Segurament sabeu coses de l'època de Molière perquè les heu estudiades a socials. Per aquest motiu aquí només hi trobareu un video sobre la vida de Lluís XIV.
I un altre sobre la vida que s'hi duia:
dissabte, 28 de novembre del 2015
Molière. El Misantrop (1: vida de l'autor)
Comencem amb la segona lectura en format llibre que és El Misantrop de Molière.
Començarem amb l'autor i la seva època.
Abans, però, us deixò aquest enllaç on trobareu un bon estudi de l'obra.
Comencem.
Molière vida i obra:
Jean-Baptiste Poquelin va ser batejat el 15 de gener de 1622, cosa que fa que creguem que va néixer un o dos dies abans.
El seu pare feia de tapisser al carrer de Saint-Honoré i el 1631 va obtenir el títol de valet de chambre tapissier du roi, cosa que volia dir que entrava a treballar per al rei Lluís XIII.
La seva mare va morir quan ell tenia deu anys, el 1632, cosa que féu que son pare es tornés a casar.
El 1636, quan en tenia setze, Molière fa el jurament que li permet continuar amb el càrrec del seu pare i, segurament, va comneçar els seus estudis a un dels col·legis més importants de la ciutat. S'hi va estar cinc anys, hi va aprendre llatí, matemàtiques, física, filosofia, esgrima, dansa... és possible que fos company del príncep de Conti que després protegirà la seva companyia de teatre.
 |
| Molière |
És molt possible que també estudiés dret, cosa que explicaria l'ús correctíssim que fa de la terminologia legal a les seves comèdies.
Tot i que va començar a treballar amb el seu pare, arran d'haver conegut els Béjart, una família d'actors, el 1643 va acabar deixant la feina per començar la carrera teatral.
Amb Madeleine Béjart va fundar l'Illustre Théâtre. També s'hi van afegir una germana i un germà d'ella. Madeleine era bona en els negocis, com a actriu i com a escriptora de poemes.
El 1644 van inaugurar el teatre i, abans que s'acabés l'any, ja havien fet fallida. A causa dels deutes sembla Molière va ser empresonat fins que algú (bé el pare de Molière, bé un dels amants d'una de les actrius) va pagar-los.
És en aquesta època que comença a utilitzar el nom amb què el coneixem actualment, sembla que era costum a l'època que els actors utilitzessin pseudònims, però desconeixem perquè va escollir Molière.
I també és llavors que funda, amb Madelèine, una nova companyia que inicia una gira teatral per les diverses províncies franceses. Aquesta gira va durar dotze anys i va passar per Bordeus, Nantes, Llemotges, Toló, Anguleme, narbona, Lió, Montpeller, Bessiers, Dijon, Grenoble... d'aquesta època s'han conservat poques obres. Sabem que es va trobar amb el príncep Conti, que era governador de Llenguadoc, que va donar nom a la companyia i que els va finançar fins que, després de contraure la sífilis, es va voler reconciliar amb Déu cosa que el féu allunyar-se de Molière segons el consell del seu guia espiritual.
Molière tornà a París l'any 1658 i la companyia va passar-se a dir Troupe de Monsieur ("Monsieur" era el germà del rei: Felip d'Orleans). L'any següent van estrenar Les precioses ridícules (basada en una obra d'un altre autor) la primera obra on intenta satiritzar alguns costums socials habituals a França.
 |
| teatre de Versalles |
El 1660 obté un gran èxit amb Sganerelle o el cornut imaginari una comèdia d'embolics.
El rei, ja Lluís XIV, el rei sol, li va donar la sala del Palais-Royal on va començar amb l'estrena de L'escola dels marits en la qual, amb comicitat, es plantegen problemes seriosos com l'educació dels fills i la llibertat que haurien de tenir les dones casades.
El 1662 es va casar amb Armande Béjart, germana pertita de Louis, Joseph, Geneviève i Madeleine. Ella tenia uns vint anys menys que ell i va arribar-se a dir que en realitat era filla de Molière i Madeleine. Per aturar aquestes enraonies, Lluís XIV va ser padrí del primer fill dels tres que van tenir, se sap que no va ser un matrimoni feliç.
A l'edat de cinquanta anys, Molière es va enamorar d'un actor de quinze (Michel Baron). La seva dona el va fer fora i sembla que ells dos van conviure durant tres anys.
El 1662 es va estrenar L'escola de les mullers que obtingué un gran èxit i, alhora, una completa oposició dels cristians més puritans que s'anomenaven Dévots.
El 1664 es va estrenar Tartuf o l'impostor que es considera la resposta a les crítiques que va rebre per part d'aquests puritans ja que hi retrata la seva suposada hipocresia. Tot i que el rei la va trobar divertidíssima, va haver de prohibir-ne la seva representació, ja que el Parti des Dévots va protestar vivament.
El 1666 va estrenar El Misantrop que no va tenir l'èxit esperat, cosa que va fer que deixés de criticar els vicis socials i es centrés més en els individuals. Durant un temps només va escriure obres, moltes vegades amb música i dansa, que pretenien divertir la gent de la cort perquè estava cansat de lluitar contra els seus detractors.
 |
| Versalles |
De les 31 obres que va escriure durant aquest temps, podem destacar: L'avar, Les dones sàvies i El malalt imaginari.
El 1672 va morir Madeleine, cosa que el trasbalsà moltíssim i es va reconciliar amb Armande.
Molière que tenia tuberculosi, segurament des de la seva estada a la presó, va patir la primera de les hemorràgies que li provocarien la mort mentre representava El malalt imaginari el 1673. Fou traslladat al seu domicili, tot i que ell volia acabar de representar l'obra, on morí quatre hores més tard, sense rebre l'extremunció perquè els dos rectors que van ser cridats primer no van voler atendre'l i el tercer va arribar tard.
 |
| Teatres de París a l'època de Molière |
Es creu que aquell dia anava vestit de groc i que per aquesta circumstància els actors pensen que aquest color porta mala sort.
Segons la llei francesa de l'època els actors no es podien enterrar en sagrat, però Armande li va demanar al rei de fer-ho i el rei hi va accedir deixant que l'enterressin a l'espai que es reservava als infants morts abans del bateig.
El 1792, durant la revolució, les seves restes, al costat de les de La Fontaine, van anar a parar a la batllia del tercer arrondissement i després al convent dels Petits Agustins. L'any 1817 van ser traslladades al Cementiri de Père Lachaise, al costat, també, de les de La Fontaine.
 |
| Ni als dibuixos el posen de color groc... |
Molière tractà de ridiculitzar els falsos devots, savis, elegants... gairebé totes les seves obres són construïdes a partir del recurs típic de la tradició teatral italiana (La commedia de l'Arte): una intriga amorosa contrariada, però va saber enriquir considerablement aquest model: va convertir el contrariador dels amors dels protagonistes en un maniàtic, un obsès, un viciós... de manera tal que aconseguia denunciar aquests vicis.
La seva moral es pot qualificar de pessimista: els malalts socials que retrata mai es guareixen sols, sempre ho fan obligats per les circumstàncies o per la llei a agafar el camí correcte.
 |
| Tombes de Molière i de la Fontaine |
La crítica actual el considera més tràgic que còmic, perquè tot i que utilitza la comicitat en major o menor grau, retrata els vicis més menyspreables de la societat.
dimarts, 24 de novembre del 2015
Com hem de fer el comentari del poema.
Cadascun de vosaltres té un poema a analitzar, tots ells diferents, però amb tots ells s'ha de fer una feina semblant, aquí la teniu detallada:
- La primera part que hem de fer és la introducció: qui va escriure el fragment o poema, quan i a quina obra podem trobar-lo.
Per tant, hem de buscar qui era el poeta, quan va viure, quin tipus de poesies feia, si era o no conegut, si ho és o no ara, què s'ha conservat de la seva obra i, quan ho sàpiguem, en fem un breu text posant-t'hi tot allò que creiem que és imprescindible.
- La segona part és el tema: ja sabem que tema i argument no són el mateix, el tema s'enuncia en una frase, l'argument no. El tema ens resumeix de què va, quin és el missatge del fragment, l'argument explica, amb paraules més planeres, allò que el text explica al seu torn.
Per tant: el tema d'aquest poema és:... Podem formular-lo de diverses maneres, no hi ha una única frase que expliqui el tema d'un poema, però d'una manera o d'una altra, s'ha d'acabar donant el missatge que l'enuncia. s'ha d'anar amb molt de compte que allò que redactem sigui, realment, allò que volem dir.
- A la tercera desenvoluparem el contingut, explicarem el poema i ho farem tal i com està disposat, per tant, si té estrofes, anirem dient el contingut que trobem dins de cadascuna, numerant-les si ens sembla necessari. Si no en té, el subdividirem a partir dels punts i a part que contingui, hem de suposar que abans d'un punt i a part hi haurà un missatge complet.
- La quarta estudiarà la forma: com es diu el que es diu al poema? i aquesta, potser, és la part que trobem més difícil de fer, perquè no hi estem acostumats, perquè sabem trobar figures, definir-les però no explicar quina funció fan al text... La manera més segura de fer-ho, tot i que no és l'única, la que jo aconsello, però no obligo a seguir és anar llegint vers per vers el poema tot remarcant allò que sembla útil respecte al contingut.
- I a la quarta part farem la conclusió que no ha de contenir frases tipus "m'ha agradat molt perquè és molt bonic", sinó que ha de ser fruit de la nostra feina. Una vegada acabat tot, podem dir si el poema està o no ben construït, si l'autor deixa clar el seu missatge, si a nosaltres ens sembla bé com aquest missatge s'emet, si ens agrada el missatge en si...
Coses que poden servir per apujar la nota del primer control.
Per apujar la nota del control que vam fer de Literatura Universal, podeu escollir tantes preguntes com vulgueu de les que trobareu a continuació, tenint present que:
- Heu de respondre amb frases completes, coherents i correctes pel que fa al sentit i a la manera com estan redactades.
- Que no tindreu l'opció a corregir-ne res, allò que lliureu serà allò que es valorarà.
- Que el valor que tindran mai serà negatiu, ni més alt de mig punt.
- Origen de la tragèdia grega.
- Justifica que la paraula tragèdia passés de voler dir cant dels bocs a denominar un subgènere teatral.
- Qui és Dionís i quina relació té amb la tragèdia?
- Les representacions teatrals de la Grècia clàssica.
- Descripció de la posada en escena d'una tragèdia (escenari, públic, disposició i vestuari dels personatges...)
- Parts en què acostumava a dividir-se una tragèdia.
- Què és la catarsi?
- En quins dos cicles mítics es basen la majoria de tragèdies que conservem?
- Explica l'obra Èdip rei.
- Quin tipus d'herois hi ha a les tragèdies? A quin grup pertany Èdip? Justifica-ho.
- Què sabem de la vida de Sòfocles i com ho sabem?
- Quantes obres creiem que va escriure? Quantes se'n conserven? Cita-les.
- Com són els personatges de les tragèdies de Sòfocles? Compara'ls amb els d'altres autors grecs.
- La Ilíada i La Odissea: a quin gènere pertanyen? Què expliquen? quin aimportància tenen com a obres de la literatura occidental?
- Explica tot allò que et sembli important de Safo, la poetessa.
- Prosifica el poema de Safo: Cant a Afrodita.
- Tria un autor de la literatura llatina que no sigui Horaci i explica'n la vida i l'obra de manera completa.
- Cita i explica els dos tòpics literaris dels quals considerem creador Horaci.
- Per què el poema d'Horaci es diu Paraules d'Alfi?
- Prosifica Paraules d'Alfi.
Ha de quedar clar que podeu respondre tantes preguntes com penseu que podeu necessitar, però que la puntuació que podreu pujar tindrà un màxim que hem de fixar.
diumenge, 15 de novembre del 2015
Ausiàs March. Una altra manera de separar-se de la poesia trobadoresca.
El següent poeta que ens trobem és Ausiàs o Ausias March, nat a València, que també suposa una superació de la literatura trobadoresca una mica diferent a la de Petrarca i a qui els crítics cconsideren el poeta més important de la literatura catalanovalenciana medieval.
I ara que ja sabem moltes coses, aquí teniu el poema:
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confès descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sols est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer.
Aprés ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ésser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d'aquell a qui Déu vida tol.
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no em plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
Després d'haver-lo analitzat a classe, aquí hi ha una guia per treballar-lo i us deixo l'enllaç d'una de les interpretacions de la versió musicada de Raimon:
Vida:
Va néixer entre el 1397 i el 1400 a València al si d'una família d'origen català de burgesos i funcionaris, que accedí a la noblesa a partir de 1360.
El seu oncle Jaume (1336-1410), hereu de les possessions que la família tenia a Catalunya, i el seu pare Pere (1337-1413), hereu de les del Regne de València, van ser també poetes i homes de lletres.
Quan va morir son pare (1413), Ausiàs March es va convertir en el cap de la branca valenciana de la família, i fou un clar exponent de la petita noblesa local.
L'autor va passar la seva primera joventut molt vinculat a la vila de Gandia —
proposada tradicionalment com la seva ciutat natal— i va prestar els seus serveis en la cort ducal d’aquesta ciutat entre 1415 i 1418.
Va rebre una formació cavalleresca, tal com demanava la seva condició social, però també va tenir una sòlida formació literària, com es dedueix de la seva fecunda dedicació literària posterior.
El 1420, després de ser nomenat cavaller i nomenar, ell, la seva mare com a hereva universal, inicià la carrera militar, amb altres poetes, com Andreu Febrer o Jordi de Sant Jordi. Es va incorporar a l'armada del rei Alfons el Magnànim i participà en la primera campanya italiana.
 |
| Expansió de la Corona aragonesa |
El 1421 el trobem combatent a les illes de Sardenya i Còrsega on va participar activament en la presa de la ciutat de Calvi i en l'infructuós setge de Bonifacio. El 1421 abandona l'expedició.
El 1424 va incorporar-se a l'armada que, sota la direcció de Frederic de Luna, va combatre contra els pirates nord-africans a Sicília i conquerí l'illa de Querquens.
L’any 1425, el rei Alfons el Magnànim va recompensar els seus serveis militars concedint-li privilegis i la jurisdicció sobre les terres que havia heretat del seu pare i el nomenà falconer major reial, perquè s’encarregués de la direcció i
l'administració dels serveis de falconeria.
L’any 1430 va deixar de ser falconer major i passà a ocupar-se, fonamentalment, de l'administració de les seves terres i de la defensa dels seus privilegis feudals, enfront del poder ascendent de la burgesia ciutadana i de la mateixa monarquia, motiu pel qual va tenir diversos enfrontaments amb la vila de Gandia i, en particular, amb l'infant don Joan.
L’any 1437 Ausiàs March es compromet matrimonialment amb Isabel Martorell,
germana de Joanot, l'autor del Tirant lo Blanc. Aquest compromís va originar un greu conflicte amb Galceran Martorell, germà gran d'Isabel, ja que Ausiàs es negava a casar-se sense percebre prèviament el dot de la seva esposa pactat en les capitulacions corresponents. Les noces es van celebrar el 1439, després que Joanot Martorell cedís a Isabel la major part de les seves petites possessions de la vall de Xaló (en l'actual comarca valenciana de la Marina Alta) a fi d'assegurar-li el dot. Isabel va morir al setembre del mateix any sense tenir cap descendència i després d'haver nomenant hereu universal el seu espòs.
L’any 1443, el poeta va contraure segones noces amb Joana Escorna, pertanyent a una familia de la petita noblesa valenciana que estava emparentada amb la del mateix Ausiàs.
 |
| Ausiàs March |
Un any després, Ausiàs va vendre les terres que havia heretat de la seva primera esposa, i, a partir de llavors i fins a la seva mort, va fixar la residència habitual a València, encara que sense arribar a abandonar totalment les possessions de Gandia i Beniarjó.
Entre 1446 i 1447 el poeta i la seva esposa, amb altres autors valencians coetanis com Jaume Roig o Joan Roís de Corella, van contribuir al finançament de les noves obres empreses en el monestir de la Trinitat de València per reconvertir-lo en un convent de monjes clarisses, del qual va arribar a ser abadessa la també escriptora Isabel de Villena.
L’any 1447, el príncep Carles de Viana,fill de Joan II i titular del ducat de Gandia des de 1439, va concedir a Ausiàs la jurisdicció civil i criminal de Beniarjó, Pardines i Vernissa, i el 1451 el va nomenar recaptador de les seves rendes ducals.
L’any 1454 va morir la segona esposa del poeta, també sense deixar descendència.
El mateix any va fer construir una important sèquia —que encara avui porta el seu nom—, a fi de millorar el conreu de la canya de sucre a les seves terres.
Durant 1457 i 1458, té un contenciós amb Francesc de Vilanova, a qui va reptar en una dura lletra de batalla on l'acusava d'haver assaltat sense motiu el seu fill bastard en desigualtat de forces. Va arribar a enfrontar-se violentament amb ell, cosa que va motivar que se l'empresonés per ordre del governador de València. No obstant això, gràcies a la reina Maria, la pena de presó va ser commutada per la d'arrest domiciliari.
També va tenir problemes a causa de la seva gestió com a senyor feudal de vassalls cristians i musulmans.
Ausiàs March, ja malalt, va atorgar testament a València el 29 d'octubre de 1458, però pocs dies després, el 4 de novembre del mateix any, en va fer un altre de nou, al qual encara va afegir un codicil datat el 3 de març de 1459, el mateix dia en què va morir.
Tot i no tenir descendència legítima, se li coneixen cinc fills bastards: Joan, Felip, Pere, Joana i Francesc, aquest últim ja mort abans de l'òbit del poeta.
Obra:
L'obra d'Ausiàs March està constituïda per 128 poemes, d'extensió variable, el conjunt dels quals supera els 10.000 versos.
Tot i que que no disposem de dades segures que ens permetin establir la cronologia exacta d'aquestes composicions, a partir dels escassos indicis que contenen —al·lusions a personatges de l'època, situacions o fets, fonamentalment— podem deduir que l'activitat literària del poeta es va iniciar a partir de 1425, després d'haver abandonat l'activitat militar, i es va perllongar fins a la seva mort.
El poemari de March ens ha arribat a través de tretze manuscrits dels segles XV i XVI i de cinc edicions antigues (València 1539, Barcelona 1543, Barcelona 1545, Valladolid 1555 i Barcelona 1560).
Les poesies d'Ausiàs es poden classificar en cicles temàtics:
- Cants d'amor que expliquen les seves experiències amoroses i els subdividim, segons el senyal que empren en la tornada, a la manera trobadoresca, en els dedicats a:
- Llir entre cards: 19 poemes.
- Plena de seny: 35 poemes.
- Oh foll amor: 10 poemes.
- Amor, amor:12 poemes.
- i Mon darrer bé: 2 poemes.
 |
| Llir entre cards |
Podem llegir-los en clau biogràfica real, cosa que ens porta a pensar en diverses amades del poeta com a destinatàries d'aquests - per exemple, en el poema 23 s'esmenta una dama amb el nom de Teresa, que investigacions recents han identificat amb el personatge històric de Teresa d'Íxer-.
Tanmateix, també podem pensar que l'autor, sota la influència de models de filiació trobadoresca, volgués elaborar una pseudoautobiografia sentimental literària —tot i que influïda per la seva experiència afectiva real—, a través de la qual poetitzaria el procés que es segueix des del descobriment il·lusionat de l'amor fins al fracàs final, dolorós i irreparable.
- Cants de mort: 6 poemes, l'eix central de les quals és el dolor provocat per la mort de estimada —per a uns la primera esposa i per altres la segona— i la preocupació pel seu destí etern.
- Cants morals: desenvolupen una extensa sèrie de motius de caràcter més teòric —la naturalesa del bé, les limitacions de l'ésser humà, la teoria de l'amor, etc.—, el denominador comú dels quals és la recerca de la virtut.
- Cant espiritual: extens poema al llarg del qual el jo líric es dirigeix a Déu per a expressar-li el penediment per les faltes comeses i el seu desig deperdó, a la vegada que rastreja amb angoixa els camins que un pecador carregat de consciència de culpa pot fer per aproximar-se a Déu.
- Poesies de circumstàncies, entre les quals es troben les dirigides al rei Alfons el Magnànim, al seu amic Antoni Tallander —àlies «mossén Borra»—, una demanda a Tecla de Borja —neboda del papa Calixt III— i algun debat poètic amb altres escriptors valencians com Joan Moreno o Bernat Fenollar.
La teoria amorosa d’Ausiàs March:
Més enllà de divisions internes, el corpus poètic ausiasmarquià, considerat en conjunt, constitueix un discurs de forta càrrega moral que, fonamentalment, gira entorn de l'experiència amorosa, les seves contradiccions irresolubles i els sofriments de tot tipus que se'n deriven per al jo poètic.
L'amor humà se'ns presenta com un impossible metafísic, ja que les exigències enfrontades del cos i de l'ànima acaben per fer-lo inviable.
L'ideal que proposa March és el d'un amor alliberat del pes de la passió, del
sexe, un amor identificat amb el bé honest i que valora el component emocional, és a dir, un amor absolutament convertit en forma de virtut, l'existència del qual tan solament pot materialitzar-se en l'àmbit de la pura especulació mental o després de la desaparició del component físic que comporta la mort de l'estimada.
El discurs poètic d'Ausiàs estableix una dialèctica conflictiva entre l'amor concebut com una experiència espiritual plena i la frustrant realitat d'un amor fatalment influït per les nocions de sexualitat, d'insatisfacció, de sofriment i de pecat.
Així, doncs, la concepció poètica de l'amor en March s'allunya, per superació, de la tradició poètica trobadoresca de la qual, no obstant, agafa:
- la versificació, els esquemes mètrics i els estròfics.
- l'ús del senyal (pseudònim per amagar el nom de la dama a qui adreça el poema).
- els gèneres, al costat de les cançons, conviuen també, encara que en menor mesura, els hereus del sirventés i del maldit provençals, a través dels quals el poeta expressa el seu rebuig a les dones, una vegada constatada la impossibilitat d'assolir a través d'elles l'ideal amorós anhelat.
- diversos motius temàtics com el de la timidesa de l'amant, el de la petició de gràcies a la dama, el de l'altivesa d'aquesta, el de la mort per amor, etc.
Des del punt de vista de l’estil, Ausiàs forja un llenguatge poc convencional i
personalíssim, presidit pels trets negatius, pessimistes i poc esperançadors i caracteritzat per:
- l'ús d'un registre col·loquial que conviu amb la terminologia filosòfica i científica de l'època.
- l'ús d'elements propis del discurs místic i de la teologia.
- l'absència de musicalitat.
- l'ús continuat de l'hipèrbaton, de les metàfores i de les comparacions com a figures més destacades. I de l'antítesi, les paradoxes, les hipèrboles i els apòstrofes que fan més evident el patetisme del seus sentiments.
- les imatges que destaquen més són de caràcter violent: tempestats amb naus que perillen, sepulcres, malalts, condemnats a mort...
- l'adopció de tècniques persuasives pròpies de la literatura didàctica, per tal que la pròpia experiència serveixi d’exemple per als altres.
- el pensament de la filosofia escolàstica de base aristotèlica i tomista d'on procedeix la idea de la naturalesa material i espiritual de l'ésser humà.
- els textos bíblics que cita o als quals al·ludeix.
- les idees científiques de la seva època, com la teoria mèdica segons la qual l'amor no és més que una patologia somàtica.
- alguns clàssics llatins —Sèneca, Ovidi, Lucà o Virgili, filtrats pels moralistes medievals.
- i, en menor mesura, els italians Dante i Petrarca, a qui cita explícitament en poques ocasions i de qui va poder rebre alguna influència molt parcial. De fet presenta una divergència radical amb Petrarca en allò que afecta a la seva concepció retòrica, tan oposada al sentit de l'estètica i de la musicalitat postulat per l'italià.
Va tenir força fama a l'època: va tenir imitadors (Lluís de Vilarrasa, Romeu Llull, Pere Torroella o Bernat i
Huc de Rocabertí...) i se'n van fer traduccions al castellà
de la seva obra fetes per Baltasar de Romaní (València 1539 i Sevilla 1553) i per Jorge
de Montemayor (València 1560, Saragossa 1562 i Madrid 1579), les quals exerciren una
influència considerable en alguns autors castellans del Segle d'Or (Boscán, Garcilaso
de la Vega, Quevedo). També va ser traduït al llatí en el segle XVII pel valencià Vicent
Mariner (Toornon 1633).
I ara que ja sabem moltes coses, aquí teniu el poema:
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confès descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sols est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer.
Aprés ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ésser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d'aquell a qui Déu vida tol.
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no em plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
Després d'haver-lo analitzat a classe, aquí hi ha una guia per treballar-lo i us deixo l'enllaç d'una de les interpretacions de la versió musicada de Raimon:
diumenge, 8 de novembre del 2015
El Renaixement (3) Francesco Petrarca.
Si Dante, o el Dant, com preferiu, encara podia ser considerat com un escriptor amb força elements medievals, Petrarca, home de profundes conviccions cristianes, ens apareix com un renaixentista humanista complet. D'ell hem de llegir dos sonets.
Vida:
(Arezzo, actual Itàlia, 1304 - Arqua, actual Itàlia, 1374).
Sabem que durant la seva infantesa va haver de traslladar-se sovint de ciutat a causa que el seu pare era perseguit perquè pertanyia a la facció negra dels güelfs.
Va estudiar lleis a Carpentras, Montpeller, Bolonya i Avinyó, però mai es va arribar a graduar ni va exercir.
Al seu Cançoner hi tenim una autobiografia on diu que el 6 d'abril de 1327 va veure Laura a l'església de Santa Clara d'Avinyó i se'n va enamorar profundament. Sembla que va morir durant la pesta negra de 1348.
Tot i que Petrarca sempre va defensar aquest fet, ja els seus soetanis van arribar a posar en dubte l'existència de la dama, perquè no van aconseguir identificar-la. Hi ha qui creu, també per aquesta raó, que segurament era una dama casada.
Tenim constància que Francesco va tenir relacions amb altres dones, dues de les quals van tenir dos fills seus: Giovanni i Francesca.
Sembla que després de llegir les Confessions de Sant Agusstí, va tenir la primera de les seves crisis religioses, sempre basades en el contrast entre el seu ideal de fe (poder dur una vida mística) i ell seu gust per allò més mundà i terrenal.
Mentre vivia a Avinyó, va conèixer Giacomo Colonna que li va facilitar entrar com a servidor de Giovanni Colonna, un cardenal pel qual va haver de fer diversos viatges diplomàtics en què va aprofitar per rescatar antics còdices llatins de biblioteques diverses. Així va descobrir el Pro archia de Ciceró, una obra que es considerava perduda.
El 1348 aconsegueix ésser anomenat canonge de Parma, cosa que, d'una banda, li va permetre tenir privilegis eclesiàstics, i de l'altra va possibilitar que escrivís més ja que havia de viatjar menys.
Entre 1353 i 1361 viu a Milà, servint els Visconti, després es trasllada a Venècia, s'on marxa el 1368, cap a Pàdua. Els Carrara li van regalar una vil·la a Arqua, on va passar els seus últims anys.
Obra:
La dividim en dos grups:
Podem destacar un poema inacabat: Àfrica, fet en hexàmetres i a l'estil de Titus Livi; una col·lecció de dotze èglogues que es titulen Bucolicum Carmen, una sèrie de biografies de personatges clàssics, De viris ilistribus i el Secretum on recollia les seves inquietuds espirituals en forma de diàlegs ficticis que mantenia amb Sant Agustí.
Va ser coronat com a poeta a Roma el 1341.
Recollides al seu Cançoner, que ell va titular Rerum vulgarium fragmenta, són 366 peces o poesies: 317 sonets, 29 cançons, 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals.
El fet que es passés tota la vida recorregint-los ens indica que la qualificació que en fa tampoc era del tot sincera, ja que si no els hauria escrit i oblidat. Per a ell eren poemes importants i volia que quedessin tan perfectes com pogués.
De fet, aquesta és una de les obres que va aconseguir que es valoressin les llengües vulgars com a aptes per a fer alta literatura.
El cançoner revela la seva passió per Laura i els estats espirituals i emocionals que amb aquesta passió atravessava, amb algunes poesies dedicades a amics que trenquen una mica, o fan petites pauses respecte a la història general.
Es divideix en dues parts: "En vida de Laura" on trobem poesies plenes de sensualitat i el poeta torturat per la seva passió. I "En mort de Laura" on passa a sublimar el seu amor, a convertir-lo en una adoració espiritual. On a més Laura apareix transformada en un àngel (la famosa donna angelicata) que intercedeix per ell davant Déu a fi de transformar el seu amor carnal en un amor diví.
L'últim poema que va escriure és el que anomenem una palinodia (oda en la qual un autor es retracta del punt de vista que havia expressat en un poema anterior) ja que en ell ens expressa fins a quin punt el que va escriure els primers poemes és diferent del que va escriure els inicials.
Els seus poemes representen una superació dels poemes típics de l'amor cortès, ja que en ells hi trobem la sinceritat del creador que escapa de fórmules fixades, que composa a partir de les seves vivències i que empra unes imatges plenes de força i d'originalitat.
Va tenir força influència, fins al punt que podem parlar dels poetes petrarquistes com dels seus seguidors.
El sonet:
Els sonets que escrivia Petrarca són els que considerem canònics, els clàssics, però no els únics.
Estan formats per una octava o cobla dividida en dos quartets i un sextet dividit en dos tercets. Les dues primeres estrofes acostumen a tenir una combinació de rima creu-creuda (ABBA ABBA) o cadeno-encadenada (ABAB ABAB) consonant, mentre que els tercets combines tres rimes de maneres diverses.
Pel que fa al contingut: als dos quartets hi trobarem el tema de què el poeta vol parlar i als tercets la reflexió personal sobre ell.
Poemes que hem de llegir:
I
Els qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se'm veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l'amor,
més que disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia in temps, de què sovint
de mi m'avergonyeixo amb el cor meu;
d'aquel desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se i el saber distint
que allò que plau el món és somni breu.
CCLXVII
Ai, el bell rostre, ai, el suau esguard,
ai, el gràcil i altívol portament,
ai, el dir que l'enginy impertinent
feia humil i tot home vil gallard!
Ai, també, el dolç somrís d'on eixí el dard
de què la mort espero, impacient:
ànima digna de coronament,
si no haguessis baixat al món tan tard!
En vosaltres aleno amb enyorança,
que vostre he estat; i si ja no em teniu,
qualsevol altra pena menys m'acaba.
M'emplenàreu d'anhel i d'esperança
en jo partir del summe plaer viu,
però el ven les paraules s'emportava.
Vida:
(Arezzo, actual Itàlia, 1304 - Arqua, actual Itàlia, 1374).
Sabem que durant la seva infantesa va haver de traslladar-se sovint de ciutat a causa que el seu pare era perseguit perquè pertanyia a la facció negra dels güelfs.
Va estudiar lleis a Carpentras, Montpeller, Bolonya i Avinyó, però mai es va arribar a graduar ni va exercir.
Al seu Cançoner hi tenim una autobiografia on diu que el 6 d'abril de 1327 va veure Laura a l'església de Santa Clara d'Avinyó i se'n va enamorar profundament. Sembla que va morir durant la pesta negra de 1348.
 |
| Universitat |
Tot i que Petrarca sempre va defensar aquest fet, ja els seus soetanis van arribar a posar en dubte l'existència de la dama, perquè no van aconseguir identificar-la. Hi ha qui creu, també per aquesta raó, que segurament era una dama casada.
Tenim constància que Francesco va tenir relacions amb altres dones, dues de les quals van tenir dos fills seus: Giovanni i Francesca.
Sembla que després de llegir les Confessions de Sant Agusstí, va tenir la primera de les seves crisis religioses, sempre basades en el contrast entre el seu ideal de fe (poder dur una vida mística) i ell seu gust per allò més mundà i terrenal.
Mentre vivia a Avinyó, va conèixer Giacomo Colonna que li va facilitar entrar com a servidor de Giovanni Colonna, un cardenal pel qual va haver de fer diversos viatges diplomàtics en què va aprofitar per rescatar antics còdices llatins de biblioteques diverses. Així va descobrir el Pro archia de Ciceró, una obra que es considerava perduda.
El 1348 aconsegueix ésser anomenat canonge de Parma, cosa que, d'una banda, li va permetre tenir privilegis eclesiàstics, i de l'altra va possibilitar que escrivís més ja que havia de viatjar menys.
Entre 1353 i 1361 viu a Milà, servint els Visconti, després es trasllada a Venècia, s'on marxa el 1368, cap a Pàdua. Els Carrara li van regalar una vil·la a Arqua, on va passar els seus últims anys.
Obra:
La dividim en dos grups:
- Obres en llatí:
Podem destacar un poema inacabat: Àfrica, fet en hexàmetres i a l'estil de Titus Livi; una col·lecció de dotze èglogues que es titulen Bucolicum Carmen, una sèrie de biografies de personatges clàssics, De viris ilistribus i el Secretum on recollia les seves inquietuds espirituals en forma de diàlegs ficticis que mantenia amb Sant Agustí.
Va ser coronat com a poeta a Roma el 1341.
- Obres en llengua vulgar
Recollides al seu Cançoner, que ell va titular Rerum vulgarium fragmenta, són 366 peces o poesies: 317 sonets, 29 cançons, 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals.
El fet que es passés tota la vida recorregint-los ens indica que la qualificació que en fa tampoc era del tot sincera, ja que si no els hauria escrit i oblidat. Per a ell eren poemes importants i volia que quedessin tan perfectes com pogués.
De fet, aquesta és una de les obres que va aconseguir que es valoressin les llengües vulgars com a aptes per a fer alta literatura.
 |
| Petrarca i Laura |
El cançoner revela la seva passió per Laura i els estats espirituals i emocionals que amb aquesta passió atravessava, amb algunes poesies dedicades a amics que trenquen una mica, o fan petites pauses respecte a la història general.
Es divideix en dues parts: "En vida de Laura" on trobem poesies plenes de sensualitat i el poeta torturat per la seva passió. I "En mort de Laura" on passa a sublimar el seu amor, a convertir-lo en una adoració espiritual. On a més Laura apareix transformada en un àngel (la famosa donna angelicata) que intercedeix per ell davant Déu a fi de transformar el seu amor carnal en un amor diví.
L'últim poema que va escriure és el que anomenem una palinodia (oda en la qual un autor es retracta del punt de vista que havia expressat en un poema anterior) ja que en ell ens expressa fins a quin punt el que va escriure els primers poemes és diferent del que va escriure els inicials.
Els seus poemes representen una superació dels poemes típics de l'amor cortès, ja que en ells hi trobem la sinceritat del creador que escapa de fórmules fixades, que composa a partir de les seves vivències i que empra unes imatges plenes de força i d'originalitat.
Va tenir força influència, fins al punt que podem parlar dels poetes petrarquistes com dels seus seguidors.
El sonet:
Els sonets que escrivia Petrarca són els que considerem canònics, els clàssics, però no els únics.
Estan formats per una octava o cobla dividida en dos quartets i un sextet dividit en dos tercets. Les dues primeres estrofes acostumen a tenir una combinació de rima creu-creuda (ABBA ABBA) o cadeno-encadenada (ABAB ABAB) consonant, mentre que els tercets combines tres rimes de maneres diverses.
Pel que fa al contingut: als dos quartets hi trobarem el tema de què el poeta vol parlar i als tercets la reflexió personal sobre ell.
Poemes que hem de llegir:
I
Els qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se'm veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l'amor,
més que disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia in temps, de què sovint
de mi m'avergonyeixo amb el cor meu;
d'aquel desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se i el saber distint
que allò que plau el món és somni breu.
CCLXVII
Ai, el bell rostre, ai, el suau esguard,
ai, el gràcil i altívol portament,
ai, el dir que l'enginy impertinent
feia humil i tot home vil gallard!
Ai, també, el dolç somrís d'on eixí el dard
de què la mort espero, impacient:
ànima digna de coronament,
si no haguessis baixat al món tan tard!
En vosaltres aleno amb enyorança,
que vostre he estat; i si ja no em teniu,
qualsevol altra pena menys m'acaba.
M'emplenàreu d'anhel i d'esperança
en jo partir del summe plaer viu,
però el ven les paraules s'emportava.
 |
| Petrarca |
Correció del primer control.
Tot i tenir present que ningú redacta igual i que, per tant, aquestes respostes són un model de les respostes possibles en forma, hem de tenir clar que el contingut de les vostres respostes s'ha d'acostar molt al contingut d'aquestes.
1. A quin gènere i de què tracten La Ilíada i L'Odissea?
La Iliada i L'Odissea són dos poemes narratius èpics o dues epopeies. El primer explica com els grecs van a envair Troia per tal de recuperar Helena, que havia fugit allà amb Paris després d'abandonar el seu legítim espós. El segon narra el viatge de tornada, quan ja s'ha acabat la batalla, d'Odisseu o Ulisses cap a Ítaca, l'ílla d'on va sortir i on l'espera la seva dona Penèlope.
2. Qui era Safo i quin tipus de poesia escrivia?
Safo era una poetessa grega que havia nascut a l'illa de Lesbos on va fundar una escola per a dones que es dedicaven a l'art de la poesia. Els seus poemes, que sembla que van ser molt populars a l'època, però dels quals n'hem conservat molt poca cosa, eren de caràcter amorós i, segons tots els indicis, partien de les seves vivències com a dona enamorada.
3. Qui va ser el creador del tòpic Beatus ille? El podries explicar?
Aquest tòpic que després ha estat recurrent a la història de la nostra literatura va ser creat per Horaci. concretament pertany a un dels seus poemes: Paraules d'Alfi i es podria resumir com l'enyor que senten els ciutadans per la vida més autentica que pensen que tenen les persones que viuen de la terra.
4. Prosifica el fragment que tens a continuació i digues a qui pertany.
En aquest poema Safo, l'autora, fa una demanda a Afrodita. Tot qualificant-la com la deessa que tot ho pot en qüestions amoroses, li prega que vagi a aconsellar-la, com ja ha fet altres vegades, tot agafant el seu carro tirat per ocells i traslladant-se de l'Olimp fins on la poetessa es troba.
5. Per què el poema d'Horaci es diu Paraules d'Alfi?
Perquè el poeta ficciona que qui explica tots els avantatges de què es gaudeix amb la vida al camp no és ell mateix, sinó un tal Alfi que tenia com a feina deixar diners als altres a canvi d'un interès amb què, suposem, s'enriquia.
6. En aquest fragment hi ha un diàleg entre Èdip i Tirèsies ple de crispació. A quin moment de l'obra es troba? Quina importància tenen aquests dos personatges? Per quin motiu discuteixen? Pots dir si som davant d'un exemple d'ironia tràgica i per què?
El fragment es troba, concretament, a l'episodi 1. Èdip ha enviat Creont a demanar als déus per què han enviat una pesta a Tebes i, mentrestant, parla amb Tirèsies de qui creu, ja que és un endeví, que deu saber-ne la raó.
Pel que fa als dos personatges que hi surten, òbviament és molt més important èdip, ja que n'és el protagonista, Tirèsies només ho és perquè és el primer que li diu la veritat, tot i que ell refusi creure'l.
Discuteixen perquè Tiresies primer es nega a revelar-li res i després, quan ho fa, l'altre no se'l creu.
I, per acabar, i tant que som davant d'un dels moments d'ironia tràgica: Tirèsies diu la veritat i els lectors o el públic ho sabem, mentre Èdip la rebutja com a tal.
7. Èdip sempre ha estat considerat un heroi, podries explicar per què i per quin motiu se sent culpable de la pesta que hi ha a la seva ciutat?
Èdip no és un heroi en el sentit èpic de la paraula, no actua en cap guerra, no venç ningú... però sí que ho és en el sentit tràgic ja que salva el seu poble de la destrucció pagant com a preu la seva destrucció mateixa. Ell se sent culpable de la pesta perquè la pesta ha vingut a causa que no s'ha castigat l'assassí de Laios i acaba descobrint que aquest assassí és ell. Sap que li ha passat això perquè tant els seus pares, (Laios i Iocasta), com ell (marxa de Corint) han volgut burlar els déus, evitar que la maledicció que els van llençar s'acomplís i això un mortal no té cap dret a fer-ho, sinó que les ha de suportar i acatar.
dilluns, 2 de novembre del 2015
El Renaixement (2). Dante Alighieri.
Dante és un dels grans escriptors de la nostra literatura i d'ell, sobretot, destaquem la Divina Comèdia que narra un curiós viatge que, suposadament, va fer el mateix escriptor per l'infern, el purgatori i el cel guiat per Virgili i per Beatriu. Ara en sabrem més, tant de l'autor com de la seva obra.
Biografia:
Biografia:
Dante neix cap a l'any 1265 (se'n desconeix la data exacta), entre el 21 de maig i el 21 de juny i se li va posar el nom de Durante, que es va sincopar en Dante.
La seva família era força important a Florència i pertanyia als güelfs, que s'oposaven als gibelins.
Ell es considerava descendent dels romans, però és força improbable que això sigui cert.
La seva mare va morir quan ell tenia cinc o sis anys i el seu pare es va tornar a casar.
Quan en tenia dotze, es va acordar el seu casament amb Gemma Donati amb qui va tenir fills, però de qui no va estar enamorat.
L'amor de Dante fou Beatriu, a qui va conèixer quan era un nen i que va retrobar de nou quan ja era adult. A Beatriu li va dedicar poemes i la fa la seva guia pel Paradís, de Gemma no en fa cap al·lusió a l'obra.
Durant la seva vida, Itàlia era un conjunt de regnes o petits estats.
Va ser un güelf compromès amb la causa, cosa que el va fer lluitar contra els gibelins d'Arezzo a la Batalla de Campaldina que van guanyar. Aleshores els güelfs es van dividir en dues faccions: blancs (als quals pertanyia) i negres. Inicialment van guanyar els blancs, però el papa va ordenar a les seves tropes d'ocupar Florència, per defensar els negres, que eren els que li retien més fidelitat i la seva victòria suposà el pagament d'una multa elevada i l'exili de Dant.
Si voleu saber més coses sobre l'enfrontament entre güelfs i gibel·lins us deixo aquest enllaç: https://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%BCelfs_i_gibel%C2%B7lins
L'exili es va convertir en perpetu, perquè com que ell es va negar a pagar la multa, si tornava a Florència podia ser condemnat a mort.
Va viure a Verona, a Sarzana, a Lucca, de nou a Verona i, finalment a Ravenna, on morí, el 1321, segurament de malària, ja que no va voler acceptar la cerimònia del perdó on els florentins, a canvi de l'humiliació pública de reconèixer-se traïdors, perdonaven els exiliats. La seva pena de mort va continuar vigent i passà als seus fills.
Va viure l'exili com una mena de mort, ja que creia que el deixava sense identitat, però no podia actuar com a culpable si no se'n sentia.
Tot i que no va ser enterrat a Florència, a la basílica de la Santa Creu de la ciutat hi ha un cenotafi (tomba buida) que l'honora.
Va ser un home interessat en les disciplines que s'ensenyaven a les universitats medievals i que sota els noms de trivium i quadrivium recollien les matèries de teologia, filosofia, física, astronomia, gramàtica i retòrica. Podem afirmar que era un gran coneixedor de la literatura clàssica llatina, concretament de Virgili i de la poesia toscana i trobadoresca. De tota manera no sabem res del cert sobre com es va formar, només sabem què sabia a partir dels seus llibres.
Obra: La Divina Comèdia
A la meitat del camí de la vida
"Ai quants pensaments dolços i quants desigs
La seva família era força important a Florència i pertanyia als güelfs, que s'oposaven als gibelins.
Ell es considerava descendent dels romans, però és força improbable que això sigui cert.
La seva mare va morir quan ell tenia cinc o sis anys i el seu pare es va tornar a casar.
Quan en tenia dotze, es va acordar el seu casament amb Gemma Donati amb qui va tenir fills, però de qui no va estar enamorat.
L'amor de Dante fou Beatriu, a qui va conèixer quan era un nen i que va retrobar de nou quan ja era adult. A Beatriu li va dedicar poemes i la fa la seva guia pel Paradís, de Gemma no en fa cap al·lusió a l'obra.
Durant la seva vida, Itàlia era un conjunt de regnes o petits estats.
Va ser un güelf compromès amb la causa, cosa que el va fer lluitar contra els gibelins d'Arezzo a la Batalla de Campaldina que van guanyar. Aleshores els güelfs es van dividir en dues faccions: blancs (als quals pertanyia) i negres. Inicialment van guanyar els blancs, però el papa va ordenar a les seves tropes d'ocupar Florència, per defensar els negres, que eren els que li retien més fidelitat i la seva victòria suposà el pagament d'una multa elevada i l'exili de Dant.
Si voleu saber més coses sobre l'enfrontament entre güelfs i gibel·lins us deixo aquest enllaç: https://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%BCelfs_i_gibel%C2%B7lins
L'exili es va convertir en perpetu, perquè com que ell es va negar a pagar la multa, si tornava a Florència podia ser condemnat a mort.
Va viure a Verona, a Sarzana, a Lucca, de nou a Verona i, finalment a Ravenna, on morí, el 1321, segurament de malària, ja que no va voler acceptar la cerimònia del perdó on els florentins, a canvi de l'humiliació pública de reconèixer-se traïdors, perdonaven els exiliats. La seva pena de mort va continuar vigent i passà als seus fills.
Va viure l'exili com una mena de mort, ja que creia que el deixava sense identitat, però no podia actuar com a culpable si no se'n sentia.
Tot i que no va ser enterrat a Florència, a la basílica de la Santa Creu de la ciutat hi ha un cenotafi (tomba buida) que l'honora.
Va ser un home interessat en les disciplines que s'ensenyaven a les universitats medievals i que sota els noms de trivium i quadrivium recollien les matèries de teologia, filosofia, física, astronomia, gramàtica i retòrica. Podem afirmar que era un gran coneixedor de la literatura clàssica llatina, concretament de Virgili i de la poesia toscana i trobadoresca. De tota manera no sabem res del cert sobre com es va formar, només sabem què sabia a partir dels seus llibres.
Obra: La Divina Comèdia
Sembla que Dante va començar a escriure aquesta obra a partir del 1307, ell, però, es situa en ella quan ha arribat a la meitat de la seva vida (que a l'època situaven als 35 anys) entre finals de març i inicis d'abril.
com ja sabem el llibre explica la visita que l'escriptor fa a l'Infern, al Purgatori i al Paradís guiat primer per Virgili i després per Beatriu.
Però el llibre no és només la història d'un viatge, sinó que llegint-lo podem conèixer tota l'experiència que la humanitat occidental havia acumulat fins als seus temps: el món clàssic grecollatí, la mitologia, la Bíblia, l'esperit medieval encara vigent, la nova societat urbana que va sorgint, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer Humanisme, la filosofia i la teologia. Hi és tot. Podem qualificar-lo d'enciclopèdia del saber medieval.
Per tant, no podem dir només que és un gran poema "sacre" com l'autor volia, que l'és, sinó que hem d'afegir que és una narració, un viatge que ens ajuda a descobrir i ordenar un món que ja ha desaparegut, gràcies a la nova visió del món que ens va donar la ciència, però que va existir.
És una de les grans obres doncs, comparable a la Ilíada i a l'Odissea, al Quixot o a l'Ulisses.
Originalment la Divina Comèdia és escrita en vers: tercines hendecasíl·labes rimades, la forma que havia de tenir per als lectors cultes a qui s'adreçava; i amb una llengua literària relativament nova (penseu que encara hi ha molta literatura culta escrita en llatí a l'època) expressiva i hàbil.
Nosaltres en llegirem tres fragments en la traducció de Joan F. Mira.
Aquí els teniu:
INFERN (Cant I, v. 1-9)
A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d'una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
INFERN (Cant I, v. 61-84)
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
INFERN (Cant V, v. 100-141)
"L'amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L'amor, que obliga a més amor l'amat,
m'atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m'ha abandonat, com veus.
L'amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l'espera la Caïna."
Aquestes van ser les seves paraules.
Sentint aquelles ànimes ferides,
vai abaixar els ulls, mirant a terra,
fins que el poeta preguntà: "què penses?
Quan per fi vaig respondre, vaig dir:
"Ai quants pensaments dolços i quants desigs
els van dur a un final tan dolorós!"
Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
uns mots per dir: "Francesca, el teu turment,
em fa plorar de tristesa i pietat.
Però en temps d'aquells dolços sospirs,
amb quins senyals, i co, va fer l'amor
que coneguéreu els incerts desigs?
I ella a mi: "no hi ha dolor més gran
que recordar un altre temps feliç
en la misèria i el teu mestre ho sap.
Però si tens tan afany de saber
l'origen i l'arrel del nostre amor,
t'ho diré com qui alhora parla i plora.
Un dia estàvem per plaer, llegint,
com s'encengué l'amor en Lancelot;
estàvem sols, sense recel de res.
Moltes vegades, aquella lectura
ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
i arribàrem al punt que ens va fer caure:
quan vam llegir que els llavis desitjats
eren besats per un amant tan alt,
aquest, que no s'allunya mai de mi!,
em va besar la boca tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure.
I aquell dia ja no vam llegir més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)