John Keats

I ara, John Keats, el tercer gran poeta del romanticisme anglès que també va morir quan era força jove.

John Keats (Londres, 31 d'octubre de 1795 - Roma, 23 de febrer de 1821) fou un dels principals poetes britànics del romanticisme. Al llarg de la seva curta vida, la seva obra fou constantment atacada per raons polítiques. Van haver de passar molts anys perquè la seva creació fos valorada. 

John Keats

La seva poesia es caracteritza per un llenguatge exhuberant, imaginatiu i melancòlic. Acostumava a afirmar que treballava a l'ombra dels poetes del passat. Els seus poemes més memorables foren escrits al final de la seva vida. 

El seu pare tenia una cavallerissa però va morir quan ell tenia set anys, sa mare es va tornar a casar, però va separar-se del nou marit i va anar a viure a casa de l'àvia de Keats. Quan la mare va morir va començar a treballar com a practicant a casa d'un cirurgià. El 1815 va començar a estudiar al Guy’s Hospital de Londres i es va graduar com a farmacèutic, tot i que no en va exercir mai.

Va conèixer la poesia gràcies a la seva gran afició a la lectura. Va començar a escriure'n influenciat per Edmund Spenser i el seu llibre El món de les fades. A través d'un amic: Leigh Hunt, va introduir-se als cercles intel·lectuals de l'època i es va fer amic de Shelley que, com ja sabem, li va escriure una elegia, conegué Lord Byron...

El 1817 va publicar el seu primer volum de poemes, que va tenir molt poc èxit; malgrat tot, en aquest moment va decidir abandonar la cirurgia per dedicar-se exclusivament a la literatura. El 1818 va publicar Endimion, durament criticada. Tot seguit, va passar una temporada a l'oest de Escòcia, en una zona de llacs; i a la tornada a Londres, el seu germà va morir de tuberculosi; fet que l'afectà profundament.

evolució d'un pulmó tuberculós

Se'n va anar a viure a casa del seu amic Charles Armitage, i es va enamorar de la filla d'un veí, Fanny Brawne, que des d'aquest moment es convertí en la musa de molts dels seus poemes recollits a Lamia, Isabella, La vigília de Santa Agnès i altres poemes on s'inclouen Hiperió, sobre mitologia grega, i les seves odes: (Oda a un rossinyol, Oda a una urna grega). Amb la seva obra volia assolir la bellesa absoluta.

Reina Victòria

Es va embarcar cap a Itàlia, amb el seu amic Joseph Severn, per veure si millorava el seu estat a una clima més càlid però hi va morir pocs mesos després.

El van enterrar al cementiri protestant de Roma i hi van posar l'epitafi que ell va demanar: "Aquí jeu algú que va escriure el seu nom a l'aigua".

L'any 1848 van aparèixer les seves cartes i el seu diari, que completen una obra d'excepcional puresa expressiva. Concretament, les que havia intercanviat amb Fanny Brawne, causaren escàndol a la societat victoriana de l'època.

El poema que hem de llegir, és una de les seves odes:

A LA TARDOR

Estació de boires i d’abundor emmelada,

gran amiga del Sol que el camp madura,

tu que mires amb ell de donar pes i joia

de fruits al cep, sota el teulat de palla,

i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,

i dónes fins al cor maduresa a la fruita,

i la carbassa infles, i omples les avellanes

d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles

tardanes, més i més, i així l’abella en tingui

fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se

perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel.les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?

De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria

asseguda al trespol d’algun graner, distreta

quan venten i el cabell suaument se t’esbulla;

o en un solc mig segat, ben adormida

a l’alè dels cascalls, mentre respecta

la teva falç el blat i les flors que l’abracen.

O el rierol travesses com una espigolera,

carregada la testa, però que no vacil.la;

o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,

els últims regalims vetlles, hores i hores.

On són, on són els cants de primavera?

No hi pensis, que ja tens la teva música

quan núvols estriats fan florida la posta

tranquil.la, i als rostolls donen claror rosada;

llavors en cor planívol, els lleus mosquits murmuren

el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire

o avall, segons la brisa;

i a laes muntanyes belen, ja grossos, els anyells;

canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula

el pit-roig a l’hortet de la masia

i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.

(Traducció de Marià Manent)

Aquí el teniu en versió original:

TO AUTUMN 

Season of mists and mellow fruitfulness,

Close bosom-friend of the maturing sun;

Conspiring with him how to load and bless

With fruit the vines that round the thatch-eves run;

To bend with apples the moss'd cottage-trees,

And fill all fruit with ripeness to the core;

To swell the gourd, and plump the hazel shells

With a sweet kernel; to set budding more,

And still more, later flowers for the bees,

Until they think warm days will never cease,

For Summer has o'er-brimm'd their clammy cells.

Who hath not seen thee oft amid thy store?

Sometimes whoever seeks abroad may find

Thee sitting careless on a granary floor,

Thy hair soft-lifted by the winnowing wind;

Or on a half-reap'd furrow sound asleep,

Drows'd with the fume of poppies, while thy hook

Spares the next swath and all its twined flowers:

And sometimes like a gleaner thou dost keep

Steady thy laden head across a brook;

Or by a cyder-press, with patient look,

Thou watchest the last oozings hours by hours.

Where are the songs of Spring? Ay, where are they?

Think not of them, thou hast thy music too,

While barred clouds bloom the soft-dying day,

And touch the stubble-plains with rosy hue;

Then in a wailful choir the small gnats mourn

Among the river sallows, borne aloft

Or sinking as the light wind lives or dies;

And full-grown lambs loud bleat from hilly bourn;

Hedge-crickets sing; and now with treble soft

The red-breast whistles from a garden-croft;

And gathering swallows twitter in the skies.

I aquí el trobareu recitat: