John Done. La poesia metafísica.

I l'últim poema abans de començar amb El Misantrop de Molière és de John Donne i té com a títol: No t'altivis sentint-te anomenar.

John Donne (1572-1631) va ser el poeta metafísic anglès més reconegut. S'anomenen poetes metafísics aquells poetes barrocs del segle XVII que feien una poesia de caràcter meditatiu i filosòfic on tractaven temes com la mort, el pas del temps, déu, l'amor... els seus versos intentaven dirigir-se a la raó, i no als sentiments, descartaven les emocions, la intuició i el misticisme i intentaven elaborar una discussió racional. Empraven un estil elaborat i enginyós que es caracteritzava per les referències erudites, l'ús d'imatges inusuals i les paradoxes. Famosa és l aimatge que va emprar Donne i que plasma aquesta originalitat on compara la separació de dos amants amb les dues potes d'un compàs. (es pot considerar germana de la poesia conceptista del barroc espanyol).

Va viure els regnats d'Isabel I, Jaume I i Carles I i va fer poemes amorosos, elegies que imitaven els Amors d'Ovidi (per tant de temàtica amorosa també), religiosos, epigrames i sermons en prosa. 

Es distingeix per un estil realista i sensual, per l'ús d'un llenguatge vibrant i per la complicació de les seves metàfores.

De família catòlica, en una època que el catolicisme estava prohibit, va estudiar teologia i es va convertir a l'anglicanisme cap a finals del segle XVI.

Feia de secretari de Sir Thomas Egerton, membre de la cort, i es va enamorar de la seva néta, amb qui es va casar en secret el 1601. Sembla que va ser empresonat per aquest motiu amb els dos amics que havien oficiat la cerimònia i fet de testimoni, però, tot i que va haver de dir adéu a qualsevol esperança de progressar en la seva carrera professional, va ser alliberat aviat.

Va ser acomiadat i es va establir a Surrey en unes terres del cosí de la seva esposa amb qui va tenir dotze fills, dels quals, només set van arribar a l'edat adulta. 

Després d'escriure dues peces on blasmava l'església catòlica a fi d'obtenir favors del rei Jaume, només va aconseguir que se li atorguessin càrrecs eclesiàstics, que primer va rebutjar, però que acabà acceptant a causa de la mala situació econòmica en què es trobaven.

El 1617 va morir la seva dona, cosa que va provocar que la seva poesia adquirís un to més profund encara que es veu clarament als seus Sonets sagrats.

Va acabar com a deán (càrrec immediatament inferior al bisbe) de la catedral de Sant Pau fins a la seva mort, anterior a l'incendi que la va destruir el 1665.

Segons s'explica, una mica abans de morir, va fer un sermó que semblava el del seu funeral i el va interrompre per recitar el Death's duell. Després es va retirar a la seva cambra  i es va fer fer un retrat embolicat en la que seria la seva mortalla.

Aquí teniu el poema en una traducció de Marià Villangómez

No t'altivis sentint-te anomenar...

No t'altivis sentint-te anomenar
poderosa i temible, Mort: no ho ets.
Car aquells que tu creus per tu desfets,
no moren, pobra Mort, ni em pots matar.

Del son, només el teu retrat fingit,
molt goig en ve; de tu, encar més segur.
I més prest els millors se'n van amb tu,
descans de l'os i vol de l'esperit.

Serva d'atzars, fats, reis, desesperats,
amb malalties vius, guerra i verí.
Herbes i encants ens poden fer dormir
més que els teus cops. Per què, doncs, tals posats?

Un son breu, despertem a eterna sort
i la Mort ja no hi és. Moriràs, Mort.

Aquí el podeu llegir en versió original:

Death be not proud, though some have called thee...
 







Death be not proud, though some have called thee
Mighty and dreadfull, for, thou art not soe
For, those, whom thou think'st, thou dost overthrow
Die not, poore death, nor yet canst thou kill mee.

From rest and sleepe, which but thy pictures bee,
Much pleausure, then from thee much more must flow,
And soonest our best men with thee do goe,
Rest of their bones, and soules deliverie.

Thou art slave to Fate, Chance, kings, and desesperate men,
And dost with poyson, warre, and sicknesse dwell,
And poppie, or charmes can make us sleepe as well,
and better than thy stroake; Why swell'st thou then?

One short sleepe past, we wake eternally,
and death shall be no more; death, thou shall die.

 I aquí el podeu tenir recitat en llengua anglesa.