Pierre de Ronsard: el príncep del poetes.

I del poeta castellà, passem al poeta francès Pierre de Ronsard, que potser no és gaire conegut per nosaltres, però que els francesos consideren el seu príncep dels poetes i de la poesia.

Vida i obra: Pierre de Ronsard va néixer al Castell de Possonière, a Loir-et-Cher, el 1524 i va morir a Saint-cosme-en-l'Isle el 1585.

El 1536 es va incorporar a la Cort on féu de patge. la seva intenció era fer carrera militar, però després d'un viatge a Alsàcia (1542) durant el qual es va quedar sord a causa d'una malaltia, va començar a dedicar-se a les lletres.

A le Mans va conèixer Jacques Peletier (1443) que el va animar i un any després es va instal·lar a París on féu de secretari i fou protegit per Lazare de Baïf.

Amb Antoine de Baïf i Joachim du Bellay va fundar el grup poètic de La brigade.

Du Belay va publicar, amb el seu ajut, el manifest Defensa i il·lustració de la llengua francesa (1549) on propugnava la imitació dels clàssics grecollatins.

Va escriure:

• Odes (1550-1552) on hi ha imitacions de Píndar i d'Horaci.
• Els amors (1552) d'inspiració petrarquista.
• Continuació dels amors (1555-1556) on canta el seu amor per una pastora anfevina que es deia Marie.
• Himnes (1555-1556) on toca temes polítics, filosòfics i religiosos.
• Discursos (1562 -1563) on s'identifica amb els catòlics que lluitaven contra els Hugonots.
• La Franciada (1572) obra que va començar per consell del rei Carles i de la qual només en va escriure quatre cants.
• Els amors d'Helena (1578) dedicat a Hélène de Surgères, dama d'honor de Catalina de Medicis.

El 1956 el grup que forma al costat de sis poetes més rep el nom de "Pléyade" i va ser nomenta capellà pel rei Carles IX.

Com que Enric III va retirar-le els favors que havia rebut de Carles IX va morir sol i oblidat.

Poema: (dintre de Sonets per a Helena)

Quan siguis molt velleta

Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d'espelma,

a la vora del foc, cabdellant i filant,

diràs, meravellada, uns versos meus cantant:

Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.

I les teves criades, ja mig endormiscades

damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,

aniran despertant-se, i aixecaran el cap

beneint el teu nom, d'una immortal lloança.

Jo seré sota terra i, fantasma sense os,

a l'ombra de la murta trobaré el meu repòs;

tu seràs a la llar una vella encongida,

lamentant l'amor meu i el teu cruel desdeny.

No esperis fins demà, viu ar, tingues seny:

cull des d'avui mateix les roses de la vida.

Aquí us deixo la recitació que en va fer Coco Comín:

Us deixo també el text original:

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, devidant et filant,
direz, chantant mes vers, et vou esmerveillant:
Ronsard me celebroit du tamps que j'estois belle.

Lors vous n'aurez servante oyant telle nouvelle,
Desja sous le labeur à demy sommeillant,
qui, au bruit de Ronsard, ne s'aille réveillant,
Benissant votre nom de loueange immortelle.

Je seray sous la terre, et, fantosme sans os,
Par les ombres myrteux je pendray mon repos;
Vous serez au fouyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et vostre fier desdain.
vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain;
Cuillez dés aujourd'hui les roses de la vie.


I Aquí en teniu la recitació en la llengua original, també.