Literatura Universal 1r de Batxillerat Icària: La poesia a l'època romana (2)

Sembla que de tota l'època romana només hem de llegir el segon dels Èpòdes, que us donaré fotocopiat i que fa així:

Paraules d'Alfi
Benaurat el que, lluny dels tràfecs (1),
com l'home d'antigues generacions,
llaura els camps paterns amb els seus bous,
sense els lligams de cap préstec,
i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident
ni esgarrifa la mar enfurida,
i evita el fòrum (2) i les llindes (3) superbioses (4)
dels ciutadans poderosos.
Per això, marida (5) els pollancres (6) que es drecen alts
amb els sarments (7) ja crescuts dels ceps (8),
o contempla errants (9) en una vall reclosa (10)
els seus ramats de bous i vaques
i amb el falçó (11) esporga (12) les branques inútils
i els fa empelts (13) més fruitosos,
o guarda en àmfores (14) netes la mel premuda (15)
o ton (16) les fràgils ovelles;
o quan Tardor, per sobre els camps, treu
el seu cap ornat (17) de fruits en saó (18)
¡ quin gaudi collir les peres empeltades (19)
i el raïm que malda (20) per ser com la porpra (21),
per fer-vos-en ofrena a tu, Priap (22),
i a tu, pare Silvà (23), tutor dels termes (24)!
Ara li abelleix (25) de jeure (26) sota una vella alzina (27),
ara sobre una tofa (28) d'herba;
corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall,
en els boscos gemeguen (29) els ocells
i en les deus murmureja l'aigua de les fonts:
tot convida a fer una becaina (30).

En canvi quan el temps hivernal de Júpiter (31) tornant
aplega pluja i neu,
ell amb una nodrida (32) canilla (33) encalça (34) pertot
el ferotge senglar fins a les trampes que li ha parat
o bé estén xarxes de malla (35) ampla en un bastidor (36) ben lleuger
i amb llaç caça les llebres espantadisses i les grues (37) de pas,
trofeus ben agradosos.
Qui amb això no s’oblida de les penes,
de les cuites (38) que l'amor comporta?
I si, a més, una dona honorable, per la seva part,
tira endavant la casa i els dolços fills,
i com una sabina (39) o com l’esposa d'un àpul (40) resolut,
cremada pel sol,
basteix (41) amb llenya seca el foc sagrat
quan l'espós és a punt d'arribar cansat,
i, cloent (42) el ramat satisfet en el reixat de la cleda (43),
li muny les mamelles tibants,
i alhora que aboca el vi novell de la dolça tina (44)
li prepara menges de l'hort.
No em deliré per les ostres del Lucrí (45),
ni pel turbot (46) o la grívia (47),
si un temporal de trons en desvia alguns
de llurs aigües de llevant fins al nostre mar;
tampoc una gallina d'Àfrica (48) o un francolí de Jònia (49)
no faran via (50) al meu ventre més joiosos
que les olives batudes de les branques més atapeïdes (51)
de les meves oliveres
o la vinagrella (52) que tria els prats per néixer
o la malva (53), profitosa quan el cos et pesa,
o l’anyellada (54) immolada (55) per les Terminals (56)
o el cabridet (57) deslliurat del llop.
Enmig d’un àpat com aquest, quin goig
veure les ovelles ben peixades (58) tornant rabents (59) a casa,
veure cansats els bous arrossegant amb llur coll decandit (60)
la rella (61) capgirada,
i un eixam (62) d'esclaus - dels nascuts a casa, senyal de riquesa—
col·locats al voltant dels Lars (63) llampants!”
En haver dit això, Alfi l'usurer (64)
(a punt d'esdevenir un camperol!)
va recuperar tots els préstecs per les idus (65)
i per les calendes (66) ja cerca on col·locar-los.
Traducció de Joan Carbonell

Les dues paraules inicials, una en la versió catalana ("Benaurat" / "Beatus ille") s'utilitzen encara ara per expressar el tòpic literari de la bondat de la vida campestre en oposició a la vida urbana.

Abans, però, de començar amb l'anàlisi del poema, mirarem què volen dir tots els termes que no s'entenen. Jo he assenyalat els que m'ha semblat que podrien ser complicats, això no vol dir ni que els hàgim de buscar tots, ni que no en puguem afegir cap més.

(27)

(48)

De tots, aquells que són noms d'arbres o d'animals els trobareu aquí amb la imatge corresponent perquè trobo que així ens en fem una idea més precisa: