Giacomo Leopardi

I ara Leopardi, italià i també romàntic.

El comte Giacomo Leopardi (Recanati, 29 de juny del 1798 – Nàpols, 14 de juny del 1837) va ser un poeta, filòsof, escriptor i filòleg italià. És considerat el principal poeta del romanticisme italià i una de les figures més importants de la literatura mundial. L'extraordinària qualitat lírica de la seva poesia i la profunda reflexió sobre la condició humana en fan un personatge central del panorama literari cultural europeu i internacional del moment. 

Palau Leopardi

Va néixer al palau que la seva família tenia a la costa adriàtica a Recanati, una vila ubicada a quatre milles de distància de Loreto, en l'antiga regió de les Marques d'Ancona (província de Macerata).

La seva mare, Adelaide, descendia dels marquesos Antici i era coneguda, pel seu catolicisme fervent i per la seva cobdícia patològica (com a exemple: va estar contentat de la mort d'un dels seus fills perquè suposava un estalvi). Contràriament, el seu pare, el comte Monald, d'ideologia reaccionària, era un erudit local que dilapidà la fortuna familiar i tingué una biblioteca enorme.

En el decurs dels anys pertanyents a l'apogeu napoleònic, el jove Giacomo creix juntament amb els seus germans Julià i Paolina, en un ambient presidit per la rigidesa, el pensament reaccionari i l'austeritat.

En néixer, Giacomo posseïa una malaltia òssia congènita, fet que provocà que durant la seva infantesa estudiés i llegís amb gran curiositat. Als onze anys, llegia Homer, als tretze escriví la seva primera tragèdia; als catorze, la segona: Pompeu a Egipte; als quinze compon un assaig sobre Porfiri. Tenia una àmplia formació: parlava set llengües i havia estudiat disciplines ben diverses: història, filosofia, filologia, ciències naturals i astronomia. 

Durant tota la seva vida va ser un home malaltís de mena. 

Leopardi

L'any 1810 rebé la tonsura de mans del bisbe Bellini. Però la lectura dels enciclopedistes francesos va destruir de mode definitiu la seva fe religiosa. 

Leopardi evocarà la seva infantesa i joventut en el reconegut poema Le ricordanze (Els records). 

Amb motiu de les seves traduccions, encetà una relació epistolar amb l'ancià humanista Pietro Giordani, que va convertir-se en el seu amic i editor. 

El seu primer amor fou una cosina del seu pare Gertrude Cassi-Lazzari, de 27 anys, a qui dedicà el poema "Il primo amore" ("El primer amor").

També escrigué un tractat d'astronomia i un poema en grec antic qualitativament excel·lent (quant a institució lèxica i morfològica es refereix). 

El culte de la glòria dels herois antics menà Leopardi a abastar gèneres diferents: als disset compongué un assaig, Sobre els errors populars dels antics; acomplerts els dinou, inicià el seu quadern d'apunts, Zibaldone dei pensieri, que continuà fins fins al 1832; als vint, compongué els primers poemes verament madurs de la seva producció, a més de Sobre el monument a Dant. 

L'any següent, malalt de la vista, que perdia progressivament, i posseït per un pessimisme còsmic, tractà vanament de fugir de Recanati, perquè el seu pare interceptava la correspondència que tenia amb un patriota liberal que es deia Montani. 

A partir de llavors, la seva vida esdevingué un cercle reiterat de fugides i retorns a la ciutat on nasqué: Roma (1822 i 1823), Bolonya (1825), Milà (1825) (on publicà el 1827 la primera edició de les Operette morali, obra escrita l'any 1824), Florència (1830), on endegà la relació amb el seu inseparable company i primer biògraf, Antonio Ranieri, i publicà la segona edició de les Operette morali. De bell nou a Roma el 1831 i a Florencia l'any 1832, viu el lapse enutjós d'aquest viatge dolorós, al llarg del qual deixa enrere projectes de treball irrealitzats (el 1828 li van oferir una càtedra a la Universitat de Bonn, que refusà) i d'amors impossibles: Teresa Carniani-Malvezi, o Fanny Targioni-Tozzetti. Es mantenia fent de professor particular i amb tasques editorials.

El 1831, després de l'aparició de l'obra Canti (Cants), és escollit diputat de les Marques a l'Assemblea Constituent de Bolonya, però perdé la fe en el moviment liberal i renuncià a l'escó; posteriorment, propugnà una crítica envers els liberals en l'obra Paralipomeni della Batracomiomachia, 1834. 

El 1837 morí a la ciutat de Nàpols, on prèviament havia establert la seva residència quatre anys abans.

L'infinit

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, 
immensos espais més enllà d’ella 
i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima 
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. 
I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: 
i allò etern em revé 
i les èpoques mortes i la d’ara 
vivent, i el so que fa. 
Així en aquesta immensitat 
se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
(Traducció de Narcís Comadira)

I aquí us trobeu amb el text original:

XII - L'INFINITO
Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
Dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Così tra questa
Immensità s'annega il pensier mio:

E il naufragar m'è dolce in questo mare. 

I, per últim, recitat: