Però abans de parlar dels poetes del Renaixemnt, ho hem de fer del corrent al qual pertanyien: El Renaixement.
El Renaixement:
El Renaixement va néixer a Itàlia cap al segle XV, que va continuar durant el XVI i que va rebre aquest nom perquè la seva intenció era fer renéixer l'art grecollatí.
No va ser un moviment únicament literari, sinó artístic en general i el que pretenia és, a partir de la imitació dels models literaris, arquitectònics i pictòrics, que els havien deixat el antics, arribar a superar-los.
Va suposar també una superació de les idees teocèntriques pròpies de l'època medieval i l'adopció d'una visió més antropocèntrica del món. Iniciaren una reivindicació de la dignitat de l'ésser humà i del seu paper a l'univers.
Hi hagué uns quants avenços tècnics que feren possible aquest canvi de concepció del món:
La impremta (segle XV a Europa)
El telescopi (segle XVI)
El microscopi (segle XVI)
Dintre del Renaixement hi ha el pensament humanista que situava la figura humana, la seva individualitat i manera d'interpretar el món al centre de la seva reflexió. L'humanista era un home culte que sabia llatí i grec, que coneixia la filosofia de Plató i d'Aristòtil i que estava interessat per la vciència, la poesia i l'art. L'humanista acostuma a ser un home que domina més d'una disciplina: és a l'hora, cinetífic, poeta i artista. Leonardo da Vinci en seria un dels exemples més emblemàtics.
Les idees noves van deixar empremtes clares a l'època:
Reformes religioses (Erasme de Rotterdam, Luter, la contrareforma catòlica)
A partir del naixement de la literatura trobadoresca, també comença a canviar la que es feia en llatí.
Durant la segona meitat del segle XXII floreix una poesia profana en llatí als monestirs. Aquesta poesia tenia com a temes l'amor carnal, l'arribada de la primavera, el plaer del vi... Rep el nom de poesia goliardesca perquè els estudiants i els clergues errants, que se suposa que n'eren els autors, s'anomenaven goliards.
Intentaven utilitzar un llatí més o menys fixat, tot i que hi apareixien sovint termes vulgars que feien que la llengua no fos tan culta com es pretenia.
S'han conservat dues grans col·leccions i algunes mostres més currtes d'aquest gènere que suposem més ampli:
Carmina Burana: que es va trobar a l'abadia alemanya de Beuron i de la qual en llegirem un fragment.
Carmina Cantabrigiensa: a la Universitat de Cambridge.
A causa de la temàtica, tan allunyada de l'ortodòxia catòlica, són obres anònimes.
I després de la literatura romana, arribem a l'època medieval, una època que, en determinades qüestions va representar un retrocés respecte a l'època anterior, però que, concretament en literatura representa l'inici de tot un seguit de formes noves.
De l'època medieval tenim la lírica trobadoresca, la primera lírica culta que va començar a utilitzar la llengua vulgar, concretament, l'occità o llengua d'oc, però d'autor conegut, cosa que els diferencia de les cançons populars. Els anteriors poetes cultes escrivien en llengua llatina.
De la literatura trobadoresca en conservem un corpus d'unes dos mil cinc-centes poesies escrites en cançoners que sovint expliquen una mica la vida de cada poeta i amb la notació musical que els tocava. Els poetes o trobadors eren originaris de la Gascunya, el Llenguadoc, la Provença, l'Alvèrnia, el Llemosí, el nord de l'actual Itàlia i de l'actual Catalunya.
Tot i que escrivien en occità, ho feien amb una variant força uniforme, cosa que volia dir que utilitzaven una mena d'occità culte, que no era exactament el que es parlava.
Regions actualment franceses on es feia literatura trobadoresca.
Hem de tenir clares unes quantes coses:
Era una poesia pensada a la cort i per a la cort.
Escrita per a ser escoltada acompanyada de música, com les cançons.
Els que l'escrivien, s'anomenaven trobadors. Si eren trobadors de gran prestigi, tenien un joglar al seu servei, si no, ells mateixos interpretaven les seves composicions i, els joglars ho feien a ambients allunyats dels cortesans i convertien en populars aquelles composicions cultes.
Joglars
Mètrica: era una poesia de gran perfecció formal, cosa que vol dir que respectava la mesura dels versos, l'estrofisme, la rima i la utilització de figures. Aviat va tenir tractats poètics on s'explicava quines regles s'havien de seguir per poder fer bones poesies trobadoresques. Del segle XIII daten els primers que s'han conservat.
Aviat es van dividir en tres escoles diferents:
El trobar leu o poesia d'expressió senzilla que té com a màxims representants Bernat de Ventadorn, de qui analitzarem un poema i Jaufre Rudel.
El trobar clus o poesia d'expressió hermètica, difícil, que té com a representant més conegut Marcabrú, que feia poesia de temàtica moralitzadora.
I el trobar ric o la poesia rica en imatges, molt més complicada que la primera i més simple que la segona, de temàtica sobretot amorosa i de la qual podem citar com a representant l'Arnau Daniel que es considera el creador de la sextina (composició que constade sis estrofes de sis versos cadascuna, normalment decasíl·labs, amb una tornada de tres versos i amb una combinació de rimes força complicada).
Versificació: basada en el nombre de síl·labes i en la rima. La rima sempre havia de ser consonant a partir de l'última vocal accentuada. Les estrofes rebien el nom de cobles. La darrera estrofa s'anomena tornada i sempre és més breu que les anteriors (normalment té la meitat de versos) i en ella hi ha la conclusió del poema i l'endreça dirigida a la dama que s'amagava sota un senhal o pseudònim, o a la persona a qui s'adreçava la composició.
Gèneres:
La cançó: de temàtica amorosa.
l sirventès: expressava la ira, l'atac virulent, contra una persona concreta. Moltes vegades tenien temàtica política o guerrera.
El planh (planh) o lament fúnebre per una persona estimada o coneguda.
L'alba: on els amants expressen el seu enuig perquè arriba l'alba i s'han de separar.
La pastorel·la o diàleg amorós entre un cavaller i una pastora a un camp idealitzat.
La tençó, el partiment o joc partit i el tornejament on els trobadors dialogaven entre ells i es posaven reptes.
La balada i la dansa: cançons que tenien la particularitat de ser aptes per a ser ballades.
...
La literatura trobadoresca es basa en el que s'anomenava la fin'amors, verai's amors o bon'amors un codi de galanteria i cortesia que era la transposició de les relacions de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador (vassall) i la seva estimada (midons - el meu senyor - que havia de ser casada i noble)
Fin'amors vol dir amor fidel i es considerava que ennoblia aquell que el sentia, tot dotant-lo d'uns valors que abans no posseïa, que aquest amor li proporcionaven:
Gentilesa
Humilitat
Cortesia
I tots aquells que es creien propis d'una ànima noble.
El trobador o poeta-enamorat havia de servir de manera incondicional a la seva dama, s'hi havia de sotmetre. Per aquest motiu, passava penalitats que l'afinaven, l'ennoblien (no era correspost, havia de mantenir en secret que estimava...) fins que aconseguia prou valor pretz per fer-se mereixedor de la dama que pretenia.
Si voleu saber els estadis pels quals passava el trobador fins a ésser correspost per la dama i què havia de fer després:
El trobador s'enamora de la dama quan la veu, a través dels ulls.
El trobador l'estima de lluny (amor de lonh)
Li declara la seva devoció apassionada.
La dama el rebutja, ja que és virtuosa i no pot abandonar per ell la castedat.
Ell continua estimant-la i pregant-li correspondència.
Com que no obté resposta, es lamenta i creu que acabarà morint a causa del seu desig insatisfet.
Ella comença a donar senyals d'una possible correspondència i li tramet una penyora d'amor.
Ell es comporta heroicament davant d'ella, per d'aquesta manera demostrar-li que l'estima per sobre de tot.
La dama accedeix a consumar l'amor.
Ja essent amants, han d'evitar ser descoberts pels lausengiers (criats del marit que vetllen per la conservació de la castedat de l'esposa) que ho dirien al marit que, si és gilós, podria venjar-se dels amants.
A partir de la llegenda del cor menjat no només sabem quin tipus de venjança podia dur a terme un marit gilós, sinó que també descobrim que aquest tipus de marit no era el que es veia com a marit just a l'època, perquè tot i que a nosaltres ens pot semblar que el seu càstig va ser petit, hemd e pensar que un senyor tenia poder absolut sobre les vides de les persones que d'ell depenien i que fos desposseït dels seus béns i enviat a presó era exemplar:
Bernat de Ventadorn No és meravella si el meu cant:
No és meravella si el meu cant
val més que el de cap cantador,
car al meu cor el guanya amor,
i al seu poder, fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força, jo hi he mes.
Fora l’amor no m’atreu res,
cap envit no m’és escaient.
Ben mort deu ser qui amor no entén;
o al cor no n’ha cap dolç sabor.
Car, què val viure sens valor
sinó per entristar la gent?
Que Déu no em deixi viure, quan
del desamor sentís el pes,
o a midons no fos ben sotmès
el meu amor sempre anhelant.
De la més bella, sedejant
i amb fe lleial, cerco el favor.
Ploro i sospiro. Quin temor
m’esquinça d’estimar-la tant!
Què més puc fer si amor m’encén,
i d’aquest càrcer on sóc pres,
no en puc eixir, si no mercès
a pietat que ella no sent?
D’aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops moro de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
i val talment un bé palès,
car si em fereix, em deixa il·lès
per a saber-lo anar servant.
Ah, si pogués tot ver amant
ser discernit del falsador,
el llausanger i el traïdor
portessin banyes al davant!
Tot l’or del món i tot l’argent,
jo els donaria, ben després,
si amb mi, que sóc d’amor corprès,
midons volgués ser benvolent.
Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color,
car així tremo de paor
com fa la fulla contra el vent.
No tinc pas més seny que un infant,
tant mon amor em té malmès.
Doncs si midons així m’ha ullprès,
per què no escolta més mon plant?
Dama gentil, sols us deman
que m’accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
Estic al vostre manament
amb cor humil, gai i cortès;
no sóc lleó ni ós muntès
perquè m’occiu com a ells, talment.
Allà on es troba el meu Cortès
aquest vers meu serà tramès.
Si en sóc tan lluny, no és mancament.
Informació sobre l'autor: Bernat de Ventadorn va néixer abans de 1147 i va morir després de 1170. Era d'origen humil, fill d'un forner que servia al castell del mateix nom. Ben aviat es va distingir com a trobador, cosa que va fer que el seu senyor el distingís amb privilegis. Quan es va assabentar que havia arribat a ser amant de la seva esposa, l'expulsà del castell i ell va marxar i va anar a servir a la duquessa de Normandia a qui també va servir com a enamorat, fins que aquesta es va casar amb el rei d'Anglaterra i va partir. Bernat serví llavors al comte de Tolosa fins que morí i acabà els seus dies sa l'Abadia de Dalon.
Tota aquesta informació la tenim gràcies que als reculls de les poesies trobadoresques hi havia narrades, també, les vides dels trobadors que les havien composades.
Aquí teniu una de les cançons de Bernat de Ventadorm:
Abans de començar a estudiar per un control, hem de saber què hi entrarà i per saber què hi entrarà, hem de saber què hem fet durant aquestes setmanes:
Literatura grega: Hem explicat les diferents etapes de la literatura grega, i citat els principals autors de cadascuna, però ens hem aturat en aquells que tenien una obra més significativa o, perquè no dir-ho clarament, aquells dels quals havíem de fer una lectura obligatòria: Homer, Safo i Sòfocles.
D'Homer hem de saber: qui pensem que era, a quina època va viure, quantes obres hem conservat d'ell i què expliquen. N'hem llegit un fragment de l'Odissea del qual heu de conèixer els antecedents (allò que havia passat), què passa durant el fragment i la continuació (què passa després).
De Safo hem de saber: qui era, a quina època va viurem quantes obres hem conservat d'ella i quin tipus d'obres escrivia. Del seu Cant a Afrodita, que hem llegit i comentat: hem de saber què diu i com ho diu.
De Sòfocles hem de saber: qui era, a quina època va viure, quantes obres hem conservat d'ell, el tema de dues de les seves obres, una de les quals ha de ser, òbviament, Èdip Rei. I d'Èdip hem de saber quina és la seva història familiar, quin és el tema de l'obra, qui i com són els personatges, com s'estructura el contingut, què és la ironia tràgica i com es fa palesa a l'obra, per què podem considerar Èdip un heroi i de què és culpable exactament.
Literatura llatina: Podem repetir el mateix que abans, "hem explicat les diferents etapes de la literatura llatina, i citat els principals autors de cadascuna, però ens hem aturat en aquell que tenia una obra més significativa o, perquè no dir-ho clarament, aquell del qual havíem de fer una lectura obligatòria: Horaci."
D'Horaci hem de saber: qui era, a quina època va viure, quantes obres hem conservat d'ell i quin tipus d'obres feia. Concretament del Cant d'Alfi hem de saber el seu tema, l'argument i com s'explica. Hem de saber explicar què vol dir el tòpic literari del Beatus Ille i quin altre tòpic literari va sorgir amb Horaci, el Carpe diem.
Però, com serà el control?
Hi haurà un fragment d'Èdip que haureu de situar a l'obra i que haureu de comentar amb l'ajut d'algunes preguntes que sobre ell es faran (un màxim de quatre)
Es demanaran algunes qüestions més o menys generals sobre l'autor i/o l'obra: altres obres, tema, personatges... (un màxim de tres)
Sortirà un fragment (Homer i Horaci), o el poema complet (Safo) d'un dels altres textos que s'haurà de comentar seguint, també, les preguntes que hi haurà. (màxim 4).
Després d'haver fet el parell d'assajos de comentari, ara ens enfrontem a la feina de fer-ne un de debò i triarem el poema de Safo.
La primera part que hem de fer és la introducció: qui va escriure el fragment o poema, quan i a quina obra podem trobar-lo.
Per tant, hem de buscar qui era Safo, quan va viure, quin tipus de poesies feia, si era o no coneguda, si ho és o no ara, què s'ha conservat de la seva obra i, quan ho sàpiguem, en fem un breu text posant-t'hi tot allò que creiem que és imprescindible.
La segona part és el tema: ja sabem que tema i argument no són el mateix, el tema s'enuncia en una frase, l'argument no. El tema ens resumeix de què va, quin és el missatge del fragment, l'argument explica, amb paraules més planeres, allò que el text explica al seu torn.
Per tant: el tema d'aquest poema és: Safo, ja que és ella directament qui parla, la poetessa, li demana un favor a Afrodita, la deessa grega de l'amor. Podem formular-lo d'altres maneres, aquesta no és l'única frase que pot explicar el tema d'aquest poema, però d'una manera o d'una altra, s'ha d'acabar donant aquest missatge.
A la tercera desenvoluparem el contingut, per tant, ara sí, explicarem el poema i ho farem tal i com va apareixent davant de nosaltres com a tal, per tant, ja que és un poema disposat en estrofes, anirem dient el contingut que trobem dins de cadascuna:
Entre la primera i la tercera estrofa Safo demana a Afrodita que, tal i com ha fet ja altres vegades, vagi a ajudar-la.
A la cinquena i sisena estrofes veiem com Afrodita l'havia ajudada abans: li deia que no es preocupés, que la persona que ara no li feia cas, ja li'n faria més endavant.
I per últim, a la setena veiem com repeteix el prec de nou.
La quarta estudiarà la forma: com diu aquestes coses Safo al poema? i aquesta, potser, és la part que trobem més difícil de fer, perquè no hi estem acostumats, perquè sabem trobar figures, definir-les però no explicar quina funció fan al text...
La manera més segura de fer-ho és anar seguint vers per vers el poema i anar remarcant allò que sembla útil respecte al continugt.
Ja hem vist que de la primera a la tercera estrofa hi ha una unitat de contingut: fixem-la ara en la forma. Com que es dirigeix a, comença amb una apòstrofe, una crida a la deesa, a la qual qualifica d'eterna per, tot seguit, dedicar-li una sèrie d'aposicions que no tenen cap altra missió que reforçar aquesta idea: així és la "de tron riquíssim" com si digués, no és una deessa de tantes, ella es distingeix per la riquesa del seu tron, és una de les deesses principals, i a més és filla de Zeus, el déu dels déus i és augusta, però Safo sap també que Afrodita pot fer-te desgraciada: "trena fraus" i li reconeix aquest poder, el constata i no té por de recordar-li, ja que vol demanar-li que la faci feliç i llavors, amb una reiteració que a més està construïda de manera paral·lela i amb un hipèrbaton claríssim, li demana que no li canviï l'ànim, que no li domi, que la deixi lliure per sentir, que no li faci venir ni angúnies ni basques que no deixen de ser gairebé el mateix, una en el pla més espiritual, l'altra en el pla més físic. I que vagi on és ella, com ja ha fet altres vegades. Llavors recorda com Afrodita havia deixat l'auri casal del pare que no és altra cosa que una metàfora del cel on viuen els déus grecs, de l'Olimp, daurat perquè és ric, i brillant, contraposat antitèticament a la terra negra on viuen els humans, plena de desgràcies i pobresa. Fa una descripció d'aquesta teòrica anterior vinguda d'Afrodita per a consolar-la, amb els ocells que es dirigeixen sense problemes al seu destí perquè l'ala (metonímia, ells sencers a la realitat) llesta, personificada, doncs, sap voltar i fer l'itinerari que ells necessiten. Com uneix Safo aquestes tres estrofes? Doncs unes amb les altres amb encavallaments, el punt i a part no el trobem fins al final de la tercera.
A l'altra unitat de contingut que està formada per les dues estrofes següents, Afrodita apareix feliç, com si no tingués preocupacions, contrastant amb la tristesa que Safo sent i li demana, ella, parlant directament, quin altra problema té, i llavors ens adonem que Safo l'acostuma a cridar sovint, aquesta era l'última vegada que l'havia cridada, però no la primera, entre Safo i Afrodita, per tant, hi ha una complicitat de la qual s'aprofita la poetessa, què és el que volia? El mateix que va voler abans i que vol ara: veure com algú que ella estima la correspon, què és el seu esperit boig, sinó una metàfora dels seu esperit enamorat? I la deessa va endevinar, com voldria Safo que endevinés ara, que allò que la preocupava és que no es trobava corresposta i cuità a tranquil·litzar-la, tot parlant-li: primer interrogant-la sobre el subjecte de la seva passió: "qui et fa l'ofensa?" però no li calen respostes a ella, ella és deessa i sap i per això, després d'emetre retòricament les preguntes, ja està dient-li a Safo allò que Safo vol escoltar, amb un joc d'antítesis: si fuig - vindrà; si no et pren - t'obsequiarà; si no et vol - d'enamorar-se't haurà.
I acaba el poema amb l'última estrofa on Safo torna a demanar: Vine'm, solta'm, acompleix-m'ho, sigues-me tu mateixa sempre aliada.
I a la quarta part farem la conclusió que no ha de contenir frases tipus m'ha agradat molt, sinó que ha de ser fruit de la nostra feina. Una vegada acabat tot, podem dir si el poema està o no ben construït, si la poetessa deixa clar el seu missatge, si a nosaltres ens sembla bé com aquest missatge s'emet...
Abans de llegir Èdip, us vaig explicar què sabien, més o menys, els antics grecs, d'Èdip, quan anaven a veure l'obra, aquí en teniu una explicació més detallada:
La tragèdia Èdip Rei de Sòfocles pertany al cicle tebà, s’emmarca a la història dels Labdàcides, una dinastia fundada per Làbdac, pare de Laios i avi d’Èdip. D’aquesta obra hi ha hagut moltes versions diferents i moltes d’elles contradictòries; és l’historiador Apol·lodor qui ens ha deixat el relat que més lliga amb la història de Sòfocles.
Tebes és una ciutat maleïda gairebé des dels seus orígens i aquest estigma marcarà tots els reis de la ciutat. Quan Laios torna a Tebes per recuperar el tron que legítimament li correspon, arrossega la maledicció de Pèlops, rei de l’Èlide, per haver raptat i violat el seu fill Crisip. L’oracle de Delfos va predir a Laios que moriria a mans del seu futur fill, de manera que el rei decideix imposar-se una castedat forçosa. Una nit d’embriaguesa cedeix a l’impuls eròtic i Iocasta, la seva dona, queda embarassada. En un intent d’evitar el que va predir l’oracle, Laios ordena abandonar el nadó a les muntanyes del Citeró, però abans d’abandonar-lo va perforar-li els peus perquè ningú no volgués acollirar-lo. Però un pastor al servei dels reis de Corint, Pòlib i Mèrope, troba el nadó i el porta als seus amos que decideixen fer-lo passar per fill seu i l’anomenen Èdip (en grec antic, ‘el dels peus inflats’).
Quan Èdip compleix els divuit anys i és fa major d’edat, un home ebri li explica que els reis no són els seus veritables pares i el noi preocupat els interroga. Tot i que aquests neguen la versió d’aquell home, no aconsegueixen convèncer-lo, i Èdip decideix visitar l’oracle de Delfos, per preguntar-li quin és el seu veritable origen. El noi s’espanta molt ja que l’oracle prediu que acabarà assassinant el seu pare i casant-se amb la seva pròpia mare.
Èdip només troba una sortida per evitar que s’acompleixi: allunyar-se de Corint. Però en abandonar la ciutat, troba en una cruïlla de camins un senyor acompanyat per cinc servents que el tracten amb menyspreu. Èdip perd el control i els mata: només se salva un dels criats, que aconsegueix escapar. Èdip continua el seu camí sense imaginar-se que en aquell precís moment s’havia complert una part de la predicció de l’oracle.
Arriba fins a Tebes, una ciutat que està sent atacada per un monstre anomenat Esfinx. És una criatura alada, amb cos de lleó i cap de dona, està situat en un turó i des d’allà planteja un enigma els viatgers: “Sobre la terra hi ha un ésser bípede i quadrúpede amb una sola veu i també tres peus. D’entre tots els éssers que es mouen per terra, per mar o per l’aire, és l’únic que canvia d’aspecte. Però quan camina recoltzat en més peus, llavors la mobilitat dels seus membres és molt reduïda.”
L’Esfinx devora a qui no aconsegueix resoldre l’enigma i Creont, que després de la mort de Laios governa Tebes, ofereix el tron i la mà de la seva germana Iocasta a qui acabi amb el terrible monstre. Èdip accepta el desafiament i resol el problema: es tracta de l'home que quan és petit es quadrúpede perquè camina de quatre grapes, durant la maduresa és bípede i quan és vell camina recolzat a tres peus pel bastó.
Un cop desxifrat l’enigma l’Esfinx se suïcida i Èdip és portat com a nou rei a Tebes i allà es casa amb Iocasta, i tenen dos fills i dues filles: Etèocles i Polinices i Antígona i Ismene. Durant molts anys regna Tebes i un dia cau una gran plaga de pesta mortal que l'obligarà a esbrinar qui va matar Laios. A partir d'aquí comença la història que hem llegit.
a. Un espai on representar: on creieu que es podria representar una obra com Èdip rei si es fes a Barcelona? Quin espai escolliríeu? b. Uns actors que fan veure que són els personatges que surten a l'obra: Us imagineu algun dels actors i actrius que poblen el cinema o el teatre, fent algun dels papers de l'obra? Quins? c. Els personatges: Quants personatges surten a l'obra? Com es diuen? Com els caracteritzaries? d. Un autor: Sabem que l'autor va ser Sòfocles, investigueu qui va ser l'últim director que el va dur a escena aquí i quan. e. El text: Com el qualificaríeu? L'heu trobat fàcil de llegir? Què volen dir els núm que es troben entre claudàtors? Hi ha acotacions? Quina raó doneu a aquest fet? Quin és el tema d'aquesta obra? Creieu que s'hauria de fer una adaptació per fer-lo més representable? Raoneu-ho.
f. El públic:quin tipus de públic creieu que seria l'adequat per aquesta representació? Tema i finalitat:
El principal tema d’aquesta història és la lluita contra un destí injust i aberrant, quan Èdip vol allunyar-se de la predicció de l’oracle més s’acosta a complir-la. A l’antiga Grècia la tradició religiosa dictava que cap mortal podia escapar a la voluntat de les divinitats i d’aquesta manera Sòfocles va voler recordar als atenesos fins quin punt eren d’insignificants davant dels déus “Davant el teu exemple, davant el teu destí, infortunat Èdip, no puc considerar feliç res que sigui mortal” canta el Cor a Èdip Rei.
També es pot observar el tema de l’home racionalista de la nova Atenes, a través de la figura d’Èdip, Sòfocles pretenia alliçonar l’home rebel sobre els perills en què podia caure si posava en dubte les senyals dels déus, per observar aquest fet tenim el suïcidi de Iocasta que ha menyspreat els oracles de Delfos i la fi espantosa d’Èdip que ha humiliat el venerable endeví Tirèsias, la veu dels déus entre els mortals.
Sòfocles també explora la lluita de l’ésser humà amb ell mateix, amb això podem afirmar que el tema principal d’aquesta obra és el reconeixement, un element clau de les tragèdies, Èdip ha de descobrir l’assassí de Laios per eliminar el càstig de la ciutat però acaba trobant la veritat sobre la seva pròpia identitat i els seus orígens.
Ara que ja hem llegit la poesia i, més o menys, n'hem entès el significat, parlarem una mica d'Horaci.
Quint Horaci Flac (Quintus Horatius Flaccus) conegut simplement com a Horaci (nascut a Venosa, a la regió de la Basilicata (antiga Lucània), a l'actual Itàlia, el 8 de desembre del 65 aC - i mort a Roma, el 27 de novembre del 8 aC) es considera un dels més brillants poetes de la literatura llatina.
Era fill d'un esclau alliberat i va poder estudiar a Roma, i a Atenes on va ser acollit per Brutus, l'assassí de Cèsar, que li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. A la batalla de Filipos (42 aC) es va evidenciar la seva falta d'aptitud per a l'art militar la qual cosa el va fer tornar a Roma.
Va començar a treballar com a escriba, càrrec que li deixava temps lliure per dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenàs que va acabar protegint-lo, fins al punt que foren enterrats junts.
Fou molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics.
La poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i, sobretot, la seva perfecció formal, signe d'equilibri i serenitat, va ser adoptada al Renaixement com la màxima expressió literària de les virtuts clàssiques.
Horaci es va unir a l'epicureisme (1) a fi de poder respondre's a les grans qüestions de la vida: pel que en sabem, la idea de la mort li produïa molta angoixa i sempre tenia por que li arribés de forma sobtada: encara que va intentar viure a la manera de "l'aurea mediocritas" (2) sembla, almenys pel que trobem als seus poemes, que no ho va poder aconseguir del tot.
El que avui s'ha conservat, sobretot, d'ell són dos tòpics literaris, fins al punt que molts els coneixem, però no tots sabem que els seus escrits en són l'origen:
El Carpe diem (Carpe diem quam minimum credula postero "Aprofita el dia, no confiïs en el demà") de la seva Oda 1,11 ha acabat per convertir-se pràcticament en una dita universal en la qual la identitat de l'autor queda relegada gairebé a l'oblit. S'ha convertit en un tema recurrent en la literatura occidental com a exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat, o a gaudir dels plaers de la vida i deixar de costat el futur, que és incert. Té una especial importància al Renaixement, al Barroc i al Romanticisme. Així mateix, es pot traduir com "aprofita el moment" o "viu el moment", és a dir, aprofita l'oportunitat i no reflexionis, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existeixi.
El Beatus Ille que apareix a l'Epode II que hem llegit i que vol dir benaurat o feliç aquell literalment - consisteix a creure que l’home és més feliç al camp, apartat de tot allò que estigui relacionat amb el brogit de la vida a ciutat. És a dir, consisteix a enaltir les bondats de la vida rural, explicar els petits detalls de la naturalesa contraposant-les a la vida agitada de la ciutat, de manera que s’exalta la vida al camp a través de comparacions amb la vida urbana, la qual cosa permet fer veure els avantatges i la millor qualitat de vida de la primera respecte de la segona. És, doncs, un elogi a la vida rural idíl·lica de la qual n’exalta la senzillesa i l'austeritat, en oposició al brogit de la ciutat. L’home pot conformar-se amb el que posseeix.
Sembla que de tota l'època romana només hem de llegir el segon dels Èpòdes, que us donaré fotocopiat i que fa així: Paraules d'Alfi Benaurat el que, lluny dels tràfecs (1), com l'home d'antigues generacions, llaura els camps paterns amb els seus bous, sense els lligams de cap préstec, i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident ni esgarrifa la mar enfurida, i evita el fòrum (2) i les llindes (3) superbioses (4) dels ciutadans poderosos. Per això, marida (5) els pollancres (6) que es drecen alts amb els sarments (7) ja crescuts dels ceps (8), o contempla errants (9) en una vall reclosa (10) els seus ramats de bous i vaques i amb el falçó (11) esporga (12) les branques inútils i els fa empelts (13) més fruitosos, o guarda en àmfores (14) netes la mel premuda (15) o ton (16) les fràgils ovelles; o quan Tardor, per sobre els camps, treu el seu cap ornat (17) de fruits en saó (18) ¡ quin gaudi collir les peres empeltades (19) i el raïm que malda (20) per ser com la porpra (21), per fer-vos-en ofrena a tu, Priap (22), i a tu, pare Silvà (23), tutor dels termes (24)! Ara li abelleix (25) de jeure (26) sota una vella alzina (27), ara sobre una tofa (28) d'herba; corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall, en els boscos gemeguen (29) els ocells i en les deus murmureja l'aigua de les fonts: tot convida a fer una becaina (30).
En canvi quan el temps hivernal de Júpiter (31) tornant aplega pluja i neu, ell amb una nodrida (32) canilla (33) encalça (34) pertot el ferotge senglar fins a les trampes que li ha parat o bé estén xarxes de malla (35) ampla en un bastidor (36) ben lleuger i amb llaç caça les llebres espantadisses i les grues (37) de pas, trofeus ben agradosos. Qui amb això no s’oblida de les penes, de les cuites (38) que l'amor comporta? I si, a més, una dona honorable, per la seva part, tira endavant la casa i els dolços fills, i com una sabina (39) o com l’esposa d'un àpul (40) resolut, cremada pel sol, basteix (41) amb llenya seca el foc sagrat quan l'espós és a punt d'arribar cansat, i, cloent (42) el ramat satisfet en el reixat de la cleda (43), li muny les mamelles tibants, i alhora que aboca el vi novell de la dolça tina (44) li prepara menges de l'hort. No em deliré per les ostres del Lucrí (45), ni pel turbot (46) o la grívia (47), si un temporal de trons en desvia alguns de llurs aigües de llevant fins al nostre mar; tampoc una gallina d'Àfrica (48) o un francolí de Jònia (49) no faran via (50) al meu ventre més joiosos que les olives batudes de les branques més atapeïdes (51) de les meves oliveres o la vinagrella (52) que tria els prats per néixer o la malva (53), profitosa quan el cos et pesa, o l’anyellada (54) immolada (55) per les Terminals (56) o el cabridet (57) deslliurat del llop. Enmig d’un àpat com aquest, quin goig veure les ovelles ben peixades (58) tornant rabents (59) a casa, veure cansats els bous arrossegant amb llur coll decandit (60) la rella (61) capgirada, i un eixam (62) d'esclaus - dels nascuts a casa, senyal de riquesa— col·locats al voltant dels Lars (63) llampants!” En haver dit això, Alfi l'usurer (64) (a punt d'esdevenir un camperol!) va recuperar tots els préstecs per les idus (65) i per les calendes (66) ja cerca on col·locar-los. Traducció de Joan Carbonell
Les dues paraules inicials, una en la versió catalana ("Benaurat" / "Beatus ille") s'utilitzen encara ara per expressar el tòpic literari de la bondat de la vida campestre en oposició a la vida urbana.
Abans, però, de començar amb l'anàlisi del poema, mirarem què volen dir tots els termes que no s'entenen. Jo he assenyalat els que m'ha semblat que podrien ser complicats, això no vol dir ni que els hàgim de buscar tots, ni que no en puguem afegir cap més.
(27)
(48)
De tots, aquells que són noms d'arbres o d'animals els trobareu aquí amb la imatge corresponent perquè trobo que així ens en fem una idea més precisa:
I ara ja podem començar amb Roma, un Imperi que va començar a una ciutat, va arribar a ocupar una gran part d'Europa i un tros del nord d'Àfrica, per després anar perdent terres fins a la seva desaparició. (del segle IX aC. fins al 1453)
Però, com era la seva literatura?
Podem dir que era hereva absoluta de la literatura grega. Van fer una cosa semblant al que havien fet amb la religió (sabem que els déus romans no són més que els grecs amb altres noms). Així, els primers escriptors romans que coneixem escrivien en grec, perquè consideraven que era la llengua de la cultura, després ja van començar a fer-ho en llatí, tenint, però, sempre presents els models de l'època anterior i evolucionant a partir d'ells.
Teatre romà de Tarragona
Podem distingir-ne els següents períodes:
La Roma antiga:
D'abans del segle III aC. tenim les obres de Plaute (que feia comèdies semblants a les gregues amb el mateix tipus de màscares, vestimenta i personatges - vells verds, esclaus astuts, prostitutes i el jove enamorat - i d'altres més propis dels romans - els embriacs, els golafres i els efeminats-).
De Terenci originari de Cartago, nascut esclau i alliberat pel seu amo, tot i que feia el mateix tipus de comèdies que Plaute, estava més preocupat per treballar
Terenci
el llenguatge, l'estil, el retrat dels caràcters dels personatges, cosa que feia que tingués un públic més culte. Per exemple, durant la representació de la seva primera comèdia, els espectadors van anar marxant per anar a veure un espectacle de funambulistes, que, suposem, van trobar més interessant. Però Ciceró, César, Horaci i Quintilià el qualifiquen com al representant de la comèdia feta amb mesura i amb un llenguatge que era un model de refinament; tot i que tampoc deixen de dir que les seves obres no eren tan divertides. Durant el Renaixement va ser molt valorat.
De Gai Lucili sobretot hem de destacar que va ser qui va introduir l'hexàmetre (1) a la sàtira (2).
L'edat d'or:
Va ser l'època de màxim esplendor de la literatura llatina i va coincidir amb el regnat d'Agust.
Podem dir que els temes cabdals que es van tractar van ser "Roma" i "l'home", i que les figures més importants van ser:
- Virgili: és considerat el poeta més important de la literatura llatina, va escriure Les bucòliques una col·lecció de cants en la qual lloa la vida al camp; Les geòrgiques on descriu les tasques agrícoles i la Eneida que consta de dotze llibres i on, seguint els models de La Ilíada i de L'Odissea explica les aventures d'Enees, que va fugir de Troia, després de la destrucció de la ciutat. Amb aquesta obra connectava la civilització grega amb la romana, ja que Enees acabarà la seva fugida al Laci (3) on comença l'Imperi romà que té com a missió divina governar el món.
- Ovidi: va escriure Amors una sèrie de poemes amorosos més o menys frívols que volien entretenir i impressionar el seu grup d'amics a qui agradava ridiculitzar el que consideraven els vells valors romans. La seva obra més popular i la que ha influenciat a més escriptors posteriors va ser Les metamorfosis formada per quinze narracions mitològiques que inclouen la transformació
d'uns éssers en altres. També va escriure L'art d'estimar que era una mena de manual que ensenyava a seduir les dones. August i sembla que el va desterrar a un poblet de la costa del mar Negre arran d'un escàndol sexual en el qual també hi va intervenir Júlia, la filla de l'emperador.
- Horaci: amic de Virgili i protegit de Mecenes (4), va escriure les Sàtires uns poemes on assenyalava els vicis de la seva època. No dirigia les seves crítiques contra persones concretes, sinó contra les actituds que li semblaven censurables: la immoralitat sexual, l'avarícia, la insatisfacció personal, però sempre mantenint-se amb un proverbial domini d'ell mateix. A la seva obra: Epístoles, escriu cartes imaginàries en vers (com ja havien fet els grecs) on retrata els bons amics, la societat, la vida senzilla i el seu país, pel qual sentia un amor veritable. I de la seva obra Èpodes en llegirem un poema.
També podem destacar Titus Livi, autor de la Història de Roma que no s'ha conservat sencera (de 140 llibres en tenim 35), però dela qual en tenim resums fets posteriorment. Veiem, d'una banda, que Livi concebia la història com una lliçó moral de la qual s'havia d'aprendre i de l'altra, tenim documentades moltes de les coses que van passar a la Roma de l'època.
L'edat de plata:
Se li va posar aquest nom perquè, tot i que conté bons escriptors, no ho són tant com els de l'etapa anterior.
Podem destacar-ne Sèneca que va néixer a Córduba, l'actual Córdova i va estar molt vinculat a la cort, com a conseller de Neró va vetllar per un regnat just, fins que caigué en desgràcia i Neró el va obligar a suïcidar-se.
Era seguidor de l'escola filosòfica estoica (5)que explica a les seves cartes. També va escriure tragèdies i diàlegs.
De Tàcit en destaquem la seva tasca com a historiador i orador. És, per exemple, qui ens explica la mort de Sèneca. Alguns títols de les seves obres són: Annals, el Llibre d'Història...
I, finalment, podem citar Juvenal que va escriure poemes satírics on censurava els vicis, lloava les virtuts i descrivia els costums dels seus coetanis. Entre d'altres coses, criticava l'excessiu amor pel luxe de les dones romanes, el tracte
que es donava als esclaus... cosa que va provocar que fos exiliat fora de l'Imperi.
(1)El mot hexàmetre (del grec ἑξα-μέτρον) significa «sis mesures»; això vol dir que es tracta d'un vers format per sis estructures mètriques que pauten el ritme del vers, com sis compassos que pautessin una frase musical en un pentagrama. Cadascuna d'aquestes sis estructures mètriques està formada per un conjunt de síl·labes llargues i breus que segueixen un ordre determinat. Mitjançant el signe – posat sobre una vocal representem una síl·laba llarga i mitjançant el signe ˘, una síl·laba breu.
(2) Lasàtira és l'únic gènere estrictament romà literari, però també se'n troba en les arts gràfiques i escèniques. La paraula, en llatí «satura» («ofrena de fruits», «safata de les primícies»), per tant no té res a veure amb la figura del «sàtir» de la mitologia grega. Censura ximpleries, abusos, defectes individuals o generals a través del ridícul, la paròdia, la ironia o mètodes semblants, amb la intenció de fer adonar al públic que aquestes actituds s'han de canviar. Tot i que generalment es pensi que tota sàtira ha de ser divertida, hem de tenir clar que el seu objectiu principal és l'atac a alguna cosa que l'autor fortament desaprova, tot usant l'enginy com a arma.
(3)Regió de la Itàlia central que conté Roma.
(4)L'habilitació d'aquest nom propi a nom comú fa que tingui el significat que avui tots coneixem.
(5)L'estoïcisme va ser fundada per Zenon de Citium durant el període hel·lenístic. Proclamaven que es pot assolir la llibertat i la tranquil·litat tan sols essent aliè a les comoditats materials, a la fortuna externa i dedicant-se a una vida guiada pels principis de la raó i la virtut. Creien que podem ser feliços si exercitem constantment la virtut i si no desitgem que les coses siguin diferents a com són: acceptant tot allò que ens passa i no depèn
de nosaltres, com la salut, la mort i els reversos de la fortuna, i vivint d'acord amb la nostra pròpia raó i en harmonia amb el tot. Consideraven que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor.
De Safo en sabem més coses, com ja vam comentar quan vam parlar de la literatura grega en general. Podem afirmar que va existir, que va viure i morir a l'illa de Lesbos, entre els segles VII i VI aC. d'on només va sortir perquè es va exiliar a Sicília durant una temporada,a causa d'un perill, segurament relacionat amb les activitats de la seva família que desconeixem.
També sabem que va fundar una escola de poetesses que practicaven el culte a Afrodita i va morir a una edat avançada.
Va gaudir d'una gran fama: Plató la considerà com una musa més i sabem que els seus poemes es recitaven i coneixien a l'Atenes del segles V aC. Ha estat probablement la poetessa més traduïda i més imitada de l'antiguitat clàssica, però va anar oblidant-se, segurament a causa de la dificultat que representava a la majoria de grecs llegir el seu dialecte.
De la seva obra només en conservem sencer el poema que hem llegit, tant aquest, com la resta de fragments que s'han conservat van ser publicats en traducció catalana el 1973 per l'hel·lenista Manuel Balasch i fan un total de 650 versos.
De fet, pràcticament tot el que sabem de la seva vida ho deduïm a través de la lectura dels seus versos. El contingut amorós dels quals va fer que sorgissin tota classe d’enraonies i rumors sobre la seva vida.
Sembla que va escriure nou llibres d’extensió variada.
Va fer alguns epitalamis (cants nupcials que eren adaptacions de cançons populars pròpies dels amics del nuvi i de la núvia que s’improvisaven en els casaments).
La resta dels seus poemes eren més intimistes i cultes, i per a ells va crear un ritme propi i una mètrica nova, que va passar a denominar-se l’estrofa sàfica. (3 versos decasíl·labs i un tetrasíl·lab).
Presentà el desig amorós com una potència irracional poderosa i exposà les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment enfront de la racionalitat.
L’Himne en honor a Afrodita és l’únic poema que ens ha arribat complet de tota la seva obra i es com una oració, una súplica que dirigeix a la deessa de l’amor per aconseguir la seva ajuda i aconseguir així l’amor de la seva enamorada.
Sembla que no és la primera vegada que Safo la invoca la deessa per aquest motiu, recorda com Afrodita li va parlar i li demana que li tornia a dir les mateixes coses. La descripció de la deessa baixant del cel amb el seu carro envoltada d’alegres pardals i somrient és una bonica imatge plasmable a la imaginació o que té força evocadora.
Aquí teniu la poesia, per si en perdeu la fotocòpia:
Cant a Afrodita
Afrodita immortal, de tron riquíssim,
que trenes fraus, filla de Zeus, et prego
que ni amb ànsies ni amb basques, augusta,
l'ànim no em domis,
ans vine aquí, car abans de vegades
m'oïres lluny la veu i em vas atendre,
l'auri casal del pare abandonares,
vas junyí' el carro
i em vas venir; ocells bonics et duien
rabents damunt la terra negra; llesta
l'ala els vogia, i des del cel, per l'aire
van vení' a l'acte.
I tu llavors, dea feliç —el rostre
et somreia, immortal— em preguntares
per què patia, altre cop a cridar-te
el que va moure'm,
i més que res què és el que vull que ocorri
al meu esperit boig: «¿Qui ha de dur-te
la Persuasió, que et sigui amic? Oh Safo,
¿qui et fa l'ofensa?
Si fuig de tu, prompte et vindrà darrera,
si no et prens dons, t'obsequiarà, si ara
no et vol, ben prest haurà, fins si et recava,
d'enamorat-se't.»
Vine'm, doncs, ara i de les cruels penes
solta'm, allò que el cor grua que em passi
acompleix-m'ho, i sigues-me tu mateixa
sempre aliada.
Si ens hi fixem, consta de tres parts:
1) Una invocació: la poetessa demana auxili a Afrodita.
2) Un centre: recorda què va passar quan li va haver de demanar ajut per primera vegada.
3) I un retorn: acaba de demanar allò que vol que la deessa li proporcioni.
Expressa clarament el mite de l'amor sàfic: o la idea que les dones també podien sentir plaer o no ésser-ne només l'objecte.
I ara hauríem de buscar les figures retòriques que hi ha al poema, com a pas previ per explicar com Safo expressa els seus sentiments.
