Dublinesos, el llibre (5)

Després de la galeria de retrats intimistes i dramàtics que Joyce ens ha ofert a Dublinesos, els tres darrers contes abans d'arribar a "Els Morts" estan dedicats a la vida social, concretament a tres temes en els quals Joyce centra la seva crítica a la societat irlandesa: la política, la cultura i la religió.

El to d'aquests relats difereix una mica dels immediatament anteriors perquè aporta una visió més general de la societat. Joyce rebaixa el dramatisme dels contes de l'etapa de la maduresa i carrega més les tintes pel cantó de la ironia i fins i tot del sarcasme. Sembla que deixi una mica de banda el camí de la suggestió i s'inclini per un cert didactisme. Tant les situacions com els personatges resulten molt més esquemàtics en la seva presentació i caracterització, però no per això menys eficaços ni interessants a l'hora de completar el fresc de la vida de la ciutat. No cal dir que la intenció de l'autor en tractar tots tres temes és posar de manifest la paràlisi que immobilitza la societat irlandesa.

política

També s'ha de fer notar que, com en altres ocasions, sempre hi ha un enllaç entre les diverses etapes de Dublinesos, en aquest sentit les iròniques i desencisades opinions del personatge de James Duffy sobre la política, la cultura i la moral a "Un cas dolorós", en són un bon exemple.

És oportú aprofitar la temàtica d'aquest conte per parlar de la relació de James Joyce amb la música. Per una banda, cal destacar que tenia una bona veu de tenor i sòlids coneixements musicals, que havia actuat en concerts i que va intentar de fer carrera artística a Dublín.

D'altra banda, la música té un paper molt important a Dublinesos: pràcticament en tots els contes es canten cançons, s'escolten o s'evoquen fragments musicals

i se senten les notes de les melodies populars que interpreten músics ambulants, de tal manera que al llarg de tota l'obra hi apareix un registre musical de fons, algun crític ho ha comparat al baix continu de la música barroca, que es constitueix en un autèntic leitmotiv que els dota de coherència i d'unitat estructural, i passa a ser un element cohesionador importantíssim perquè sintetitza el significat del text i condensa el clímax narratiu en el que Joyce n'anomena epifania. Podríem dir que existeix tota una banda sonora de Dublinesos.

religió

Quant als temes que tracta en aquests contes, la seva posició al respecte queda clarament reflectida en el fragment d'aquesta carta d'agost del 1904, a Nora Barnacle:

Mi entendimiento rechaza todo el orden social actual y el cristianismo: el hogar, las virtudes reconocidas, las clases en la vida y las doctrinas religiosas. [...] Hace seis años dejé la iglesia católica, con el odio más ferviente. Me resultaba imposible permanecer en ella a causa de los impulsos de mi naturaleza. Hice la guerra en secreto contra ella, cuando era estudiante, y me negué a aceptar las posiciones que me ofrecía. Al hacerlo, me convertí en un mendigo pero conservé el orgullo. Ahora le hago la guerra a las claras con lo que escribo, digo y hago.

El seu germà Stanislaus escriví en el seu llibre de memòries El guardián de mi hermano, el següent:

La ruptura de mi hermano con el catolicismo se debía a otros motivos. Para él era imperativo salvaguardar su auténtica vida espiritual de la devastación de la existencia falsa que se le había impuesto. Pensaba que los poetas, de acuerdo con sus dones y personalidad, eran los verdaderos depositarios de la vida espiritual de su raza, y los sacerdotes no eran más que usurpadores. Detestaba la falsedad y creía en la libertad individual con una intensidad que no he conocido en ningún otro hombre.

Una intensitat que, sens dubte, guià la seva ploma i va saber transmetre als lectors.

Quan tracta l'aspecte laboral, per exemple. No diu que no hi ha feina, sinó que fa llargues enumeracions d'oficis i feines mal pagades amb les quals subsisteixen els personatges. No explica que la classe mitjana s'empobreix, sinó que ho veus en els detalls de les cases, les robes gastades i aprofitades. Els objectes polsosos, com la famosa cortina d'"Eveline" t'indiquen la paràlisi amb la imatge de la pols que es diposita sobre els objectes que ningú no té esma de moure.

I hem de pensar que aquests contes són obra d'un escriptor ben jove, que a tenia una maduresa de visió i d'estil realment extraordinàries.

En aquests darrers relats hi ha molts canvis: 

• D’entrada, el ritme quasi frenètic de l’acció i l’aparició de mols més personatges accessoris, que evoca una mica el gènere de la comèdia costumista.

  

  societat

• Els personatges són un pel caricaturescos i exagerats com a les comèdies de Goldoni o Molière. 
• Vistos en conjunt semblen una crítica a tres dels pilars fonamentals a qualsevol societat, però sobretot a la victoriana, la política, amb la peculiaritat del fet nacional irlandès, la cultura com a element de distinció social però que pateix la gasiveria de la pròpia societat i també la religió – en diàleg permanent entre catòlics i protestants - com a norma de conducta, sovint tenyida d’una certa hipocresia.

DIADA DE L'HEURA AL LOCAL DEL COMITÈ

La Diada de l'Heura (Ivy Day) commemora, el 6 d'octubre, la mort de Charles Stewart Parnell, destacat polític del segle XIX, president de la Lliga Irlandesa de la Terra, partidari de l'autogovern i líder dels nacionalistes irlandesos. La diada rep el nom en honor als dublinesos lleials que en el funeral de Parnell lluïren fulles d'heura a la solapa.

En un dia plujós i rúfol, n'Old Jack i Mr. O'Connor, un personatge vell i un altre de més jove amb la cara desfigurada de tants grans i erupcions, però ja amb els cabells grisos com un vell, es mouen com dues ombres al redós del caliu que escampen unes minses brases. Joyce ens serveix ja en les primeres línies tota una metàfora esplèndida de les actituds polítiques dels seus compatriotes, paralitzats en un cercle viciós d'inactivitat que perpetua errors del passat. La cosa té més gràcia encara si pensem que n'O'Connor ha estat contractat pel Sr. Richard J. Tierney per captar vots de cara a les eleccions. El moment en què estripa la targeta del Sr. Tierney per encendre la cigarreta i en la foscor la petita flama il·lumina la fulla d'heura que duu a la solapa, és d'una ironia!

Tota l'activitat “política” que despleguen en el local del comitè els dos personatges, més d'altres que s'hi afegiran, ja siguin nacionalistes o conservadors unionistes, consisteix a fer el dropo, garlar, fumar, beure cervesa i, això sí,  lamentar-se de la situació i de la manca d'ideals.

Enmig d'aquest retaule, el Sr. Hynes es treu el barret, s'escura la gola i recita el poema LA MORT DE PARNELL. El grup esclata en aplaudiments emocionats, contrapuntats pel ¡Poc! del tap d'una altra ampolla que salta.

Quant a la seva posició personal, Joyce s'havia interessat per les reivindicacions nacionalistes de líders com Parnell però se sentí profundament decebut pel tomb més radical que anaren adoptant els nacionalistes irlandesos, per altra banda l'ofegava la manca de perspectives de futur i el que ell considerava el provincianisme irlandès. Malgrat tot, va dedicar la seva obra a obrir culturalment Irlanda al món. Com defensava un altre il·lustre irlandès, Seamus Heaney: “en el particular hi ha l'universal”. És innegable que Dublinesos és el microcosmos joycià que reflecteix el macrocosmos de la humanitat.

UNA MARE

Aquest és un conte basat en una experiència personal de Joyce en què deixà constància de la migradesa de la vida cultural a Dublín.

Com en el cas anterior, la ironia és present en les primeres línies del conte i ens dóna la pauta de com aniran les coses. Els fulls brutosos que el senyor Holohan, secretari adjunt de la Societat Eire Abu, tragina a les mans i a les butxaques per tot Dublín intentant organitzar una sèrie de concerts amb cantants locals, resulten còmics i no pronostiquen res de bo. La impressió es confirma quan va presentant els personatges, tots cantants de segona o tercera fila, decrèpits. Els concerts no poden resultar més lamentables, doncs.

Quant a la protagonista, la Sra. Kearney, té com a aspiració guiar la carrera musical de la seva filla a l'escalf de la naixent Renaixença irlandesa, i hi posa força interès, com evidencia el fet que li compri un bon vestuari a la noia, però la vessa i fa que tot acabi malament per la insistència a cobrar les vuit maleïdes guinees. Tota una metàfora de la pobresa material i el provincianisme de la vida artística i cultural que Joyce denuncia.

Joyce ens mostra una idea arrelada a la societat. El menyspreu pel treball de l'artista: músic, actor ...en considerar que no s'ha de remunerar, ja prou que fan divertint-se amb la seva feina. 

Això ho podem observar encara a la nstra societat: la gent que demana als actors, pel fet que són coneguts o amics, entrades per anar al teatre quan no se'ls acudiria mai demanar un vestit, un moble, un dinar a un restaurant, una operació de franc per raó de coneixença del barri o per amistat. També podríem anar més lluny i parlar de les còpies il·legals de música , de cine etc. 

En el cas del conte això s'agreuja perquè qui reclama els seus drets és una dona. Tot i que, possiblement, si hagués estat un home, les coses haurien anat de manera semblant.

Si ens hi fixem, segur que l'agent, el que organitza els concerts, el periodista ... cobren i els semblaria un insult que no els paguessin, però en canvi es posen tots d'acord a criticar la digna actitud de reivindicació laboral de negar-se a continuar cantant si no reben els diners acordats. 

Per altra banda Joyce ens mostra un matriarcat on l'home no pinta res i una mare controladora que organitza i decideix sense consultar res a la filla que és l'autèntica perjudicada.

LA GRÀCIA

Joyce reprèn aquí tot un seguit de temes que ja havia tractat en contes anteriors: la figura del perdedor, la vida i la feina rutinària i grisa, el matrimoni infeliç, l'alcoholisme, els estralls que causa en la vida familiar... tot plegat constitueix un cercle viciós sense sortida. Precisament la ironia del conte resideix en el fet de pensar que aquest cercle viciós es pot trencar i que el protagonista superarà l'addicció i els mals hàbits gràcies a la “neteja espiritual” que planegen organitzar-li els seus amics. Tots ells, dit sigui de passada, són un altre gran compendi de tipus dublinesos. Resulta molt interessant l'enumeració de diversos oficis i feinetes miserables amb què la majoria subsisteixen.

L'inici del conte és espectacular, l'autor no podia haver triat un espai més sòrdid per al “accident” del desgraciat senyor Kernan. En aquest, com en tots els relats, l'aspecte lingüístic és remarcable, així com la ironia simbòlica dels noms dels personatges, per exemple el policia es diu Mr. Power.

Fa la impressió que Joyce, per reblar el clau de la seva crítica social, incideix de nou en el tema de l'alcoholisme, i de les seves causes i efectes, com a pretext per carregar contra la religió. La qual cosa ens fa tornar als contes de l'inici de Dublinesos. Joyce va preparant ja el terreny per cloure el cicle amb la recopilació de tots i els temes i la cloenda magistral d'Els morts.

Podem suposar que el títol fa referència a la Gràcia divina que perdona i redimeix els pecats a la Religió catòlica, però la veritat és que el conte recupera l'humor de l'autor i pot arribar a fer gràcia, o no.

La confrontació protestant versus catòlica, l'amistat i els estrall de l'alcohol en són els temes centrals.

La idea d'uns amics que es conxorxen perquè un protestant de cor però convertit al catolicisme per conveniències, el senyor Kernan, deixi la beguda per mitjà d'una mena d'exercicis espirituals ja és ben entretinguda. I encara més quan els amics al voltant del llit on jeu i reposa aquest senyor, després de la trompada que va patir en caure per les escales producte de les copes de més que duia entre cap i coll, i es dediquen a beure entre ells fent mirotes al pobre home a qui volen desalcoholitzar.

Tom transigeix amb tot el que li demanen excepte a haver de portar un ciri:

“-Què, digué el senyor Kernan – .Haig de comprar un ciri?

-Oh, sí -digué el sr Cunningham.

-No, mecago'n tot -digué el senyor Kernan terminanntment-. Per aquí no hi passo. Faré la meva feina tal com calgui. Però...res de ciris ! No, me cago'n tot, m'oposo als ciris!

(...)

M'oposo als ciris -digué el senyor Kernan, conscient d'haver creat un efecte en el públic i sense deixar de brandar el cap d'un cantó al altre - M'oposo al joc de la llanterna màgica.

Tothom va riure de valent” 

Riuen els espectadors de dins del conte com podem riure els lectors en llegir-ho. A més, la idea de comparar un ciri amb una llanterna màgica és, com a mínim, original.

Aquest conte és molt més amable i més divertit que molts dels anteriors com la mateixa visió de la religió catòlica, del sacerdot, el Pare Purdon i de Jesucrist, allunyat de la idea repressora del pecat.

llanterna màgica

“Jesucrist no era un capatàs despòtic. Entenia la feblesa de les nostres petites faltes, entenia la feblesa de la nostra naturalesa caiguda, entenia les temptacions d'aquesta vida”

Sembla com si l'autor ens preparés per el conte final. Amb una visió trista, però més comprensiva de la vida i dels personatges d'aquest Dublín.