Victor Hugo

I ara ens toca el representant del romanticisme francès, Víctor Hugo, famós sobretot per les seves novel·les Els miserables i Nostra Senyora de París o El geperut de Nôtre Dame.

Victor Hugo va néixer a Besançon el 26 de febrer del 1802, al Departament del Doubs, al Franc Comtat, on es trobava destinat son pare, el general d'imperi Joseph Léopold Sigisbert Hugo.

Els seus viatges i les seves estades a Nàpols i Espanya acompanyant el seu pare, el van marcar bastant. 

Cap al 1813, es va instal·lar a París amb sa mare, que s'havia separat del seu marit arran de la relació amorosa que mantenia amb un altre home. 

Amb només catorze anys, Victor, al juliol del 1816, va escriure: «Vull ser Chateaubriand o no res», per tant des de jove vol ser un bon escriptor, però no sabem com van ser els seus inicis, perquè va cremar els seus primers 10 quaderns escolars. 

Des de ben jove va guanyar premis a concursos poètics on es va presentar, cosa que va fer que abandonés les matemàtiques —disciplina per la qual se sentia molt atret i de la qual havia seguit els cursos preparatoris— i comencés la carrera literària.

El seu primer llibre de poesia, Odes, va aparèixer el 1821, als dinou anys. Des del principi va ser molt actiu a la vida cultural i escrivia en tots els gèneres.

Però la seva projecció literària va començar amb Cromwell, publicat el 1827. I amb Hernani (1830) inaugura el gènere del drama romàntic.

Va casar-se el 12 d'octubre del 1822 amb Adèle Foucher, amb la qual va tenir cinc fills, dels quals només una el va sobreviure.

Entre 1826 i 1837, va passar diverses temporades al castell de Roches a Bièvres, on va conèixer Berlioz, Chateaubriand, Listz i Giacomo Meyerbeer, i va escriure llibres de poesies entre els quals es troba el famós Fulles de tardor.

Va tenir diverses amants. La més coneguda, l'actriu Juliette Drouet, a qui va conèixer l'any 1833 i que va consagrar-li la seva vida, el va alliberar de la presó després del cop d'estat de Napoleó III. Va dedicar-li molts poemes. 

Va ingressar a l'Académie française l'any 1841, després de tres intents infructuosos. Va ser el primer acadèmic nat al segle XIX.

Víctor Hugo de jove

L'any 1843, Léopoldine (una de les seves filles) va morir tràgicament a Villequier, ofegada amb el seu marit Charles Vacquerie arran del naufragi de la barca on anaven. Ell va quedar molt afectat, i va escriure diversos poemes sobre el fet.

Inicialment monàrquic, es va anar convencent a poc a poc de les virtuts de la democràcia. Creia que quan «el coneixement només és d'un home, s'imposa la monarquia, on és d'un grup d'homes, ha de deixar el seu lloc a l'aristocràcia. I quan tothom té accés al saber vol dir que ha arribat el temps de la democràcia». Una vegada convertit a la democràcia liberal i humanitària, va ser elegit diputat de la Segona República francesa el 1848, i va donar suport a la candidatura del "príncep Lluís-Napoleó", però es va exiliar després del cop d'estat del 2 de desembre del 1851, que va condemnar per raons morals.

Sota el Segon Imperi, oposat a Napoleó III, va viure exiliat, primer a Brussel·les i després a Jersey i Guernesey. Va formar part del grup de proscrits que van refusar l'amnistia que es va decretar poc després («I si no en queda més que un, aquest seré jo»). 

Durant aquest temps escriu: Les Châtiments (1853), obra en vers en la qual ataca el Segon Imperi; Les contemplacions, poesies (1856); La Légende des Siècles (1859), i Els miserables, novel·la (1862). 

El dolorós record de la seua filla Léopoldine el van empènyer a provar, a Jersey, unes experiències d'espiritisme de les quals dóna fe en Les Tables tournantes de Jersey.

Durant la dècada del 1860, va travessar diverses vegades el Gran Ducat de Luxemburg com a turista, en direcció al Rhin alemany (1862, 1863, 1864, 1865). El 1871, després de la Comuna de París, en ser expulsat de Bèlgica per haver proporcionat refugi a comuners perseguits a la capital francesa, va trobar asil durant tres mesos i mig a Luxemburg. Després, va tornar a París i va ser una de les figures polítiques de la Tercera República francesa. Va residir successivament a Luxemburg, Vianden (dos mesos i mig), Diekirch i Mondorf, on va sotmetre's a una cura termal.

Víctor Hugo de gran

Després de la caiguda del Segon Imperi, posterior a la Guerra francoprussiana, es va proclamar la Tercera República francesa i Hugo va poder tornar després de vint anys d'exili. Fins a la seva mort, l'any 1885, va ser una de les figures tutelars de la república reinstaurada —així com una referència literària incontestada.

Va morir el 22 de maig del 1885, pronunciant, segons la llegenda, aquests darrers mots: «Aquí és el combat del dia i de la nit.» Segons les seves últimes voluntats, va ser en el «cotxe fúnebre dels pobres» on va tenir lloc la cerimònia. Primer va  ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise, però l'1 de juny va ser traslladat definitivament al Panteó.

La caixa fúnebre s'havia mantingut durant bastants dies sota l'Arc de Triomf, on es creu que va ser visitada per uns 3 milions de persones. Era llavors l'escriptor més popular de França i se'l considerava un dels monuments de la literatura francesa. Va ser designat com el Rei Sol de la literatura.

La seva obra es pot qualificar de monumental i representa gairebé quaranta milions de caràcters!

Enterrament

«El conjunt de la meva obra constituirà un dia un conjunt indivisible. [...] Un llibre múltiple que resumirà un segle, vet ací el que deixaré darrere de mi [...]»

diu en una carta datada a 9 de desembre de 1859, cosa que deixa clara la seva concepció de l'art literari com a total.

Nosaltres llegim aquest poema, que va ser escrit quan ell encara era un monàrquic convençut:

LA HISTÒRIA

I

El destí dels països, com una mar profunda,

té esculls amagats i gorgues inestables.

Cec qui només pot veure, en el futur del món,

la lluita de les aigües sota el combat dels vents!

Un buf potent i immens domina les tempestes.

Un raig del cel davalla a través de la nit.

quan l'home als crits de mort mescla el crit de les festes,

una secreta veu parla en el va brogit.

Ara i adés els segles, els gegantins germans,

diferents per llur sort, semblants en llurs anhels,

troben el mateix fi per uns camins contraris,

i els seus fanals diversos brillen en focs idèntics.

II

Musa, no hi ha cap època que els teus esguards no abracin;

en l'avenir segueixes el seu cicle solemne;

perquè els dies, i els anys, i els segles només tracen

una efímera rega en el riu eternal.

Botxins, no ho dubteu pas; no ho dubteu tampoc, víctimes!

Ella du a tot arreu la seva immortal flama,

fins als cims dels munts plana, baixa al fons dels abismes,

i sovint funda un temple on mancava una tomba.

Ella dóna la palma als herois que pereixen;

del carro dels invictes, en trenca el fràgil eix;

camina somiant en imperis que cauen;

i per tots els camins mostra els passos de Déu.

Del vell palau dels temps en construeix el cim;

els segles a sa crida es van reunir;

i amb la mà, com captiu torbat per la derrota,

arrossega el passat fins l'esdevenidor.

Recollint les desferres del món als seus naufragis,

son ull de mars en mars segueix l'immens navili,

i sap veure plegats, als dos límits dels segles,

aquell primer sepulcre i aquest darrer bressol.

(Traducció de Joan Peña)

William Shakespeare: un dels escriptors més coneguts de la nostra literatura.

I ara un poema de William Shakespeare, de qui tots, com a mínim n'hem sentit el nom.

Vida: fill de John Shakespeare i Mary Arden i tercer de vuit germans va assistir a l'escola secundària, a partir dels deu anys. Allà va aprendre cultura llatina. No va poder anar a la Universitat, perquè la seva família empobrí i a l'edat de 18 anys es va casar amb Anne Hathaway, que en tenia 26, amb qui tingué tres fills.

El 1587 va començar a treballar com actor a Londres i ben aviat va començar a escriure obres teatrals. 

Casa natal de Shakespeare

A causa d'una epidèmia de pesta, els teatres van tancar durant dos anys. Llavors ell passa a viure sota la protecció del comte de Southampton (Henry Wriothesly).

El 1594 els teatres reobren i s'associa amb la companyia del Lord Chamberlain, cosí de la reina, amb la qual obtindrà força èxits.

Va poder comprar un títol nobiliari als seus pares i una caseta a Stratford on es retirà després d'escriure La Tempestat.

El 1616 deixa escrit el seu testament on fa hereus els seus descendents, menys d'alguns objectes que llega a tres actors. Morí el mateix any, el dia 23 d'abril, segons la tradició a causa d'una borratxera, tot i que noves investigacions apunten que era possible que tingués un càncer d'ull. 

Teatre isabelí

A part de moltes i molt conegudes obres de teatre, també va escriure poesia:

• Quatre poemes narratius, dos d'eròtics Venus i Adonis  i La violació de Lucrècia, entre 1593 i 1594 que tenen influència d'Ovidi i que mostren la culpa i la confusió que resulten de la luxúria descontrolada. Un, La queixa d'una amant,on una jove es lamenta d'haver estat seduïda (imprès el 1609) i El Fènix i la tórtora, lament per la mort de l'au Fènix (1601)

  

  Representació de l'au fènix

• Sonets, se suposa que els va anar escrivint al llarg de la seva vida i que no van ser ordenats per l'autor quan es van editar. La publicació del 1609 es dedica a Mr W. H., que no s'ha pogut identificar, a qui es qualifica com a inspirador dels poemes. En ells destaquen dues figures: la Dama Fosca i el Jove ros que tampoc s'ha determinat si representen persones reals. Dels sonets, la crítica n'elogia la manera de tractar la naturalesa de l'amor, la passió sexual, la mort i el pas del temps.

Poemes:

Sonet I
Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.

Però tu t'has unit als teus ulls resplendents;
la llum que anima el foc crema de tu despresa.
La fam has fet venir on no n'hi havia gens.
Tu ets l'enemic mortal de la teva bellesa.

Tu que ets del món nou creat ornament
i al sol herald que hi ha del goig de primavera
et fas la tomba en flor de l'acontentament
i, nou avar, l'estalvi es perd al teu darrere.

Compadeix-te del món! O no seràs dejú
de menjar el que era seu, entre la tomba i tu!

Sonet CXXXVII
Tu, Amor, boig i cec, als meus ulls que els has fet,
que no veuen, mirant, allò que els sembla veure?
De distingir del que és bell coneixen el secret,
i en canvi el que és millor per pitjor el volen creure.

Si els meus ulls, corromputs per esguards parcials,
has ancorat al port de tants homes una ruta,
com pots forjar els arpons amb mirades en fals
i tenir-hi el meu cor lligat sense disputa?

Per què ha de ser, el meu cor, com un terreny tancat
allò que ell sap obert, de l'ample món pastura?
I els ulls veient això, callen la veritat
i posen llum fidel a una faç impura? 

En cosa vera, els ulls i el meu cor s'han perdut,
i l'enganyós flagell els té en l'esclavitud.

I aquí els teniu en versió original:

Sonet I
From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory:

But thou contracted to thine own bright eyes,
Feed'st thy light's flame with self-substantiel fuel,
Making a famine where abundance lies,
Thy self thy foe, to thy sweet self too cruel:

Thou that art now the world's fresh ornament,
and only herald to the gaudy spring,
within thine owb bud buriest thy content,
And, tender churl, mak'st waste in niggarding:

Pity the world, or else this glutton be,
To eat the world's due, by the grave and thee.

Sonet CXXXVII
Thou blind fool love, what dost thou to mine eyes,
That they behold, and see not what they see?
They know what beauty is, see where it lies,
Yet what the best is take the worst to be.

If eyes corrupt by over-partial looks
Be anchored in the bay where all men ride,
why of eyes'falsehood hast thou forgèd hooks,
Whereto the judegement of my heart is tied?

Why should my heart think that a several plot
Which my heart knows the wide world's common place?
Or mine eyes, seeing this, say this not,
To put fair truth upon soul a face?

In things right true my heart and eyes have erred,
And to this false plague are they now transferred.

I aquí els trobareu recitats en l'idioma original.

Friedrich Hölderlin

Hölderlin

I després de tants anglesos, ens trobem amb: Friedrich Hölderlin, considerat el gran poeta líric del Romanticisme alemany.

I qui era Hölderlin? També trobareu la seva biografia detallada a la viquipèdia i aquí allò que d'ell sembla més important de destacar:

• Al costat de Goethe és considerat un dels grans escriptors clàssics alemanys.
• Va néixer a Lauffen amb Neckar al 1770 i va morir a Tubinga al 1843.
• Rep influències tan importants de la cultura clàssica grega, sobretot de Plató, que es separa de la fe protestant que professava.
• Va estudiar al seminari, però no va exercir de clergue, sinó que va fer de preceptor (professor que s'encarregava de la formació dels fills de les famílies benestants).
• Mentre servia la família Gontard va començar a escriure el seu Hiperió, poema narratiu on parlava dels amors que mantenia amb Susette (Diotima), la mare dels seus alumnes. Tot es va acabar quan van ser descoberts pel marit.
• Va servir algunes famílies més i va continuar escrivint altres obres.
• Al 1803 rep la notícia que Susette ha mort i té la primera crisi esquizoide . És internat al 1806 fins que al 1807 passa a viure a casa d'un fuster de Tubinga que l'admirava profundament. Allà s'estigués fins que morí. 
• Hiperió és una obra híbrida: meitat novel·la epistolar, meitat d'iniciació, amb característiques de diari íntim que anticipa la sensibilitat romàntica.
• A finals del segle XIX la seva obra va ser recuperada i lloada pels simbolistes, a través dels quals va continuar influint noves fornades d'escriptors europeus.

I ara el poema que hem de llegir:

CANT D'HIPERIÓ

Vosaltres feu via allà dalt
En la llum, per un sòl que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides àures dels déus
Us toquen lleugeres,
Com els dits de l'artista
Cordes sagrades.

Representa el foc astral, és el que apareix abans del sol

Sense fat, com l'infant de mamella 
Adormit, alenen
Els celestials!
Castament preservat
En modesta poncella, 
els creix en eterna
Flor d'esperit.
I els ulls venturosos
Miren en tranquil·la
Eterna claredat.

Però a nosaltres
No ens és donat de tenir
Repòs en cap lloc,
S'assequen, rodolen
Els mísers humans
A cegues de l'una
Hora dins l'altra,
Com aigua de roca
A roca llançada,
Anys i anys dincs l'incert, daltabaix.
(traducció de Carles Riba)

I en llengua original, o sigui, en alemany:

HYPERIONS SCHICKSALSLIED
Ihr wandelt droben im Licht
Auch weichem Boden, selige Genien!
Glänzende Götterlüfte
Rühren euch leicht,
Wie die Finger der Künstlerin
Heilige Saiten.

Schicksallos, wie der schlafende
Säugling, atmen die Himmlischen;
Keusch bewahrt
In bescheidener Knospe,
Blühet ewig
Ihnen der Geist,

Hiperió: lluna de Saturn

Und die seligen Augen
Blicken in stiller
Ewiger Klarheit.

Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zur andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahr lang ins Ungewisse hinab.



Aquí el trobareu recitat:

 

I aquí la peça que Brahms va composar inspirant-s'hi:

Interpretació:

Sembla que el poema ens vol revelar l'abisme que hi ha entre la divinitat, a les altures, i la humanitat, cada cop més enfonsada en l'abisme.

A la primera estrofa, la veu poètica s'adreça als déus directament, però:

• A qui es pot adreçar ara?
• A qui s'adreça a la tercera estrofa?
• Tenen el mateix to, aquestes dues estrofes?
• Quines característiques del món dels déus destaca el poema?
• I del món dels humans?

I, per acabar, mirem les figures retòriques del poema i quina importància tenen.

William Wordsworth

William Wordsworth és una de les figures més importants del Romanticisme anglès i europeu. Va ser un dels primers poetes occidentals a cantar la natura de manera meravellada i contemplativa i el poema que llegirem n'és una mostra clara.

William Wordsworth va néixer a la regió dels llacs anglesa al 1770 i hi va morir al 1850, concretament a la Wordsworth house, a Cumberland. La seva casa natal i d'altres on va viure encara es poden visitar.

A la viquipèdia hi podeu trobar informació completa i fiable sobre aquest escriptor. Aquí hi ha les coses més rellevants:

• Va viatjar per Europa: el 1790 a França, un any després de la presa de la Bastilla, també va passar per Itàlia. El 1791 va tornar a França on va tenir diverses relacions i una filla. Per motius polítics va haver de deixar-les i tornar a Anglaterra. Durant l'hivern de 1798-1799 va viure a Alemanya, on continuà escrivint. El 1820 va tornar a Itàlia, el 1823 a Holanda i el 1828 a Bèlgica.

  

  regió dels llacs

• Ideologia: Durant la seva primera estada a França va donar suport a la causa revolucionària, durant la segona va rebutjar la fe cristiana, el matrimoni i la família després de Napoleó va evolucionar fins a postures més tradicionals fins arribar a fer-se anglicà, a definir-se com a tory (nom que reben els conservadors anglesos) i, per tant, clarament monàrquic.
• Va començar a publicar al 1793 i amb les Balades Líriques (1798), a quatre mans amb Coleridge, va introduir el moviment romàntic en la literatura anglesa. Blake n'era un antecedent.
• Teoria literària: l'explica al prefaci que hi va publicar: té la intenció de basar-se en la "veritable llengua dels homes", senzilla i acostada a ells, de rebutjar l'artifici de la poesia anterior  i creu que la poesia és l'espontani desbordament de poderosos sentiments, d'emocions recollides en l'assossec. Volia escollir situacions de la vida ordinària i descriure-les de la manera més completa possible amb un llenguatge acostat al realment usat pels homes i, alhora, abocar-hi la imaginació necessària per exposar-les d'una manera original. Utilitza el vers blanc tradicional on inclou paraules i expressions populars.

  

  casa visitable de Wordsworth

• Temes: la mort, la separació, el dolor, la resistència, la soledat, la pròpia experiència vital, que normalment plasma en sonets, el paisatge de la regió dels llacs on es reflecteix el seu amor per la natura, els personatges d'extracció humil que hi vivien, la temàtica quotidiana, l'evocació de les passions i les emocions perdudes... era dels que creia que la natura i les persones més humils eren més a prop de Déu que allò que es considerava civilització. 
• Públic: no es dirigia a les persones cultivades sinó a la societat en general.
• Durant la seva vida va ser un poeta admirat i després ha estat àmpliament reconegut, tot i que a Catalunya no va tenir el ressò que mereixia.

 I ara el poema que hem de llegir:

Nocturn
                   El cel està cobert
d'una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entreveia el sòl de terra
- sigui de roca o planta, d'arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l'esguard distret
en terra aixeca els ulls - la nuvolada
s'esquinça - i veu enlaire,damunt seu,
la lluna clara, i l'esplendor del cel.
Navega per l'obscura volta blava,
seguida de milers d'estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¿que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l'arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols,blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s'assossega,
es recull den l'escena gloriosa.
(Traducció de Miquel Desclot)

Wordsworth

I la versió original:
A Night Piece
             The sky overcast
With a continuous cloud of texture close,
Heavy and wan, all whitened by the Moon,
Which trought that veil is indistinctly seen,
A dull, contracted circle, yielding light
So feebly spread that not a shadow falls,
Chequering the ground-from rock, plant, tree, or tower.
At length a pleasant instantaneous gleam
Startles the pensive traveller while he treads
His lonesome path, with unobserving eye
Bent earthwards; he lloks up-the clouds are split
Asunder, -and above his hea he sees
The clear Moon, and the glory of the heavens.
There in a black-blue vault she sails along,
Followed by multitudes of stars, that, small
And sharp, and bright, along the dark abyss
Drive as she drives: how fast they wheel away,
Yet vanish not! - the wind is in the tree,
But they are silent; still they roll along
Immesurable distant; and the vault,
Built round by those white clouds, enormous clouds,
Still deepens its unfathomable depth.
At length the Vision closes; and the mind,
Not undisturbed by the delight is feels,
Which slowly settles into peaceful calm,
Is left to muse upon the solemn scene.

I aquí el trobareu recitat.

Interpretació:

Aquest poema és una clara mostra dels que Wordsworth va fer de contemplació de la natura. En ell el poeta assisteix admirat al canvi que la visió sofreix amb l'aparició de la lluna en una nit ennuvolada.

Turner, pintor romàntic anglès

I, per acabar, fixem-nos en les figures retòriques que utilitza per dir el que vol dir i en la utilització de les majúscules en diversos noms comuns i intentem explicar-les.
—————————

William Blake.

William Blake és considerat un artista total, ja que no va es va dedicar únicament a la literatura, sinó que també fou un destre dibuixant i gravador.

William Blake va néixer a Londres el 1757 i hi va morir el 1827. Va ser poeta, pintor, gravador i escriptor i, tot i que durant la seva vida no va tenir gaire ressò, actualment se'l considera un artista important.

Molts dels gravats que va fer estaven relacionats amb la poesia que va escriure cosa que fa que sigui important estudiar-los com un conjunt i no com a obres diferenciades.

William Blake

La seva família era protestant no anglicana i pertanyia a la classe mitjana. 

Va rebre una educació apartada de la de les escoles de l'època cosa que el va fer mantenir-se apartat dels corrents vigents que l'ignoravem.

Era un lector àvid i va rebre una bona formació com a gravador i dibuixant. 

Es va guanyar la vida com a editor i impressor i l'any 1783 va publicar la seva obra Esbossos poètics que va imprimir de manera convencional.

La resta d'obres (Cançons d'innocència, Cançons d'experiència, Les noces del cel i l'infern, Visions de les filles d'Albió, El llibre d'Urizen, Jerusalem...) les va editar amb il·lustracions que feia ell mateix amb una planxa que va inventar que li permetia estampar a l'hora, text i gravat.

Es presentava com a Reformador artístic de la Gran bretanya i es centrava a difondre el fervor revolucionari al qual creia que el seu país no s'havia sabut sumar i que havia nascut arran de la revolució francesa i la independència dels EUA. Republicà radical, lluitava contra la despòtica autoritat que exercien l'església i l'estat. Va estar també en contacte amb la feminista Mary Wollstonecraft. 
Al seu poema: La rosa d'Albió expressa les seves esperances que hi hagi una revolució anglesa que mai es va arribar a realitzar.
El poema que llegirem: "Londres" pertany a les Cançons de l'experiència, publicades l'any 1794, que tenen una actitud de denúncia inquietant i trobadora, i que contrasten amb les anteriors Cançons de la innocència, 1789, que reflectien una actitud joiosa i optimista. 

LONDRES
Passejo a través dels carrers llogats
prop d'on el Tàmesi llogat flueix,
i en totes aquestes cartes que trobo
veig senyals de feblesa i de dol.

En cada crit de cadascun dels Homes,
en cada lament infantil d'espant,
en cada veu i prohibició,

Impressió del poema

sento el grilló que la ment forja.

Com al crit de l'Escura-xemeneies
esglaia cada esgésia ensutjada;
així el sospir del soldat infeliç
amara amb sang les parets del Palau.

I el que més sento pels carrers nocturns
com el renec de la jove Bagassa
maleeix el plor de l'Infant nou nat
i afecta amb plagues el marital sepeli.
(Traducció de Toni Turull)

I aquí teniu el poema original:

LONDON
I wandered through each chartered street,
Near where the chartered Thames does flow,
A mark in every face I meet,
Marks of weakness, marks of woe.

In every cry of every man,
In every infant's cry of fear,
In every voice, in every ban,
The mind-forged manacles I hear:

How the chimney-sweeper's cry
Every blackening church appals,
And the hapless soldier's sigh
Runs in blood down palace-walls.

But most, through midnight streets I hear
How the youthful harlot's curse
Blasts the new-born infant's tear,
And blights with plagues the marriage-hearse.

Aquí el trobem recitat en la seva llengua original: 

Interpretació:

Si ens fixem en l'original, veiem que és una cançó: una poesia musical amb rimes consonants alternes.

El títol ja ens dóna una idea de què anirà el poema: la ciutat de Londres. I, quan comencem a llegir-lo, veiem que la visió que se'ns en donarà no és ni optimista ni positiva (veig senyals de feblesa i de dol). Ens explica la cara fosca d'una ciutat que, a l'època, era emprenedora, cosmopolita, moderna segons la percepció de la seva població benestant.

Blake ens va enumerant les persones que malviuen a Londres, que la converteixen en una ciutat poblada de tristesa i desgràcia, fins que arriba a la darrere estrofa on contraposa la muller amb la prostituta que afecta amb plagues el marital sepeli o, si ho traduïm directament de l'original: the marriage-hearse o el ferètre del matrimoni, expressió més comprensible que la utilitzada pel traductor.

I, per acabar, fixem-nos en les figures retòriques que utilitza per dir el que vol dir i en la utilització de les majúscules en diversos noms comuns i intentem explicar-les.