Victor Hugo

I ara ens toca el representant del romanticisme francès, Víctor Hugo, famós sobretot per les seves novel·les Els miserables i Nostra Senyora de París o El geperut de Nôtre Dame.

Victor Hugo va néixer a Besançon el 26 de febrer del 1802, al Departament del Doubs, al Franc Comtat, on es trobava destinat son pare, el general d'imperi Joseph Léopold Sigisbert Hugo.

Els seus viatges i les seves estades a Nàpols i Espanya acompanyant el seu pare, el van marcar bastant. 

Cap al 1813, es va instal·lar a París amb sa mare, que s'havia separat del seu marit arran de la relació amorosa que mantenia amb un altre home. 

Amb només catorze anys, Victor, al juliol del 1816, va escriure: «Vull ser Chateaubriand o no res», per tant des de jove vol ser un bon escriptor, però no sabem com van ser els seus inicis, perquè va cremar els seus primers 10 quaderns escolars. 

Des de ben jove va guanyar premis a concursos poètics on es va presentar, cosa que va fer que abandonés les matemàtiques —disciplina per la qual se sentia molt atret i de la qual havia seguit els cursos preparatoris— i comencés la carrera literària.

El seu primer llibre de poesia, Odes, va aparèixer el 1821, als dinou anys. Des del principi va ser molt actiu a la vida cultural i escrivia en tots els gèneres.

Però la seva projecció literària va començar amb Cromwell, publicat el 1827. I amb Hernani (1830) inaugura el gènere del drama romàntic.

Va casar-se el 12 d'octubre del 1822 amb Adèle Foucher, amb la qual va tenir cinc fills, dels quals només una el va sobreviure.

Entre 1826 i 1837, va passar diverses temporades al castell de Roches a Bièvres, on va conèixer Berlioz, Chateaubriand, Listz i Giacomo Meyerbeer, i va escriure llibres de poesies entre els quals es troba el famós Fulles de tardor.

Va tenir diverses amants. La més coneguda, l'actriu Juliette Drouet, a qui va conèixer l'any 1833 i que va consagrar-li la seva vida, el va alliberar de la presó després del cop d'estat de Napoleó III. Va dedicar-li molts poemes. 

Va ingressar a l'Académie française l'any 1841, després de tres intents infructuosos. Va ser el primer acadèmic nat al segle XIX.

Víctor Hugo de jove

L'any 1843, Léopoldine (una de les seves filles) va morir tràgicament a Villequier, ofegada amb el seu marit Charles Vacquerie arran del naufragi de la barca on anaven. Ell va quedar molt afectat, i va escriure diversos poemes sobre el fet.

Inicialment monàrquic, es va anar convencent a poc a poc de les virtuts de la democràcia. Creia que quan «el coneixement només és d'un home, s'imposa la monarquia, on és d'un grup d'homes, ha de deixar el seu lloc a l'aristocràcia. I quan tothom té accés al saber vol dir que ha arribat el temps de la democràcia». Una vegada convertit a la democràcia liberal i humanitària, va ser elegit diputat de la Segona República francesa el 1848, i va donar suport a la candidatura del "príncep Lluís-Napoleó", però es va exiliar després del cop d'estat del 2 de desembre del 1851, que va condemnar per raons morals.

Sota el Segon Imperi, oposat a Napoleó III, va viure exiliat, primer a Brussel·les i després a Jersey i Guernesey. Va formar part del grup de proscrits que van refusar l'amnistia que es va decretar poc després («I si no en queda més que un, aquest seré jo»). 

Durant aquest temps escriu: Les Châtiments (1853), obra en vers en la qual ataca el Segon Imperi; Les contemplacions, poesies (1856); La Légende des Siècles (1859), i Els miserables, novel·la (1862). 

El dolorós record de la seua filla Léopoldine el van empènyer a provar, a Jersey, unes experiències d'espiritisme de les quals dóna fe en Les Tables tournantes de Jersey.

Durant la dècada del 1860, va travessar diverses vegades el Gran Ducat de Luxemburg com a turista, en direcció al Rhin alemany (1862, 1863, 1864, 1865). El 1871, després de la Comuna de París, en ser expulsat de Bèlgica per haver proporcionat refugi a comuners perseguits a la capital francesa, va trobar asil durant tres mesos i mig a Luxemburg. Després, va tornar a París i va ser una de les figures polítiques de la Tercera República francesa. Va residir successivament a Luxemburg, Vianden (dos mesos i mig), Diekirch i Mondorf, on va sotmetre's a una cura termal.

Víctor Hugo de gran

Després de la caiguda del Segon Imperi, posterior a la Guerra francoprussiana, es va proclamar la Tercera República francesa i Hugo va poder tornar després de vint anys d'exili. Fins a la seva mort, l'any 1885, va ser una de les figures tutelars de la república reinstaurada —així com una referència literària incontestada.

Va morir el 22 de maig del 1885, pronunciant, segons la llegenda, aquests darrers mots: «Aquí és el combat del dia i de la nit.» Segons les seves últimes voluntats, va ser en el «cotxe fúnebre dels pobres» on va tenir lloc la cerimònia. Primer va  ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise, però l'1 de juny va ser traslladat definitivament al Panteó.

La caixa fúnebre s'havia mantingut durant bastants dies sota l'Arc de Triomf, on es creu que va ser visitada per uns 3 milions de persones. Era llavors l'escriptor més popular de França i se'l considerava un dels monuments de la literatura francesa. Va ser designat com el Rei Sol de la literatura.

La seva obra es pot qualificar de monumental i representa gairebé quaranta milions de caràcters!

Enterrament

«El conjunt de la meva obra constituirà un dia un conjunt indivisible. [...] Un llibre múltiple que resumirà un segle, vet ací el que deixaré darrere de mi [...]»

diu en una carta datada a 9 de desembre de 1859, cosa que deixa clara la seva concepció de l'art literari com a total.

Nosaltres llegim aquest poema, que va ser escrit quan ell encara era un monàrquic convençut:

LA HISTÒRIA

I

El destí dels països, com una mar profunda,

té esculls amagats i gorgues inestables.

Cec qui només pot veure, en el futur del món,

la lluita de les aigües sota el combat dels vents!

Un buf potent i immens domina les tempestes.

Un raig del cel davalla a través de la nit.

quan l'home als crits de mort mescla el crit de les festes,

una secreta veu parla en el va brogit.

Ara i adés els segles, els gegantins germans,

diferents per llur sort, semblants en llurs anhels,

troben el mateix fi per uns camins contraris,

i els seus fanals diversos brillen en focs idèntics.

II

Musa, no hi ha cap època que els teus esguards no abracin;

en l'avenir segueixes el seu cicle solemne;

perquè els dies, i els anys, i els segles només tracen

una efímera rega en el riu eternal.

Botxins, no ho dubteu pas; no ho dubteu tampoc, víctimes!

Ella du a tot arreu la seva immortal flama,

fins als cims dels munts plana, baixa al fons dels abismes,

i sovint funda un temple on mancava una tomba.

Ella dóna la palma als herois que pereixen;

del carro dels invictes, en trenca el fràgil eix;

camina somiant en imperis que cauen;

i per tots els camins mostra els passos de Déu.

Del vell palau dels temps en construeix el cim;

els segles a sa crida es van reunir;

i amb la mà, com captiu torbat per la derrota,

arrossega el passat fins l'esdevenidor.

Recollint les desferres del món als seus naufragis,

son ull de mars en mars segueix l'immens navili,

i sap veure plegats, als dos límits dels segles,

aquell primer sepulcre i aquest darrer bressol.

(Traducció de Joan Peña)