I ara un poema de William Shakespeare, de qui tots, com a mínim n'hem sentit el nom.
Vida: fill de John Shakespeare i Mary Arden i tercer de vuit germans va assistir a l'escola secundària, a partir dels deu anys. Allà va aprendre cultura llatina. No va poder anar a la Universitat, perquè la seva família empobrí i a l'edat de 18 anys es va casar amb Anne Hathaway, que en tenia 26, amb qui tingué tres fills.
El 1587 va començar a treballar com actor a Londres i ben aviat va començar a escriure obres teatrals.
 |
| Casa natal de Shakespeare |
A causa d'una epidèmia de pesta, els teatres van tancar durant dos anys. Llavors ell passa a viure sota la protecció del comte de Southampton (Henry Wriothesly).
El 1594 els teatres reobren i s'associa amb la companyia del Lord Chamberlain, cosí de la reina, amb la qual obtindrà força èxits.
Va poder comprar un títol nobiliari als seus pares i una caseta a Stratford on es retirà després d'escriure La Tempestat.
El 1616 deixa escrit el seu testament on fa hereus els seus descendents, menys d'alguns objectes que llega a tres actors. Morí el mateix any, el dia 23 d'abril, segons la tradició a causa d'una borratxera, tot i que noves investigacions apunten que era possible que tingués un càncer d'ull.
 |
| Teatre isabelí |
A part de moltes i molt conegudes obres de teatre, també va escriure poesia:
- Quatre poemes narratius, dos d'eròtics Venus i Adonis i La violació de Lucrècia, entre 1593 i 1594 que tenen influència d'Ovidi i que mostren la culpa i la confusió que resulten de la luxúria descontrolada. Un, La queixa d'una amant,on una jove es lamenta d'haver estat seduïda (imprès el 1609) i El Fènix i la tórtora, lament per la mort de l'au Fènix (1601)
Representació de l'au fènix - Sonets, se suposa que els va anar escrivint al llarg de la seva vida i que no van ser ordenats per l'autor quan es van editar. La publicació del 1609 es dedica a Mr W. H., que no s'ha pogut identificar, a qui es qualifica com a inspirador dels poemes. En ells destaquen dues figures: la Dama Fosca i el Jove ros que tampoc s'ha determinat si representen persones reals. Dels sonets, la crítica n'elogia la manera de tractar la naturalesa de l'amor, la passió sexual, la mort i el pas del temps.
Poemes:
Sonet I
Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.
Però tu t'has unit als teus ulls resplendents;
la llum que anima el foc crema de tu despresa.
La fam has fet venir on no n'hi havia gens.
Tu ets l'enemic mortal de la teva bellesa.
Tu que ets del món nou creat ornament
i al sol herald que hi ha del goig de primavera
et fas la tomba en flor de l'acontentament
i, nou avar, l'estalvi es perd al teu darrere.
Compadeix-te del món! O no seràs dejú
de menjar el que era seu, entre la tomba i tu!
Sonet CXXXVII
Tu, Amor, boig i cec, als meus ulls que els has fet,
que no veuen, mirant, allò que els sembla veure?
De distingir del que és bell coneixen el secret,
i en canvi el que és millor per pitjor el volen creure.
Si els meus ulls, corromputs per esguards parcials,
has ancorat al port de tants homes una ruta,
com pots forjar els arpons amb mirades en fals
i tenir-hi el meu cor lligat sense disputa?
Per què ha de ser, el meu cor, com un terreny tancat
allò que ell sap obert, de l'ample món pastura?
I els ulls veient això, callen la veritat
i posen llum fidel a una faç impura?
En cosa vera, els ulls i el meu cor s'han perdut,
i l'enganyós flagell els té en l'esclavitud.
I aquí els teniu en versió original:
Sonet I
From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory:
But thou contracted to thine own bright eyes,
Feed'st thy light's flame with self-substantiel fuel,
Making a famine where abundance lies,
Thy self thy foe, to thy sweet self too cruel:
Thou that art now the world's fresh ornament,
and only herald to the gaudy spring,
within thine owb bud buriest thy content,
And, tender churl, mak'st waste in niggarding:
Pity the world, or else this glutton be,
To eat the world's due, by the grave and thee.
Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.
Però tu t'has unit als teus ulls resplendents;
la llum que anima el foc crema de tu despresa.
La fam has fet venir on no n'hi havia gens.
Tu ets l'enemic mortal de la teva bellesa.
Tu que ets del món nou creat ornament
i al sol herald que hi ha del goig de primavera
et fas la tomba en flor de l'acontentament
i, nou avar, l'estalvi es perd al teu darrere.
Compadeix-te del món! O no seràs dejú
de menjar el que era seu, entre la tomba i tu!
Sonet CXXXVII
Tu, Amor, boig i cec, als meus ulls que els has fet,
que no veuen, mirant, allò que els sembla veure?
De distingir del que és bell coneixen el secret,
i en canvi el que és millor per pitjor el volen creure.
Si els meus ulls, corromputs per esguards parcials,
has ancorat al port de tants homes una ruta,
com pots forjar els arpons amb mirades en fals
i tenir-hi el meu cor lligat sense disputa?
Per què ha de ser, el meu cor, com un terreny tancat
allò que ell sap obert, de l'ample món pastura?
I els ulls veient això, callen la veritat
i posen llum fidel a una faç impura?
En cosa vera, els ulls i el meu cor s'han perdut,
i l'enganyós flagell els té en l'esclavitud.
I aquí els teniu en versió original:
Sonet I
From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory:
But thou contracted to thine own bright eyes,
Feed'st thy light's flame with self-substantiel fuel,
Making a famine where abundance lies,
Thy self thy foe, to thy sweet self too cruel:
Thou that art now the world's fresh ornament,
and only herald to the gaudy spring,
within thine owb bud buriest thy content,
And, tender churl, mak'st waste in niggarding:
Pity the world, or else this glutton be,
To eat the world's due, by the grave and thee.
Sonet CXXXVII
Thou blind fool love, what dost thou to mine eyes,
That they behold, and see not what they see?
They know what beauty is, see where it lies,
Yet what the best is take the worst to be.
If eyes corrupt by over-partial looks
Be anchored in the bay where all men ride,
why of eyes'falsehood hast thou forgèd hooks,
Whereto the judegement of my heart is tied?
Why should my heart think that a several plot
Which my heart knows the wide world's common place?
Or mine eyes, seeing this, say this not,
To put fair truth upon soul a face?
In things right true my heart and eyes have erred,
And to this false plague are they now transferred.
Thou blind fool love, what dost thou to mine eyes,
That they behold, and see not what they see?
They know what beauty is, see where it lies,
Yet what the best is take the worst to be.
If eyes corrupt by over-partial looks
Be anchored in the bay where all men ride,
why of eyes'falsehood hast thou forgèd hooks,
Whereto the judegement of my heart is tied?
Why should my heart think that a several plot
Which my heart knows the wide world's common place?
Or mine eyes, seeing this, say this not,
To put fair truth upon soul a face?
In things right true my heart and eyes have erred,
And to this false plague are they now transferred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada