Ausiàs March. Una altra manera de separar-se de la poesia trobadoresca.

El següent poeta que ens trobem és Ausiàs o Ausias March, nat a València, que també suposa una superació de la literatura trobadoresca una mica diferent a la de Petrarca i a qui els crítics cconsideren el poeta més important de la literatura catalanovalenciana medieval. 

Vida: 

Va néixer entre el 1397 i el 1400 a València al si d'una família d'origen català de burgesos i funcionaris, que accedí a la noblesa a partir de 1360. 

El seu oncle Jaume (1336-1410), hereu de les possessions que la família tenia a Catalunya, i el seu pare Pere (1337-1413), hereu de les del Regne de València, van ser també poetes i homes de lletres. 

Quan va morir son pare (1413), Ausiàs March es va convertir en el cap de la branca valenciana de la família, i fou un clar exponent de la petita noblesa local.

L'autor va passar la seva primera joventut molt vinculat a la vila de Gandia —

proposada tradicionalment com la seva ciutat natal— i va prestar els seus serveis en la cort ducal d’aquesta ciutat entre 1415 i 1418. 

Va rebre una formació cavalleresca, tal com demanava la seva condició social, però també va tenir una sòlida formació literària, com es dedueix de la seva fecunda dedicació literària posterior. 

El 1420, després de ser nomenat cavaller i nomenar, ell, la seva mare com a hereva universal, inicià la carrera militar, amb altres poetes, com Andreu Febrer o Jordi de Sant Jordi. Es va incorporar a l'armada del rei Alfons el Magnànim i participà en la primera campanya italiana.

Expansió de la Corona aragonesa

El 1421 el trobem combatent a les illes de Sardenya i Còrsega on va participar activament en la presa de la ciutat de Calvi i en l'infructuós setge de Bonifacio. El 1421 abandona l'expedició. 

El 1424 va incorporar-se a l'armada que, sota la direcció de Frederic de Luna, va combatre contra els pirates nord-africans a Sicília i conquerí l'illa de Querquens.

L’any 1425, el rei Alfons el Magnànim va recompensar els seus serveis militars concedint-li privilegis i la jurisdicció sobre les terres que havia heretat del seu pare i el nomenà falconer major reial, perquè s’encarregués de la direcció i

l'administració dels serveis de falconeria. 

L’any 1430 va deixar de ser falconer major i passà a ocupar-se, fonamentalment, de l'administració de les seves terres i de la defensa dels seus privilegis feudals, enfront del poder ascendent de la burgesia ciutadana i de la mateixa monarquia, motiu pel qual va tenir diversos enfrontaments amb la vila de Gandia i, en particular, amb l'infant don Joan.

L’any 1437 Ausiàs March es compromet matrimonialment amb Isabel Martorell,

germana de Joanot, l'autor del Tirant lo Blanc. Aquest compromís va originar un greu conflicte amb Galceran Martorell, germà gran d'Isabel, ja que Ausiàs es negava a casar-se sense percebre prèviament el dot de la seva esposa pactat en les capitulacions corresponents. Les noces es van celebrar el 1439, després que Joanot Martorell cedís a Isabel la major part de les seves petites possessions de la vall de Xaló (en l'actual comarca valenciana de la Marina Alta) a fi d'assegurar-li el dot. Isabel va morir al setembre del mateix any sense tenir cap descendència i després d'haver nomenant hereu universal el seu espòs. 

L’any 1443, el poeta va contraure segones noces amb Joana Escorna, pertanyent a una familia de la petita noblesa valenciana que estava emparentada amb la del mateix Ausiàs. 

Ausiàs March

Un any després, Ausiàs va vendre les terres que havia heretat de la seva primera esposa, i, a partir de llavors i fins a la seva mort, va fixar la residència habitual a València, encara que sense arribar a abandonar totalment les possessions de Gandia i Beniarjó.

Entre 1446 i 1447 el poeta i la seva esposa, amb altres autors valencians coetanis com Jaume Roig o Joan Roís de Corella, van contribuir al finançament de les noves obres empreses en el monestir de la Trinitat de València per reconvertir-lo en un convent de monjes clarisses, del qual va arribar a ser abadessa la també escriptora Isabel de Villena. 

L’any 1447, el príncep Carles de Viana,fill de Joan II i titular del ducat de Gandia des de 1439, va concedir a Ausiàs la jurisdicció civil i criminal de Beniarjó, Pardines i Vernissa,  i el 1451 el va nomenar recaptador de les seves rendes ducals. 

L’any 1454 va morir la segona esposa del poeta, també sense deixar descendència. 

El mateix any va fer construir una important sèquia —que encara avui porta el seu nom—, a fi de millorar el conreu de la canya de sucre a les seves terres. 

Durant 1457 i 1458, té un contenciós  amb Francesc de Vilanova, a qui va reptar en una dura lletra de batalla on l'acusava d'haver assaltat sense motiu el seu fill bastard en desigualtat de forces. Va arribar a enfrontar-se violentament amb ell, cosa que va motivar que se l'empresonés per ordre del governador de València. No obstant això, gràcies a la reina Maria, la pena de presó va ser commutada per la d'arrest domiciliari. 

També va tenir problemes a causa de la seva gestió com a senyor feudal de vassalls cristians i musulmans.

Ausiàs March, ja malalt, va atorgar testament a València el 29 d'octubre de 1458, però pocs dies després, el 4 de novembre del mateix any, en va fer un altre de nou, al qual encara va afegir un codicil datat el 3 de març de 1459, el mateix dia en què va morir.

Tot i no tenir descendència legítima, se li coneixen cinc fills bastards: Joan, Felip, Pere, Joana i Francesc, aquest últim ja mort abans de l'òbit del poeta. 

Obra:

L'obra d'Ausiàs March està constituïda per 128 poemes, d'extensió variable, el conjunt dels quals supera els 10.000 versos. 

Tot i que que no disposem de dades segures que ens permetin establir la cronologia exacta d'aquestes composicions, a partir dels escassos indicis que contenen —al·lusions a personatges de l'època, situacions o fets, fonamentalment— podem deduir que l'activitat literària del poeta es va iniciar a partir de 1425, després d'haver abandonat l'activitat militar, i es va perllongar fins a la seva mort.

El poemari de March ens ha arribat a través de tretze manuscrits dels segles XV i XVI i de cinc edicions antigues (València 1539, Barcelona 1543, Barcelona 1545, Valladolid 1555 i Barcelona 1560). 

Les poesies d'Ausiàs es poden classificar en cicles temàtics:

• Cants d'amor que expliquen les seves experiències amoroses i els subdividim, segons el senyal que empren en la tornada, a la manera trobadoresca, en els dedicats a:
• Llir entre cards: 19 poemes.
• Plena de seny: 35 poemes. 
• Oh foll amor: 10 poemes. 
• Amor, amor:12 poemes. 
• i Mon darrer bé: 2 poemes.

Llir entre cards

Podem llegir-los en clau biogràfica real, cosa que ens porta a pensar en diverses amades del poeta com a destinatàries d'aquests - per exemple, en el poema 23 s'esmenta una dama amb el nom de Teresa, que investigacions recents han identificat amb el personatge històric de Teresa d'Íxer-.

Tanmateix, també podem pensar que l'autor, sota la influència de models de filiació trobadoresca, volgués elaborar una pseudoautobiografia sentimental  literària —tot i que influïda per la seva experiència afectiva real—, a través de la qual poetitzaria el procés que es segueix des del descobriment il·lusionat de l'amor fins al fracàs final, dolorós i irreparable. 

• Cants de mort: 6 poemes, l'eix central de les quals és el dolor provocat per la mort de estimada —per a uns la primera esposa i per altres la segona— i la preocupació pel seu destí etern.
• Cants morals: desenvolupen una extensa sèrie de motius de caràcter més teòric —la naturalesa del bé, les limitacions de l'ésser humà, la teoria de l'amor, etc.—, el denominador comú dels quals és la recerca de la virtut. 
• Cant espiritual: extens poema al llarg del qual el jo líric es dirigeix a Déu per a expressar-li el penediment per les faltes comeses i el seu desig de
  perdó, a la vegada que rastreja amb angoixa els camins que un pecador carregat de consciència de culpa pot fer per aproximar-se a Déu.
• Poesies de circumstàncies, entre les quals es troben les dirigides al rei Alfons el Magnànim, al seu amic Antoni Tallander —àlies «mossén Borra»—, una demanda a Tecla de Borja —neboda del papa Calixt III— i algun debat poètic amb altres escriptors valencians com Joan Moreno o Bernat Fenollar.

La teoria amorosa d’Ausiàs March:

Més enllà de divisions internes, el corpus poètic ausiasmarquià, considerat en conjunt, constitueix un discurs de forta càrrega moral que, fonamentalment, gira entorn de l'experiència amorosa, les seves contradiccions irresolubles i els sofriments de tot tipus que se'n deriven per al jo poètic. 

L'amor humà se'ns presenta com un impossible metafísic, ja que les exigències enfrontades del cos i de l'ànima acaben per fer-lo inviable. 

L'ideal que proposa March és el d'un amor alliberat del pes de la passió, del 

sexe, un amor identificat amb el bé honest i que valora el component emocional, és a dir, un amor absolutament convertit en forma de virtut, l'existència del qual tan solament pot materialitzar-se en l'àmbit de la pura especulació mental o després de la desaparició del component físic que comporta la mort de l'estimada.

El discurs poètic d'Ausiàs estableix una dialèctica conflictiva entre l'amor concebut com una experiència espiritual plena i la frustrant realitat d'un amor fatalment influït per les nocions de sexualitat, d'insatisfacció, de sofriment i de pecat. 

Així, doncs, la concepció poètica de l'amor en March s'allunya, per superació, de la tradició poètica trobadoresca de la qual, no obstant, agafa: 

• la versificació, els esquemes mètrics i els estròfics. 
• l'ús del senyal (pseudònim per amagar el nom de la dama a qui adreça el poema). 
• els gèneres, al costat de les cançons, conviuen també, encara que en menor mesura, els hereus del sirventés i del maldit provençals, a través dels quals el poeta expressa el seu rebuig a les dones, una vegada constatada la impossibilitat d'assolir a través d'elles l'ideal amorós anhelat.
• diversos motius temàtics com el de la timidesa de l'amant, el de la petició de gràcies a la dama, el de l'altivesa d'aquesta, el de la mort per amor, etc. 

Des del punt de vista de l’estil, Ausiàs forja un llenguatge poc convencional i

personalíssim, presidit pels trets negatius, pessimistes i poc esperançadors i caracteritzat per:

• l'ús d'un registre col·loquial que conviu amb la terminologia filosòfica i científica de l'època.
• l'ús d'elements propis del discurs místic i de la teologia.
• l'absència de musicalitat.
• l'ús continuat de l'hipèrbaton, de les metàfores i de les comparacions com a figures més destacades. I de l'antítesi, les paradoxes, les hipèrboles i els apòstrofes que fan més evident el patetisme del seus sentiments.
• les imatges que destaquen més són de caràcter violent: tempestats amb naus que perillen, sepulcres, malalts, condemnats a mort...
• l'adopció de tècniques persuasives pròpies de la literatura didàctica, per tal que la pròpia experiència serveixi d’exemple per als altres.

També va rebre influència de:

• el pensament de la filosofia escolàstica de base aristotèlica i tomista d'on procedeix la idea de la naturalesa material i espiritual de l'ésser humà.
• els textos bíblics que cita o als quals al·ludeix.
• les idees científiques de la seva època, com la teoria mèdica segons la qual l'amor no és més que una patologia somàtica.
• alguns clàssics llatins —Sèneca, Ovidi, Lucà o Virgili, filtrats pels moralistes medievals.
• i, en menor mesura, els italians Dante i Petrarca, a qui cita explícitament en poques ocasions i de qui va poder rebre alguna influència molt parcial. De fet presenta una divergència radical amb Petrarca en allò que afecta a la seva concepció retòrica, tan oposada al sentit de l'estètica i de la musicalitat postulat per l'italià.

Va tenir força fama a l'època: va tenir imitadors (Lluís de Vilarrasa, Romeu Llull, Pere Torroella o Bernat i Huc de Rocabertí...) i se'n van fer traduccions al castellà de la seva obra fetes per Baltasar de Romaní (València 1539 i Sevilla 1553) i per Jorge de Montemayor (València 1560, Saragossa 1562 i Madrid 1579), les quals exerciren una influència considerable en alguns autors castellans del Segle d'Or (Boscán, Garcilaso de la Vega, Quevedo). També va ser traduït al llatí en el segle XVII pel valencià Vicent Mariner (Toornon 1633).

I ara que ja sabem moltes coses, aquí teniu el poema:

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn, 
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confès descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sols est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer.

Aprés ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ésser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l'avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d'aquell a qui Déu vida tol.
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no em plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

Després d'haver-lo analitzat a classe, aquí hi ha una guia per treballar-lo i us deixo l'enllaç d'una de les interpretacions de la versió musicada de Raimon: