Emily Brontë

I, abans de començar amb "Cims borrascosos", llegirem un poema de la mateixa autora, l'anglesa Emily Brontë.

Emily va néixer el 30 de juliol de 1818 a Thorton, i era la cinquena filla d'una família de set germans. 

Passà gairebé tota la seva vida, que tampoc va ser gaire llarga, en un presbiteri de Haworth, a Yorkshire, on son pare, Patrick Brontë, era pastor. En aquest ambient es va desenvolupar el seu talent literari.

Després de la mort de sa mare i les seves dues germanes grans en un pensionat, son pare i la seva tia materna, Elizabeth Branwell, van decidir deixar-los, a ella i als seus germans, una gran llibertat. Va ser aleshores quan Emily va crear amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.

Talentosa i somniadora, mai no va reeixir en les seves relacions amb el món exterior. L'any 1842, va viatjar a Brussel·les amb la seva germana Charlotte, on va estudiar francès i alemany i va esdevenir una excel·lent pianista, amb una destacada predilecció per Beethoven, però, acabats els estudis, va retornar a Haworth, on va esdevenir la mestressa de casa del presbiteri i on va dividir la resta de la seva vida entre les feines domèstiques, les passejades pel camp i l'escriptura.

Va escriure molta poesia on sorgien els personatges del país imaginari de Gondal, explicava la seva experiència personal amb la natura o expressava les seves opinions filosòfiques, fins arribar a la mística en alguns. 

Amb les seves germanes van decidir editar, l'any 1846, un volum amb llurs poemes, assumint elles el cost de l'edició. A causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell.

També assumint-ne el cost i amb pseudònim, va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos (Wuthering Heights), que va obtenir un cert èxit, tot i que molt menor que el que va obtenir la seva germana Charlotte (1816-1855) amb Jane Eyre, publicada el mateix any. Després, la novel·la ha rebut l'èxit que es mereixia.

De retorn a la casa familiar després d'una decepció amorosa, Branwell cau en l'alcoholisme. Va ser sobre Emily, físicament la més forta de la família, sobre qui va reposar la major part de la càrrega. 

Quan va morir, i just el dia del seu enterrament, Emily va refredar-se, i no va voler seguir cap tractament. 

Va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848 i està enterrada a la fosa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth, Yorkshire de l'Oest.

Remembrança

Tan i tan fred sota la terra, i molta neu al damunt,

allunyat, tan allunyat, i fred en l’horrible tomba!

¿És que he oblidat, amor únic, què he de fer per estimar-te,

separada al fi per l’ona del temps que tot ho separa?

¿Ara, quan em trobo sola, no em volen ha els pensaments

alts per damunt les muntanyes, cap aquella riba nord,

per llurs ales descansar on bruc i falgueres tapen

per sempre el teu noble cor, per sempre, per sempre més?

Tan i tan fred sota la terra, i quinze desembres ja

en quests turons s’ha fos per ser noves primaveres:

és fidel, naturalment, tota ànima que recorda

després de llarguíssims anys de canvis i patiments!

Amor dolç i jovenívol, perdona si jo t’oblido,

mentre els forts corrents del món se m’enduen mar endins; 

altres desigs i esperances em vénen a preocupar,

sols desigs que et cobricelen, però que no et feriran!

No ha existit després cap llum que m’il·luminés el cel,

mai no ha brillat un matí resplendent com fou aquell;

tota ma felicitat devia a la teva vida,

tota ma felicitat en ta tomba és sebollida.

Quan el temps de daurats somnis s’hagué, però, esvanit,

i ni la desesperança podia tot destruir,

aleshores vaig aprendre com podem amar la vida,

sempre més forta, i sense l’ajut de cap esperança.

I vaig contenir per fi plors de passió inútil,

i arranqui ma voluntat del delit per encalçar-te,

negant-li severament l’anhel ardent d’apressar-se

cap al fons d’aquella tomba que ja era més que meva.

Encara ara no goso deixar-lo esllanguir del tot,

no goso al dolor lliurar-me del record que m’embolcalla;

després d’haver begut tant de la més divina angoixa,

com puc cercar altre cop el món que em sembla tan buit.

(Traducció de Francesc Parcerisas)

I aquí el teniu en llengua original:

Cold in the earth—and the deep snow piled above thee,

Far, far removed, cold in the dreary grave!

Have I forgot, my only Love, to love thee,

Severed at last by Time's all-severing wave?

Now, when alone, do my thoughts no longer hover

Over the mountains, on that northern shore,

Resting their wings where heath and fern-leaves cover

Thy noble heart forever, ever more?

Cold in the earth—and fifteen wild Decembers,

From those brown hills, have melted into spring:

Faithful, indeed, is the spirit that remembers

After such years of change and suffering!

Sweet Love of youth, forgive, if I forget thee,

While the world's tide is bearing me along;

Other desires and other hopes beset me,

Hopes which obscure, but cannot do thee wrong!

No later light has lightened up my heaven,

No second morn has ever shone for me;

All my life's bliss from thy dear life was given,

All my life's bliss is in the grave with thee.

But, when the days of golden dreams had perished,

And even Despair was powerless to destroy,

Then did I learn how existence could be cherished,

Strengthened, and fed without the aid of joy.

Then did I check the tears of useless passion—

Weaned my young soul from yearning after thine;

Sternly denied its burning wish to hasten

Down to that tomb already more than mine.

I aquí el trobareu recitat: