Molière: el Misantrop (3). L'obra.

I després de llegir el llibre, aquí trobareu l'anàlisi de l'obra amb alguna que altra proposta d'exercicis amb els quals ja decidirem què fem:

El misantrop es va representar per primera vegada al teatre del Palais-Royal de París el 4 de juny de 1666. El dia 20 de gener de l'any que havia mort la reina mare Anna d’Àustria, i el rei i la cort no van assistir a l’estrena perquè estaven de dol. 

Aquell mateix any van produir-se alguns fets històrics remarcables, com l’aliança francoholandesa contra Anglaterra, l'incendi de Londres, l'anècdota de la poma de Newton, la fundació de l'Acadèmia de ciències a París i altres esdeveniments literaris, com la publicació de les Sàtires I-VII de Boileau i Le Roman bourgeois de Furetière. 

2. L’ARGUMENT. GUIA DE LECTURA

Ara que ja hem llegit l'obra, hem de ser capaços de respondre les preguntes següents:

ACTE I

ESCENA I

• Què pensa Arnau de les bones maneres i de la societat en general? Què en pensa, en canvi, Ferran?
• Esteu totalment d’acord amb un dels dos personatges o més aviat coincidiu parcialment amb idees d’un i de l’altre?
• Com queda definida Adelais?
• Què sent Arnau per la noia? Trobeu natural que per la manera de ser d’Arnau pugui estimar una noia com Adelais?

ESCENA II

• A partir del que es diu al text, feu un retrat de Clovis: analitzeu les seves formes, gustos, manies, etc.
• Expliqueu l’opinió d’Arnau sobre el sonet de Clovis i quin conflicte es genera. Què en penseu vosaltres, d'aquest poema? En cas que no us agradi: hauríeu estat absolutament sincers amb Clovis o us hauríeu reservat part de l’opinió?
• Quina és l’actitud de Ferran durant aquesta escena. Per què hi intervé? Quina creieu que és la finalitat de l’escena dins l’obra?

ESCENA III

• Quina és l’actitud de Ferran? Per què se’n va?
• En aquest primer acte no hi apareixen personatges femenins: només en sentim parlar en boca dels personatges masculins. Enumereu quins personatges femenins són esmentats, i en quina escena del primer acte.

ACTE II

ESCENA I

• Fixeu-vos en el moment en què apareix Adelais. Creieu que el context és casual o és volgut que sigui així. Penseu que això ens pot ja avançar alguns trets sobre el personatge?
• Comenteu el retret que Arnau fa a Adelais i la resposta d’ella.
• Penseu que és cert que «l’amor és cec»? Trobeu que Adelais i Arnau tenen futur com a parella. Per què?

ESCENA II

• Quina creieu que és la funció d’aquesta escena tan breu?

ESCENA III

• Què demana Arnau a Adelais? Ho aconsegueix?

ESCENA IV

• Com es resol en aquesta escena la petició que anteriorment feia Arnau a Adelais? Trobeu còmica aquesta escena? Per què?

ESCENA V

• Quin és el personatge que porta la veu cantant en la conversa i domina la situació? Arnau intervé bruscament en aquesta escena. Feu una relació d’allò que denuncia.
• Hi ha dos personatges que no estan d’acord amb aquesta intervenció i inicien una rèplica. Qui són i què li retreuen?

ESCENA VI

• Aquesta és també una escena molt breu en què Perot, el criat d’Adelais, anuncia a Arnau que un home, que «duu casaca amb galons i fa molta presència», s’ha presentat a la casa per parlar amb ell. Podeu anticipar de qui es tracta i de quin tema voldrà parlar?

ESCENA VII

• En quins elements veieu reflectida l’actitud inflexible d’Arnau?

ACTE III

ESCENA I

• En aquesta escena, es troben sols dos dels pretendents d’Adelais. Per què creieu que resulta còmica?
  

ESCENA II

• Adelais troba Tirant i Guerau parlant. Penseu que endevina de què han estat parlant?
• La resposta de Guerau quan li diu «És l’amor que ens reté» pot tenir un doble sentit. Comenteu-lo.

ESCENA III

• En aquesta escena s’anuncia la visita de Jovita. Jovita és un personatge que no havia aparegut fins al moment i que plantejarà, en les següents escenes, un doble atac: criticant l’actitud d’Adelais i intentant seduir un dels seus pretendents. Qui i de quina manera?

ESCENA IV

• Indiqueu quin valor pot tenir l’acotació «(Els marquesos surten tot rient)».

  

  Beguina

ESCENA V

• Quines són les paraules de Jovita que poden indicar que mostra una actitud pèrfida? Quina és l’estratègia d’Adelais? Quin és el seu to? Quines són les seves intencions?
• Quin creieu que és l’estat d’ànim d’Adelais i de Jovita al final de l’escena? Podríem relacionar el seu estat d’ànim amb la figura del misantrop davant la realitat i replantejar-nos si la gent vol sentir la veritat o és més còmoda i beneficiosa l’actitud de l’adulador?

ESCENA VI

• En aquesta breu escena, amb quin pretext Adelais l'abandona i quin és el motiu pel qual hi resta Jovita?

ESCENA VII

• Hi ha dos temes que centren la conversa de Jovita i Arnau. Quins són?
• En aquesta escena, Arnau explica per què és incompatible amb els aires de la cort i fa una autodescripció de la seva manera de ser. Digueu en quins versos.
• Quina es dedueix que és la manera de fer de la cort? 
• Digueu les virtuts que calen per reeixir tant a nivell polític com humà i argumenteu-les.

  

  La Cort

• Per què Arnau no li respon, de seguida, quan Jovita li diu que Adelais li és infidel? Per què decideix seguir Adelais?
• Arnau ha començat a sospitar d’Adelais. En què es nota?

ACTE IV

ESCENA I

• En aquesta escena Arnau és absent però és el centre de la conversa de Ferran i Oriana. Digueu quins dos temes fan referència a Arnau, en quin estat es troben i quin és el consell tant de Ferran com d’Oriana. 
• En aquesta escena apareixen nous sentiments que cal analitzar. Quins creieu que són els sentiments d’Oriana respecte de Ferran? I Ferran, estima Oriana?

ESCENA II

• Arnau ha descobert que Adelais li és infidel i vol venjar-se’n. Quin element li ha permès descobrir-ho?
• Busqueu els versos en què Arnau expressa com se sent.
• Quina és la petició que fa Arnau a Oriana i quina és la resposta que aquesta li dóna? Trobeu que és una resposta raonable? Podríem considerar-la egoista?

ESCENA III

• Podríem considerar aquesta escena com l’escena cabdal de l’obra ja que la tensió dramàtica augmenta. Mireu d’explicar per què. Tingueu en compte que s’inverteix la situació inicial en què l’ofès era Arnau per acabar Adelais mostrant-se com a víctima.
• Trobeu que Arnau és un personatge digne de compassió o més aviat resulta còmic i ridícul? Justifiqueu la resposta.

Representació del Misantrop

ESCENA IV

• Aquesta escena representa una pausa brusca en la tensió argumental. Arnau ha de tornar a marxar sense poder dir a Adelais allò que venia decidit a dir-li. Recordeu quin acte anterior acabava de la mateixa manera? Busqueu-lo i compareu els dos actes.
• Penseu que és volgut que després de l’escena anterior, de gran tensió, l’obra continuï amb aquesta escena bastant més lleugera argumentalment i amb trets còmics? Se n’hauria pogut prescindir? Com es podia haver substituït? Justifiqueu la resposta.

ACTE V

ESCENA I

• En aquesta escena, es troben sols dos dels pretendents d’Adelais. Per què creieu que resulta còmica?
• Aquesta escena presenta certs paral·lelismes amb la primera escena de l’obra. Quines serien les diferències i les semblances entre ambdues?

ESCENA II

• D’aquesta escena caldria citar-ne dos punts importants. Clovis i Arnau —que estaven enfrontats pel litigi del sonet— demanen conjuntament a Adelais que decideixi a qui concedeix el seu amor. Penseu que hi ha hagut, doncs, una veritable reconciliació entre ells?
• Localitzeu els versos en què Adelais torna a capgirar l’escena i els considera inoportuns i poc delicats de demanar-li que faci tal cosa.
• Recordeu altres escenes en què Adelais és capaç d’acabar dominant una situació que inicialment li és desfavorable?

ESCENA III

• Aquesta escena és una continuació clara de l’anterior en què la situació és la mateixa. L’únic que canvia és que Adelais busca la complicitat de la seva cosina Oriana. Comenteu la resposta que li dóna Oriana. Quin és l’abast de les seves paraules tant per a l’estudi del seu caràcter com per a la intriga?

ESCENA IV

• Comencen a collir-se els fruits de l’actitud d’Adelais al llarg de l’obra. Relacioneu la intervenció de Jovita amb la intervenció que tingué anteriorment en l’obra. Què hi va a fer?
• Què opineu de les cartes d’Adelais? Les trobeu divertides, comprometedores, perilloses? 
  

ESCENA V

• Breu escena en què Clovis, davant l’evidència del desamor, cedeix el camp lliure a Arnau. De què acusa Clovis a Adelais?

ESCENA VI

• Jovita elogia Arnau. Quina és la reacció d’Arnau davant d’aquest elogis? Què li demana? Com s’ho pren Jovita?

ESCENA VII

• Adelais reconeix que no s’ha portat bé amb Arnau i li diu que entén que l’odiï. Creieu que és sincera, aquesta vegada?
• Arnau vol que Adelais abandoni el món i estigui al seu costat. Evidentment, no aconseguirà el seu propòsit. Localitzeu els versos en què Adelais li ho manifesta.
• Amb tot, Arnau decideix donar-li una altra oportunitat. Busqueu les paraules amb què li ho mostra i quina és la resposta d’Adelais que tanca finalment l’afer.

ESCENA VIII

• I arribem al desenllaç dels quatre actes anteriors. A quin personatge femení elogia Arnau i en quins termes?
• Quina és la decisió que pren Arnau? Quina és la reacció de Ferran?

3. EL TEMA CENTRAL: LA MISANTROPIA

El misantrop porta per títol una característica de la personalitat, una manera de ser: la d’aquell individu que odia el gènere humà, que té aversió al tracte amb les persones.

Àlex Broch, referint-se al personatge central de l’obra de Molière, escriu en el pròleg:

El misantrop és un personatge que viu una situació d’enfrontament i de refús com a conseqüència de l’anàlisi del comportament de l’home en societat. És un home exigent, amb un alt sentit de la veritat i de la justícia, que està contra tots aquells defectes generals que es poden observar en el comportament social. El misantrop té un elevat concepte de si mateix, perquè es considera per damunt d’aquesta mitjana de comportament. Així doncs, és crític amb els seus semblants i, en observar que contra aquests defectes i aquesta mediocritat general no hi pot fer res, opta pel refús crític, la separació i l’aïllament, reconeixent que el mal social no té remei, però intentant salvar la seva idiosincràsia i actitud i, en darrer terme, la seva veritat. El misantrop és, doncs, un etern insatisfet que en les seves declaracions prodiga el seu malestar i la seva condició d’inadaptat, de crític permanent. (p. 11)

• Feu una llista amb les característiques que Àlex Broch atribueix a una persona afectada de misantropia.
• Justifiqueu per què el protagonista de l’obra rep aquest qualificatiu.

Ja en primera escena es mostren dues postures ben contraposades: Arnau es mostra com un teòric d’aquesta moral rigorosa i desenvolupa davant Ferran la seva visió del món. Ferran es mostra més comprensiu i tolerant.

• Expliqueu les característiques que Arnau atribueix a la misantropia, a partir de les paraules que diu en el fragment següent:

Odio tots els homes: aquests, aquells i els altres. 

Els uns els avorreixo per dolents i indecents,

i els altres perquè són tan bons amb els dolents, 

perquè per ells no senten el menyspreu sense mida 

que a la virtut inspiren el vici i la mentida. 

D’aquesta complaença veiem l’injust esplet

en el cas del malvat contra qui jo tinc plet.
A través de la màscara se li veu bé la cara:

arreu és conegut pel que ha estat i és encara;

i el seu joc d’ulls i el seu to de veu posturer

només impressionen el qui no el coneix bé.

Se sap que és un drogant sota tots els aspectes, 

que ha prosperat a base de negocis infectes,
i la seva fortuna li dóna un lluïment

que fa remugar el mèrit i enrogit l’innocent;

a despit d’algun títol d’història més que trista,

no se li veu l’honor ni amb un allargavista.

Digueu-li estafa, infame, brètol, facinerós

i veureu com tothom està d’acord amb vós. 

Tanmateix, qui no accepta les seves reverències? 

Arreu l’acullen i hom li riu les ocurrències;
i si hi ha, per la intriga, un lloc a disputar,

d’homes ben honorables el veieu triomfar.

Em fereix tan al viu i em causa un tal desfici 

contemplar com es tracta amb aquest compte el vici, 

que a vegades m’agafa el desig violent
d’anar-me’n a un desert per fugir de la gent. (p. 26)

• I ara, digueu en quins aspectes és contraposada la visió de Ferran:

No ens hi fem mala sang, que, el món, no el podrem vèncer; 

per la natura humana tinguem més benevolença.
Per què hem d’analitzar-la amb rigor extremat?

Més val que els seus defectes mirem amb pietat.

La virtut, entre els homes, cal que sigui tractable, 

que un excés en el seny arriba a ser blasmable; 

el perfecte juí és sempre mesurat
i ens vol aciençats però amb sobrietat.
Aquella rigidesa de la virtut antiga,
amb els costums d’avui, evidentment no lliga;

pretén per als mortals massa perfecció;

cal que cedim als temps sense obstinació,

i no m’estic de dir-vos que és foll aquell que intenta 

corregir els mals costums com les proves d’impremta. 

Moltes coses observo, com vós, allà i aquí,
que anirien millor per un altre camí,

però a despit de tot el que veig i el que passa,

no penso enquimerar-m’hi, com vós, ni poc ni massa; 

em prenc tranquil·lament els homes tal com són, 

m’acostumo a sofrir les flaqueses del món,
i crec, tant a ciutat com a la cort, més sàvia,

molt més! la meva flema que no la vostra ràbia. (p. 27)

• Quina creieu que devia ser l’actitud de Molière? Més propera a Ferran o a Arnau?
• Esteu d’acord amb la interpretació que fa Àlex Broch de la possible posició de Molière? Sense trair res, davant de la inflexibilitat, el millor és la comprensió i la tolerància. Potser així no estarem en guerra contra el món i podrem aconseguir i desenvolupar un lloc en la societat. I, fins i tot, també arribar a ser feliços. (p. 14).
• Llegiu el text següent, extret de l’article «De comèdia» publicat per Francesc Foguet al diari Avui (18-04-2002), i després expliqueu com repercuteix la misantropia d’Arnau en la relació amb els altres personatges al llarg de l’obra: El misantrop se centra en un arquetip que trenca la dinàmica social i dificulta el seu propi equilibri intern. Arnau és incapaç de flexibilitzar una moral impertèrrita. I no té cap altre remei que fugir d’una societat que cultiva la maledicència, la intriga i la falsedat com a mitjà de supervivència pública. [...] La misantropia esdevé una opció impossible [...]

  

  flexibilitat i capacitat d'adaptació

Molière parteix d’un personatge, el misantrop, que té antecedents en el teatre clàssic. Segons aquesta tradició clàssica, és un personatge criticat per la seva actitud. En aquest misantrop que ha creat Molière hi hauria actituds totalment criticables, però cal tenir també en compte el seu sentit de la veritat i de la justícia davant del comportament, la hipocresia i la falsa aparença de molts actes socials. Sobre aquesta qüestió, Àlex Broch escriu en el pròleg de l’obra:

Quan Molière planteja un personatge d’aquestes característiques en una obra on el títol ja en recull l’actitud, ens hauríem de preguntar si fa una crítica o una defensa d’aquest personatge. I la resposta a aquesta qüestió, que és una de les grans preguntes i temes de l’obra, pot tenir una interpretació oberta o, si més no, matisada. (p. 11)

• Citeu tres moments de l’obra en què trobeu l’actitud d’Arnau totalment criticable.
• Busqueu, ara, tres moments en què la seva reacció i/o la seva actitud siguin raonables i defensables.

En un primer moment, l’obra es titulava Le Misanthrope ou l’Atrabilaire amoureux. 

• Busqueu atrabiliari i justifiqueu per què Molière anomena el protagonista també així.
  

4. LES ALTRES TEMÀTIQUES

Molière va voler fer una comèdia on pogués parlar dels mals del segle. En lloc d’escriure una obra plena de situacions i d’incidents que poguessin il·lustrar cadascun d’aquests temes que volia criticar, el que fa és aplicar als personatges de l’obra les virtuts i defectes de l’època. Així aconsegueix fer un retrat de la societat a través de la personalitat, les activitats i les afeccions dels personatges.

• Per tal de aproximar-vos a les temàtiques que Molière fa aparèixer en la seva obra, relacioneu amb fletxes cada una de les temàtiques (columna de l’esquerra) amb el personatge a través del qual l’autor les planteja (columna de la dreta). No oblideu que hi ha personatges que serveixen per plantejar més d’un tema.

Temàtica                                                              Personatge

L’art d’agradar

La cortesia i la urbanitat 
La solitud

L’egoisme i l’amor propi 
L’amistat

La poesia

La vida de la cort

Els litigis i querelles

La hipocresia religiosa 
La gelosia

La coqueteria

El mal humor

• L’honestedat és un valor important al segle XVII. L’home honest és un tipus ideal de la societat del seu temps. L’obra ofereix alhora una sàtira i un estudi crític de l’honestedat i estableix com una mena de jerarquia entre els personatges. Digueu algun dels personatges, sense tenir en compte l’honestedat, que actua simplement impulsat pel desig d’agradar, de «caure bé», i exposeu les situacions escèniques en què apareix aquest fet.

La bona educació que es postula a l’obra consisteix a no molestar ni enganyar ningú i mostrar a tothora un aspecte amable.

• Quin és el personatge que encarna aquest plantejament?
• Quin personatge té un concepte de la bona educació totalment contrari, és a dir, que pensa que la bona educació va lligada amb la hipocresia i fa sàtira sobre els signes exteriors de l’educació?

Molière ens presenta el tema de la solitud des de dues posicions contraposades: el personatge que en parla i el personatge que la pateix.

• Adelais és el personatge que més parla de la solitud. Expliqueu quins planteja- ments fa sobre aquest tema.
• Identifiqueu el personatge que més pateix la solitud i esbrineu-ne la causa.
  

El tema de l’egoisme, o de l’amor propi (com es deia al segle XVII), recorre tota l’obra i gairebé tots els personatges.

• Digueu com s’expressa l’egoisme en el cas d’Arnau,
  
  d’Adelais.
• Expliqueu la relació que hi ha entre l’egoisme i la solitud en el cas d’Arnau.

Contra la solitud i l’egoisme, Molière proposa una solució: l’amistat.

• Sabríeu dir quin personatge encarna perfectament el paper de l’amic generós idesinteressat?
• En contraposició, planteja altres amistats més, molt més fràgils i superficials. Citeu-ne alguna.
  

El saló de d’Adelais il·lustra l’expansió d’aquella vida cortesana que li era tan familiar, a Molière, i les reunions que hi tenien lloc. Cal destacar en aquest sentit el plaer de la conversa i dels «retrats», que començaren sent la moda de l’època i acabaren esdevenint gairebé un gènere literari.

• Expliqueu en què consistia el fet de «retratar» una altra persona.
• Molière dedica alguns passatges de la seva obra a «retratar» alguns dels perso- natges que apareixen en les converses. Digueu qui es retrata i per què en les escenes següents:

Escena	Personatge	Defecte criticat
Acte I, esc. I (p. 24)
Acte I, esc. I (p. 24)
Acte II, esc. I (p. 42)
Acte III, esc. I (p. 58)
Acte III, esc. III (p. 61-62)

• Hi ha un cas en què tota l’escena es dedica a «retratar» o a criticar els defectes d’uns quants personatges. És la cinquena escena del segon acte. Poseu vosaltres al costat de cada personatge el defecte pel qual el critiquen.

Personatge	Defecte
Guifré
Dalmau
Aleix
Casimir
Belisa
Eladi
Ciril
Mateu

La poesia també té el seu lloc dins de l’obra. Poc després de començar l’obra apareix la famosa escena del sonet (acte I, escena II). Clovis, poeta aficionat, va a llegir a Arnau el sonet que ha escrit perquè li’n doni l’opinió. Arnau li critica severament, i tot plegat acaba en una querella. És difícil pensar que Arnau exposi l’opinió íntegra de Molière, que sembla que criticaria Clovis pel fet de creure’s un gran poeta i llegir el sonet als amics més que no pas perquè el poema fos convencional o poc afortunat. 

• Digueu quina manera de fer poesia blasmen les paraules d’Arnau:

Aquest estil de moda, ple d’imatges, brodat,
se surt del bon caràcter i de la veritat.

tot hi és joc de paraules, afectació pura,

i aquest no és el llenguatge que parla la natura. (p. 37)

El tema de la cort també es fa present al llarg de l’obra. Tots els personatges són cortesans excepte Arnau que, sense ambició i voluntàriament, se n’ha apartat. Arnau fa algunes crítiques a la cort, que no són originals i que sembla que eren comunes en aquella època però no són les crítiques més dures. No veu la institució com a tal sinó els defectes personals dels cortesans. Recordem que Molière, en el fons, havia de respectar la cort i que en altres obres l’havia defensada. 

• Qui és el personatge d’aquesta obra que critica més durament la cort? Quines són les seves acusacions?

Els litigis o querelles, que de vegades acabaven en duels, eren també una realitat de l’època i un tema literari. La sàtira de la justícia i dels jutges, la durada dels processos, les complicacions, la incapacitat, la corrupció, les disputes dels que pledegen i la injustícia de les sentències són temes del moment que també són presents en aquesta obra. 

• Recordeu algun passatge que en parli i citeu-lo.
  

Molière pensa que l’hipòcrita és el tipus humà més perillós i el que més odia. Quant al tema de la hipocresia religiosa, cal dir que apareix en nombroses obres del segle XVII i és el tema central de Tartuf. Quan Molière escriu El misantrop, en plena batalla de Tartuf, fa aparèixer un personatge femení com a falsa devota, però que té un fons còmic. 

• Qui és? Què fa pensar a l’espectador que és hipòcrita?

Molière no desaprofita l’ocasió de dir la seva sobre la gelosia i sobre la coqueteria dels amants. Podríem dir que l’infortuni en la història d’amor entre Arnau i Adelais prové d’aquests dos temes. La gelosia és un tema que s’escau tant a la comèdia com a la tragèdia, i potser, l’originalitat de Molière consisteix a fer-lo còmic i tràgic al mateix temps. 

• Busqueu exemples en què es manifesti la gelosia en l’obra.

A mitjan segle XVII el terme coqueteria s’utilitzava per designar la conducta i els propòsits de les dames que volien atreure l’atenció dels homes. 

• Qui és el personatge que encarna aquest paper en El misantrop?

Una de les característiques que defineixen el caràcter d’Arnau és el seu mal humor. 

• Feu una llista de les diferents manifestacions en què s’expressa aquest mal humor al llarg de l’obra.

5. ELS PERSONATGES

Molière utilitza una galeria de personatges ben diversos, en la seva obra, per tal de retratar la societat del seu temps i de plantejar aquells temes que es proposa analitzar.

Pel que fa als noms dels personatges i abans d’endinsar-nos en l’estudi del cada un d’ells, cal tenir en compte el fet que el nom original de l’obra de Molière i el nom de la traducció catalana no coincideixen. El traductor, Joan Oliver, com explica en la lletra oberta que encapçala l’edició d’Aymà Editora de 1973, s’ha permès de canviar-los:

Nogensmenys, són diverses les llicències que m’he permès de prendre. La més visible, però no pas la més greu, és el canvi de nom a què he sotmès els personatges. La majoria d’aqueixos noms m’ha semblat de difícil catalanització; per això els he substituïts per altres de catalans, molts d’ells també arcaics, com els molierescos, però d’ascendència indígena.

Joan Oliver, «Lletra oberta» (p. 7)

• A continuació us presentem un quadre on figuren els noms dels personatges segons la versió de Joan Oliver i, entre parèntesis, segons l’obra original francesa. Copieu al costat de cada un la breu identificació que se’n fa a l’apartat «Personatges», i afegiu-hi aquelles característiques físiques i psicològiques que els podem atribuir.

Personatge	Identificació (copiada del llibre)	Característiques físiques	Característiques psicològiques
Arnau (Alceste)
Ferran (Philinte)
Clovis (Oronte)
Adelais (Célimène)
Oriana (Eliante)
Jovita (Arsinoé)
Tirant (Acaste)
Guerau (Clitandre)
Perot (Basque)
Janot (Dubois)
Un uixer del tribunal

• Feu ara tres llistes, una amb els personatges que es poden considerar principals (protagonistes), una altra amb els que es poden considerar secundaris i, finalment, una amb els que són simples figurants.
• Joan Oliver diu que ha substituït els noms arcaics dels personatges de Molière «per altres de catalans, molts d’ells també arcaics». Podríeu dir algun personatge medieval famós, real o de ficció, que es digués Arnau, Adelais (o Adalaisa o Adelaida), Ferran, Guerau o Tirant?
  

Fixant-vos en l'aparició dels personatges en escena, intenteu respondre:

• Quins són els personatges que apareixen més en escena?
• Creieu que en l’obra hi ha algun personatge que, a banda de tenir poques aparicions en l’escena, té un paper únicament de figurant?
• Penseu que hi ha alguna relació entre el nombre de personatges en escena i la tensió argumental?
• Hi ha algun personatge que actuï com a fil conductor?

Del conjunt dels personatges que apareixen en aquesta comèdia, podríem fer-ne tres grups. Hi ha uns personatges que són extremadament honestos, uns altres que podríem qualificar d’honestos però que són imperfectes i, finalment, uns personatges imperfectes i deshonestos. Sabríeu col·locar cada personatge al lloc que li correspon?

• Honestos: 
  
• Honestos però imperfectes: 
  
• Imperfectes i deshonestos: 
  

Arnau mostra la seva manera de ser des del principi de l’obra. A través dels seus parlaments i les converses amb altres personatges ens queda clar què pensa del món que l’envolta. Dels seus trets físics i de la seva aparença en sabem ben poca cosa: ho hem de deduir o ens ho hem d’imaginar.

• Feu una descripció d’aquest personatge en què apareguin tant els trets físics amb què imagineu el personatge (edat, aparença, maneres, etc.) com els trets principals de la seva personalitat.

Ésser franc i sincer: heus aquí el meu talent.
No serveixo, senyora, per a enganyar la gent;
I aquell qui no té el do d’amagar allò que pensa, 
En el país on som, ben poca cosa avença. (p. 69)


• A partir d’aquests fragments de diversos personatges, expliqueu com veuen i quina és l’actitud de cadascun respecte al protagonista:

FERRAN

De debò no insistiu en les vostres fal·leres;

per més que feu els homes no es tornaran millors;

i, vist que la franquesa té tant d’encís per vós,

us diré francament que aquesta malaltia

per tot allà on aneu la prenen per mania

i que la vostra ràbia contra el costum admès

us fa quedar en ridícul davant de més de tres. (p. 25)

ADELAIS

El sentiment dels altres el creu sempre ordinari 

i per’xo s’encastella en el parer contrari. 

Temeria semblar un home del comú

si compartís la seva opinió amb algú.

Li plau tant protestar, que, per tal d’esplaiar-se,

sovint amb ell mateix arriba a barallar-se,

i combat fins i tot el propi sentiment

tan bon punt el nostre home en boca d’altri el sent. (p. 52)

ORIANA

El seu comportament és força singular;
pro jo en faig, ho confesso, un cas particular;
i la sinceritat d’aqueixa ànima altiva

és tan noble i heroica, que sovint em captiva;

molts, d’aquesta virtut, no en saben sinó el nom:

no fóra bo que, amb ell, la practiqués tothom? (p. 71)

Aquesta intransigència i desmesura davant el món li dificulten les relacions amb les altres, el converteixen en un inadaptat que no té cap altre remei que fugir:

ARNAU

Puix que l’home és per l’home pitjor que un llop voraç,

me’n vaig lluny d’ells per sempre: a mi no m’hauran pas. (p. 86) 

FERRAN

Si estic d’acord amb vós! El mal és molt estès:
tot es mou per la intriga i pel pur interès;

avui és l’arteria solament el que impera

i haurien d’ésser els homes fets d’una altra manera. 

Però ¿és una raó llur manca d’equitat

per a voler fugir de llur societat? (p. 87) 

ARNAU

I fujo ara mateix a un racó sense gent
on almenys tingui el dret de ser un home decent. (p. 98)

• Enumereu quins serien els arguments a favor i quins els arguments en contra per allunyar-se de la vida en societat que podria tenir Arnau.

Adelais és un personatge voluble. Una dona agraciada físicament que té un munt de pretendents i que, tot i haver declarat el seu amor a Arnau, manté amb ells una relació, segons Arnau, «massa cordial». L’actriu Carme Elias, que va interpretar el paper d’Adelais en la representació que amb Josep M. Flotats van fer d’El misantrop, en una entrevista realitzada per Andreu Sotorra (publicada el dia 16 de maig de 1999 al diari Avui) diu el següent sobre aquest personatge:

Ah, d’aquesta sí tinc molts records. Em vénen molts flaixos a la memòria. Aquesta impossibilitat de ser feliç, malgrat la quantitat d’admiradors. Aquesta mena de persona que va d’un lloc a l’altre com una papallona i que se li pot escapar el millor que té a les mans pel seu caràcter.

• Expliqueu quines coses penseu que pot deixar-se perdre un personatge com Adelais per la seva manera de ser.

El fragment següent correspon al moment en què un dels personatges de l’obra, Jovita, manifesta a Adelais l’opinió que les altres persones en tenen, d’ella. Feu una relació dels defectes que li atribueixen.

1. [...]vull testimoniar-vos l’afecció que us tinc
   amb un advertiment delicat: per’xo vinc.
   Ahir amb gent ben honrada jo passava l’estona
   I és el cas que es parlà de la vostra persona. 
2. Doncs bé, vostra conducta de festeigs i d’esplais,
3. ningú no va lloar-la per dissort, Adelais.
4. La multitud de gent que tothora us visita,
5. vostra galanteria, i els rumors que suscita,
6. Van trobar més censors que no hauria calgut
7. i molt més rigorosos del que hauria volgut.[...]
8. i em calgué reconèixer que, jutjant-ho amb rigor,
9. El vostre estil de viure no us fa gaire un favor. (p. 62-63)

Ferran la descriu com «una dama coqueta, d’esperit maldient / que les modes d’avui segueix ben fidelment» (p. 30). 

• Penseu que aquests mateixos defectes d’Adelais eren molt comuns en altres persones de l’època o no tenen cap relació aparent amb els costums de l’època? Justifiqueu la resposta.
• Haver-se enamorat d’Adelais esdevé el punt feble d’Arnau, que arriba a pronunciar les següents paraules: «Com més s’estima algú, menys cal afalagar-lo, / puix que passar-li ho tot seria no estimar-lo;» (p. 53). Intenteu justificar l’actitud de la seva estimada i tots aquells que l’escolten i la provoquen pel fet de ser com és.
• Després de llegir les paraules que diu Arnau, expliqueu quins són els defectes de què fa responsables els altres i no pas Adelais, i digueu si trobeu justificable l’actitud d’Arnau.

No, mal llamp! Sou vosaltres que amb riure complaent 

feu brotar dels seus llavis cada tret maldient;

el seu humor satíric s’excita i s’embriaga

amb el culpable encens de qui tant l’afalaga;

i el seu gust per la mofa perdria al·licients

si observés que vosaltres no l’hi celebreu gens.

Per’xò els aduladors tanta de culpa tenen

entre els vicis que avui entre els homes s’estenen. (p. 51-52)

Ferran és el personatge que representa la mesura i l’equilibri i, per tant, és qui triomfa. És conscient, com Arnau, dels defectes socials, però la capacitat de mesurar-los i la transigència que els atorga el fan triomfador i pot adaptar-se i viure en aquest món que critica. Al mateix temps representa el bon amic i el bon conseller per a Arnau tot i que, de vegades, no l’acaba de comprendre.

• Feu una descripció d’aquest personatge.
• Citeu alguns moments de l’obra en què es mostri com un veritable amic per a Arnau.

Oriana és l’altre personatge «triomfador». Tot i que en el conjunt de l’argument és un personatge amb menys relleu, algunes de les seves intervencions la situen prop de la postura de Ferran: «per vós el meu consell fóra mala defensa, / car jo estic per la gent que diu allò que pensa» (p. 91).

És aquest personatge qui dóna els arguments per explicar que realment moltes vegades l’amor és cec i un no s’enamora de qui s’hauria d’enamorar. Oriana pren la paraula, en un passatge que imita el poeta llatí Lucreci (De Natura rerum, IV, 1149-1166) i que Molière molt probablement havia traduït. 

• Expliqueu què ens vol dir Oriana en aquests versos:

Això ens pot fer adonar que, dos enamorats,

sovint no ho estan pas per llurs afinitats,

i totes les raons de tendres simpaties,

veiem, força vegades, que sols són fantasies. (p. 72)

L’amor gairebé mai no segueix tals corrents,

i un veu els amadors l’un de l’altre corrents.
Llur passió no els deixa trobar-se res blasmable,

i en l’objecte estimat tot els sembla agradable. 

Cada defecte, el prenen ben bé com si no ho fos, 

i a tots saben donar-los noms afavoridors.
El cutis de la pàl·lida és lliri en primavera;

la negra, que fa por, una bruna encisera;

la magra és molt esvelta i té una agilitat!

La grossa pren uns aires de noble majestat;

la que lluu pocs encants al damunt i és deixada 

rep el nom, per al cas, de beutat descurada
la geganta té el port d’una dea talment;

la nana és de prodigis un compendi vivent; 

l’orgullosa té el cor digne d’una corona;
la múrria val; la bleda és molt bona persona;

la xerraire és alegre i no pot fer-hi més;

l’eixuta és reservada de tan honesta que és. 

Heus aquí com l’amant, que un cec ardor anima, 

estima fins i tot les tares del qui estima. (p. 53-54)

Jovita és el personatge de la falsa devota, de la persona que aparenta el que no és. Al principi, té una relació d’amistat amb Adelais, però aviat descobrim que és una amistat superficial i poc sòlida. La mateixa Adelais, en els versos que reproduïm a continuació, li fa retret d’una llarga relació de defectes que li atribueix.

• A partir del que diuen aquests versos i de la seva actitud al llarg de l’obra, feu una descripció de Jovita:

[...]jo vull seguir, al meu torn, un exemple tan sa

i el que diuen de vós ara us vaig a contar.[...]
Doncs bé, ni el vostre zel ni la vostra beguinesa 

no foren esmentats com models de puresa. 

Aquest aire afectat d’un greu exterior

vostres eterns sermons sobre el seny i el pudor, 

vostres escarafalls per un bri d’indecència
que escaurien només, per cas, a la innocència, 

aquest valor altíssim que a vós mateixa us deu

i els ulls de pietat amb què tothom mireu,
vostres lliçons constants, vostres agres censures 
sobre coses que són ben innocents i pures,
tot això, si voleu que us parli francament, senyora, 
fou blasmat quasi unànimement.[...]
és la més puntual cada dia en res,

però pega als criats, i no els paga, endemés; 

davant la gent devota fa com qui es mortifica,

però es posa blanquet i vol semblar bonica;

dels quadres de la casa cobreix les nuditats,

però no s’esgarrifa de les realitats.[...]

i llur conclusió fou aquesta, en pocs mots:
que val més que no es fiqui a la terra aliena

aquell que per la pròpia no es dóna gaire pena;

que abans de judicar i condemnar la gent,

cal mirar-se al mirall amb molt deteniment;

que mal corregirem els vicis en els altres

si una vida exemplar no veuen en nosaltres. (p. 63-64)

• A la setena escena del tercer acte de l’obra, Jovita té interès a parlar amb Arnau. Aquí ens mostra, inevitablement, la seva manera de ser. Digueu els dos temes que centren la conversa i poseu-ne exemples:

6. LA TÈCNICA 

6.1. L’acció

• En quants actes i escenes està repartida l’acció de l’obra? Tots els actes tenen el mateix nombre d’escenes?
• Observeu quins criteris se segueixen per canviar d’acte o d’escena. Penseu que s’ha fet de manera raonable?
• Molière es planteja estudiar els caràcters mentre els seus personatges viuen una història que comença, s’agreuja i es resol. A més de l’acció principal, hi ha altres històries secundàries algunes de les quals us relacionem tot seguit. Destrieu quina és la intriga principal (P) i quines podríem considerar intrigues secundàries (S):

Maniobres d’Oriana contra Adelais. 

La venjança de Clovis.El procés d’Arnau.

Relació de Ferran i Oriana. 

Emulació del marquès. 

Relació d’Arnau i Adelais.

• Repartiu els actes segons si formen part del plantejament, del nus o del desenllaç:
• Plantejament: 
• Nus: 
• Desenllaç: 
• Poseu el número de l’acte a què correspon cada una de les explicacions següents:
• Acte .... : Es forma el nus de l’acció. Adelais comença a mostrar-se en perill per la doble ofensiva contra ella: l’atac de Jovita i el complot dels marquesos.
• Acte .... : Continua l’exposició iniciada en l’acte anterior. Apareixen nous personatges. És l’acte d’Adelais. Arnau mostra el seu amor per ella.
• Acte .... : Els actes precedents troben aquí la seva justificació. Hi ha un desenllaç feliç per a Ferran i Oriana i un desenllaç poc afortunat per Arnau i Adelais.
• Acte .... : És dedicat a l’exposició i presentació de personatges. Apareixen dues escenes importants: una querella que se suavitza i una que s’enverina.
• Acte .... : Tot l’acte és construït al voltant de l’explicació d’Arnau i Adelais. Estem esperant el desenllaç.

6.2. El temps

• Observeu si hi ha molta informació explícita pel que fa al temps en què transcorre l’acció de l’obra i expliqueu des d’on podem deduir aquesta informació.
• Justifiqueu a quin segle es refereix Arnau en pronunciar aquestes paraules i penseu si aquest qualificatiu el podríem atribuir a altres moments històrics: «El segle en què vivim és pervers fora mida, / I per’xo lluny dels homes penso seguir la vida.» (p. 85)
• Sabríeu dir en quant temps es desenvolupa l’acció de l’obra? Hi ha molta informació sobre aquest aspecte?

6.3. L’espai

La informació sobre l’espai ens ve donada al començament de l’obra. És una informació molt limitada. 

• La comèdia ens introdueix en un món aristocràtic, una societat de grans senyors, un món distingit de l’època. Busqueu elements que justifiquin aquestes afirmacions. Fixeu- vos on succeeix l’acció de l’obra i quins costums tenen els personatges que hi apareixen.
• Observeu si hi ha molts canvis d’espai en l’obra, i si hi surten tant espais exteriors com interiors. Penseu que aquest aspecte està condicionat únicament per l’argument, o creieu que amb el mateix argument s’haurien pogut situar els personatges en altres espais?

7. L’ESTIL I LA LLENGUA

• Els fragments següents de l’obra contenen frases fetes. Identifiqueu-les i expliqueu-ne el significat:

«Jo, amic vostre [...] Ja no ho sóc ni ho puc ser, us ho dic sense embuts» (p. 22)

«Us hauria de caure la cara de vergonya! Una acció semblant no es pot pas

excusar» (p. 22)

«Plagui-us que no m’ho prengui massa al peu de la lletra» (p. 22)

«Doncs no mouré ni un peu» (p. 28)

«Us confesso la flaca: m’agrada aquesta dona» (p. 30)

«Ja pots preguntar l’hora o badallar a pleret, que ella no se n’adona: és picar en ferro fred» (p. 50)

«Que abans de judicar i condemnar la gent, cal mirar-se al mirall amb molt deteniment» (p. 64)

«D’amants en tenen totes les que en volen tenir: només cal tirar al dret i dir sempre que sí» (p. 66)

«Perquè hem de tocar el dos» (p. 83)

• Com qualificaríeu la llengua i l'estil que s'empra a la traducció que hem llegit?

Extret i mínimament adaptat del dossier que "El gust per la lectura" va fer de l'obra que hem llegit.