La poesia a l'època romana (1)

I ara ja podem començar amb Roma, un Imperi que va començar a una ciutat, va arribar a ocupar una gran part d'Europa i un tros del nord d'Àfrica, per després anar perdent terres fins a la seva desaparició. (del segle IX aC. fins al 1453)

Però, com era la seva literatura?

Podem dir que era hereva absoluta de la literatura grega. Van fer una cosa semblant al que havien fet amb la religió (sabem que els déus romans no són més que els grecs amb altres noms). Així, els primers escriptors romans que coneixem escrivien en grec, perquè consideraven que era la llengua de la cultura, després ja van començar a fer-ho en llatí, tenint, però, sempre presents els models de l'època anterior i evolucionant a partir d'ells.

Teatre romà de Tarragona

Podem distingir-ne els següents períodes:

•  La Roma antiga: 

D'abans del segle III aC. tenim les obres de Plaute (que feia comèdies semblants a les gregues amb el mateix tipus de màscares, vestimenta i personatges - vells verds, esclaus astuts, prostitutes i el jove enamorat - i d'altres més propis dels romans - els embriacs, els golafres i els efeminats-).

De Terenci originari de Cartago, nascut esclau i alliberat pel seu amo, tot i que feia el mateix tipus de comèdies que Plaute, estava més preocupat per treballar

Terenci

el llenguatge, l'estil, el retrat dels caràcters dels personatges, cosa que feia que tingués un públic més culte. Per exemple, durant la representació de la seva primera comèdia, els espectadors van anar marxant per anar a veure un espectacle de funambulistes, que, suposem, van trobar més interessant. Però Ciceró, César, Horaci i Quintilià el qualifiquen com al representant de la comèdia feta amb mesura i amb un llenguatge que era un model de refinament; tot i que tampoc deixen de dir que les seves obres no eren tan divertides. Durant el Renaixement va ser molt valorat.

De Gai Lucili sobretot hem de destacar que va ser qui va introduir l'hexàmetre (1) a la sàtira (2). 

• L'edat d'or:

Va ser l'època de màxim esplendor de la literatura llatina i va coincidir amb el regnat d'Agust.

Podem dir que els temes cabdals que es van tractar van ser "Roma" i "l'home", i que les figures més importants van ser:

- Virgili: és considerat el poeta més important de la literatura llatina, va escriure Les bucòliques una col·lecció de cants en la qual lloa la vida al camp; Les geòrgiques on descriu les tasques agrícoles i la Eneida que consta de dotze llibres i on, seguint els models de La Ilíada i de L'Odissea explica les aventures d'Enees, que va fugir de Troia, després de la destrucció de la ciutat. Amb aquesta obra connectava la civilització grega amb la romana, ja que Enees acabarà la seva fugida al Laci (3) on comença l'Imperi romà que té com a missió divina governar el món. 

- Ovidi: va escriure Amors una sèrie de poemes amorosos més o menys frívols que volien entretenir i impressionar el seu grup d'amics a qui agradava ridiculitzar el que consideraven els vells valors romans. La seva obra més popular i la que ha influenciat a més escriptors posteriors va ser Les metamorfosis formada per quinze narracions mitològiques que inclouen la transformació

d'uns éssers en altres. També va escriure L'art d'estimar que era una mena de manual que ensenyava a seduir les dones. August i sembla que el va desterrar a un poblet de la costa del mar Negre arran d'un escàndol sexual en el qual també hi va intervenir Júlia, la filla de l'emperador.

- Horaci: amic de Virgili i protegit de Mecenes (4), va escriure les Sàtires uns poemes on assenyalava els vicis de la seva època. No dirigia les seves crítiques contra persones concretes, sinó contra les actituds que li semblaven censurables: la immoralitat sexual, l'avarícia, la insatisfacció personal, però sempre mantenint-se amb un proverbial domini d'ell mateix. A la seva obra: Epístoles, escriu cartes imaginàries en vers (com ja havien fet els grecs) on retrata els bons amics, la societat, la vida senzilla i el seu país, pel qual sentia un amor veritable. I de la seva obra Èpodes en llegirem un poema.

També podem destacar Titus Livi, autor de la Història de Roma que no s'ha conservat sencera (de 140 llibres en tenim 35), però dela qual en tenim resums fets posteriorment. Veiem, d'una banda, que Livi concebia la història com una lliçó moral de la qual s'havia d'aprendre i de l'altra, tenim documentades moltes de les coses que van passar a la Roma de l'època.

• L'edat de plata:

Se li va posar aquest nom perquè, tot i que conté bons escriptors, no ho són tant com els de l'etapa anterior.

Podem destacar-ne Sèneca que va néixer a Córduba, l'actual Córdova i va estar molt vinculat a la cort, com a conseller de Neró va vetllar per un regnat just, fins que caigué en desgràcia i Neró el va obligar a suïcidar-se.

Era seguidor de l'escola filosòfica estoica (5) que explica a les seves cartes. També va escriure tragèdies i diàlegs.

De Tàcit en destaquem la seva tasca com a historiador i orador. És, per exemple, qui ens explica la mort de Sèneca. Alguns títols de les seves obres són: Annals, el Llibre d'Història...

I, finalment, podem citar Juvenal que va escriure poemes satírics on censurava els vicis, lloava les virtuts i descrivia els costums dels seus coetanis. Entre d'altres coses, criticava l'excessiu amor pel luxe de les dones romanes, el tracte

que es donava als esclaus... cosa que va provocar que fos exiliat fora de l'Imperi.

(1)El mot hexàmetre (del grec ἑξα-μέτρον) significa «sis mesures»; això vol dir que es tracta d'un vers format per sis estructures mètriques que pauten el ritme del vers, com sis compassos que pautessin una frase musical en un pentagrama. Cadascuna d'aquestes sis estructures mètriques està formada per un conjunt de síl·labes llargues i breus que segueixen un ordre determinat. Mitjançant el signe – posat sobre una vocal representem una síl·laba llarga i mitjançant el signe ˘, una síl·laba breu.

(2) La sàtira és l'únic gènere estrictament romà literari, però també se'n troba en les arts gràfiques i escèniques. La paraula, en llatí «satura» («ofrena de fruits», «safata de les primícies»), per tant no té res a veure amb la figura del «sàtir» de la mitologia grega. Censura ximpleries, abusos, defectes individuals o generals a través del ridícul, la paròdia, la ironia o mètodes semblants, amb la intenció de fer adonar al públic que aquestes actituds s'han de canviar. Tot i que generalment es pensi que tota sàtira ha de ser divertida, hem de tenir clar que el seu objectiu principal és l'atac a alguna cosa que l'autor fortament desaprova, tot usant l'enginy com a arma.

(3)Regió de la Itàlia central que conté Roma.

(4)L'habilitació d'aquest nom propi a nom comú fa que tingui el significat que avui tots coneixem.

(5)L'estoïcisme va ser fundada per Zenon de Citium durant el període hel·lenístic. Proclamaven que es pot assolir la llibertat i la tranquil·litat tan sols essent aliè a les comoditats materials, a la fortuna externa i dedicant-se a una vida guiada pels principis de la raó i la virtut. Creien que podem ser feliços si exercitem constantment la virtut i si no desitgem que les coses siguin diferents a com són: acceptant tot allò que ens passa i no depèn

de nosaltres, com la salut, la mort i els reversos de la fortuna, i vivint d'acord amb la nostra pròpia raó i en harmonia amb el tot. Consideraven que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor.