Cims borrascosos (2)

Capítols 3 i 4.

Continuem coneixent la història. Durant aquests capítols ja veiem que el que insteressa explicar no és allò que Lockwood viu, sinó allò que s'ha viscut a Cims borrascosos i a la Granja dels Tords. El capítol tercer relata la nit plena de malsons que Lockwood passa als cims, i al capítol quart hi apareix la senyora Dean, personatge que fara creïble que Lockwood ens expliqui tots aquells enigmes que han aparegut durant els dos primers capítols.

El Sr. Lockwood passa el que ell qualifica com la pitjor nit de la seva vida a Cims Borrascosos (pàg. 30) cosa que el farà decidir-se per no tornar-hi, almenys de manera voluntària. Té somnis tumultuosos, a l'últim del qual se li apareix un fantasma, el de Catherine Linton, segons la seva presentació que li diu que fa vint anys que vaga i que li demana si la pot deixar entrar (pàg. 33). L'aparició el fa cridar de por, no podrà dormir més i, després d'esperar que tothom estigui despert, marxarà cap a la Granja dels Tords. Allà i ja en el capítol 4, ens confessarà que és voluble, ja que, després de passar tot un dia sol, no suporta estar-ho per més temps i reclama la companyia de la Sra Dean, la majordoma de la casa, de qui creu que pot proporcionar-li informació sobre els habitants de Cims borrascosos. (pàg. 43).

Lockwood, doncs, assisteix al despertar de la gent dels Cims, veu Joseph de qui en destaca de nou l'antipatia; la Sra. Heathcliff que llegeix un llibre que haurà de deixar perquè Heathcliff li ordena i que es negarà, però, a obeir l'ordre de treballar que ell li dóna; Hareton que murmura oracions combinades amb imprecacions; i Zillah a qui Heathcliff esbronca perquè ha allotjat Lockwood a una habitació que ell té tancada.

Amb tot, qui destaca per l'actuació estranya que té és Heathcliff que es desperta amb els crits de Lockwood a causa dels seus malsons: quan entra a l'habitació empal·lideix, s'emociona fins al punt que li cau alguna llàgrima, es colpeja el cap amb ràbia, obre la finestra i demana a l'esperit que entri i acaba acompanyant Lockwood a casa seva perquè no es perdi, ja que la neu ha esborrat els camins.

I Lockwood, just abans de dormir, coneix Catherine Earnshaw Heathcliff Linton, no d'una manera literal, sinó que es troba amb aquest nom marcat a la fusta del llit on dorm, un munt de vegades i en llibres diversos, ben triats, segons la seva qualificació, i plens d'anotacions fetes per ella, que li serviran, a ell i a nosaltres, per saber una mica qui era. Deduïm que estimava Heathcliff, ja que es posava molt trista quan ell era castigat per un tal Hindley i que ella també se sentia maltractada per ell, cosa que la feia enyorar son pare. 

El paisatge canvia en el moment que s'arriba a la Granja, tot el que era salvatge, de naturalesa esquerpa, es converteix en un parc, naturalesa ordenada per l'home, que té una extensió de dues milles fins arribar-hi (pàg. 41). I no només el paisatge sinó també les persones amb qui llavors es troba Lockwood, el seu servei, que es preocupa per ell. De tota manera, no serà fins que arribi el vespre quan ell demani a la Sra. Dean que l'acompanyi i li expliqui coses, que la trama no seguirà de manera efectiva.

La Sra. Dean es presenta com una dona madura que ha estat sempre relacionada amb Cims borrascosos i la Granja dels Tords, cosa que la converteix en el personatge idoni per a fer de segon narrador. Ella li explicarà a Lockwood tot el que sap de l'espai i dels seus habitants i, de retruc, ens ho explicarà a nosaltres. La filiació amb la família és senzilla: la seva mare va fer de dida de Hindley Earnshaw, germà de Catherine, quan ella també era un bebè, cosa que la converteix en germana de llet d'aquest.

Com que és una dona xerraire i a Lockwood li agrada escoltar-la, al capítol quatre tindrem la primera de les moltes vegades que mentre ell sopa ella fa mitja i li explica la història tal i com la va viure ella.

I el primer que sabem és la situació econòmica de Heathcliff. Segons la senyora Dean és molt ric, molt avariciós i molt aspre, tot i que no sap com va fer els diners, li consta que cada vegada en té més. També el/ens diu que es va casar amb la germana del senyor Linton que era el marit de la senyoreta Catherine. Recorda quan va arribar a la casa (pàg. 47), l'havia trobat el senyor Earnshaw perdut i sense saber parlar pels carrers de Liverpool, el pare de la Catherine i del Hindley, i se'l va quedar. Els nens, que tenien 14 i 6 anys respectivament, inclosa ella, el van rebre enfadats, per culpa de la seva aparició, s'havien quedat sense regals i el van deixar dormint als peus de l'escala de la casa. El dia següent el senyor Earnshaw es va enfadar tant que va fer fora de la sala a la petita senyora Dean, que hi va tornar uns dies després. La situació havia canviat, es va trobar que Hindley continuava sense suportar-lo, el considerava un usurpador que li volia prendre el pare, però la senyoreta Catherine s'havia convertit en la seva amiga inseparable.

El nom el van treure d'un fill que se'ls havia mort en néixer i, de petit, era un nen pacient, endurit, capaç d'aguantar qualsevol maltracte si acabava aconseguint el que volia, cosa que va fer que la senyora Dean cregués, equivocadament com ja ens aclareix, que no era rancuniós.

Del vell amo, el Sr. Earnshaw, sabem que s'estima moltíssim aquest nen trobat cosa que desperta la gelosia del fill legítim i que envídua dos anys després que arribés amb ell. De la Sra. Earnshaw no se'ns diu gairebé res més.

De Hindley Earnshaw ja n'havíem sabut algunes coses a partir de les notes que Lockwood havia llegit la nit que va passar als Cims durant el capítol 3. Ella s'hi refereix com al substitut detestable del pare, l'acusa de blasmar-lo en no respectar les seves últimes voluntats (tractar Heathcliff com un germà més), parla de com els tracta de malament i de com intenta de separar-los; de la seva dona Frances, que sembla que està completament d'acord amb ell i que es passa tota l'estona amb els seu marit fent-se amoretes... per tant, l'única cosa que d'ell afegeix de moment la senyora Dean és que l'arrel de la disputa entre ells dos s'inicia la primera nit, quan arriba, i continuarà sense canvis fins que es fan grans.

Pel que fa al temps, sabem que fa 25 anys que Catherine Earnshaw va escriure les notes que Lockwood troba (pàg. 27) i que en fa 18 que la senyora Dean viu a la Granja dels Tords, on va anar quan la senyoreta es va casar amb el senyor Linton.

Concloent, en aquests dos capítols sabem els llaços familiars que uneixen els personatges principals:

Catherine i Hindley Earnshaw eren germans i fills del senyor Earnshaw, antic amo de la casa. Heathclif era un germà postís, o adoptat, que mai va ser acceptat per Hindley, mentre que sí que ho va ser per Catherine.

Sembla que Frances i Hindley van tenir un fill que és el Hareton Earnshaw que fa de criat a Cims Borrascosos.

Catherine es va casar amb un tal Sr. Linton i va tenir una filla que és l'actual senyora Heathcliff perquè es va casar amb el fill de la germana del Sr. Linton i de Heathcliff, i que ara ja és mort.

Com es va arribar fins aquí? Ja ho anirem veient.

Cims Borrascosos (1)

La lectura de "Cims borrascosos" l'anirem fent per capítols i, de cada capítol, anirem traient allò que anem sabent de significatiu i ho assenyalarem. Aquí s'anirà recollint. Al final haurem d'unir totes les peces.

CAPÍTOLS 1 i 2

A l'inici de la novel·la ens trobem amb tot de personatges dels quals deduïm que tenen o han de tenir un passat interessant i misteriós, però dels quals no en sabem res del cert. Sembla que hàgim entrat de sobte a un món desconegut del qual no sabem les regles de funcionament, les sinèrgies que hi ha entre les persones que el poblen, els codis de conducta, què fa que actuïn com ho fan...

De la mà d'un narrador que tampoc coneixem gaire, entrem a un món que ell també desconeix i del qual és ell el primer que es sorprèn, interpreta les coses segons la seva visió del món i veu que les ha de reinterpretar perquè tampoc les entén a la primera i nosaltres vivim la seva estupefacció com a pròpia.

Comencem:

El nostre narrador és el senyor Lockwood que ha llogat la Granja dels Tords que li ha sembla adequada perquè vol fugir una temporada de la societat, ja que creu que en la seva naturalesa hi ha la misantropia. Ell mateix ens explica que es va enamorar perdudament d'una noia i que quan es va trobar correspost, la va defugir (pàg. 11). Sembla que no van tenir altra comunicació que la que se sosté amb les mirades, però que aquestes eren tan clares que ella va acabar marxant desconsolada i ell es va sentir menyspreable.

D'ell podem deduir a través del seu comportament, que tot i creure's un misantrop, no sap viure sol (el primer que fa és anar a fer una visita al propietari de la casa que ha llogat i, l'endemà, tot i que no ha estat ben rebut, hi torna), que té capacitat d'ironia (pàg. 16), que associa bellesa i bondat (pàg. 22) i que quan s'enfada molt, perd els papers fins al punt que ell mateix es compara amb el rei Lear. (pàg. 24).

El rei Lear

Aquest narrador es mou en un temps (època) concret, ja que la novel·la s'inicia amb la transcripció d'un any: 1801. Pel que fa al temps meteorològic, la primera tarda és boirosa i freda, durant la segona hi cau una nevada que fa desaparèixer els camins, cosa que ens situa a un hivern dur.

Pel que fa a l'espai, tot i que primer se'ns cita aquesta Granja dels Tords, sabem que ell ara es troba a Cims Borrascosos, on habita el seu propietari a qui va a visitar. El paratge és qualificat de regió meravellosa pel que té d'allunyada del brogit de la societat, de paradís per als misantrops. Sabem que és un espai assolat pels vents de nord i per les tempestes, on només hi ha uns quants arbres (arços i avets) esprimatxats i girats a causa del vent. L'edifici es descriu com a resistent (pàg. 9) i a la seva porta hi ha una inscripció amb el nom d'una persona: Hareton Earnshaw i una data: 1500. L'interior sembla poc còmode: una gran sala amb una llar de foc que no s'utilitza com a cuina, però on hi ha lleixes plenes de plats, gerres..., menjar conservant-se a la part més alta, amb un sostre sense coberta interior i amb pocs ornaments (pistoles d'arçó i tres pots de llauna pintats). El terra és blanc i llis, hi ha cadires de diferents colors amb uns respatllers alts. 

Sabem també que la distància entre les dues edificacions és de 4 milles, per tant, totes dues queden isolades respectivament.

El primer personatge amb qui Lockwood es troba és amb el senyor Heathcliff, l'amo. La primera sensació que li transmet és la simpatia de trobar-lo antipàtic. Com que ell ha arribat aquí fugint de la societat, el veu com una mena d'alter ego. Ens diu que és un home de poques paraules (si pot fer gestos, com saludar amb el cap, no emet sons), que es poc hospitalari, quan el convida a entrar ell s'adona clarament que no vol que entri, quan li diu que torni quan vulgui també s'adona que prefereix que no ho faci; taciturn, sorrut, arrogant, groller i intel·ligent. Físicament ens diu que és alt i ben plantat, amb la pell fosca i que deu tenir uns quaranta anys. També sabem que va vestit i té maneres de senyor deixat. Quan s'adona que és cruel (pàg. 13) -el deixa sol amb el perill que els gossos que hi ha a la sala li facin mal- no només no s'apressa a salvar-lo sinó que es diverteix deixant-lo que pateixi una mica més; i malvat (pàg. 18) deixa de sentir simpatia per ell. També ens descriu com tracta o què sent pels pocs que l'envolten: hi ha en Joseph i un tal Hareton que semblen criats; i la noia, la senyora Heatcliff, a qui odia.

De Joseph ens diu que és vell, robust i musculós, mal humorat i ple de fàstic i que té la mirada agra. Veiem, també, que és força supersticiós i que creu que la senyora Heathcliff, una noia que viu a la casa, el pot embruixar.

De Hareton sabem que és un xicot jove, que va sense jaqueta, però que se la posa quan ha de prendre el te, tot i que tant la seva roba, com la seva manera de parlar són rudes, que és deseixit i arrogant, però que és més amable del que sembla, ja que quan Lockwood diu que vol marxar, s'ofereix a acompanyar-lo, cosa que li prohibeix Heathcliff. També observem que està ressentit amb la sra Heathcliff, perquè quan ella li diu que sí, que l'acompanyi, ell sembla que llavors diu que no, que si ella vol, ell no en té ganes.

A la senyora Heatcliff la coneixerà al segon capítol, quan fa la segona visita. Ella és dins la casa quan ell truca, però no s'acosta a obrir-li. Quan ell finalment decideix entrar la troba immòbil i muda, amb una mirada indiferent. Ens en fa una descripció física completa (pàg. 16) amb la qual ens adonem que la troba bella. Inicialment pensa que és l'esposa de Heatcliff, però ell li ho nega, és la seva jove, la vídua del seu fill. El narrador li calcula uns disset anys. Sembla que no se sent gaire còmoda a la casa i quan se sent atacada per en Joseph li respon amb amenaces d'embruixar-lo.

L'altra personatge que apareix en aquests dos primers capítols és Zillah, la cuinera, de qui se'ns diu que és corpulenta. Apareix quan Lockwood és atacat a fora pels gossos, se l'endú cap a dintre per tenir-ne cura, d'una manera molt poc delicada i li busca una habitació per dormir. Abans de deixar-lo sol, l'avisa que no faci soroll, que el senyor Heathcliff té unes idees estranyes sobre el lloc on dormirà i li comunica que tots els habitants de la casa són éssers estranys.

Abans d'acabar amb l'anàlisi d'aquests dos capítols hauríem de parlar dels diversos animals que hi surten: sabem que a la granja hi ha cavalls de qui Hareton té cura, i que Lockwood a vingut muntat en un altre fins als Cims, però en aquests dos capítols el protagonisme és per als gossos, tant els de dintre de la casa: una gossa i els seus cadells que atacaran Lockwood quan es quedi sol a la sala, com els que hi ha a fora que fan de guardes: dos gossos realment violents que es diuen Ferotge i Llop que l'ataquen, seguint les ordres de l'amo, quan, a finals del segon capítol, Lockwood vol dirigir-se a casa seva.

El Romanticisme

Fins ara hem estat llegint força poemes preromàntics i romàntics, ara comencem a llegir una novel·la romàntica, i, mentrestant, potser hauríem d'aclarir què entenem per romanticisme.

Com a moviment literari aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes que havien estat vigents fins llavors:

• La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc. Amb tot, no hem de creure que el canvi social arribà a tothom, el poble, que era majoritàriament analfabet, no podia llegir-los. En el medi rural, els camperols vivien aïllats i desconeixien gran part dels canvis que s’anaven produint. A les ciutats, els obrers que treballaven en les primeres indústries, vivien amoïnats pels seus problemes laborals i de subsistència.

• De tota manera, aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l'opinió pública, posà tot el seu èmfasi en un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura -escriví Larra-, como en las artes, como en la industria, como en el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa de la época»; «le Romanticisme -afegí Victor Hugo- n'est que le Libéralisme en littérature». Volgueren ser lliures perquè creien que només així podien ser feliços, sense limitacions. Per això, la seva major preocupació era defensar la seva llibertat personal i la de tots els individus que solien estar mal vistos i apartats de la resta de la societat, perquè volien viure abandonant les antigues normes i essent ells mateixos. Molts escriptors romàntics van escollir com a protagonistes de les seves narracions o poemes els personatges apartats de la societat, solitaris  pirates, bandolers, gitanos nòmades… El romàntic es preocupava per defensar cada individu que desitgés sentir-se i ser lliure, i denunciava la manca de llibertat d’expressió. 

• Oposaren a la imitatio clàssica, la imaginació creadora i l'originalitat. L'escriptor comença a ser important per allò que creava, no per allò que sabia, i es convertí en una mena d'enviat de la divinitat. Els aristòcrates de l'esperit. És des del Romanticisme que començà la valoració de l'escriptor com a creador i es despertà la curiositat sobre ell: com vivia, com creava... el lligam entre un, persona i l'altre, escrits, sorgeix durant aquesta època. 

• La constatació que aquesta llibertat era difícil o gairebé impossible d'assolir els feia sentir desesperats i provocava que busquessin fugir a llocs remots, aïllats, estranys, tant en el temps com en l'espai, fins arribar a sentir una fascinació per la mort.

• Per aquest motiu van ser seduïts per les històries fantàstiques, de viatges, de terror, de mort. Moltes de les seves obres tenen temes exòtics i mostren el món oriental. Tot el que els era desconegut els atreia, fins i tot els llocs misteriosos i foscos, perquè pensaven que era millor que la realitat que coneixien i amb la qual no estaven d’acord. Preferien la foscor de la nit a la llum del dia, el patiment al plaer, l’amor impossible a la relació amorosa normal, la mort a la vida. Tot això els portà a ser persones solitàries, amb una soledat malaltissa que els separava de la societat.

• Aquestes ànsies de llibertat també el portaren més enllà dels problemes personals de cada individu. Defensà el dret que tots els pobles i nacions tenien a viure sense ser oprimits i lluitaren per aconseguir que la democràcia s’imposés arreu. 

• Van idealitzar la natura i la van convertir en l'alter ego dels seus personatges de manera que reflectien el seu estat d'ànim.

• Exploraren no només la realitat percebuda pels sentits, sinó la realitat interior i, a través d'aquesta, buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren, ja, en alguns casos, amb «somnis i visions» (Blake). 


• I, fidels a aquests principis, propugnaren una forma fragmentada, nerviosa, suggerent en les seves obres: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malencònica», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, barreja de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand), etc. 

• Incorporaren, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo). 

Emily Brontë

I, abans de començar amb "Cims borrascosos", llegirem un poema de la mateixa autora, l'anglesa Emily Brontë.

Emily va néixer el 30 de juliol de 1818 a Thorton, i era la cinquena filla d'una família de set germans. 

Passà gairebé tota la seva vida, que tampoc va ser gaire llarga, en un presbiteri de Haworth, a Yorkshire, on son pare, Patrick Brontë, era pastor. En aquest ambient es va desenvolupar el seu talent literari.

Després de la mort de sa mare i les seves dues germanes grans en un pensionat, son pare i la seva tia materna, Elizabeth Branwell, van decidir deixar-los, a ella i als seus germans, una gran llibertat. Va ser aleshores quan Emily va crear amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.

Talentosa i somniadora, mai no va reeixir en les seves relacions amb el món exterior. L'any 1842, va viatjar a Brussel·les amb la seva germana Charlotte, on va estudiar francès i alemany i va esdevenir una excel·lent pianista, amb una destacada predilecció per Beethoven, però, acabats els estudis, va retornar a Haworth, on va esdevenir la mestressa de casa del presbiteri i on va dividir la resta de la seva vida entre les feines domèstiques, les passejades pel camp i l'escriptura.

Va escriure molta poesia on sorgien els personatges del país imaginari de Gondal, explicava la seva experiència personal amb la natura o expressava les seves opinions filosòfiques, fins arribar a la mística en alguns. 

Amb les seves germanes van decidir editar, l'any 1846, un volum amb llurs poemes, assumint elles el cost de l'edició. A causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell.

També assumint-ne el cost i amb pseudònim, va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos (Wuthering Heights), que va obtenir un cert èxit, tot i que molt menor que el que va obtenir la seva germana Charlotte (1816-1855) amb Jane Eyre, publicada el mateix any. Després, la novel·la ha rebut l'èxit que es mereixia.

De retorn a la casa familiar després d'una decepció amorosa, Branwell cau en l'alcoholisme. Va ser sobre Emily, físicament la més forta de la família, sobre qui va reposar la major part de la càrrega. 

Quan va morir, i just el dia del seu enterrament, Emily va refredar-se, i no va voler seguir cap tractament. 

Va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848 i està enterrada a la fosa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth, Yorkshire de l'Oest.

Remembrança

Tan i tan fred sota la terra, i molta neu al damunt,

allunyat, tan allunyat, i fred en l’horrible tomba!

¿És que he oblidat, amor únic, què he de fer per estimar-te,

separada al fi per l’ona del temps que tot ho separa?

¿Ara, quan em trobo sola, no em volen ha els pensaments

alts per damunt les muntanyes, cap aquella riba nord,

per llurs ales descansar on bruc i falgueres tapen

per sempre el teu noble cor, per sempre, per sempre més?

Tan i tan fred sota la terra, i quinze desembres ja

en quests turons s’ha fos per ser noves primaveres:

és fidel, naturalment, tota ànima que recorda

després de llarguíssims anys de canvis i patiments!

Amor dolç i jovenívol, perdona si jo t’oblido,

mentre els forts corrents del món se m’enduen mar endins; 

altres desigs i esperances em vénen a preocupar,

sols desigs que et cobricelen, però que no et feriran!

No ha existit després cap llum que m’il·luminés el cel,

mai no ha brillat un matí resplendent com fou aquell;

tota ma felicitat devia a la teva vida,

tota ma felicitat en ta tomba és sebollida.

Quan el temps de daurats somnis s’hagué, però, esvanit,

i ni la desesperança podia tot destruir,

aleshores vaig aprendre com podem amar la vida,

sempre més forta, i sense l’ajut de cap esperança.

I vaig contenir per fi plors de passió inútil,

i arranqui ma voluntat del delit per encalçar-te,

negant-li severament l’anhel ardent d’apressar-se

cap al fons d’aquella tomba que ja era més que meva.

Encara ara no goso deixar-lo esllanguir del tot,

no goso al dolor lliurar-me del record que m’embolcalla;

després d’haver begut tant de la més divina angoixa,

com puc cercar altre cop el món que em sembla tan buit.

(Traducció de Francesc Parcerisas)

I aquí el teniu en llengua original:

Cold in the earth—and the deep snow piled above thee,

Far, far removed, cold in the dreary grave!

Have I forgot, my only Love, to love thee,

Severed at last by Time's all-severing wave?

Now, when alone, do my thoughts no longer hover

Over the mountains, on that northern shore,

Resting their wings where heath and fern-leaves cover

Thy noble heart forever, ever more?

Cold in the earth—and fifteen wild Decembers,

From those brown hills, have melted into spring:

Faithful, indeed, is the spirit that remembers

After such years of change and suffering!

Sweet Love of youth, forgive, if I forget thee,

While the world's tide is bearing me along;

Other desires and other hopes beset me,

Hopes which obscure, but cannot do thee wrong!

No later light has lightened up my heaven,

No second morn has ever shone for me;

All my life's bliss from thy dear life was given,

All my life's bliss is in the grave with thee.

But, when the days of golden dreams had perished,

And even Despair was powerless to destroy,

Then did I learn how existence could be cherished,

Strengthened, and fed without the aid of joy.

Then did I check the tears of useless passion—

Weaned my young soul from yearning after thine;

Sternly denied its burning wish to hasten

Down to that tomb already more than mine.

I aquí el trobareu recitat:

Giacomo Leopardi

I ara Leopardi, italià i també romàntic.

El comte Giacomo Leopardi (Recanati, 29 de juny del 1798 – Nàpols, 14 de juny del 1837) va ser un poeta, filòsof, escriptor i filòleg italià. És considerat el principal poeta del romanticisme italià i una de les figures més importants de la literatura mundial. L'extraordinària qualitat lírica de la seva poesia i la profunda reflexió sobre la condició humana en fan un personatge central del panorama literari cultural europeu i internacional del moment. 

Palau Leopardi

Va néixer al palau que la seva família tenia a la costa adriàtica a Recanati, una vila ubicada a quatre milles de distància de Loreto, en l'antiga regió de les Marques d'Ancona (província de Macerata).

La seva mare, Adelaide, descendia dels marquesos Antici i era coneguda, pel seu catolicisme fervent i per la seva cobdícia patològica (com a exemple: va estar contentat de la mort d'un dels seus fills perquè suposava un estalvi). Contràriament, el seu pare, el comte Monald, d'ideologia reaccionària, era un erudit local que dilapidà la fortuna familiar i tingué una biblioteca enorme.

En el decurs dels anys pertanyents a l'apogeu napoleònic, el jove Giacomo creix juntament amb els seus germans Julià i Paolina, en un ambient presidit per la rigidesa, el pensament reaccionari i l'austeritat.

En néixer, Giacomo posseïa una malaltia òssia congènita, fet que provocà que durant la seva infantesa estudiés i llegís amb gran curiositat. Als onze anys, llegia Homer, als tretze escriví la seva primera tragèdia; als catorze, la segona: Pompeu a Egipte; als quinze compon un assaig sobre Porfiri. Tenia una àmplia formació: parlava set llengües i havia estudiat disciplines ben diverses: història, filosofia, filologia, ciències naturals i astronomia. 

Durant tota la seva vida va ser un home malaltís de mena. 

Leopardi

L'any 1810 rebé la tonsura de mans del bisbe Bellini. Però la lectura dels enciclopedistes francesos va destruir de mode definitiu la seva fe religiosa. 

Leopardi evocarà la seva infantesa i joventut en el reconegut poema Le ricordanze (Els records). 

Amb motiu de les seves traduccions, encetà una relació epistolar amb l'ancià humanista Pietro Giordani, que va convertir-se en el seu amic i editor. 

El seu primer amor fou una cosina del seu pare Gertrude Cassi-Lazzari, de 27 anys, a qui dedicà el poema "Il primo amore" ("El primer amor").

També escrigué un tractat d'astronomia i un poema en grec antic qualitativament excel·lent (quant a institució lèxica i morfològica es refereix). 

El culte de la glòria dels herois antics menà Leopardi a abastar gèneres diferents: als disset compongué un assaig, Sobre els errors populars dels antics; acomplerts els dinou, inicià el seu quadern d'apunts, Zibaldone dei pensieri, que continuà fins fins al 1832; als vint, compongué els primers poemes verament madurs de la seva producció, a més de Sobre el monument a Dant. 

L'any següent, malalt de la vista, que perdia progressivament, i posseït per un pessimisme còsmic, tractà vanament de fugir de Recanati, perquè el seu pare interceptava la correspondència que tenia amb un patriota liberal que es deia Montani. 

A partir de llavors, la seva vida esdevingué un cercle reiterat de fugides i retorns a la ciutat on nasqué: Roma (1822 i 1823), Bolonya (1825), Milà (1825) (on publicà el 1827 la primera edició de les Operette morali, obra escrita l'any 1824), Florència (1830), on endegà la relació amb el seu inseparable company i primer biògraf, Antonio Ranieri, i publicà la segona edició de les Operette morali. De bell nou a Roma el 1831 i a Florencia l'any 1832, viu el lapse enutjós d'aquest viatge dolorós, al llarg del qual deixa enrere projectes de treball irrealitzats (el 1828 li van oferir una càtedra a la Universitat de Bonn, que refusà) i d'amors impossibles: Teresa Carniani-Malvezi, o Fanny Targioni-Tozzetti. Es mantenia fent de professor particular i amb tasques editorials.

El 1831, després de l'aparició de l'obra Canti (Cants), és escollit diputat de les Marques a l'Assemblea Constituent de Bolonya, però perdé la fe en el moviment liberal i renuncià a l'escó; posteriorment, propugnà una crítica envers els liberals en l'obra Paralipomeni della Batracomiomachia, 1834. 

El 1837 morí a la ciutat de Nàpols, on prèviament havia establert la seva residència quatre anys abans.

L'infinit

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, 
immensos espais més enllà d’ella 
i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima 
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. 
I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: 
i allò etern em revé 
i les èpoques mortes i la d’ara 
vivent, i el so que fa. 
Així en aquesta immensitat 
se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
(Traducció de Narcís Comadira)

I aquí us trobeu amb el text original:

XII - L'INFINITO
Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
Dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Così tra questa
Immensità s'annega il pensier mio:

E il naufragar m'è dolce in questo mare. 

I, per últim, recitat: