Cims borrascosos (3)

Capítols 6 i 7:

La senyora Dean continua narrant la seva història. Resulta inversemblant fins a quin punt en recorda tots els detalls, però hem de disculpar aquesta llicència que s'utilitza a fi que sigui creïble que nosaltres la puguem conèixer a l'hora que la coneix Lockwood.

El capítol 6 comença amb l'arribada de Hindley "acompanyat d'una esposa" que la senyora Dean qualifica de "mig beneita". 
Quan ens en fa la descripció física ja ens anuncia que morirà jove: "Era més aviat prima, però jove i d'aspecte saludable, i els seus ulls guspirejaven amb la lluentor dels diamants. (...) la respiració se li accelerava en pujar les escales (...) que de vegades tossia."

De Hindley ens en remarca els canvis: "S'havia aprimat, havia perdut el color i parlava i es vestia d'una manera molt diferent."

Com a hereu, posa normes noves a la casa, Heathcliff es veu relegat a fer de mosso i sovint és castigat físicament. Ell aguanta bé els nous inconvenients, perquè continua tenint a Catherine com a companya de jocs voltant pels erms.

Una nit que no tornen, Hindley ordena que es tanquin les portes, la senyora Dean no ho fa i rep Heathcliff que ve sol, Catherine s'ha quedat a la Granja dels Tords perquè s'ha fet mal.

Aquesta anada, que tindrà força conseqüències, serveix primer per contrastar la vida que es du a les dues cases:

• als cims els nens "passen els diumenges a la tarda drets i tremolant en un racó, mentre els adults mengen beuen i riuen davant del foc".
• a la granja tenen una "esplèndida peça encatifada de color carmesí, amb taules i cadires cobertes de carmesí i un sostre blanc (...) A nosaltres ens hauria semblat el cel (...)."
  
  

I segon, per veure com consideren Heathcliff la gent de fora dels Cims: "La senyoreta Earnshaw rondant per la regió amb un gitano!   Segur que és aquella estranya adquisició que el meu difunt veí va fer en el seu viatge a Liverpool, un petit mariner indi, o un nàufrag americà o espanyol." Fins arriben a dir: "no és més que un noiet, tot i que té una mirada tan ferotge que... no seria un favor per a la regió penjar-lo immediatment abans que mostri la seva naturalesa amb actes, a més d'aparences?"

Cosa que evidencia fins a quin punt ha canviat la nostra societat pel que fa als nens i també com es creia, almenys a la novel·la, que l'aparença d'una persona era la imatge del seu caràcter.

L'endemà, el senyor Linton puja a parlar amb Hindley per reprovar-li com educa la seva germana i Hindley prohibeix Heathcliff que parli amb ella, sota l'amenaça de l'expulsió de la casa.

El capítol 7, es divideix en tres parts:

• La tornada de Catherine als Cims, després d'haver passat cinc setmanes a la Granja, convertida en una senyoreta: "una digna persona, amb tirabuixons castanys caient-li per sota el barret de castor guarnit amb plomes i un abric llarg de roba (...)" allunyada d'aquella nena salvatge que voltava amb Heathcliff. Mentre que el seu company: si "ja anava deixat i esparracat, des d'aquell moment hi anava deu vegades més." Quan Catherine el veu li demana si s'ha oblidat d'ella i li diu que va molt brut, això a ell el disgusta i no sopen plegats aquell dia. 
  
• La vinguda dels Linton a fer visita l'endemà al matí. Heathcliff ha meditat i vol que la senyora Dean l'arregli, ell expressa el desig de tenir "els cabells rossos i la pell blanca" però Dean li aconsella que no sigui orgullós i que aprengui a no mostrar el mal geni, perquè ella pensa que "un bon cor t'ajudarà a tenir un bell rostre." Quan és a punt de sortir, Hindley el veu, ordena que vagi a les golfes i es riu dels seus rulls, cosa que fa que el jove Linton els compari amb "una crinera de poltre" i que ell li llenci la sopera amb la salsa de poma per sobre. Hindley el castigarà, Isabella, plorarà i Catherine li recriminarà a Linton les seves paraules. Quan arriba la banda de Gimmerton a tocar sabem que és Nadal i Catherine aprofita per anar a parlar amb Heathcliff. Després hi parlarà Dean, que s'adonarà del caràcter venjatiu del noi: "Estic intentant planejar com em venjaré de Hindley. No em fa res si he d'esperar molt de temps, la qüestió és que ho pugui arribar a fer.", cosa que la deixarà horroritzada.
  
• La interrupció del relat que ens fa tornar al moment present, ser conscients del temps que ha passat i remarcar fins a quin punt Lockwood n'està gaudint. Així quan la senyora Dean diu: Però, senyor Lockwood, estic oblidant que aquestes històries no el poden divertir. Lockwood demana que continuï fil per randa. I fa també una afirmació sobre la vida autèntica de clara filiació romàntica: "aquí la gent viu de manera més autèntica, són més ells mateixos, i no canvien tant per les aparences i les frivolitats exteriors." Llavors la posa d'exemple a ella, que no és com els servents als quals està acostumat, sinó que, diu que es nota que "s'ha vist obligada a cultivar les seves facultats intel·lectuals."