamorat de la germana d'un amic. A Dublín s'hi ha establert una fira que es diu "Aràbia" i, com que la noia no hi pot anar, ell li promet que sí que ho farà i que li comprarà un regal. Anirà a la fira, però no podrà comprar-li res.

En aquest conte es narren el tedi i les limitacions de la vida familiar, de la classe social i del barri. No és casual, doncs,  que gairebé tot passi en un carrer sense sortida (North Richmond Street, on hi ha les Escoles cristianes), ni que busqui 

carrer sense sortida

refugi en les lectures, ni que el primer amor platònic es presenti tan lluminós i radiant que il·lumina un espai fosc: “Les correries dels jocs ens portaven pels carrers foscos i enfangats de les darreries de les nostres cases” i l'ambient resclosit de la cambra del "capellà mort”. 
També se'ns mostra el dolor contingut de saber-se el menys important de la família amb qui es viu, amb un amor que només pot dir en secret en un espai concret de la casa on sembla que hi va morir un capellà, que n'era l'antic llogater i que podria ser el capellà Flynn del primer conte . 
Quan el conte acaba, el nen/noi ens diu que "em veia com una criatura manipulada i posada en ridícul i els meus ulls cremaven d'angoixa i de ràbia" Es veu a ell mateix i els ulls que cremen de dolor, a punt de comprar allò que vol portar a la seva enamorada i incapaç de fer-ho, paral·litzat també, perquè no té prou diners per fer-ho.
L'aparició de la fira ens dóna una nota exòtica que ofereix un contrast brutal amb la grisor de la vida d'aquest Dublín decadent i trist en el qual viuen els personatges. 
Al final, però, ens queda com una sensació de no saber-ho tot. Quan el narrador queda sol enmig de la fira, amb el sentiment d'escarni i recança i s'adona que no tindrà el que volia, podem pensar que així mor la seva il·lusió? 
Si en el primer conte la mort es presentava en un somni ambientat en un lloc exòtic com ara Pèrsia, l'amor en aquest, sembla que també pertany a un lloc intangible i exòtic com el que dóna títol a la fira i al conte, Aràbia. 
En el conte es descriu el desig, la impaciència i l'obsessió que genera l'enamorament. L'enamorat fa mans i mànigues per trobar‐se amb l'objecte de l'enamorament. És capaç de fer quilòmetres en hores intempestives per apropar‐s'hi, per aconseguir per a ella allò que creu que a ella li plaurà. Lluita contra el temps i la impossibilitat de fer realitat la seva il·lusió i se sent frustrat quan s'adona que tot ha estat inútil. 
També aquí apareix l'humor i el fanatisme religiós en boca de la tia: “La tia se'n va sorprendre i confiava que no fos alguna cosa dels francs masons”. 
Sabem que és un noi força jove perquè té molt poca preocupació pel futur ”No pensava gaire en el futur”. 
La descripció dels carrers de la ciutat és plena de vitalitat: “Caminàvem per carrers bigarrats , empesos per homes beguts i dones que regatejaven, enmig dels renecs dels obrers, les lletanies estridents dels venedors que feien guàrdia al costat dels cascos de galta de porc, la cantarella nasal dels cantaires ambulants que cantaven les corrandes de l'O Donovan Rossa, o una balada sobre la dissort del nostre país natal. Tots els sorolls em convergien en una única sensació de vida. M'imaginava portant el meu calze en lloc segur a través d'un grapat d'enemics." En aquest fragment veiem l'alcohol i el patriotisme (O'Donovan) que seran leitmotiv en Ulisses. I, com en Les Germanes, apareix un calze, allà iniciava la bogeria,

calze

aquí és una referència al Sant Grial, a l'heroi cavaller que el noi s'imagina ser, en tots dos hi ha, subjacent, la finalitat religiosa de l'objecte. 
L'ambientació de la fira ja mig tancada fa que com a lectors copsem que la màgia s'esvaneix com si es tractés d'un malson i els personatges que la integren i, amb ells, el noi tornen a la realitat fosca i descarnada. 
Qui no s'ha sentit enganyat i desenganyat quan tot fracassa?

Per si a algú li interessa, la cançó de què parlen a Aràbia la podeu trobar aquí: 
 https://www.youtube.com/watch?v=PwiKSX6TvU0

En síntesi podríem dir que aquestes tres històries inicials que donen protagonisme a la infantesa se centren en els àmbits principals de la religió, l'escola, la família i l'entorn social. És important el fet que els protagonistes siguin anònims perquè això ens permet universalitzar la seva experiència vital.

Penseu que els contes de cada etapa estableixen un diàleg entre si i amb la resta: Dublinesos s'expandeix en cercles, cada relat i cada etapa prefigura la següent i amplia l'anterior.