Diuen de Lord Byron que no hi ha una ciutat europea que no tingui una casa on Byron hi passés una nit.
el temps va aprendre a defensar-se, sota la màxima que "quan un membre s'afebleix sempre n'hi ha un altre que ho compensa", unes paraules a les quals sempre faria honor. A més de la coixesa va sofrir molt pel fred. Sempre va tenir uns ossos fràgils, i això li va causar gran malestar.
seva mare, Byron va ser admès a Harrow, on completaria els estudis primaris.
George Gordon Byron (Londres, Anglaterra, 22 de gener del 1788 – Mesolongi, Grècia, 19 d'abril del 1824), sisè baró de Byron, més conegut com a Lord Byron; fou un poeta anglès, considerat un dels escriptors més versàtils i importants del Romanticisme. George Byron va ser fill del capità John "Mad Jack" Byron, cinquè Lord Byron, i de la segona esposa d'aquest, Lady Catherine Gordon. El seu pare va morir el 1791, quan ell tenia tres anys, George i la seva mare van heretar del pare poc més que deutes i les despeses de l'enterrament.
Pel que fa a l'herència espiritual, Byron conservaria del seu pare l'amor per la bellesa, el culte a la galanteria i una inclinació cap a la vida llicenciosa. De la mare, en canvi, en va heretar l'afecte que li va donar, la dolçor, però també el seu temperament atroç.
Va néixer amb una petita deformitat al peu dret, els dits del qual estaven girats cap a dins. Ell sempre va creure que la deformació era resultat de la tossuderia de la mare, quan havia rebutjat assistència mèdica en el part. Per aquest problema, el pare va dir que mai no arribaria a caminar. Però el petit Byron, que va haver de calçar una sabata ortopèdica durant tota la infantesa, es va rebel·lar contra la creença del pare, i va aprendre a córrer abans que a caminar, i tot i que va caminar coix, presumia de caminar més ràpid que molts. De jove, les seves maneres li servirien per a dissimular la coixesa fent-la semblar un caminar excèntric i distingit.
Va haver de suportar moltes burles i rebutjos per aquesta deformitat, però amb
La relació entre els pares, que va marcar Byron de forma important, es podria definir com "tempestuosa". Byron mai no va poder considerar el seu pare com un autèntic amant de la seva mare, però ella, malgrat la rancúnia per tot l'il·lícit en la vida del marit, va quedar trista i inconsolable després de la mort d'ell. Byron descriuria la seva relació amb la mare, Lady Catharine, com una aventura de cops i petons. Ella es referia sovint al petit Byron com coix maleït o petit diable, mentre ell l'anomenava vella o la vídua. Malgrat aquesta relació d'amor-odi, Byron diria més tard que la mare va ser l'única persona que l'havia entès.
A Aberdeen (Escòcia) es va iniciar en l'estudi del llatí i de la història, amb l'ajuda d'un preceptor presbiterià, fins que va entrar a l'Aberdeen Grammar School. Mentre estudiava a la històrica escola va ser requerida la seva presència a Anglaterra, a causa de la mort del seu besoncle William Byron, cinquè Lord Byron.
A partir d'aquí li va ser reconegut el títol aristocràtic. Mai no va tenir molta simpatia per l'aristocràcia, però l'experiència li va fer ampliar horitzons. Va creure créixer de cop, imaginant-se en un futur a la Cambra dels Lords. El jove Byron, la mare i una institutriu van viure junts a l'abadia de Newstead, acabada d'heretar i que estava carregada de deutes i en molt mal estat.
Byron recordaria gratament que aquesta va ser la millor residència que va tenir. Allí va conèixer la seva cosina Mary Duff i se'n va enamorar. Ella el va rebutjar perquè ell era massa jove, i el dolor del rebuig va inspirar a Byron els primers poemes.
Byron va ser enviat al col·legi del doctor Glennie, a Dulwich. Allí els seus estudis es van veure interromputs constantment per les manies de la seva mare, que se l'enduia amb ella durant llargs períodes de temps. Durant aquesta època és quan Byron llegeix una de les seves obres predilectes, Les mil i una nits. El 1801, gràcies en part a una pensió reial de tres-centes lliures que havia rebut la
El 1802 Byron va viure una primera tragèdia amorosa, en morir la seva cosina Margaret Parker, de la qual també estava enamorat.
El 1805 es va traslladar a la universitat de Cambridge. Aquí, a més de ser un estudiant brillant, es destacaria per l'extravagància en el vestir i per dur una vida llicenciosa i malgastadora. Va ser molt aficionat a escriure versos, i gràcies als seus amics Jackson i Angelo va excel·lir en la boxa i l'esgrima.
Va deixar la universitat per falta de diners, i es va mudar al carrer Picadilly 16, a Londres, on va ser amant d'una prostituta. Després, ja sense diners, va tornar amb la mare a Southwell i es va dedicar en cos i ànima a la poesia.
El 1807 es va publicar en la prestigiosa revista "Edinburgh Review" el seu llibre de poemes Hores d'oci, que va suscitar opinions dispars.
Davant la crítica sempre responia de forma combativa o escrivint una nova obra.
El 1809 va ocupar un escó a la Cambra dels Lords, va escriure la sàtira Bards anglesos i crítics escocesos i va emprendre un viatge de dos anys per Espanya, on el va captivar la bellesa de les espanyoles (va escriure el poema La noia de Cadis) i va tenir una entrevista amb el General Castaños en plena Guerra de la independència.
Va viatjar també per Portugal, Albània, Malta i Grècia, on va travessar l'Helespont nedant, juntament amb el seu amic Hobhouse, i on va escriure les sàtires Hints from Horace i La maledicció de Minerva.
També va estar a Turquia, on va intentar descobrir Troia.
Durant aquests viatges va tenir diverses relacions, tant amb dones com amb homes.
L'any 1811 van morir la seva mare i dos dels seus amics en tan sols un mes, cosa que va influir molt sobre el seu ànim, ja que es va obsessionar amb la mort. En aquesta època es va refugiar en la seva germanastra Augusta Leigh, i va mantenir una relació amb ella per la qual cosa el van acusar de cometre incest.
La fama l'aconsegueix el 1812 amb la publicació dels dos primers cants de Pelegrinatge de Childe Harold, poemes que narren els seus viatges per Europa. A més va escriure altres obres com El Giaour, La núvia d'Abidos, El corsari i Lara. Va conèixer qui seria el seu biògraf Thomas Moore, amb qui, segons es diu, també va tenir relacions sexuals. I va ser famós el seu affaire amb l'aristòcrata Lady Caroline Lamb.
Els altres nobles el menyspreaven pels seus enamoraments continus i per les crítiques que va fer a persones com el duc de Wellington.
Fins i tot va ser insultat públicament en la cambra dels Lords, per haver defensat el ludisme i els catòlics.
Però a ell fins i tot li agradava que l'odiessin, perquè això també volia dir, segons ell, que el temien.
El 1815, any que va publicar Melodies hebrees, es va casar amb Anne Isabella Milbanke, a qui li va dir, la nit de noces: "Et penediràs d'haver-te casat amb el diable"; posteriorment, durant la lluna de mel, quan passaven per un poble, van sonar les campanes per un mort, i Byron va comentar: "Segur que aquestes campanes toquen per nosaltres."
Després de saber que Byron no li era fidel, Anne Isabella el va abandonar el 1816, després de donar a llum a l'única filla legítima del poeta, Augusta Ada.
Els rumors sobre les relacions incestuoses de Byron amb la seva germanastra Augusta, els poemes antipatriòtics, l'acusació de sodomia i els dubtes sobre l'estat del seu seny van provocar el seu ostracisme social.
Amargat profundament, Byron va abandonar Anglaterra el 1816 i no hi va tornar mai més.
Va començar una sèrie de viatges per gairebé tota Europa que no acabarien fins a la seva mort.
El 1816 va arribar a visitar Waterloo, lloc turístic per excel·lència en aquella època, quan tan sols feia un any que hi havia hagut la famosa batalla.
Després es va traslladar a Suïssa i va estar vivint algun temps al costat de Percy Shelley, Mary Shelley i el seu metge personal John William Polidori.
Era molt propens a les malalties, una altra de les causes de les seves depressions.
En una nit de tempesta es van reunir tots quatre a la Vila Diodati, propietat de Byron, i van decidir escriure relats de terror dignes d'aquella nit llòbrega. Inspirant-se els dos en la personalitat de Byron, Mary Shelley va escriure Frankenstein i Polidori el seu relat El vampir considerada el precedent literari de Dràcula de Bram Stocker.
Durant aquesta època ell va escriure El presoner de Virolat, L'himne a la bellesa intel·lectual, El somni i Estades a Augusta.
Des de 1817 fins a 1822 va estar viatjant per Itàlia, recorrent ciutats com ara Pisa, Gènova i Roma, on va tenir una aventura amb Margarida Cogni i va viure en el palau Nani-Mocenigo, residència que va ser gairebé un harem per a ell.
El 1821 va participar en la revolta dels Carbonari a Ravenna i es va allistar en els moviments contra el Papa i contra Àustria. En aquell moment va publicar la seva obra crítica La profecia de Dant.
També va viure un temps a Venècia, on, segons ell, havia tingut 250 relacions sexuals amb dones, i on va viure amb la comtessa Teresa Guiccioli, acabada de separar del seu ancià marit. Es va apassionar amb la lectura del Faust de Johan Wolfgang Goethe, escriptor a qui admirava i amb qui va mantenir correspondència. Aquesta admiració era recíproca, perquè Goethe va escriure que Byron era "el poeta del present". Va escriure Manfred, influït per Goethe; va acabar diversos cants del seu Don Joan i va crear un periòdic amb Percy Shelley anomenat "El Liberal".
 |
| Febos o Apol·lo |
L'abril de 1822 morí la seva filla il·legítima Allegra (nascuda de la seva relació amb Claire Clairmont, germanastra de Mary Shelley), quan tot just havia fet cinc anys.
A més, mentre feia un viatge al costat del seu gran amic Percy en goleta (la de Byron anomenada "Bolívar" i la de Percy "Don Joan"), aquest últim va morir en un naufragi el 8 de juliol.
Al setembre es va instal·lar a Gènova i es va voler dedicar a la política, sense èxit.
El març de 1823 el van designar membre del Comitè de Londres per a la independència de Grècia, i va marxar cap allà el 1824 en la goleta Hercules, amb la intenció de lluitar per la independència del país, llavors part de l'imperi Otomà.
Allí va escriure la seva última composició Als meus trenta-sis anys; va donar 4.000 lliures i se li va designar un regiment; va contactar amb els bandits de Suliotas i va lluitar al costat d'ells; va ser rebut com un heroi pels grecs, que volien fer-lo comandant, i va planejar un atac juntament amb el príncep Alexandre Mavrocordatos, però va tenir un atac epilèptic i va contraure la malària.
Els metges li van prescriure unes sagnies però ell s'hi va negar. Dies després, extenuat per la malaltia i acusant-los d'assassins, va permetre als metges treure-li tota la sang que desitgessin. El 16 d'abril li van practicar la primera sagnia, sense un bon resultat. L'endemà se'n van fer dues més.
Va morir el 19 d'abril a Mesolongi, sense haver vist complert el somni de la independència grega i als 36 anys, d'acord amb la suposada maledicció que queia sobre els diversos Lord Byron que l'havien precedit: "Els estimats dels déus moren joves", havien deixat escrit els clàssics grecs.
Testimonis presencials van assegurar que, en total, li havien extret uns dos litres de sang, aproximadament.
 |
| Delos |
Les seves obres més conegudes són els poemes narratius “Pelegrinatge de Childe Harold” i “Don Joan”, que va quedar incomplet a la seva mort.
Els seus herois presenten un caràcter idealitzat però defectuós, que es poden esquematitzar amb les característiques següents: gran talent, gran exhibició de passió, aversió per la societat i per les institucions socials, frustració per un amor impossible a causa dels límits imposats per la societat o la mort, rebel·lia, exili, passat fosc i comportament autodestructiu.
Era un home amb un magnetisme personal particular. Va aconseguir la
reputació de ser anticonvencional, excèntric, polèmic, ostentós i controvertit. Molts han atribuït les seves capacitats extraordinàries a un trastorn bipolar, també conegut amb el nom de depressió maníaca. Sempre va ser àcid i cruel. Es va inclinar pels desheretats, els marginats, els miserables com els corsaris i els cosacs. Sempre va defensar els més febles i els oprimits, d'aquí el seu suport a Espanya davant la invasió napoleònica, la independència dels Estats llatinoamericans, les lluites dels Carbonari italians durant la dominació austríaca, i la independència de Grècia.
 |
| Teos |
Segons ell, la resta de la societat estava dominada per la hipocresia, començant per la noblesa.
Va ser un gran admirador de Rousseau.
Va tenir gran afició per la companyia dels animals, com pel seu gos Terranova "Boatswain", un ós que va tenir mentre va ser a Cambridge, una guineu, micos, lloros, gats, una àguila, un falcó, gallines de Guinea, un teixó, oques, una grua egípcia i una garsa.
Físicament era atractiu: 1.78 m, el seu pes variava entre els 60 i 89 kg. Era atlètic, i practicava la boxa, la natació i l'equitació, també jugava al criquet malgrat la seva coixesa.
Van deixar descripcions detallades dels seus hàbits alimentaris. En el moment en què va entrar a Cambridge, va seguir una estricta dieta per controlar el seu pes. Així mateix, exercitava molt, i en aquell moment portava una gran quantitat de roba que el feia suar. Durant la major part de la seva vida va ser vegetarià i, amb freqüència, va viure dies amb galetes seques i vi blanc. De tant en tant menjava grans racions de carn i postres, després de les quals es purgava a si mateix.
El fragment del poema que d'ell és al mig del cant tercer del seu Don Joan:
LES ILLES DE GRÈCIA
Les illes de Grècia, les illes de Grècia
on l'ardent Safo estimà i cantà,
on van néixer les arts de pau i de guerra,
on Delos s'enlairava, i Febus broll`pa!
L'estiu etern les daura encara,
pwerò tot, llevat del sol, s'ha eclipsat.
La musa de Quios o la de Teos,
l'arpa de l'heroi, el llaüt de l'amant,
han trobat la fama que els neguen les teves costes:
llur lloc de naixença només és mut
als sons que ressonen més a l'oest
que les "Illes Afortunades" de vostres senyors.
Les muntanyes contemplen Marathon,
i Marathon esguarda la mar;
i en sols una hora passada allí
vaig somiar que Grècia encara es podia alliberar;
perquè de peu al costat de les tombes perses
no podia considerar-me com un esclau.
Un rei s'assegué a la cella rocosa
que domina Salamina, nascuda de la mar;
i vaixell, milers, eren allà sota,
i nacions d'homes -tot era d'ell!
Ell els compta en fer-se dia-;
però, a la posta, on eren tots ells?
I on són ara? I on ets tu,
pàtria meva? A la teva costa muda
la cançó heroica no sona ja.
El pit heroic ja no batega!
La teva lira, tant de temps divina,
a mans com les meves ha degenerat?.
(Traducció de Francesc Parcerisas)
The Isles of Greece
THE isles of Greece! the isles of Greece
Where burning Sappho loved and sung,
Where grew the arts of war and peace,
Where Delos rose, and Phoebus sprung!
Eternal summer gilds them yet,
But all, except their sun, is set.
The Scian and the Teian muse,
The hero's harp, the lover's lute,
Have found the fame your shores refuse:
Their place of birth alone is mute
To sounds which echo further west
Than your sires' 'Islands of the Blest.
The mountains look on Marathon—
And Marathon looks on the sea;
And musing there an hour alone,
I dream'd that Greece might still be free;
For standing on the Persians' grave,
I could not deem myself a slave.
A king sate on the rocky brow
Which looks o'er sea-born Salamis;
And ships, by thousands, lay below,
And men in nations;—all were his!
He counted them at break of day—
And when the sun set, where were they?
And where are they? and where art thou,
My country? On thy voiceless shore
The heroic lay is tuneless now—
The heroic bosom beats no more!
And must thy lyre, so long divine,
Degenerate into hands like mine?
I aquí en trobareu la recitació:
'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada