I ara, John Keats, el tercer gran poeta del romanticisme anglès que també va morir quan era força jove.
John Keats (Londres, 31 d'octubre de 1795 - Roma, 23 de febrer de 1821) fou un dels principals poetes britànics del romanticisme. Al llarg de la seva curta vida, la seva obra fou constantment atacada per raons polítiques. Van haver de passar molts anys perquè la seva creació fos valorada.
John Keats
La seva poesia es caracteritza per un llenguatge exhuberant, imaginatiu i melancòlic. Acostumava a afirmar que treballava a l'ombra dels poetes del passat. Els seus poemes més memorables foren escrits al final de la seva vida.
El seu pare tenia una cavallerissa però va morir quan ell tenia set anys, sa mare es va tornar a casar, però va separar-se del nou marit i va anar a viure a casa de l'àvia de Keats. Quan la mare va morir va començar a treballar com a practicant a casa d'un cirurgià. El 1815 va començar a estudiar al Guy’s Hospital de Londres i es va graduar com a farmacèutic, tot i que no en va exercir mai.
Va conèixer la poesia gràcies a la seva gran afició a la lectura. Va començar a escriure'n influenciat per Edmund Spenser i el seu llibre El món de les fades. A través d'un amic: Leigh Hunt, va introduir-se als cercles intel·lectuals de l'època i es va fer amic de Shelley que, com ja sabem, li va escriure una elegia, conegué Lord Byron...
El 1817 va publicar el seu primer volum de poemes, que va tenir molt poc èxit; malgrat tot, en aquest moment va decidir abandonar la cirurgia per dedicar-se exclusivament a la literatura. El 1818 va publicar Endimion, durament criticada. Tot seguit, va passar una temporada a l'oest de Escòcia, en una zona de llacs; i a la tornada a Londres, el seu germà va morir de tuberculosi; fet que l'afectà profundament.
evolució d'un pulmó tuberculós
Se'n va anar a viure a casa del seu amic Charles Armitage, i es va enamorar de la filla d'un veí, Fanny Brawne, que des d'aquest moment es convertí en la musa de molts dels seus poemes recollits a Lamia, Isabella, La vigília de Santa Agnès i altres poemes on s'inclouen Hiperió, sobre mitologia grega, i les seves odes: (Oda a un rossinyol, Oda a una urna grega). Amb la seva obra volia assolir la bellesa absoluta.
Reina Victòria
Es va embarcar cap a Itàlia, amb el seu amic Joseph Severn, per veure si millorava el seu estat a una clima més càlid però hi va morir pocs mesos després.
El van enterrar al cementiri protestant de Roma i hi van posar l'epitafi que ell va demanar: "Aquí jeu algú que va escriure el seu nom a l'aigua". L'any 1848 van aparèixer les seves cartes i el seu diari, que completen una obra d'excepcional puresa expressiva. Concretament, les que havia intercanviat amb Fanny Brawne, causaren escàndol a la societat victoriana de l'època. El poema que hem de llegir, és una de les seves odes:
A LA TARDOR
Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel.les.
Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?
De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria
asseguda al trespol d’algun graner, distreta
quan venten i el cabell suaument se t’esbulla;
o en un solc mig segat, ben adormida
a l’alè dels cascalls, mentre respecta
la teva falç el blat i les flors que l’abracen.
O el rierol travesses com una espigolera,
carregada la testa, però que no vacil.la;
o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,
els últims regalims vetlles, hores i hores.
On són, on són els cants de primavera?
No hi pensis, que ja tens la teva música
quan núvols estriats fan florida la posta
tranquil.la, i als rostolls donen claror rosada;
llavors en cor planívol, els lleus mosquits murmuren
el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire
o avall, segons la brisa;
i a laes muntanyes belen, ja grossos, els anyells;
canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula
el pit-roig a l’hortet de la masia
i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.
(Traducció de Marià Manent)
Aquí el teniu en versió original:
TO AUTUMN
Season of mists and mellow fruitfulness,
Close bosom-friend of the maturing sun;
Conspiring with him how to load and bless
With fruit the vines that round the thatch-eves run;
To bend with apples the moss'd cottage-trees,
And fill all fruit with ripeness to the core;
To swell the gourd, and plump the hazel shells
With a sweet kernel; to set budding more,
And still more, later flowers for the bees,
Until they think warm days will never cease,
For Summer has o'er-brimm'd their clammy cells.
Who hath not seen thee oft amid thy store?
Sometimes whoever seeks abroad may find
Thee sitting careless on a granary floor,
Thy hair soft-lifted by the winnowing wind;
Or on a half-reap'd furrow sound asleep,
Drows'd with the fume of poppies, while thy hook
Spares the next swath and all its twined flowers:
And sometimes like a gleaner thou dost keep
Steady thy laden head across a brook;
Or by a cyder-press, with patient look,
Thou watchest the last oozings hours by hours.
Where are the songs of Spring? Ay, where are they?
I després de Byron, ens toca Shelley, també poeta, coetani i amic de l'anterior i marit de Mary que ha passat a la història per ser l'escriptora de Frankenstein.
La vida de Shelley també va ser plena d'aventures i viatges, a més, la seva mort encara no ha estat aclarida a dia d'avui.
Va néixer al si d'una família aristòcrata, el seu pare era membre del Parlament, i la seva mare una terratinent de Sussex. Va ser inicialment educat a casa i després va anar a l'Eton College (1804-1810) on adquirí una sòlida cultura clàssica i ja es va destacar per tenir una actitud rebel.
Eton
El 1810 fou traslladat a l'University College Oxford i inicià la seva carrera literària escrivint diversos poemes i dues novel·les gòtiques: Zastrozzi i Saint Ivryn, on semblava que s'acostava a l'ateisme.
Oxford
El 1811 amb la publicació d'un opuscle titulat La Necessitat de l'Ateisme i la d'un assaig poètic antimonàrquic, es guanyà l'enemistat de la seva família i, de retruc, després de negar rebutjar-ne l'autoria, tal i com pretenia el claustre, el 25 de març de 1811 fou expulsat de l'University College Oxford. Tenia llavors , 19 anys i va marxar a Escòcia amb una noia de 16, Harriet Westbrook amb qui volia casar-se. Poc després convidà Hogg, un amic universitari, a compartir la casa, la dona i les seves possessions. Davant l'enèrgica negativa de Harriet va retornar a Anglaterra, concretament al districte dels llacs, amb la intenció d'escriure. Però, atret pels esdeveniments d'Irlanda, hi va anar i participà en diversos esdeveniments polítics. Va escriure: Adreçat al poble irlandès, i es va guanyar l'antipatia i l'enemistat del govern britànic. Retornà a Londres perquè volia conèixer William Godwin, filòsof lliberal i autor de Justícia Política. Començà a escriure La reina Mab, una visió sobre el pensament de Godwin, que fou molt criticada per la premsa que dominaven els Torys. Va conèixer la filla de Godwin i de Mary Wollstonecraft, autora de Una vindicació del Dret de les Dones, que també es deia Mary i se n'enamorà.
Mary
Continuava, però, casat amb Harriet de qui tenia una filla i esperava un bebè, però les deixà i va marxar al continent amb Mary i una seva germanastra, Claire Clairmont. Els tres travessaren França meravellant-se del paisatge i desplaent-se de les malvestats de les guerres napoleòniques. Sis setmanes més tard retornaven a Anglaterra i es topaven amb l'escàndol que aquest viatge havia provocat. Se'n va anar a viure amb Mary a prop de Londres. allà començà a escriure Alastor o L'esperit de la Solitud sota l'influx de Wordsworth. A finals de 1814 Harriet paria el segon fill de Percy i es negava a viure amb ell i Mary com una mena de germana platònica. A principis de 1815 va morir el seu avi que li va legar una fortuna que ell va dividir entre Harriet, obres filantròpiques i donacions als amics.
Shelley
Al mateix any Mary paria llur primer fill, William, que moriria setmanes després cosa que la deixaria desesperada, mentre ell començava una relació amb Claire que ja en tenia una altra amb T.J. Hogg. Sembla que per Mary, Percy era l'amor de la seva vida tot. Sabia que ell creia en l'amor lliure, però creia que entraven en conflicte amb els versos que escrivia sobre la recerca de l'Amor veritable. En el que sí que coincidien ambdós era en la passió per la poesia i la literatura i en la defensa aferrissada pel règim alimentari vegetarià. Sobre aquest darrer tema Shelley n'escriví un parell de tractats. El maig de 1816 anaren a Suïssa. Allà coincidiren amb Byron, que es convertí en l'amant de Claire. Passaren un estiu junts durant el qual Percy va gestar l'Himne a la Bellesa Intel·lectual i Mont Blanc i Mary, la seva famosa novel·la Frankestein fruit d'una competició d'històries fantasmagòriques que s'empescaren amb els altres habitants de la casa.
el grup de Ginebra
En retornar a Anglaterra els esperaven uns fets molt dolorosos. Harriet, embarassada d'un nou amant que l'havia refusada s'havia suïcidat al llac del Hyde Park de Londres. A causa d'aquesta raó tràgica, Percy i Mary es van casar i Mary es va convertir en Mary Shelley. Malgrat tot, amb l'escàndol que havien arrossegat i la fama dels seus escrits varen impedir que guanyessin un judici on reclamaven la custòdia dels fills de Percy i Harriet. Percy se sentia un idealista perseguit per la injustícia social i política i, menyspreat per un món incapaç d'apreciar el seu idealisme d'excel·lència moral com expressaria al prefaci del seu Prometeu desenfrenat. Durant el 1817, Shelley va escriure assaigs polítics, va publicar Laon i Cynthna un llarg poema narratiu en el qual atacava la religió i presentava uns amants incestuosos, que va ser retirat fins al 1818 que es va tornar a publicar amb un altre títol: La rebel·lió de l'Islam. Mary va tenir una filla, Clara, i van conèixer John Keats, el gran poeta. L'any següent marxen a Itàlia per veure Byron. Clara va morir i ells, després de passar per Roma, fixaren la seva residència a prop de Pisa, a Livorno. L'any 1819 fou força productiu per a Percy. Va acabar Prometeu desencadenat, va escriure un dels seus poemes més famosos: Oda al vent de l'Oest, Cenci, una tragèdia política d'incest, parricidi i persecució; continuà amb temes polítics entre els quals La màscara d'Anarquia, un pamflet premarxista: Una visió filosòfica de Reforma, i una sàtira contra Wordsworth, a qui criticava que hagués abandonat el seu ideari polític del que havia estat el seu estimable mentor. El 1820 va saber que Keats havia emmalaltit, el convida per carta a reunir-se amb ells a la seva residència italiana, però finalment Keats declinà l'oferta per viatjar amb l'artista Joseph Severn a Roma. Va néixer Percy Florence, l'únic fill que el sobreviuria. El 1821 Shelley va escriure una Elegia per la mort de John Keats, de la qual en llegim un fragment, on el presentava com un màrtir de ressenyes vicioses motivades per tèrbols interessos polítics. També comença la seva Defensa de la Poesia, que va ser publicada pòstumament per Mary, el 1840 on exposava la seva manera d'entendre la relació dels poetes amb les circumstàncies socials i històriques que tenien. El 1822 es va enamorar de Jane Williams, la dona d'un company, Edward Williams, amb qui havien de fundar un diari anomenat El Liberal, que havia de ser un diari d'opinió i sobre les arts. A Mary aquesta nova relació la va molestar, però ell li va escriure alguns poemes: Amb una guitarra, A Jane,La invitació, ... El juliol, quan Percy i Edward navegaven amb el petit bot que es deia Don Joan de Livorno a Lerici per trobar-se amb Leigh Hunt, sembla que van ser sorpresos per una violenta tempesta, el vaixell s'enfonsà ràpidament i moriren ofegats. Era el 8 de juliol, faltava menys d'un mes perquè Percy fes el trenta anys. S'ha especulat molt sobre aquesta mort perquè estava en el punt de mira del servei secret britànic, també s'ha dit que el seu vaixell havia estat atacat per uns pirates que l'havien confós amb el d'en Byron, potser pel nom, Don Joan, com la seva obra... El que se sap és que els fets passaren a 16 quilòmetres de la costa i que els cossos estaven completament vestits. Si voleu llegir-ne més coses, aneu a l'enllaç.
Enterrament de Shelley de Louis Edóuard Fournier
El cos de Shelley, seguint les estipulacions de l'època estival mediterrània fou incinerat a la platja mateix, prop de Viareggio. Un amic, Trelawny, recuperà el cor de Shelley i el portà a Mary que el conservà fins a la seva mort que fou enterrat a l'església de Sant Pere de Bournemouth. Les cendres es varen enterrar al cementiri protestant de Roma amb la inscripció llatina: Cor Cordium (cor de cors) i uns fragments de La Tempesta de Shakespeare.
Estàtua mortuòria de Shelley
Pocs dies després, el diari tory (conservador) The Courrier publicava: «Shelley, l'escriptor i poeta s'ha ofegat, ara ja sap si hi ha un Déu o no».
Adonis
Adonais. Elegia a la mort de John Keats.
XXXIX
Pau, pau!, no és mort, no dorm encara
-ha despertat del somni de la vida-;
nosaltres som, perduts en visions de tempesta,
els qui lluitem sense profit amb els fantasmes,
i en transport foll, clavem el coltell de l'esperit
en no-res invulnerables. Nosaltres ens podrim
com cadàvers a l'ossera; temença i pena
ens sacsegen i cor5sequen dia a dia,
i fredes esperances com cucs pul·lulen pel nostre fang viu.
XL
Ell s'ha envolat més amunt de l'ombra de la nostra nit;
enveja i calúmnia, odi i aflicció,
i aquest neguit que els homes erròniament anomenen goig,
no el poden coolpir ja ni el tornaran a torturar;
del contagi de la màcula lenta del món
és estalvi, i ara ja mai més no podrà plànyer
el cor que s'anava refredant, el cap agrisat debades;
ni, quan el jo de l'esperit ha deixat de cremar,
amb cendres sense caliu omplir una urna que ningú no lamentarà
XLI
Viu, i es desperta - la Mort ha mort, no ell;
no ploreu per Adonais. tu, alba jove,
fes esplendor de ton gebre, puix de tu
l'esperit que lamentaves no ha marxat;
cavernes i boscos, vosaltres, deixeu de plànyer!
Pareu, pàl·lides flors i font, i tu, aire,
que com un vel endolat has posat el teu mantell
sobre la terra abandonada, deixa-la ara nua
fins dels estels joiosos que somriuen al seu desesper!
XLIII
Ara és part de la bellesa
que altre temps ell féu més bella: en té la part
que li pertoca, mentre la tensió plàstica de l'Esperit u
escombra el món dens i bla, irresistible allí,
totes les noves successions a les formes que duen;
torturant les involuntàries deixes que en destorben el vol
a la seva pròpia identitat, com ocorre amb cada massa;
i esclatant en la seva bellesa i poder
des d'arbres, bèsties i homes cap a la llum del cel.
(Traducció de Francescd Parcerisas)
I aquí teniu la versió original:
XXXIX
Peace, peace! he is not dead, he doth not sleep,
He hath awaken'd from the dream of life;
'Tis we, who lost in stormy visions, keep
With phantoms an unprofitable strife,
And in mad trance, strike with our spirit's knife
Invulnerable nothings. We decay
Like corpses in a charnel; fear and grief
Convulse us and consume us day by day,
And cold hopes swarm like worms within our living clay.
XL
He has outsoar'd the shadow of our night;
Envy and calumny and hate and pain,
And that unrest which men miscall delight,
Can touch him not and torture not again;
From the contagion of the world's slow stain
He is secure, and now can never mourn
A heart grown cold, a head grown gray in vain;
Nor, when the spirit's self has ceas'd to burn,
With sparkless ashes load an unlamented urn.
XLI
He lives, he wakes—'tis Death is dead, not he;
Mourn not for Adonais. Thou young Dawn,
Turn all thy dew to splendour, for from thee
The spirit thou lamentest is not gone;
Ye caverns and ye forests, cease to moan!
Cease, ye faint flowers and fountains, and thou Air,
Which like a mourning veil thy scarf hadst thrown
O'er the abandon'd Earth, now leave it bare
Even to the joyous stars which smile on its despair!
XLIII
He is a portion of the loveliness
Which once he made more lovely: he doth bear
His part, while the one Spirit's plastic stress
Sweeps through the dull dense world, compelling there
All new successions to the forms they wear;
Torturing th' unwilling dross that checks its flight
To its own likeness, as each mass may bear;
And bursting in its beauty and its might
From trees and beasts and men into the Heaven's light.
I aquí en trobareu un fragment, recitat per Mick Jagger:
Diuen de Lord Byron que no hi ha una ciutat europea que no tingui una casa on Byron hi passés una nit.
George Gordon Byron (Londres, Anglaterra, 22 de gener del 1788 – Mesolongi, Grècia, 19 d'abril del 1824), sisè baró de Byron, més conegut com a Lord Byron; fou un poeta anglès, considerat un dels escriptors més versàtils i importants del Romanticisme. George Byron va ser fill del capità John "Mad Jack" Byron, cinquè Lord Byron, i de la segona esposa d'aquest, Lady Catherine Gordon. El seu pare va morir el 1791, quan ell tenia tres anys, George i la seva mare van heretar del pare poc més que deutes i les despeses de l'enterrament.
Pel que fa a l'herència espiritual, Byron conservaria del seu pare l'amor per la bellesa, el culte a la galanteria i una inclinació cap a la vida llicenciosa. De la mare, en canvi, en va heretar l'afecte que li va donar, la dolçor, però també el seu temperament atroç.
Va néixer amb una petita deformitat al peu dret, els dits del qual estaven girats cap a dins. Ell sempre va creure que la deformació era resultat de la tossuderia de la mare, quan havia rebutjat assistència mèdica en el part. Per aquest problema, el pare va dir que mai no arribaria a caminar. Però el petit Byron, que va haver de calçar una sabata ortopèdica durant tota la infantesa, es va rebel·lar contra la creença del pare, i va aprendre a córrer abans que a caminar, i tot i que va caminar coix, presumia de caminar més ràpid que molts. De jove, les seves maneres li servirien per a dissimular la coixesa fent-la semblar un caminar excèntric i distingit.
Va haver de suportar moltes burles i rebutjos per aquesta deformitat, però amb
el temps va aprendre a defensar-se, sota la màxima que "quan un membre s'afebleix sempre n'hi ha un altre que ho compensa", unes paraules a les quals sempre faria honor. A més de la coixesa va sofrir molt pel fred. Sempre va tenir uns ossos fràgils, i això li va causar gran malestar.
La relació entre els pares, que va marcar Byron de forma important, es podria definir com "tempestuosa". Byron mai no va poder considerar el seu pare com un autèntic amant de la seva mare, però ella, malgrat la rancúnia per tot l'il·lícit en la vida del marit, va quedar trista i inconsolable després de la mort d'ell. Byron descriuria la seva relació amb la mare, Lady Catharine, com una aventura de cops i petons. Ella es referia sovint al petit Byron com coix maleït o petit diable, mentre ell l'anomenava vella o la vídua. Malgrat aquesta relació d'amor-odi, Byron diria més tard que la mare va ser l'única persona que l'havia entès.
A Aberdeen (Escòcia) es va iniciar en l'estudi del llatí i de la història, amb l'ajuda d'un preceptor presbiterià, fins que va entrar a l'Aberdeen Grammar School. Mentre estudiava a la històrica escola va ser requerida la seva presència a Anglaterra, a causa de la mort del seu besoncle William Byron, cinquè Lord Byron.
A partir d'aquí li va ser reconegut el títol aristocràtic. Mai no va tenir molta simpatia per l'aristocràcia, però l'experiència li va fer ampliar horitzons. Va creure créixer de cop, imaginant-se en un futur a la Cambra dels Lords. El jove Byron, la mare i una institutriu van viure junts a l'abadia de Newstead, acabada d'heretar i que estava carregada de deutes i en molt mal estat.
Byron recordaria gratament que aquesta va ser la millor residència que va tenir. Allí va conèixer la seva cosina Mary Duff i se'n va enamorar. Ella el va rebutjar perquè ell era massa jove, i el dolor del rebuig va inspirar a Byron els primers poemes.
Byron va ser enviat al col·legi del doctor Glennie, a Dulwich. Allí els seus estudis es van veure interromputs constantment per les manies de la seva mare, que se l'enduia amb ella durant llargs períodes de temps. Durant aquesta època és quan Byron llegeix una de les seves obres predilectes, Les mil i una nits. El 1801, gràcies en part a una pensió reial de tres-centes lliures que havia rebut la
seva mare, Byron va ser admès a Harrow, on completaria els estudis primaris.
El 1802 Byron va viure una primera tragèdia amorosa, en morir la seva cosina Margaret Parker, de la qual també estava enamorat.
El 1805 es va traslladar a la universitat de Cambridge. Aquí, a més de ser un estudiant brillant, es destacaria per l'extravagància en el vestir i per dur una vida llicenciosa i malgastadora. Va ser molt aficionat a escriure versos, i gràcies als seus amics Jackson i Angelo va excel·lir en la boxa i l'esgrima.
Va deixar la universitat per falta de diners, i es va mudar al carrer Picadilly 16, a Londres, on va ser amant d'una prostituta. Després, ja sense diners, va tornar amb la mare a Southwell i es va dedicar en cos i ànima a la poesia.
El 1807 es va publicar en la prestigiosa revista "Edinburgh Review" el seu llibre de poemes Hores d'oci, que va suscitar opinions dispars.
Davant la crítica sempre responia de forma combativa o escrivint una nova obra.
El 1809 va ocupar un escó a la Cambra dels Lords, va escriure la sàtira Bards anglesos i crítics escocesos i va emprendre un viatge de dos anys per Espanya, on el va captivar la bellesa de les espanyoles (va escriure el poema La noia de Cadis) i va tenir una entrevista amb el General Castaños en plena Guerra de la independència.
Va viatjar també per Portugal, Albània, Malta i Grècia, on va travessar l'Helespont nedant, juntament amb el seu amic Hobhouse, i on va escriure les sàtires Hints from Horace i La maledicció de Minerva.
També va estar a Turquia, on va intentar descobrir Troia.
Durant aquests viatges va tenir diverses relacions, tant amb dones com amb homes.
L'any 1811 van morir la seva mare i dos dels seus amics en tan sols un mes, cosa que va influir molt sobre el seu ànim, ja que es va obsessionar amb la mort. En aquesta època es va refugiar en la seva germanastra Augusta Leigh, i va mantenir una relació amb ella per la qual cosa el van acusar de cometre incest.
La fama l'aconsegueix el 1812 amb la publicació dels dos primers cants de Pelegrinatge de Childe Harold, poemes que narren els seus viatges per Europa. A més va escriure altres obres com El Giaour, La núvia d'Abidos, El corsari i Lara. Va conèixer qui seria el seu biògraf Thomas Moore, amb qui, segons es diu, també va tenir relacions sexuals. I va ser famós el seu affaire amb l'aristòcrata Lady Caroline Lamb.
Els altres nobles el menyspreaven pels seus enamoraments continus i per les crítiques que va fer a persones com el duc de Wellington.
Fins i tot va ser insultat públicament en la cambra dels Lords, per haver defensat el ludisme i els catòlics.
Però a ell fins i tot li agradava que l'odiessin, perquè això també volia dir, segons ell, que el temien.
El 1815, any que va publicar Melodies hebrees, es va casar amb Anne Isabella Milbanke, a qui li va dir, la nit de noces: "Et penediràs d'haver-te casat amb el diable"; posteriorment, durant la lluna de mel, quan passaven per un poble, van sonar les campanes per un mort, i Byron va comentar: "Segur que aquestes campanes toquen per nosaltres."
Després de saber que Byron no li era fidel, Anne Isabella el va abandonar el 1816, després de donar a llum a l'única filla legítima del poeta, Augusta Ada.
Els rumors sobre les relacions incestuoses de Byron amb la seva germanastra Augusta, els poemes antipatriòtics, l'acusació de sodomia i els dubtes sobre l'estat del seu seny van provocar el seu ostracisme social.
Amargat profundament, Byron va abandonar Anglaterra el 1816 i no hi va tornar mai més.
Va començar una sèrie de viatges per gairebé tota Europa que no acabarien fins a la seva mort.
El 1816 va arribar a visitar Waterloo, lloc turístic per excel·lència en aquella època, quan tan sols feia un any que hi havia hagut la famosa batalla.
Després es va traslladar a Suïssa i va estar vivint algun temps al costat de Percy Shelley, Mary Shelley i el seu metge personal John William Polidori.
Era molt propens a les malalties, una altra de les causes de les seves depressions.
En una nit de tempesta es van reunir tots quatre a la Vila Diodati, propietat de Byron, i van decidir escriure relats de terror dignes d'aquella nit llòbrega. Inspirant-se els dos en la personalitat de Byron, Mary Shelley va escriure Frankenstein i Polidori el seu relat El vampir considerada el precedent literari de Dràcula de Bram Stocker.
Durant aquesta època ell va escriure El presoner de Virolat, L'himne a la bellesa intel·lectual, El somni i Estades a Augusta.
Des de 1817 fins a 1822 va estar viatjant per Itàlia, recorrent ciutats com ara Pisa, Gènova i Roma, on va tenir una aventura amb Margarida Cogni i va viure en el palau Nani-Mocenigo, residència que va ser gairebé un harem per a ell.
El 1821 va participar en la revolta dels Carbonari a Ravenna i es va allistar en els moviments contra el Papa i contra Àustria. En aquell moment va publicar la seva obra crítica La profecia de Dant.
També va viure un temps a Venècia, on, segons ell, havia tingut 250 relacions sexuals amb dones, i on va viure amb la comtessa Teresa Guiccioli, acabada de separar del seu ancià marit. Es va apassionar amb la lectura del Faust de Johan Wolfgang Goethe, escriptor a qui admirava i amb qui va mantenir correspondència. Aquesta admiració era recíproca, perquè Goethe va escriure que Byron era "el poeta del present". Va escriure Manfred, influït per Goethe; va acabar diversos cants del seu Don Joan i va crear un periòdic amb Percy Shelley anomenat "El Liberal".
Febos o Apol·lo
L'abril de 1822 morí la seva filla il·legítima Allegra (nascuda de la seva relació amb Claire Clairmont, germanastra de Mary Shelley), quan tot just havia fet cinc anys.
A més, mentre feia un viatge al costat del seu gran amic Percy en goleta (la de Byron anomenada "Bolívar" i la de Percy "Don Joan"), aquest últim va morir en un naufragi el 8 de juliol.
Al setembre es va instal·lar a Gènova i es va voler dedicar a la política, sense èxit.
El març de 1823 el van designar membre del Comitè de Londres per a la independència de Grècia, i va marxar cap allà el 1824 en la goleta Hercules, amb la intenció de lluitar per la independència del país, llavors part de l'imperi Otomà.
Allí va escriure la seva última composició Als meus trenta-sis anys; va donar 4.000 lliures i se li va designar un regiment; va contactar amb els bandits de Suliotas i va lluitar al costat d'ells; va ser rebut com un heroi pels grecs, que volien fer-lo comandant, i va planejar un atac juntament amb el príncep Alexandre Mavrocordatos, però va tenir un atac epilèptic i va contraure la malària.
Els metges li van prescriure unes sagnies però ell s'hi va negar. Dies després, extenuat per la malaltia i acusant-los d'assassins, va permetre als metges treure-li tota la sang que desitgessin. El 16 d'abril li van practicar la primera sagnia, sense un bon resultat. L'endemà se'n van fer dues més.
Va morir el 19 d'abril a Mesolongi, sense haver vist complert el somni de la independència grega i als 36 anys, d'acord amb la suposada maledicció que queia sobre els diversos Lord Byron que l'havien precedit: "Els estimats dels déus moren joves", havien deixat escrit els clàssics grecs.
Testimonis presencials van assegurar que, en total, li havien extret uns dos litres de sang, aproximadament.
Delos
Les seves obres més conegudes són els poemes narratius “Pelegrinatge de Childe Harold” i “Don Joan”, que va quedar incomplet a la seva mort.
Els seus herois presenten un caràcter idealitzat però defectuós, que es poden esquematitzar amb les característiques següents: gran talent, gran exhibició de passió, aversió per la societat i per les institucions socials, frustració per un amor impossible a causa dels límits imposats per la societat o la mort, rebel·lia, exili, passat fosc i comportament autodestructiu.
Era un home amb un magnetisme personal particular. Va aconseguir la
Teos
reputació de ser anticonvencional, excèntric, polèmic, ostentós i controvertit. Molts han atribuït les seves capacitats extraordinàries a un trastorn bipolar, també conegut amb el nom de depressió maníaca. Sempre va ser àcid i cruel. Es va inclinar pels desheretats, els marginats, els miserables com els corsaris i els cosacs. Sempre va defensar els més febles i els oprimits, d'aquí el seu suport a Espanya davant la invasió napoleònica, la independència dels Estats llatinoamericans, les lluites dels Carbonari italians durant la dominació austríaca, i la independència de Grècia.
Segons ell, la resta de la societat estava dominada per la hipocresia, començant per la noblesa.
Va ser un gran admirador de Rousseau.
Va tenir gran afició per la companyia dels animals, com pel seu gos Terranova "Boatswain", un ós que va tenir mentre va ser a Cambridge, una guineu, micos, lloros, gats, una àguila, un falcó, gallines de Guinea, un teixó, oques, una grua egípcia i una garsa.
Físicament era atractiu: 1.78 m, el seu pes variava entre els 60 i 89 kg. Era atlètic, i practicava la boxa, la natació i l'equitació, també jugava al criquet malgrat la seva coixesa.
Van deixar descripcions detallades dels seus hàbits alimentaris. En el moment en què va entrar a Cambridge, va seguir una estricta dieta per controlar el seu pes. Així mateix, exercitava molt, i en aquell moment portava una gran quantitat de roba que el feia suar. Durant la major part de la seva vida va ser vegetarià i, amb freqüència, va viure dies amb galetes seques i vi blanc. De tant en tant menjava grans racions de carn i postres, després de les quals es purgava a si mateix.
El fragment del poema que d'ell és al mig del cant tercer del seu Don Joan:
LES ILLES DE GRÈCIA
Les illes de Grècia, les illes de Grècia
on l'ardent Safo estimà i cantà,
on van néixer les arts de pau i de guerra,
on Delos s'enlairava, i Febus broll`pa!
L'estiu etern les daura encara,
pwerò tot, llevat del sol, s'ha eclipsat.
La musa de Quios o la de Teos,
l'arpa de l'heroi, el llaüt de l'amant,
han trobat la fama que els neguen les teves costes:
Novalis era el pseudònim de Georg Friedrich Philipp von Hardenberg. La seva família havia utilitzat antigament el cognom de Novali i ell el va adaptar i adoptar.
Breu biografia: conegut com a Novalis, nasqué el 1772 a la finca Oberwiederstedt al Harz, la hisenda que regentava la seva família, uns nobles saxons que eren pietistes (una branca del luteranisme alemany) i ocupaven càrrecs ministerials, estava situada a l'actual estat de Saxònia-Anhalt.
El seu pare posà especial interès en l'educació del seu segon fill que va tenir bons preceptors i posteriorment anà a l'Institut Luther, a Eisleben, on aprengué literatura i retòrica, sense deixar de banda els coneixements en ciències: estudià dret a Jena, Leipzig i Wittenberg (1790–1794) i després matemàtiques, química, i mineria en els seus vessants teòric i pràctic a la Bergakademie de Friburg (1797). Durant la seva estada a Jena, assistí a les classes d'història de Friedrich Schiller, amb qui establí una forta relació d'amistat.
Novalis
El 1795, quan treballava com a comptable al servei d'August Coelestin Just, conegué la jove Sophie von Kühn (1783–1797), de qui s'enamorà i amb qui es prometé. La prematura i dolorosa mort de la noia marcà la vida personal i literària de Novalis. De fet, fruit d'aquesta experiència és el poema d'amor Hymnen an die Nacht (1800).
Sophie
El gener de l'any anterior, Novalis havia entrat a treballar a la direcció de les salines que el seu pare tenia a Weißenfels, ja que, si bé la seva passió fou l'escriptura, es guanyà la vida com a alt funcionari, arribant fins i tot a ser nomenat membre de la direcció de les salines (1799) i cap de districte de la zona de Turíngia (1800).
L'any 1798, aparegueren els seus primers fragments filosòfics en la revista Atheneum –la revista dels romàntics primerencs Friedrich i August Wilhelm von Schlegel- amb el títol Büthenstaub i per primera vegada sota el pseudònim Novalis.
En el 1798, es prometé novament, aquest cop amb la filla del catedràtic Johann Friedrich Wilhelm Toussaint von Charpentier, Julie von Charpentier (1778–1811).
Però, el 25 de març de 1801, Novalis morí a Weißenfels de tuberculosi, malaltia que segurament havia contret quan estigué atenent Schiller, que n'estava afectat.
El poema que llegirem d'ell és el sisè i darrer dels Himnes de la nit, que va escriure arran de la mort de Sophie von Khün i que va publicar l'any 1800.
ENYORANÇA DE LA MORT:
Avall envers el si de la terra,
lluny del reialme de la llum,
la ràbia del dolor i l'empenta salvatge
són signes de l'alegre partença.
Venim en l'estret canot
veloçment cap a la riba del cel.
Lloada sigui la Nit eterna,
lloat el son etern!
El dia ens ha donat la seva calor
i la llarga aflicció ens ha marcit.
Hem perdut l'alegria per les terres estranyes
i volem retornar a casa, amb el nostre pare.
Què hem de fer en aquest món
amb el nostre amor i la nostra fidelitat?
L'antiguitat éss arraconada,
què haurem de fer amb la novetat?
Oh! Solitari i profundament afligit es troba
el qui amb pietat i ardor estima el passat.
El passat, on els sentits
cremaven fulgents en altes flames,
quan els homes encara reconeixien
la mà i el rostre del pare.
I alguns esperits elevats, càndidament
venien a assemblar-se al seu model original.
El passat, on els sentits
cremaven fulgents en altes flames,
quan els homes reconeixien
la mà i el rostre del pare.
I alguns esperits elevats, càndidament
venien a assemblar-se al seu model original.
El passat on brillaven estirps arcaiques
encara plenes de brots,
i on els infants demanaven el sofriment i la mort
a canvi del reialme dels cels.
I encara que parlessin l'alegria i la vida
molts dels cors esclataven d'amor.
El passat, o Déu mateix es va manifestar
en la flama de la joventut
i on va donar la seva vida exquisida
a la mort precoç, amb amor i gosadia
i no va evitar ni el sofriment ni l'angoixa,
per fer-nos més preciós el seu acte.
Amb ionquieta nostàlgia el veiem,
embolcallat en la Nit obscura.
En aquests temps no es calmarà mai
la set ardent que ens consumeix.
Ens caldrà anar a la nostra pàtria
per veure aquest moment sagrat.
Què demora encara el nostre retorn?
Els estimats fa temps que ja reposen.
Llur tomba tanca la nostra vida,
el sofriment i el neguit ja s'apropen.
No tenim res més a cercar-
el cor és ple -el món és ben buit.
Un dolç estremiment travessa,
interminable i misteriós, el nostre cos-
crec que des de les profundes llunyanies
ressonava la nostra aflicció.
Els estimats també ens anhelen,
i ens envien l'hàlit de llur enyorança.
Baixem cap a la núvia dolça,
cap a Jesús, el nostre estimat-
consoleu-vos, perquè a l'ocàs
s'acaba per als amants i els alfligits.
Un somni trenca definitaivament els nostres lligams
i ens submergeix en el si del pare.
(Traducció d'Antoni Tàpies-Barba)
I aquí teniu l'original:
Sehnsucht nach dem Tode
Hinunter in der Erde Schooß,
Weg aus des Lichtes Reichen,
Der Schmerzen Wuth und wilder Stoß
Ist froher Abfahrt Zeichen.
Wir kommen in dem engen Kahn
Geschwind am Himmelsufer an.
Gelobt sey uns die ewge Nacht,
Gelobt der ewge Schlummer.
Wohl hat der Tag uns warm gemacht,
Und welk der lange Kummer.
Die Lust der Fremde ging uns aus,
Zum Vater wollen wir nach Haus.
Was sollen wir auf dieser Welt
Mit unsrer Lieb' und Treue.
Das Alte wird hintangestellt,
Was soll uns dann das Neue.
O! einsam steht und tiefbetrübt,
Wer heiß und fromm die Vorzeit liebt.
Die Vorzeit wo die Sinne licht
In hohen Flammen brannten,
Des Vaters Hand und Angesicht
Die Menschen noch erkannten.
Und hohen Sinns, einfältiglich
Noch mancher seinem Urbild glich.
Die Vorzeit, wo noch blüthenreich
Uralte Stämme prangten,
Und Kinder für das Himmelreich
nach Quaal und Tod verlangten.
Und wenn auch Lust und Leben sprach,
Doch manches Herz für Liebe brach.
Die Vorzeit, wo in Jugendglut
Gott selbst sich kundgegeben
Und frühem Tod in Liebesmuth
Geweiht sein süßes Leben.
Und Angst und Schmerz nicht von sich trieb,
Damit er uns nur theuer blieb.
Mit banger Sehnsucht sehn wir sie
In dunkle Nacht gehüllet,
In dieser Zeitlichkeit wird nie
Der heiße Durst gestillet.
Wir müssen nach der Heymath gehn,
Um diese heilge Zeit zu sehn.
Was hält noch unsre Rückkehr auf,
Die Liebsten ruhn schon lange.
Ihr Grab schließt unsern Lebenslauf,
Nun wird uns weh und bange.
Zu suchen haben wir nichts mehr -
Das Herz ist satt - die Welt ist leer.
Unendlich und geheimnißvoll
Durchströmt uns süßer Schauer -
Mir däucht, aus tiefen Fernen scholl
Ein Echo unsrer Trauer.
Die Lieben sehnen sich wohl auch
Und sandten uns der Sehnsucht Hauch.
Hinunter zu der süßen Braut,
Zu Jesus, dem Geliebten -
Getrost, die Abenddämmrung graut
Den Liebenden, Betrübten.
Ein Traum bricht unsre Banden los
Und senkt uns in des Vaters Schooß.
I no podia faltar la recitació que sembla més aviat una versió rapejada:
