El Romanticisme

Fins ara hem estat llegint força poemes preromàntics i romàntics, ara comencem a llegir una novel·la romàntica, i, mentrestant, potser hauríem d'aclarir què entenem per romanticisme.

Com a moviment literari aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes que havien estat vigents fins llavors:

• La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc. Amb tot, no hem de creure que el canvi social arribà a tothom, el poble, que era majoritàriament analfabet, no podia llegir-los. En el medi rural, els camperols vivien aïllats i desconeixien gran part dels canvis que s’anaven produint. A les ciutats, els obrers que treballaven en les primeres indústries, vivien amoïnats pels seus problemes laborals i de subsistència.

• De tota manera, aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l'opinió pública, posà tot el seu èmfasi en un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura -escriví Larra-, como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época»; «le Romanticisme -afegí Victor Hugo- n'est que le Libéralisme en littérature». Volgueren ser lliures perquè creien que només així podien ser feliços, sense limitacions. Per això, la seva major preocupació era defensar la seva llibertat personal i la de tots els individus que solien estar mal vistos i apartats de la resta de la societat, perquè volien viure abandonant les antigues normes i essent ells mateixos. Molts escriptors romàntics van escollir com a protagonistes de les seves narracions o poemes els personatges apartats de la societat, solitaris  pirates, bandolers, gitanos nòmades… El romàntic es preocupava per defensar cada individu que desitgés sentir-se i ser lliure, i denunciava la manca de llibertat d’expressió. 

• Oposaren a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat. L'escriptor comença a ser important per allò que creava, no per allò que sabia, i es convertí en una mena d'enviat de la divinitat. Els aristòcrates de l'esperit. És des del Romanticisme que començà la valoració de l'escriptor com a creador i es despertà la curiositat sobre ell: com vivia, com creava... el lligam entre un, persona i l'altre, escrits, sorgeix durant aquesta època. 

• La constatació que aquesta llibertat era difícil o gairebé impossible d'assolir els feia sentir desesperats i provocava que busquessin fugir a llocs remots, aïllats, estranys, tant en el temps com en l'espai, fins arribar a sentir una fascinació per la mort.

• Per aquest motiu van ser seduïts per les històries fantàstiques, de viatges, de terror, de mort. Moltes de les seves obres tenen temes exòtics i mostren el món oriental. Tot el que els era desconegut els atreia, fins i tot els llocs misteriosos i foscos, perquè pensaven que era millor que la realitat que coneixien i amb la qual no estaven d’acord. Preferien la foscor de la nit a la llum del dia, el patiment al plaer, l’amor impossible a la relació amorosa normal, la mort a la vida. Tot això els portà a ser persones solitàries, amb una soledat malaltissa que els separava de la societat.

• Aquestes ànsies de llibertat també el portaren més enllà dels problemes personals de cada individu. Defensà el dret que tots els pobles i nacions tenien a viure sense ser oprimits i lluitaren per aconseguir que la democràcia s’imposés arreu. 

• Van idealitzar la natura i la van convertir en l'alter ego dels seus personatges de manera que reflectien el seu estat d'ànim.

• Exploraren no només la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). 


• I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent en les seves obres: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc. 

• Incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo).