La poesia a l'època grega. Dos poemes a analitzar. (2)

Abans de prosificar un poema, potser hauríem de saber què vol dir exactament aquesta acció.

Segons el diccionari, "prosificar" vol dir passar una obra escrita en vers a prosa. 

Però com ho podem fer?

Hem de seguir dos procediments bàsics: 

a) Primer eliminarem la versificació i la mètrica, cosa que aconseguirem traient la rima (si n'hi ha) i ordenant de manera lògica les frases, o, el que és el mateix, desfent els hipèrbatons que trobem. 

b) Després hem d'interpretar el text i eliminar, tant com ens sigui possible, les figures poètiques (metàfores, comparacions...) d'una banda, i de l'altra les repeticions innecessàries (tipus anàfores, paral·lelismes, al·literacions...) 

Per poder fer això amb correcció és necessari entendre perfectament què es diu al poema o al text en vers, per tant, s'ha d'haver llegit amb força atenció i solucionant tots els dubtes que la lectura ens ha pogut ocasionar. 

Aquí trobareu la meva proposta de prosificació del cant XXIII de L'Odissea:

- Ulisses, tu que ets un home raonable, no t'has d'enfadar amb mi. Els déus ens han volgut fer desgraciats i per això ens han separat mentre érem joves i ara, que ja som grans, ens han tornat a unir. Has de perdonar que no t'hagi volgut acaronar fins ara, perquè durant aquest temps he hagut de viure amb la por constant que un altre home m'enganyés i n'hi ha molts que són molt astuts i molt dolents. Segurament, si Helena, que era filla de Zeus (1), hagués sabut que acabaria tornant a la seva terra , no s'hauria enamorat d'un estranger i no hauria ocasionat tantes desgràcies (2). Però tampoc la podem culpar a ella, perquè va ser un déu qui la va obligar a actuar així. (3).

Quan m'has descrit la nostra habitació, he sabut que eres tu, ja que ningú, a part d'Àctoris, la serventa que em va regalar el pare i que feia de portera quan nosaltres érem dins, tu i jo, l'havia vista abans.

Mentre Penèlope parlava, Ulisses no podia deixar d'abraçar-la plorant, perquè veia que era una dona confiada i fidel.

I ella es sentia tan feliç, que no podia deixar d'agafar el seu cap entre els seus braços. Segurament sentia el mateix que els nàufrags que ja han perdut l'esperança de tornar a terra la veuen a prop i poden arribar-hi.

Però el temps avançava, i ja era a punt d'arribar l'aurora (4), que Atenea va aturar, perquè poguessin tenir una nit més llarga.

Llavors Ulisses va parlar i va dir:

- Tot i que encara he d'acabar una tasca que em va ser comunicada per Tirèsies (5) quan vaig baixar a l'Hades (6) per demanar que els meus companys i jo poguéssim tornar a ser vius, podríem anar al llit i dormir agradablement que fa molt temps que no ho podem fer.

Però Penèlope li va respondre, discretament:

- No cal que et preocupis ara del llit, que el tindràs així que vulguis, no tenim ara tanta pressa i m'acabes de dir que has de tornar a marxar. Podries dir-me quan i com per poder estar preparada?

I Ulisses li va respondre:

- Mira que n'ets d'estranya i insistent, però t'explicaré què he de fer. He d'anar carregat amb un rem per pobles i pobles, fins que estigui tan allunyat del mar que em trobi amb gent que no l'hagi vist mai. Quan em creui amb un vianant que confongui el rem amb una ventadora, llavors el plantaré a terra i he de fer un primer sacrifici: matar un marrà, un brau i un verrot adult. Només així podré tornar cap a casa i allà hauré d'oferir hecatombes (7) als déus i hi podré viure fins arribar a la vellesa i morir sense dolor.

(1) Hi ha dues versions de la concepció d'Helena, en una s'explica que Zeus es va enamorar de Leda, es va convertir en cigne i, com a tal, la va seduir. Arran d'aquest fet ella pongué dos ous, d'un van néixer Castor i Clitmenestra (fills de Tídar, espòs de Leda) i de l'altre Pòl·lux i Helena (fills de Zeus. L'altra ens diu que Zeus va seduir Nèmesi (deessa de l'enveja) que va pondre un ou que va abandonar. Aquest ou el va recollir Leda i en va tenir cura

fins que en va néixer Helena. Zeus es va alegrar tant d'aquest naixement que va crear la constel·lació del cigne.

(2) Durant la guerra de Troia, Paris mor als braços d'Helena i Príam la fa casar amb Deífob, el seu cunyat, a qui ella no estima. Quan Menelau ja ha entrat a la ciutat i Deífob és a punt de matar-lo, ella mata el seu nou marit per l'esquena i, d'aquesta manera, Menelau la perdona. Per tornar a Esparta es passen divuit anys al vaixell, fins que els déus els deixen desembarcar. Ja a la ciutat, Helena té Hermione a qui abandona quan la nena té nou anys. Segons Pausianes, un historiador, quan Menelau mor, el seu fill il·legítim, Megapentes, puja al tron i deporta Helena a Rodes on la reina Polixo, que li té gelos, la fa penjar.

(3) Es veu que Afrodita havia promès a Paris que obtindria l'amor d'Helena.

(4) Aurora era el nom romà de la deessa Eos, que era l'encarregada de donar pas al dia cada matí. Suposem que Carles Riba va utilitzar el nom romà i no el grec perquè la paraula encara té el significat que s'hi relaciona.

On es troba aquesta representació?

(5) Tirèsies era un endeví cec que, quan Ulisses se'l troba a l'Hades, li explica quines coses ha de fer per sortir-ne, per què Posidó l'odia (va deixar cec el seu fill, Polifem) i què ha de fer si vol tornar sa i estalvi a Ítaca.

(6) Hades és alhora el déu de la mort i el món on els morts habiten.

(7) A l'antiga Grècia era el sacrifici de cent bous en honor als déus. Actualment vol dir "gran matança".