Novalis era el pseudònim de Georg Friedrich Philipp von Hardenberg. La seva família havia utilitzat antigament el cognom de Novali i ell el va adaptar i adoptar.
El gener de l'any anterior, Novalis havia entrat a treballar a la direcció de les salines que el seu pare tenia a Weißenfels, ja que, si bé la seva passió fou l'escriptura, es guanyà la vida com a alt funcionari, arribant fins i tot a ser nomenat membre de la direcció de les salines (1799) i cap de districte de la zona de Turíngia (1800).
Breu biografia: conegut com a Novalis, nasqué el 1772 a la finca Oberwiederstedt al Harz, la hisenda que regentava la seva família, uns nobles saxons que eren pietistes (una branca del luteranisme alemany) i ocupaven càrrecs ministerials, estava situada a l'actual estat de Saxònia-Anhalt.
El seu pare posà especial interès en l'educació del seu segon fill que va tenir bons preceptors i posteriorment anà a l'Institut Luther, a Eisleben, on aprengué literatura i retòrica, sense deixar de banda els coneixements en ciències: estudià dret a Jena, Leipzig i Wittenberg (1790–1794) i després matemàtiques, química, i mineria en els seus vessants teòric i pràctic a la Bergakademie de Friburg (1797). Durant la seva estada a Jena, assistí a les classes d'història de Friedrich Schiller, amb qui establí una forta relació d'amistat.
 |
| Novalis |
El 1795, quan treballava com a comptable al servei d'August Coelestin Just, conegué la jove Sophie von Kühn (1783–1797), de qui s'enamorà i amb qui es prometé. La prematura i dolorosa mort de la noia marcà la vida personal i literària de Novalis. De fet, fruit d'aquesta experiència és el poema d'amor Hymnen an die Nacht (1800).
 |
| Sophie |
L'any 1798, aparegueren els seus primers fragments filosòfics en la revista Atheneum –la revista dels romàntics primerencs Friedrich i August Wilhelm von Schlegel- amb el títol Büthenstaub i per primera vegada sota el pseudònim Novalis.
En el 1798, es prometé novament, aquest cop amb la filla del catedràtic Johann Friedrich Wilhelm Toussaint von Charpentier, Julie von Charpentier (1778–1811).
Però, el 25 de març de 1801, Novalis morí a Weißenfels de tuberculosi, malaltia que segurament havia contret quan estigué atenent Schiller, que n'estava afectat.
El poema que llegirem d'ell és el sisè i darrer dels Himnes de la nit, que va escriure arran de la mort de Sophie von Khün i que va publicar l'any 1800.
ENYORANÇA DE LA MORT:
Avall envers el si de la terra,
lluny del reialme de la llum,
la ràbia del dolor i l'empenta salvatge
són signes de l'alegre partença.
Venim en l'estret canot
veloçment cap a la riba del cel.
Lloada sigui la Nit eterna,
lloat el son etern!
El dia ens ha donat la seva calor
i la llarga aflicció ens ha marcit.
Hem perdut l'alegria per les terres estranyes
i volem retornar a casa, amb el nostre pare.
Què hem de fer en aquest món
amb el nostre amor i la nostra fidelitat?
L'antiguitat éss arraconada,
què haurem de fer amb la novetat?
Oh! Solitari i profundament afligit es troba
el qui amb pietat i ardor estima el passat.
El passat, on els sentits
cremaven fulgents en altes flames,
quan els homes encara reconeixien
la mà i el rostre del pare.
I alguns esperits elevats, càndidament
venien a assemblar-se al seu model original.
El passat, on els sentits
cremaven fulgents en altes flames,
quan els homes reconeixien
la mà i el rostre del pare.
I alguns esperits elevats, càndidament
venien a assemblar-se al seu model original.
El passat on brillaven estirps arcaiques
encara plenes de brots,
i on els infants demanaven el sofriment i la mort
a canvi del reialme dels cels.
I encara que parlessin l'alegria i la vida
molts dels cors esclataven d'amor.
El passat, o Déu mateix es va manifestar
en la flama de la joventut
i on va donar la seva vida exquisida
a la mort precoç, amb amor i gosadia
i no va evitar ni el sofriment ni l'angoixa,
per fer-nos més preciós el seu acte.
Amb ionquieta nostàlgia el veiem,
embolcallat en la Nit obscura.
En aquests temps no es calmarà mai
la set ardent que ens consumeix.
Ens caldrà anar a la nostra pàtria
per veure aquest moment sagrat.
Què demora encara el nostre retorn?
Els estimats fa temps que ja reposen.
Llur tomba tanca la nostra vida,
el sofriment i el neguit ja s'apropen.
No tenim res més a cercar-
el cor és ple -el món és ben buit.
Un dolç estremiment travessa,
interminable i misteriós, el nostre cos-
crec que des de les profundes llunyanies
ressonava la nostra aflicció.
Els estimats també ens anhelen,
i ens envien l'hàlit de llur enyorança.
Baixem cap a la núvia dolça,
cap a Jesús, el nostre estimat-
consoleu-vos, perquè a l'ocàs
s'acaba per als amants i els alfligits.
Un somni trenca definitaivament els nostres lligams
i ens submergeix en el si del pare.
(Traducció d'Antoni Tàpies-Barba)
I aquí teniu l'original:
Sehnsucht nach dem Tode
Hinunter in der Erde Schooß,
Weg aus des Lichtes Reichen,
Der Schmerzen Wuth und wilder Stoß
Ist froher Abfahrt Zeichen.
Wir kommen in dem engen Kahn
Geschwind am Himmelsufer an.
Gelobt sey uns die ewge Nacht,
Gelobt der ewge Schlummer.
Wohl hat der Tag uns warm gemacht,
Und welk der lange Kummer.
Die Lust der Fremde ging uns aus,
Zum Vater wollen wir nach Haus.
Was sollen wir auf dieser Welt
Mit unsrer Lieb' und Treue.
Das Alte wird hintangestellt,
Was soll uns dann das Neue.
O! einsam steht und tiefbetrübt,
Wer heiß und fromm die Vorzeit liebt.
Die Vorzeit wo die Sinne licht
In hohen Flammen brannten,
Des Vaters Hand und Angesicht
Die Menschen noch erkannten.
Und hohen Sinns, einfältiglich
Noch mancher seinem Urbild glich.
Die Vorzeit, wo noch blüthenreich
Uralte Stämme prangten,
Und Kinder für das Himmelreich
nach Quaal und Tod verlangten.
Und wenn auch Lust und Leben sprach,
Doch manches Herz für Liebe brach.
Die Vorzeit, wo in Jugendglut
Gott selbst sich kundgegeben
Und frühem Tod in Liebesmuth
Geweiht sein süßes Leben.
Und Angst und Schmerz nicht von sich trieb,
Damit er uns nur theuer blieb.
Mit banger Sehnsucht sehn wir sie
In dunkle Nacht gehüllet,
In dieser Zeitlichkeit wird nie
Der heiße Durst gestillet.
Wir müssen nach der Heymath gehn,
Um diese heilge Zeit zu sehn.
Was hält noch unsre Rückkehr auf,
Die Liebsten ruhn schon lange.
Ihr Grab schließt unsern Lebenslauf,
Nun wird uns weh und bange.
Zu suchen haben wir nichts mehr -
Das Herz ist satt - die Welt ist leer.
Unendlich und geheimnißvoll
Durchströmt uns süßer Schauer -
Mir däucht, aus tiefen Fernen scholl
Ein Echo unsrer Trauer.
Die Lieben sehnen sich wohl auch
Und sandten uns der Sehnsucht Hauch.
Hinunter zu der süßen Braut,
Zu Jesus, dem Geliebten -
Getrost, die Abenddämmrung graut
Den Liebenden, Betrübten.
Ein Traum bricht unsre Banden los
Und senkt uns in des Vaters Schooß.
I no podia faltar la recitació que sembla més aviat una versió rapejada:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada