Sòfocles.

Començarem parlant de l'autor i després passarem a l'obra que llegirem:

Segons el que sabem, Sòfocles (497-406 aC) va néixer en una família distingida a Colono, molt a prop d’Atenes, on va viure molt integrat en la vida de la polis. 

Va ser atleta en la seva joventut i va conservar sempre una agradable presència física.

Va ocupar durant tota la seva vida llocs importants en la política atenesa, va ser membre de la comissió de finances i de l’assemblea. 
Va viure les guerres Mèdiques, la consolidació i l'esplendor de l'imperi àtic amb Pericles i la guerra del Peloponès.

Va començar la seva carrera literària als vint-i-set anys, derrotant Èsquil en un certamen públic, quan aquest estava al cim de la seva glòria i popularitat.

Des de llavors va obtenir de manera constant el favor del públic, que, quan va morit, va venerar-lo amb ofrenes i sacrificis. 

Sabem que va escriure al voltant de 120 obres, de les quals només es conserven un drama satíric incomplet i set tragèdies completes. 

Antígona, representació.

• Aiax o Àjax que està ambientada a la guerra de Troia i que relata els fets que condueixen a la mort del cap dels Salaminis (originaris de Salamina, ciutat de l'actual Xipre), Aiax el Gran.

  

  Suïcidi d'Aiax

• Antígona, que explica la decisió d'Antígona, filla d'Èdip, d'enterrar el seu germà Polinices amb honor, tot desobeint Creont, el successor del seu pare.
• Les dones de Traquis, on Deianira, la dona d'Heracles (o Hèrcules), com que té por de perdre el seu amor, li regala una túnica amarada de sang del centaure Nesos que resulta ser una trampa.

  

  Heracles i la túnica

• Èdip rei, que ja llegirem.
• Electra, que explica la venjança d'aquesta i Orestes contra la seva mare.
• Filoctetes, on Neòptolem i Odisseus (Ulisses) han d'anar a buscar aquest personatge perquè té les armes invencibles d'Heracles que necessiten per lluitar contra els troians.
• Èdip a Colonos que seria una continuació del llibre que llegirem i que acaba amb la desaparició al bosc del pobre rei. I
• Els rastrejadors en el qual uns sàtirs, guiats per Silè (sàtir fill d'Hermes i una nimfa) intenten localitzar els bous que algú havia robat al déu Apol·lo.

Sabem que aquestes obres pertanyen a l’època de la maduresa i vellesa de l'autor (entre la cinquantena i la vuitantena), cosa que ens permet saber com era quan ja havia adquirit força experiència i ens fa desconèixer com deurien ser els seus inicis.

Les tragèdies de Sòfocles tenen una eficàcia escènica més gran que les d'Èsquil i una elaboració més profunda i rodona de trames i caràcters. 

Continua obtenint els seus temes dels fons mitològics, però afegeix més variació i densitat a la trama, la successió d’escenes de les seves obres retraten, des de diferents punts de vista els seus protagonistes amb la finalitat que coneguem el més íntim de la seva psicologia. 

S’endinsa en la psicologia d’uns herois que més aviat descriuen com un ésser humà amb una forta individualitat pot tenir un punt de debilitat. 
Al teatre d'Èsquil, els personatges són déus, semidéus, o herois invencibles; els de Sòfocles, més humans, pateixen, lluiten contra el que ja no té remei i s’expressen d'una manera semblant a nosaltres si ens trobéssim en la seva situació.

La presència del destí, característica del gènere, es manté, però ara ja no és el nucli de la tragèdia, la gran força clau del drama; els personatges es troben lligats al seu destí, però, com que són més humans, perden rigidesa i la seva psicologia canvia, perquè està sotmesa a crisis i incerteses, que els poden fer reaccionar de forma diversa. 

Com que el problema se centra sempre en un sol personatge, no en un llinatge, ja no és necessària la trilogia. El seu interés se centra en una zona més reduïda i responen al tipus humà ideal que va crear l’Atenes de Pèricles. 

Aquesta humanitat dels personatges abasta també les figures femenines, que en el seu teatre s’equiparen a les masculines. 

Antígona o Deianira (esposa d’Heracles, en la tragèdia Les dones de Traquis) són personatges tan ben resolts com Èdip, per exemple.

Des del punt de vista tècnic, Sòfocles dóna a la tragèdia la seva forma clàssica, introdueix a l’escena un tercer actor i disminueix la importància del cor, amb la qual cosa aconsegueix una acció més animada i natural. 

També podem parlar d’una certa evolució en el llenguatge. Sòfocles va optar per un estil menys poètic que el d’Èsquil, eliminant elements sumptuosos o solemnes i restringint la utilització de metàfores a fi d'aconseguir més senzillesa i claredat. Això no vol dir que no trobem un llenguatge expressio i ple d'imatges, on la frase permet múltiples interrupcions o s’embelleix amb l’ús de l’antítesi. Els grecs van veure en aquesta elegància d’estil el seu ideal literari i les seves tragèdies es van convertir en el model a seguir.