I després de la literatura romana, arribem a l'època medieval, una època que, en determinades qüestions va representar un retrocés respecte a l'època anterior, però que, concretament en literatura representa l'inici de tot un seguit de formes noves.
- De l'època medieval tenim la lírica trobadoresca, la primera lírica culta que va començar a utilitzar la llengua vulgar, concretament, l'occità o llengua d'oc, però d'autor conegut, cosa que els diferencia de les cançons populars. Els anteriors poetes cultes escrivien en llengua llatina.
De la literatura trobadoresca en conservem un corpus d'unes dos mil cinc-centes poesies escrites en cançoners que sovint expliquen una mica la vida de cada poeta i amb la notació musical que els tocava. Els poetes o trobadors eren originaris de la Gascunya, el Llenguadoc, la Provença, l'Alvèrnia, el Llemosí, el nord de l'actual Itàlia i de l'actual Catalunya.
Tot i que escrivien en occità, ho feien amb una variant força uniforme, cosa que volia dir que utilitzaven una mena d'occità culte, que no era exactament el que es parlava.
 |
| Regions actualment franceses on es feia literatura trobadoresca. |
Hem de tenir clares unes quantes coses:
- Era una poesia pensada a la cort i per a la cort.
- Escrita per a ser escoltada acompanyada de música, com les cançons.
- Els que l'escrivien, s'anomenaven trobadors. Si eren trobadors de gran prestigi, tenien un joglar al seu servei, si no, ells mateixos interpretaven les seves composicions i, els joglars ho feien a ambients allunyats dels cortesans i convertien en populars aquelles composicions cultes.
 |
| Joglars |
Mètrica: era una poesia de gran perfecció formal, cosa que vol dir que respectava la mesura dels versos, l'estrofisme, la rima i la utilització de figures. Aviat va tenir tractats poètics on s'explicava quines regles s'havien de seguir per poder fer bones poesies trobadoresques. Del segle XIII daten els primers que s'han conservat.
Aviat es van dividir en tres escoles diferents:
- El trobar leu o poesia d'expressió senzilla que té com a màxims representants Bernat de Ventadorn, de qui analitzarem un poema i Jaufre Rudel.
- El trobar clus o poesia d'expressió hermètica, difícil, que té com a representant més conegut Marcabrú, que feia poesia de temàtica moralitzadora.
- I el trobar ric o la poesia rica en imatges, molt més complicada que la primera i més simple que la segona, de temàtica sobretot amorosa i de la qual podem citar com a representant l'Arnau Daniel que es considera el creador de la sextina (composició que consta de sis estrofes de sis versos cadascuna, normalment decasíl·labs, amb una tornada de tres versos i amb una combinació de rimes força complicada).
Gèneres:
- La cançó: de temàtica amorosa.
- l sirventès: expressava la ira, l'atac virulent, contra una persona concreta. Moltes vegades tenien temàtica política o guerrera.
- El planh (planh) o lament fúnebre per una persona estimada o coneguda.
- L'alba: on els amants expressen el seu enuig perquè arriba l'alba i s'han de separar.
- La pastorel·la o diàleg amorós entre un cavaller i una pastora a un camp idealitzat.
- La tençó, el partiment o joc partit i el tornejament on els trobadors dialogaven entre ells i es posaven reptes.
- La balada i la dansa: cançons que tenien la particularitat de ser aptes per a ser ballades.
- ...
La literatura trobadoresca es basa en el que s'anomenava la fin'amors, verai's amors o bon'amors un codi de galanteria i cortesia que era la transposició de les relacions de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador (vassall) i la seva estimada (midons - el meu senyor - que havia de ser casada i noble)
Fin'amors vol dir amor fidel i es considerava que ennoblia aquell que el sentia, tot dotant-lo d'uns valors que abans no posseïa, que aquest amor li proporcionaven:
- Gentilesa
- Humilitat
- Cortesia
- I tots aquells que es creien propis d'una ànima noble.
Si voleu saber com era la cerimònia d'armar un cavaller, podeu consultar aquest enllaç: https://elblogdexaviandreu.wordpress.com/2010/10/01/el-ritual-darmar-se-cavaller.
Si voleu saber els estadis pels quals passava el trobador fins a ésser correspost per la dama i què havia de fer després:
- El trobador s'enamora de la dama quan la veu, a través dels ulls.
- El trobador l'estima de lluny (amor de lonh)
- Li declara la seva devoció apassionada.
- La dama el rebutja, ja que és virtuosa i no pot abandonar per ell la castedat.
- Ell continua estimant-la i pregant-li correspondència.
- Com que no obté resposta, es lamenta i creu que acabarà morint a causa del seu desig insatisfet.
- Ella comença a donar senyals d'una possible correspondència i li tramet una penyora d'amor.
- Ell es comporta heroicament davant d'ella, per d'aquesta manera demostrar-li que l'estima per sobre de tot.
- La dama accedeix a consumar l'amor.
- Ja essent amants, han d'evitar ser descoberts pels lausengiers (criats del marit que vetllen per la conservació de la castedat de l'esposa) que ho dirien al marit que, si és gilós, podria venjar-se dels amants.
A partir de la llegenda del cor menjat no només sabem quin tipus de venjança podia dur a terme un marit gilós, sinó que també descobrim que aquest tipus de marit no era el que es veia com a marit just a l'època, perquè tot i que a nosaltres ens pot semblar que el seu càstig va ser petit, hemd e pensar que un senyor tenia poder absolut sobre les vides de les persones que d'ell depenien i que fos desposseït dels seus béns i enviat a presó era exemplar:
I ara, el poeta i el poema que hem d'estudiar:
Bernat de Ventadorn No és meravella si el meu cant:
No és meravella si el meu cant
val més que el de cap cantador,
car al meu cor el guanya amor,
i al seu poder, fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força, jo hi he mes.
Fora l’amor no m’atreu res,
cap envit no m’és escaient.
Ben mort deu ser qui amor no entén;
o al cor no n’ha cap dolç sabor.
Car, què val viure sens valor
sinó per entristar la gent?
Que Déu no em deixi viure, quan
del desamor sentís el pes,
o a midons no fos ben sotmès
el meu amor sempre anhelant.
De la més bella, sedejant
i amb fe lleial, cerco el favor.
Ploro i sospiro. Quin temor
m’esquinça d’estimar-la tant!
Què més puc fer si amor m’encén,
i d’aquest càrcer on sóc pres,
no en puc eixir, si no mercès
a pietat que ella no sent?
D’aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops moro de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
i val talment un bé palès,
car si em fereix, em deixa il·lès
per a saber-lo anar servant.
Ah, si pogués tot ver amant
ser discernit del falsador,
el llausanger i el traïdor
portessin banyes al davant!
Tot l’or del món i tot l’argent,
jo els donaria, ben després,
si amb mi, que sóc d’amor corprès,
midons volgués ser benvolent.
Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color,
car així tremo de paor
com fa la fulla contra el vent.
No tinc pas més seny que un infant,
tant mon amor em té malmès.
Doncs si midons així m’ha ullprès,
per què no escolta més mon plant?
Dama gentil, sols us deman
que m’accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
Estic al vostre manament
amb cor humil, gai i cortès;
no sóc lleó ni ós muntès
perquè m’occiu com a ells, talment.
Allà on es troba el meu Cortès
aquest vers meu serà tramès.
Si en sóc tan lluny, no és mancament.
Informació sobre l'autor: Bernat de Ventadorn va néixer abans de 1147 i va morir després de 1170. Era d'origen humil, fill d'un forner que servia al castell del mateix nom. Ben aviat es va distingir com a trobador, cosa que va fer que el seu senyor el distingís amb privilegis. Quan es va assabentar que havia arribat a ser amant de la seva esposa, l'expulsà del castell i ell va marxar i va anar a servir a la duquessa de Normandia a qui també va servir com a enamorat, fins que aquesta es va casar amb el rei d'Anglaterra i va partir. Bernat serví llavors al comte de Tolosa fins que morí i acabà els seus dies sa l'Abadia de Dalon.
Tota aquesta informació la tenim gràcies que als reculls de les poesies trobadoresques hi havia narrades, també, les vides dels trobadors que les havien composades.
Aquí teniu una de les cançons de Bernat de Ventadorm:
No és meravella si el meu cant
val més que el de cap cantador,
car al meu cor el guanya amor,
i al seu poder, fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força, jo hi he mes.
Fora l’amor no m’atreu res,
cap envit no m’és escaient.
Ben mort deu ser qui amor no entén;
o al cor no n’ha cap dolç sabor.
Car, què val viure sens valor
sinó per entristar la gent?
Que Déu no em deixi viure, quan
del desamor sentís el pes,
o a midons no fos ben sotmès
el meu amor sempre anhelant.
De la més bella, sedejant
i amb fe lleial, cerco el favor.
Ploro i sospiro. Quin temor
m’esquinça d’estimar-la tant!
Què més puc fer si amor m’encén,
i d’aquest càrcer on sóc pres,
no en puc eixir, si no mercès
a pietat que ella no sent?
D’aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops moro de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
i val talment un bé palès,
car si em fereix, em deixa il·lès
per a saber-lo anar servant.
Ah, si pogués tot ver amant
ser discernit del falsador,
el llausanger i el traïdor
portessin banyes al davant!
Tot l’or del món i tot l’argent,
jo els donaria, ben després,
si amb mi, que sóc d’amor corprès,
midons volgués ser benvolent.
Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color,
car així tremo de paor
com fa la fulla contra el vent.
No tinc pas més seny que un infant,
tant mon amor em té malmès.
Doncs si midons així m’ha ullprès,
per què no escolta més mon plant?
Dama gentil, sols us deman
que m’accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
Estic al vostre manament
amb cor humil, gai i cortès;
no sóc lleó ni ós muntès
perquè m’occiu com a ells, talment.
Allà on es troba el meu Cortès
aquest vers meu serà tramès.
Si en sóc tan lluny, no és mancament.
Informació sobre l'autor: Bernat de Ventadorn va néixer abans de 1147 i va morir després de 1170. Era d'origen humil, fill d'un forner que servia al castell del mateix nom. Ben aviat es va distingir com a trobador, cosa que va fer que el seu senyor el distingís amb privilegis. Quan es va assabentar que havia arribat a ser amant de la seva esposa, l'expulsà del castell i ell va marxar i va anar a servir a la duquessa de Normandia a qui també va servir com a enamorat, fins que aquesta es va casar amb el rei d'Anglaterra i va partir. Bernat serví llavors al comte de Tolosa fins que morí i acabà els seus dies sa l'Abadia de Dalon.
Tota aquesta informació la tenim gràcies que als reculls de les poesies trobadoresques hi havia narrades, també, les vides dels trobadors que les havien composades.
Aquí teniu una de les cançons de Bernat de Ventadorm:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada