I després de Byron, ens toca Shelley, també poeta, coetani i amic de l'anterior i marit de Mary que ha passat a la història per ser l'escriptora de Frankenstein.
La vida de Shelley també va ser plena d'aventures i viatges, a més, la seva mort encara no ha estat aclarida a dia d'avui.
Va néixer al si d'una família aristòcrata, el seu pare era membre del Parlament, i la seva mare una terratinent de Sussex.
Va ser inicialment educat a casa i després va anar a l'Eton College (1804-1810) on adquirí una sòlida cultura clàssica i ja es va destacar per tenir una actitud rebel.
El 1810 fou traslladat a l'University College Oxford i inicià la seva carrera literària escrivint diversos poemes i dues novel·les gòtiques: Zastrozzi i Saint Ivryn, on semblava que s'acostava a l'ateisme.
El 1811 amb la publicació d'un opuscle titulat La Necessitat de l'Ateisme i la d'un assaig poètic antimonàrquic, es guanyà l'enemistat de la seva família i, de retruc, després de negar rebutjar-ne l'autoria, tal i com pretenia el claustre, el 25 de març de 1811 fou expulsat de l'University College Oxford.
Tenia llavors , 19 anys i va marxar a Escòcia amb una noia de 16, Harriet Westbrook amb qui volia casar-se. Poc després convidà Hogg, un amic universitari, a compartir la casa, la dona i les seves possessions. Davant l'enèrgica negativa de Harriet va retornar a Anglaterra, concretament al districte dels llacs, amb la intenció d'escriure. Però, atret pels esdeveniments d'Irlanda, hi va anar i participà en diversos esdeveniments polítics. Va escriure: Adreçat al poble irlandès, i es va guanyar l'antipatia i l'enemistat del govern britànic.
Retornà a Londres perquè volia conèixer William Godwin, filòsof lliberal i autor de Justícia Política. Començà a escriure La reina Mab, una visió sobre el pensament de Godwin, que fou molt criticada per la premsa que dominaven els Torys.
Va conèixer la filla de Godwin i de Mary Wollstonecraft, autora de Una vindicació del Dret de les Dones, que també es deia Mary i se n'enamorà.
Continuava, però, casat amb Harriet de qui tenia una filla i esperava un bebè, però les deixà i va marxar al continent amb Mary i una seva germanastra, Claire Clairmont. Els tres travessaren França meravellant-se del paisatge i desplaent-se de les malvestats de les guerres napoleòniques. Sis setmanes més tard retornaven a Anglaterra i es topaven amb l'escàndol que aquest viatge havia provocat.
Se'n va anar a viure amb Mary a prop de Londres. allà començà a escriure Alastor o L'esperit de la Solitud sota l'influx de Wordsworth. A finals de 1814 Harriet paria el segon fill de Percy i es negava a viure amb ell i Mary com una mena de germana platònica.
A principis de 1815 va morir el seu avi que li va legar una fortuna que ell va dividir entre Harriet, obres filantròpiques i donacions als amics.
Al mateix any Mary paria llur primer fill, William, que moriria setmanes després cosa que la deixaria desesperada, mentre ell començava una relació amb Claire que ja en tenia una altra amb T.J. Hogg.
Sembla que per Mary, Percy era l'amor de la seva vida tot. Sabia que ell creia en l'amor lliure, però creia que entraven en conflicte amb els versos que escrivia sobre la recerca de l'Amor veritable. En el que sí que coincidien ambdós era en la passió per la poesia i la literatura i en la defensa aferrissada pel règim alimentari vegetarià. Sobre aquest darrer tema Shelley n'escriví un parell de tractats.
El maig de 1816 anaren a Suïssa. Allà coincidiren amb Byron, que es convertí en l'amant de Claire. Passaren un estiu junts durant el qual Percy va gestar l'Himne a la Bellesa Intel·lectual i Mont Blanc i Mary, la seva famosa novel·la Frankestein fruit d'una competició d'històries fantasmagòriques que s'empescaren amb els altres habitants de la casa.
En retornar a Anglaterra els esperaven uns fets molt dolorosos. Harriet, embarassada d'un nou amant que l'havia refusada s'havia suïcidat al llac del Hyde Park de Londres.
A causa d'aquesta raó tràgica, Percy i Mary es van casar i Mary es va convertir en Mary Shelley. Malgrat tot, amb l'escàndol que havien arrossegat i la fama dels seus escrits varen impedir que guanyessin un judici on reclamaven la custòdia dels fills de Percy i Harriet. Percy se sentia un idealista perseguit per la injustícia social i política i, menyspreat per un món incapaç d'apreciar el seu idealisme d'excel·lència moral com expressaria al prefaci del seu Prometeu desenfrenat.
Durant el 1817, Shelley va escriure assaigs polítics, va publicar Laon i Cynthna un llarg poema narratiu en el qual atacava la religió i presentava uns amants incestuosos, que va ser retirat fins al 1818 que es va tornar a publicar amb un altre títol: La rebel·lió de l'Islam. Mary va tenir una filla, Clara, i van conèixer John Keats, el gran poeta.
L'any següent marxen a Itàlia per veure Byron. Clara va morir i ells, després de passar per Roma, fixaren la seva residència a prop de Pisa, a Livorno.
L'any 1819 fou força productiu per a Percy. Va acabar Prometeu desencadenat, va escriure un dels seus poemes més famosos: Oda al vent de l'Oest, Cenci, una tragèdia política d'incest, parricidi i persecució; continuà amb temes polítics entre els quals La màscara d'Anarquia, un pamflet premarxista: Una visió filosòfica de Reforma, i una sàtira contra Wordsworth, a qui criticava que hagués abandonat el seu ideari polític del que havia estat el seu estimable mentor.
El 1820 va saber que Keats havia emmalaltit, el convida per carta a reunir-se amb ells a la seva residència italiana, però finalment Keats declinà l'oferta per viatjar amb l'artista Joseph Severn a Roma. Va néixer Percy Florence, l'únic fill que el sobreviuria.
El 1821 Shelley va escriure una Elegia per la mort de John Keats, de la qual en llegim un fragment, on el presentava com un màrtir de ressenyes vicioses motivades per tèrbols interessos polítics. També comença la seva Defensa de la Poesia, que va ser publicada pòstumament per Mary, el 1840 on exposava la seva manera d'entendre la relació dels poetes amb les circumstàncies socials i històriques que tenien.
El 1822 es va enamorar de Jane Williams, la dona d'un company, Edward Williams, amb qui havien de fundar un diari anomenat El Liberal, que havia de ser un diari d'opinió i sobre les arts. A Mary aquesta nova relació la va molestar, però ell li va escriure alguns poemes: Amb una guitarra, A Jane, La invitació, ...
El juliol, quan Percy i Edward navegaven amb el petit bot que es deia Don Joan de Livorno a Lerici per trobar-se amb Leigh Hunt, sembla que van ser sorpresos per una violenta tempesta, el vaixell s'enfonsà ràpidament i moriren ofegats. Era el 8 de juliol, faltava menys d'un mes perquè Percy fes el trenta anys.
S'ha especulat molt sobre aquesta mort perquè estava en el punt de mira del servei secret britànic, també s'ha dit que el seu vaixell havia estat atacat per uns pirates que l'havien confós amb el d'en Byron, potser pel nom, Don Joan, com la seva obra...
El que se sap és que els fets passaren a 16 quilòmetres de la costa i que els cossos estaven completament vestits. Si voleu llegir-ne més coses, aneu a l'enllaç.
El cos de Shelley, seguint les estipulacions de l'època estival mediterrània fou incinerat a la platja mateix, prop de Viareggio. Un amic, Trelawny, recuperà el cor de Shelley i el portà a Mary que el conservà fins a la seva mort que fou enterrat a l'església de Sant Pere de Bournemouth. Les cendres es varen enterrar al cementiri protestant de Roma amb la inscripció llatina: Cor Cordium (cor de cors) i uns fragments de La Tempesta de Shakespeare.
Pocs dies després, el diari tory (conservador) The Courrier publicava: «Shelley, l'escriptor i poeta s'ha ofegat, ara ja sap si hi ha un Déu o no».
Va ser inicialment educat a casa i després va anar a l'Eton College (1804-1810) on adquirí una sòlida cultura clàssica i ja es va destacar per tenir una actitud rebel.
 |
| Eton |
El 1810 fou traslladat a l'University College Oxford i inicià la seva carrera literària escrivint diversos poemes i dues novel·les gòtiques: Zastrozzi i Saint Ivryn, on semblava que s'acostava a l'ateisme.
 |
| Oxford |
El 1811 amb la publicació d'un opuscle titulat La Necessitat de l'Ateisme i la d'un assaig poètic antimonàrquic, es guanyà l'enemistat de la seva família i, de retruc, després de negar rebutjar-ne l'autoria, tal i com pretenia el claustre, el 25 de març de 1811 fou expulsat de l'University College Oxford.
Tenia llavors , 19 anys i va marxar a Escòcia amb una noia de 16, Harriet Westbrook amb qui volia casar-se. Poc després convidà Hogg, un amic universitari, a compartir la casa, la dona i les seves possessions. Davant l'enèrgica negativa de Harriet va retornar a Anglaterra, concretament al districte dels llacs, amb la intenció d'escriure. Però, atret pels esdeveniments d'Irlanda, hi va anar i participà en diversos esdeveniments polítics. Va escriure: Adreçat al poble irlandès, i es va guanyar l'antipatia i l'enemistat del govern britànic.
Retornà a Londres perquè volia conèixer William Godwin, filòsof lliberal i autor de Justícia Política. Començà a escriure La reina Mab, una visió sobre el pensament de Godwin, que fou molt criticada per la premsa que dominaven els Torys.
Va conèixer la filla de Godwin i de Mary Wollstonecraft, autora de Una vindicació del Dret de les Dones, que també es deia Mary i se n'enamorà.
 |
| Mary |
Continuava, però, casat amb Harriet de qui tenia una filla i esperava un bebè, però les deixà i va marxar al continent amb Mary i una seva germanastra, Claire Clairmont. Els tres travessaren França meravellant-se del paisatge i desplaent-se de les malvestats de les guerres napoleòniques. Sis setmanes més tard retornaven a Anglaterra i es topaven amb l'escàndol que aquest viatge havia provocat.
Se'n va anar a viure amb Mary a prop de Londres. allà començà a escriure Alastor o L'esperit de la Solitud sota l'influx de Wordsworth. A finals de 1814 Harriet paria el segon fill de Percy i es negava a viure amb ell i Mary com una mena de germana platònica.
A principis de 1815 va morir el seu avi que li va legar una fortuna que ell va dividir entre Harriet, obres filantròpiques i donacions als amics.
 |
| Shelley |
Al mateix any Mary paria llur primer fill, William, que moriria setmanes després cosa que la deixaria desesperada, mentre ell començava una relació amb Claire que ja en tenia una altra amb T.J. Hogg.
Sembla que per Mary, Percy era l'amor de la seva vida tot. Sabia que ell creia en l'amor lliure, però creia que entraven en conflicte amb els versos que escrivia sobre la recerca de l'Amor veritable. En el que sí que coincidien ambdós era en la passió per la poesia i la literatura i en la defensa aferrissada pel règim alimentari vegetarià. Sobre aquest darrer tema Shelley n'escriví un parell de tractats.
El maig de 1816 anaren a Suïssa. Allà coincidiren amb Byron, que es convertí en l'amant de Claire. Passaren un estiu junts durant el qual Percy va gestar l'Himne a la Bellesa Intel·lectual i Mont Blanc i Mary, la seva famosa novel·la Frankestein fruit d'una competició d'històries fantasmagòriques que s'empescaren amb els altres habitants de la casa.
 |
| el grup de Ginebra |
En retornar a Anglaterra els esperaven uns fets molt dolorosos. Harriet, embarassada d'un nou amant que l'havia refusada s'havia suïcidat al llac del Hyde Park de Londres.
A causa d'aquesta raó tràgica, Percy i Mary es van casar i Mary es va convertir en Mary Shelley. Malgrat tot, amb l'escàndol que havien arrossegat i la fama dels seus escrits varen impedir que guanyessin un judici on reclamaven la custòdia dels fills de Percy i Harriet. Percy se sentia un idealista perseguit per la injustícia social i política i, menyspreat per un món incapaç d'apreciar el seu idealisme d'excel·lència moral com expressaria al prefaci del seu Prometeu desenfrenat.
Durant el 1817, Shelley va escriure assaigs polítics, va publicar Laon i Cynthna un llarg poema narratiu en el qual atacava la religió i presentava uns amants incestuosos, que va ser retirat fins al 1818 que es va tornar a publicar amb un altre títol: La rebel·lió de l'Islam. Mary va tenir una filla, Clara, i van conèixer John Keats, el gran poeta.
L'any següent marxen a Itàlia per veure Byron. Clara va morir i ells, després de passar per Roma, fixaren la seva residència a prop de Pisa, a Livorno.
L'any 1819 fou força productiu per a Percy. Va acabar Prometeu desencadenat, va escriure un dels seus poemes més famosos: Oda al vent de l'Oest, Cenci, una tragèdia política d'incest, parricidi i persecució; continuà amb temes polítics entre els quals La màscara d'Anarquia, un pamflet premarxista: Una visió filosòfica de Reforma, i una sàtira contra Wordsworth, a qui criticava que hagués abandonat el seu ideari polític del que havia estat el seu estimable mentor.
El 1820 va saber que Keats havia emmalaltit, el convida per carta a reunir-se amb ells a la seva residència italiana, però finalment Keats declinà l'oferta per viatjar amb l'artista Joseph Severn a Roma. Va néixer Percy Florence, l'únic fill que el sobreviuria.
El 1821 Shelley va escriure una Elegia per la mort de John Keats, de la qual en llegim un fragment, on el presentava com un màrtir de ressenyes vicioses motivades per tèrbols interessos polítics. També comença la seva Defensa de la Poesia, que va ser publicada pòstumament per Mary, el 1840 on exposava la seva manera d'entendre la relació dels poetes amb les circumstàncies socials i històriques que tenien.
El 1822 es va enamorar de Jane Williams, la dona d'un company, Edward Williams, amb qui havien de fundar un diari anomenat El Liberal, que havia de ser un diari d'opinió i sobre les arts. A Mary aquesta nova relació la va molestar, però ell li va escriure alguns poemes: Amb una guitarra, A Jane, La invitació, ...
El juliol, quan Percy i Edward navegaven amb el petit bot que es deia Don Joan de Livorno a Lerici per trobar-se amb Leigh Hunt, sembla que van ser sorpresos per una violenta tempesta, el vaixell s'enfonsà ràpidament i moriren ofegats. Era el 8 de juliol, faltava menys d'un mes perquè Percy fes el trenta anys.
S'ha especulat molt sobre aquesta mort perquè estava en el punt de mira del servei secret britànic, també s'ha dit que el seu vaixell havia estat atacat per uns pirates que l'havien confós amb el d'en Byron, potser pel nom, Don Joan, com la seva obra...
El que se sap és que els fets passaren a 16 quilòmetres de la costa i que els cossos estaven completament vestits. Si voleu llegir-ne més coses, aneu a l'enllaç.
 |
| Enterrament de Shelley de Louis Edóuard Fournier |
El cos de Shelley, seguint les estipulacions de l'època estival mediterrània fou incinerat a la platja mateix, prop de Viareggio. Un amic, Trelawny, recuperà el cor de Shelley i el portà a Mary que el conservà fins a la seva mort que fou enterrat a l'església de Sant Pere de Bournemouth. Les cendres es varen enterrar al cementiri protestant de Roma amb la inscripció llatina: Cor Cordium (cor de cors) i uns fragments de La Tempesta de Shakespeare.
 |
| Estàtua mortuòria de Shelley |
Pocs dies després, el diari tory (conservador) The Courrier publicava: «Shelley, l'escriptor i poeta s'ha ofegat, ara ja sap si hi ha un Déu o no».
 |
| Adonis |
Adonais. Elegia a la mort de John Keats.
XXXIX
Pau, pau!, no és mort, no dorm encara
-ha despertat del somni de la vida-;
nosaltres som, perduts en visions de tempesta,
els qui lluitem sense profit amb els fantasmes,
i en transport foll, clavem el coltell de l'esperit
en no-res invulnerables. Nosaltres ens podrim
com cadàvers a l'ossera; temença i pena
ens sacsegen i cor5sequen dia a dia,
i fredes esperances com cucs pul·lulen pel nostre fang viu.
XL
Ell s'ha envolat més amunt de l'ombra de la nostra nit;
enveja i calúmnia, odi i aflicció,
i aquest neguit que els homes erròniament anomenen goig,
no el poden coolpir ja ni el tornaran a torturar;
del contagi de la màcula lenta del món
és estalvi, i ara ja mai més no podrà plànyer
el cor que s'anava refredant, el cap agrisat debades;
ni, quan el jo de l'esperit ha deixat de cremar,
amb cendres sense caliu omplir una urna que ningú no lamentarà
XLI
Viu, i es desperta - la Mort ha mort, no ell;
no ploreu per Adonais. tu, alba jove,
fes esplendor de ton gebre, puix de tu
l'esperit que lamentaves no ha marxat;
cavernes i boscos, vosaltres, deixeu de plànyer!
Pareu, pàl·lides flors i font, i tu, aire,
que com un vel endolat has posat el teu mantell
sobre la terra abandonada, deixa-la ara nua
fins dels estels joiosos que somriuen al seu desesper!
XLIII
Ara és part de la bellesa
que altre temps ell féu més bella: en té la part
que li pertoca, mentre la tensió plàstica de l'Esperit u
escombra el món dens i bla, irresistible allí,
totes les noves successions a les formes que duen;
torturant les involuntàries deixes que en destorben el vol
a la seva pròpia identitat, com ocorre amb cada massa;
i esclatant en la seva bellesa i poder
des d'arbres, bèsties i homes cap a la llum del cel.
(Traducció de Francescd Parcerisas)
I aquí teniu la versió original:
XXXIX
Peace, peace! he is not dead, he doth not sleep,
He hath awaken'd from the dream of life;
'Tis we, who lost in stormy visions, keep
With phantoms an unprofitable strife,
And in mad trance, strike with our spirit's knife
Invulnerable nothings. We decay
Like corpses in a charnel; fear and grief
Convulse us and consume us day by day,
And cold hopes swarm like worms within our living clay.
XL
He has outsoar'd the shadow of our night;
Envy and calumny and hate and pain,
And that unrest which men miscall delight,
Can touch him not and torture not again;
From the contagion of the world's slow stain
He is secure, and now can never mourn
A heart grown cold, a head grown gray in vain;
Nor, when the spirit's self has ceas'd to burn,
With sparkless ashes load an unlamented urn.
XLI
He lives, he wakes—'tis Death is dead, not he;
Mourn not for Adonais. Thou young Dawn,
Turn all thy dew to splendour, for from thee
The spirit thou lamentest is not gone;
Ye caverns and ye forests, cease to moan!
Cease, ye faint flowers and fountains, and thou Air,
Which like a mourning veil thy scarf hadst thrown
O'er the abandon'd Earth, now leave it bare
Even to the joyous stars which smile on its despair!
XLIII
He is a portion of the loveliness
Which once he made more lovely: he doth bear
His part, while the one Spirit's plastic stress
Sweeps through the dull dense world, compelling there
All new successions to the forms they wear;
Torturing th' unwilling dross that checks its flight
To its own likeness, as each mass may bear;
And bursting in its beauty and its might
From trees and beasts and men into the Heaven's light.
I aquí en trobareu un fragment, recitat per Mick Jagger:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada