Dante és un dels grans escriptors de la nostra literatura i d'ell, sobretot, destaquem la Divina Comèdia que narra un curiós viatge que, suposadament, va fer el mateix escriptor per l'infern, el purgatori i el cel guiat per Virgili i per Beatriu. Ara en sabrem més, tant de l'autor com de la seva obra.
Biografia:
Biografia:
Dante neix cap a l'any 1265 (se'n desconeix la data exacta), entre el 21 de maig i el 21 de juny i se li va posar el nom de Durante, que es va sincopar en Dante.
La seva família era força important a Florència i pertanyia als güelfs, que s'oposaven als gibelins.
Ell es considerava descendent dels romans, però és força improbable que això sigui cert.
La seva mare va morir quan ell tenia cinc o sis anys i el seu pare es va tornar a casar.
Quan en tenia dotze, es va acordar el seu casament amb Gemma Donati amb qui va tenir fills, però de qui no va estar enamorat.
L'amor de Dante fou Beatriu, a qui va conèixer quan era un nen i que va retrobar de nou quan ja era adult. A Beatriu li va dedicar poemes i la fa la seva guia pel Paradís, de Gemma no en fa cap al·lusió a l'obra.
Durant la seva vida, Itàlia era un conjunt de regnes o petits estats.
Va ser un güelf compromès amb la causa, cosa que el va fer lluitar contra els gibelins d'Arezzo a la Batalla de Campaldina que van guanyar. Aleshores els güelfs es van dividir en dues faccions: blancs (als quals pertanyia) i negres. Inicialment van guanyar els blancs, però el papa va ordenar a les seves tropes d'ocupar Florència, per defensar els negres, que eren els que li retien més fidelitat i la seva victòria suposà el pagament d'una multa elevada i l'exili de Dant.
Si voleu saber més coses sobre l'enfrontament entre güelfs i gibel·lins us deixo aquest enllaç: https://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%BCelfs_i_gibel%C2%B7lins
L'exili es va convertir en perpetu, perquè com que ell es va negar a pagar la multa, si tornava a Florència podia ser condemnat a mort.
Va viure a Verona, a Sarzana, a Lucca, de nou a Verona i, finalment a Ravenna, on morí, el 1321, segurament de malària, ja que no va voler acceptar la cerimònia del perdó on els florentins, a canvi de l'humiliació pública de reconèixer-se traïdors, perdonaven els exiliats. La seva pena de mort va continuar vigent i passà als seus fills.
Va viure l'exili com una mena de mort, ja que creia que el deixava sense identitat, però no podia actuar com a culpable si no se'n sentia.
Tot i que no va ser enterrat a Florència, a la basílica de la Santa Creu de la ciutat hi ha un cenotafi (tomba buida) que l'honora.
Va ser un home interessat en les disciplines que s'ensenyaven a les universitats medievals i que sota els noms de trivium i quadrivium recollien les matèries de teologia, filosofia, física, astronomia, gramàtica i retòrica. Podem afirmar que era un gran coneixedor de la literatura clàssica llatina, concretament de Virgili i de la poesia toscana i trobadoresca. De tota manera no sabem res del cert sobre com es va formar, només sabem què sabia a partir dels seus llibres.
Obra: La Divina Comèdia
A la meitat del camí de la vida
"Ai quants pensaments dolços i quants desigs
La seva família era força important a Florència i pertanyia als güelfs, que s'oposaven als gibelins.
Ell es considerava descendent dels romans, però és força improbable que això sigui cert.
La seva mare va morir quan ell tenia cinc o sis anys i el seu pare es va tornar a casar.
Quan en tenia dotze, es va acordar el seu casament amb Gemma Donati amb qui va tenir fills, però de qui no va estar enamorat.
L'amor de Dante fou Beatriu, a qui va conèixer quan era un nen i que va retrobar de nou quan ja era adult. A Beatriu li va dedicar poemes i la fa la seva guia pel Paradís, de Gemma no en fa cap al·lusió a l'obra.
Durant la seva vida, Itàlia era un conjunt de regnes o petits estats.
Va ser un güelf compromès amb la causa, cosa que el va fer lluitar contra els gibelins d'Arezzo a la Batalla de Campaldina que van guanyar. Aleshores els güelfs es van dividir en dues faccions: blancs (als quals pertanyia) i negres. Inicialment van guanyar els blancs, però el papa va ordenar a les seves tropes d'ocupar Florència, per defensar els negres, que eren els que li retien més fidelitat i la seva victòria suposà el pagament d'una multa elevada i l'exili de Dant.
Si voleu saber més coses sobre l'enfrontament entre güelfs i gibel·lins us deixo aquest enllaç: https://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%BCelfs_i_gibel%C2%B7lins
L'exili es va convertir en perpetu, perquè com que ell es va negar a pagar la multa, si tornava a Florència podia ser condemnat a mort.
Va viure a Verona, a Sarzana, a Lucca, de nou a Verona i, finalment a Ravenna, on morí, el 1321, segurament de malària, ja que no va voler acceptar la cerimònia del perdó on els florentins, a canvi de l'humiliació pública de reconèixer-se traïdors, perdonaven els exiliats. La seva pena de mort va continuar vigent i passà als seus fills.
Va viure l'exili com una mena de mort, ja que creia que el deixava sense identitat, però no podia actuar com a culpable si no se'n sentia.
Tot i que no va ser enterrat a Florència, a la basílica de la Santa Creu de la ciutat hi ha un cenotafi (tomba buida) que l'honora.
Va ser un home interessat en les disciplines que s'ensenyaven a les universitats medievals i que sota els noms de trivium i quadrivium recollien les matèries de teologia, filosofia, física, astronomia, gramàtica i retòrica. Podem afirmar que era un gran coneixedor de la literatura clàssica llatina, concretament de Virgili i de la poesia toscana i trobadoresca. De tota manera no sabem res del cert sobre com es va formar, només sabem què sabia a partir dels seus llibres.
Obra: La Divina Comèdia
Sembla que Dante va començar a escriure aquesta obra a partir del 1307, ell, però, es situa en ella quan ha arribat a la meitat de la seva vida (que a l'època situaven als 35 anys) entre finals de març i inicis d'abril.
com ja sabem el llibre explica la visita que l'escriptor fa a l'Infern, al Purgatori i al Paradís guiat primer per Virgili i després per Beatriu.
Però el llibre no és només la història d'un viatge, sinó que llegint-lo podem conèixer tota l'experiència que la humanitat occidental havia acumulat fins als seus temps: el món clàssic grecollatí, la mitologia, la Bíblia, l'esperit medieval encara vigent, la nova societat urbana que va sorgint, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer Humanisme, la filosofia i la teologia. Hi és tot. Podem qualificar-lo d'enciclopèdia del saber medieval.
Per tant, no podem dir només que és un gran poema "sacre" com l'autor volia, que l'és, sinó que hem d'afegir que és una narració, un viatge que ens ajuda a descobrir i ordenar un món que ja ha desaparegut, gràcies a la nova visió del món que ens va donar la ciència, però que va existir.
És una de les grans obres doncs, comparable a la Ilíada i a l'Odissea, al Quixot o a l'Ulisses.
Originalment la Divina Comèdia és escrita en vers: tercines hendecasíl·labes rimades, la forma que havia de tenir per als lectors cultes a qui s'adreçava; i amb una llengua literària relativament nova (penseu que encara hi ha molta literatura culta escrita en llatí a l'època) expressiva i hàbil.
Nosaltres en llegirem tres fragments en la traducció de Joan F. Mira.
Aquí els teniu:
INFERN (Cant I, v. 1-9)
A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d'una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
INFERN (Cant I, v. 61-84)
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
INFERN (Cant V, v. 100-141)
"L'amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L'amor, que obliga a més amor l'amat,
m'atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m'ha abandonat, com veus.
L'amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l'espera la Caïna."
Aquestes van ser les seves paraules.
Sentint aquelles ànimes ferides,
vai abaixar els ulls, mirant a terra,
fins que el poeta preguntà: "què penses?
Quan per fi vaig respondre, vaig dir:
"Ai quants pensaments dolços i quants desigs
els van dur a un final tan dolorós!"
Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
uns mots per dir: "Francesca, el teu turment,
em fa plorar de tristesa i pietat.
Però en temps d'aquells dolços sospirs,
amb quins senyals, i co, va fer l'amor
que coneguéreu els incerts desigs?
I ella a mi: "no hi ha dolor més gran
que recordar un altre temps feliç
en la misèria i el teu mestre ho sap.
Però si tens tan afany de saber
l'origen i l'arrel del nostre amor,
t'ho diré com qui alhora parla i plora.
Un dia estàvem per plaer, llegint,
com s'encengué l'amor en Lancelot;
estàvem sols, sense recel de res.
Moltes vegades, aquella lectura
ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
i arribàrem al punt que ens va fer caure:
quan vam llegir que els llavis desitjats
eren besats per un amant tan alt,
aquest, que no s'allunya mai de mi!,
em va besar la boca tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure.
I aquell dia ja no vam llegir més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada