Si Dante, o el Dant, com preferiu, encara podia ser considerat com un escriptor amb força elements medievals, Petrarca, home de profundes conviccions cristianes, ens apareix com un renaixentista humanista complet. D'ell hem de llegir dos sonets.
Vida:
(Arezzo, actual Itàlia, 1304 - Arqua, actual Itàlia, 1374).
Sabem que durant la seva infantesa va haver de traslladar-se sovint de ciutat a causa que el seu pare era perseguit perquè pertanyia a la facció negra dels güelfs.
Va estudiar lleis a Carpentras, Montpeller, Bolonya i Avinyó, però mai es va arribar a graduar ni va exercir.
Al seu Cançoner hi tenim una autobiografia on diu que el 6 d'abril de 1327 va veure Laura a l'església de Santa Clara d'Avinyó i se'n va enamorar profundament. Sembla que va morir durant la pesta negra de 1348.
Tot i que Petrarca sempre va defensar aquest fet, ja els seus soetanis van arribar a posar en dubte l'existència de la dama, perquè no van aconseguir identificar-la. Hi ha qui creu, també per aquesta raó, que segurament era una dama casada.
Tenim constància que Francesco va tenir relacions amb altres dones, dues de les quals van tenir dos fills seus: Giovanni i Francesca.
Sembla que després de llegir les Confessions de Sant Agusstí, va tenir la primera de les seves crisis religioses, sempre basades en el contrast entre el seu ideal de fe (poder dur una vida mística) i ell seu gust per allò més mundà i terrenal.
Mentre vivia a Avinyó, va conèixer Giacomo Colonna que li va facilitar entrar com a servidor de Giovanni Colonna, un cardenal pel qual va haver de fer diversos viatges diplomàtics en què va aprofitar per rescatar antics còdices llatins de biblioteques diverses. Així va descobrir el Pro archia de Ciceró, una obra que es considerava perduda.
El 1348 aconsegueix ésser anomenat canonge de Parma, cosa que, d'una banda, li va permetre tenir privilegis eclesiàstics, i de l'altra va possibilitar que escrivís més ja que havia de viatjar menys.
Entre 1353 i 1361 viu a Milà, servint els Visconti, després es trasllada a Venècia, s'on marxa el 1368, cap a Pàdua. Els Carrara li van regalar una vil·la a Arqua, on va passar els seus últims anys.
Obra:
La dividim en dos grups:
Podem destacar un poema inacabat: Àfrica, fet en hexàmetres i a l'estil de Titus Livi; una col·lecció de dotze èglogues que es titulen Bucolicum Carmen, una sèrie de biografies de personatges clàssics, De viris ilistribus i el Secretum on recollia les seves inquietuds espirituals en forma de diàlegs ficticis que mantenia amb Sant Agustí.
Va ser coronat com a poeta a Roma el 1341.
Recollides al seu Cançoner, que ell va titular Rerum vulgarium fragmenta, són 366 peces o poesies: 317 sonets, 29 cançons, 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals.
El fet que es passés tota la vida recorregint-los ens indica que la qualificació que en fa tampoc era del tot sincera, ja que si no els hauria escrit i oblidat. Per a ell eren poemes importants i volia que quedessin tan perfectes com pogués.
De fet, aquesta és una de les obres que va aconseguir que es valoressin les llengües vulgars com a aptes per a fer alta literatura.
El cançoner revela la seva passió per Laura i els estats espirituals i emocionals que amb aquesta passió atravessava, amb algunes poesies dedicades a amics que trenquen una mica, o fan petites pauses respecte a la història general.
Es divideix en dues parts: "En vida de Laura" on trobem poesies plenes de sensualitat i el poeta torturat per la seva passió. I "En mort de Laura" on passa a sublimar el seu amor, a convertir-lo en una adoració espiritual. On a més Laura apareix transformada en un àngel (la famosa donna angelicata) que intercedeix per ell davant Déu a fi de transformar el seu amor carnal en un amor diví.
L'últim poema que va escriure és el que anomenem una palinodia (oda en la qual un autor es retracta del punt de vista que havia expressat en un poema anterior) ja que en ell ens expressa fins a quin punt el que va escriure els primers poemes és diferent del que va escriure els inicials.
Els seus poemes representen una superació dels poemes típics de l'amor cortès, ja que en ells hi trobem la sinceritat del creador que escapa de fórmules fixades, que composa a partir de les seves vivències i que empra unes imatges plenes de força i d'originalitat.
Va tenir força influència, fins al punt que podem parlar dels poetes petrarquistes com dels seus seguidors.
El sonet:
Els sonets que escrivia Petrarca són els que considerem canònics, els clàssics, però no els únics.
Estan formats per una octava o cobla dividida en dos quartets i un sextet dividit en dos tercets. Les dues primeres estrofes acostumen a tenir una combinació de rima creu-creuda (ABBA ABBA) o cadeno-encadenada (ABAB ABAB) consonant, mentre que els tercets combines tres rimes de maneres diverses.
Pel que fa al contingut: als dos quartets hi trobarem el tema de què el poeta vol parlar i als tercets la reflexió personal sobre ell.
Poemes que hem de llegir:
I
Els qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se'm veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l'amor,
més que disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia in temps, de què sovint
de mi m'avergonyeixo amb el cor meu;
d'aquel desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se i el saber distint
que allò que plau el món és somni breu.
CCLXVII
Ai, el bell rostre, ai, el suau esguard,
ai, el gràcil i altívol portament,
ai, el dir que l'enginy impertinent
feia humil i tot home vil gallard!
Ai, també, el dolç somrís d'on eixí el dard
de què la mort espero, impacient:
ànima digna de coronament,
si no haguessis baixat al món tan tard!
En vosaltres aleno amb enyorança,
que vostre he estat; i si ja no em teniu,
qualsevol altra pena menys m'acaba.
M'emplenàreu d'anhel i d'esperança
en jo partir del summe plaer viu,
però el ven les paraules s'emportava.
Vida:
(Arezzo, actual Itàlia, 1304 - Arqua, actual Itàlia, 1374).
Sabem que durant la seva infantesa va haver de traslladar-se sovint de ciutat a causa que el seu pare era perseguit perquè pertanyia a la facció negra dels güelfs.
Va estudiar lleis a Carpentras, Montpeller, Bolonya i Avinyó, però mai es va arribar a graduar ni va exercir.
Al seu Cançoner hi tenim una autobiografia on diu que el 6 d'abril de 1327 va veure Laura a l'església de Santa Clara d'Avinyó i se'n va enamorar profundament. Sembla que va morir durant la pesta negra de 1348.
 |
| Universitat |
Tot i que Petrarca sempre va defensar aquest fet, ja els seus soetanis van arribar a posar en dubte l'existència de la dama, perquè no van aconseguir identificar-la. Hi ha qui creu, també per aquesta raó, que segurament era una dama casada.
Tenim constància que Francesco va tenir relacions amb altres dones, dues de les quals van tenir dos fills seus: Giovanni i Francesca.
Sembla que després de llegir les Confessions de Sant Agusstí, va tenir la primera de les seves crisis religioses, sempre basades en el contrast entre el seu ideal de fe (poder dur una vida mística) i ell seu gust per allò més mundà i terrenal.
Mentre vivia a Avinyó, va conèixer Giacomo Colonna que li va facilitar entrar com a servidor de Giovanni Colonna, un cardenal pel qual va haver de fer diversos viatges diplomàtics en què va aprofitar per rescatar antics còdices llatins de biblioteques diverses. Així va descobrir el Pro archia de Ciceró, una obra que es considerava perduda.
El 1348 aconsegueix ésser anomenat canonge de Parma, cosa que, d'una banda, li va permetre tenir privilegis eclesiàstics, i de l'altra va possibilitar que escrivís més ja que havia de viatjar menys.
Entre 1353 i 1361 viu a Milà, servint els Visconti, després es trasllada a Venècia, s'on marxa el 1368, cap a Pàdua. Els Carrara li van regalar una vil·la a Arqua, on va passar els seus últims anys.
Obra:
La dividim en dos grups:
- Obres en llatí:
Podem destacar un poema inacabat: Àfrica, fet en hexàmetres i a l'estil de Titus Livi; una col·lecció de dotze èglogues que es titulen Bucolicum Carmen, una sèrie de biografies de personatges clàssics, De viris ilistribus i el Secretum on recollia les seves inquietuds espirituals en forma de diàlegs ficticis que mantenia amb Sant Agustí.
Va ser coronat com a poeta a Roma el 1341.
- Obres en llengua vulgar
Recollides al seu Cançoner, que ell va titular Rerum vulgarium fragmenta, són 366 peces o poesies: 317 sonets, 29 cançons, 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals.
El fet que es passés tota la vida recorregint-los ens indica que la qualificació que en fa tampoc era del tot sincera, ja que si no els hauria escrit i oblidat. Per a ell eren poemes importants i volia que quedessin tan perfectes com pogués.
De fet, aquesta és una de les obres que va aconseguir que es valoressin les llengües vulgars com a aptes per a fer alta literatura.
 |
| Petrarca i Laura |
El cançoner revela la seva passió per Laura i els estats espirituals i emocionals que amb aquesta passió atravessava, amb algunes poesies dedicades a amics que trenquen una mica, o fan petites pauses respecte a la història general.
Es divideix en dues parts: "En vida de Laura" on trobem poesies plenes de sensualitat i el poeta torturat per la seva passió. I "En mort de Laura" on passa a sublimar el seu amor, a convertir-lo en una adoració espiritual. On a més Laura apareix transformada en un àngel (la famosa donna angelicata) que intercedeix per ell davant Déu a fi de transformar el seu amor carnal en un amor diví.
L'últim poema que va escriure és el que anomenem una palinodia (oda en la qual un autor es retracta del punt de vista que havia expressat en un poema anterior) ja que en ell ens expressa fins a quin punt el que va escriure els primers poemes és diferent del que va escriure els inicials.
Els seus poemes representen una superació dels poemes típics de l'amor cortès, ja que en ells hi trobem la sinceritat del creador que escapa de fórmules fixades, que composa a partir de les seves vivències i que empra unes imatges plenes de força i d'originalitat.
Va tenir força influència, fins al punt que podem parlar dels poetes petrarquistes com dels seus seguidors.
El sonet:
Els sonets que escrivia Petrarca són els que considerem canònics, els clàssics, però no els únics.
Estan formats per una octava o cobla dividida en dos quartets i un sextet dividit en dos tercets. Les dues primeres estrofes acostumen a tenir una combinació de rima creu-creuda (ABBA ABBA) o cadeno-encadenada (ABAB ABAB) consonant, mentre que els tercets combines tres rimes de maneres diverses.
Pel que fa al contingut: als dos quartets hi trobarem el tema de què el poeta vol parlar i als tercets la reflexió personal sobre ell.
Poemes que hem de llegir:
I
Els qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se'm veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l'amor,
més que disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia in temps, de què sovint
de mi m'avergonyeixo amb el cor meu;
d'aquel desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se i el saber distint
que allò que plau el món és somni breu.
CCLXVII
Ai, el bell rostre, ai, el suau esguard,
ai, el gràcil i altívol portament,
ai, el dir que l'enginy impertinent
feia humil i tot home vil gallard!
Ai, també, el dolç somrís d'on eixí el dard
de què la mort espero, impacient:
ànima digna de coronament,
si no haguessis baixat al món tan tard!
En vosaltres aleno amb enyorança,
que vostre he estat; i si ja no em teniu,
qualsevol altra pena menys m'acaba.
M'emplenàreu d'anhel i d'esperança
en jo partir del summe plaer viu,
però el ven les paraules s'emportava.
 |
| Petrarca |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada