Els Dublinesos. El llibre (3)

Abans de començar amb els contes d'aquesta segona part parlarem del concepte d'epifania i del Dublín de Joyce.

• Epifania en el sentit religiós significa segons el Diec:

1 f. [LC] Manifestació evident d’una divinitat entre els éssers humans.
2 f. [RE] [LC] Festa cristiana que commemora la manifestació de Déu entre els
éssers humans en la persona de Jesucrist.

Hi ha moltes definicions d'epifania en el sentit no intrínsicament religiós però a nosaltres ens interessa el sentit que li donava Joyce, sobretot a les obres Retrat de l’artista adolescent i Dublinesos. 

l'epifania cristiana

Per a ell "epifania" no és altra cosa que aquell moment, o moments, en el qual un personatge té una sobtada revelació que li fa canviar la percepció del món, la percepció de si mateix o el seu paper a la societat.

Les epifanies de Joyce es refereixen a aquell moment o instant on es percep un centelleig de la realitat personal, de la veritat interna que, des de la foscor els fa ser clarividents i experimentar una metamorfosi i que no sempre és positiva perquè implica una paralització  que impedeix els personatges de Dublinesos actuar per sortir de les presons o dels atzucacs de la vida i de la mateixa ciutat, paralitzant, també.

Tots els protagonistes són perdedors, dèbils, i ens mouen la compassió. Potser Joyce ens traspassa la seva compassió per Irlanda a través d'ells. Per

aconseguir-ho és molt important la utilització que fa de l'adjectivació, que podríem qualificar d'exacta i que ens ofereix, contínuament, no només la història dels seus personatges sinó també el seu rerafons, el paisatge humà que tenen darrere, que està format pels habitants d'una ciutat que s'analitza des d'una mirada dolguda.





I ara sí, ara parlarem dels tres relats que conformen aquest bloc. 

El primer que ens crida l'atenció és el canvi de persona narrativa, desapareix la primera, a partir d'ara el narrador esrà en tercera persna  extern, i, amb ella, desapareix l'anonimat dels personatges. 

Sabem que Encontre s'inspira en un fet autobiogràfic, seria molt agosarat pensar que els altres dos relats també? Llavors podríem dir que l'autor utilitza aquesta manera de narrar quan es basa més en vivències i sensacions experimentades i, en canvi, a partir d'Eveline iniciaria una galeria de personatges inspirats en les seves observacions de la realitat social de la classe mitjana baixa que ell coneixia bé i de primera mà.

Ara bé, tot i el canvi, els personatges no deixen de ser les víctimes de ls seves ànsies incomplertes i de les seves expectatives frustrades.

Els tres relats de joventut són tres maneres diverses de mostrar les diferències socials i econòmiques d'aquella època, la despreocupació d'una classe social

acomodada, les esperances i misèries d'una altra classe segurament molt més

nombrosa que viu de manera gairebé miserable, l'educació religiosa, basada en la por, la culpa i els remordiments que, necessàriament, provoquen una constant sensació de culpabilitat.

• El Dublin de Joyce: 

Joyce pretenia presentar en Dublinesos bocins de la vida ("slices of life") de la ciutat i dels seus habitants. El Dublín retratat per Joyce és una ciutat en decadència, el poder de la qual es concentra en mans d'una minoria protestant, enfront d'una massa de població catòlica empobrida fins a la misèria. 

En cada petit detall de l'entorn, Joyce hi veia la paràlisi i la pobresa que ofegava les classes mitjanes i baixes, a les quals pertanyen tots els personatges. En el retrat que fa de la ciutat no s'estalvia les crítiques a la política, a l'església catòlica, a la moral i al provincianisme irlandès (precisament el tema del segon dels relats d'aquest bloc,  Després de la cursa); sempre des del seu punt de vista i les seves idees crítiques amb el nacionalisme irlandès, com veurem en alguns dels contes.

En una carta a un editor datada el maig de 1906, Joyce manifestava:

"My intention was to write a chapter of the moral history of my country and I chose Dublin for the scene because that city seemed to be the centre of paralysis. I have tried to present it to the indifferent public under four of its aspects: childhood, adolescence, maturity and public life. The stories are arranged in this order. I have written it for the most part in a style of scrupulous meanness and with the conviction that he is a very bold man who dares to alter in the presentiment, still more to deform, whatever he has seen and heard."

I també havia dit que la seva voluntat era “denunciar l'ànima d'aquesta hemiplegia o paràlisi que alguns anomenen ciutat”.

• Eveline:

Resum de l'argument: Eveline és una noia de dinous anys que duu una vida força dura: òrfena de mare, el seu pare és un borratxo que la maltracta, els seus germans grans ja fan la seva vida i ella ha de treballar, fer-se càrrec de la casa i cuidar els germans petits. Frank, un noi que n'està enamorat, li proposa de casar-se amb ell i deixar Irlanda per establir-se a Argentina. Ella hi està d'acord, però al final no serà capaç de marxar.

L'etapa de la infantesa s'iniciava amb Les germanes i acabava amb Aràbia, hem de tenir present, però, que els relats i les etapes dialoguen entre si, de tal manera que, si ens hi fixem, en el final d'Aràbia, les primeres frustracions de l'adolescent sembla que anticipin el seu futur com a jove i com a adult: "Amb la vista fixa en la foscor, em veia com una criatura passejada i escarnida per la futilitat, i els ulls em cremaven de despit i de recança."

Aquesta foscor, que es projecta sobre l'esdevenidor, marca la transició cap a l'inici de l'etapa de la joventut, que s'enceta amb aquest conte: "Seia a la finestra observant com el capvespre envaïa l'avinguda. Recolzava el cap a les cortines de la finestra, i, als badius, hi tenia l'olor de cretona polsosa. Estava cansada." Amb aquest inici, de tan sols dues línies, s'hi condensa la barreja de metàfora i d'estil sensualment evocador que a través de l'estil indirecte lliure (1), encadena els records, amb els dubtes, l'enyor i el desig de fugir d'una vida sense futur, de viure una vida millor, de salvar-se en definitiva.  

Hem de fixar-nos en la importància dels objectes i en el seu poder d'evocació i de síntesi. Els objectes i la protagonista mantenen una mena de diàleg, perquè tots són importants per a ella mentre mira per la finestra (un motiu recurrent a Dublinesos que retrobarem en molts altres contes).

Hem de destacar que, mentre mira al carrer, escolta la mateixa música que sentia quant s'estava morint la mare, la mateixa música, doncs, en els dos moments més importants de la seva vida: la mort de la mare i la decisió de fugir. La finestra és un símbol del llindar de la consciència entre el món interior i el món exterior. En ser un forat en el mur, expressa possibilitats.

Podríem establir un cert paral·lelisme entre aquesta Eveline, que fa de dependenta en uns grans magatzems, i Nora Barnacle que provenia del comtat de Galway i treballava de cambrera al Finn's Hotel de Dublín l'any 1904 quan Joyce la va conèixer. Van tenir una primera cita el 16 de juny, i aquell mateix any, un parell de mesos més tard, Joyce la va convèncer de fugar-se amb ell al continent. La parella no es casaria fins el 4 de juliol de 1931, després d'anys de convivència i de tenir dos fills.

Però Eveline no és Nora i sobre el relat pesa un trist determinisme en el qual la protagonista està atrapada sense solució. L'oportunitat de fugir que se li presentarà sota la figura de Frank, amb un ofici de clares connotacions simbòliques d'aventura: el de mariner: "¡Fugir! ¡Havia de fugir! El Frank la salvaria. Li donaria vida, potser amor i tot." és bandejada per la maledicció que segons Joyce pesa sobre Dublín i els dublinesos: la paràlisi!

Quant a l'estil, Eveline és molt interessant per comprovar com sovint en molts autors la narrativa breu és un banc de proves per a futures novel·les, en aquest cas ens trobem amb un assaig de l'estil que perfeccionarà fins al virtuosisme a Ulisses. 

Un dels aspectes més notables d'aquest conte és la condensació de tota una vida en petits detalls o sensacions que fan que l'entenguem.

Aviat veurem que la noia, decidida a l'inici, no serà capaç de marxar. Quan prega a Déu "perquè li mostri el seu deure" (no el seu voler) ens adonem que no farà el que vol fer. Però la metàfora del seu interior (sempre l'interior del succés) és absolutament plàstica perquè condensa la tensió al final del conte, una estrebada en sentit literari i narratiu: "Tots els mars del món s'agitaven dins seu. Ell l'estirava, l'ofegava..." i es queda agafada a la barana, paralitzada.

Podem destacar que la protagonista, en el moment en què ha de decidir marxar o quedar-se, experimenta angoixa. El mot que utilitza Joyce en anglès, és "distress", que no només vol dir angoixa, sinó que també significa, quan es tracta d'un vaixell, "to be in distress": "estar en perill" i quan parlem de diners, "to be in financial distress" vol dir "passar penalitats" i en Evelin conflueixen els tres significats.  

Pel que fa a la frase que pronuncia la mare abans de morir:

moribunda

"Derevaun Seraun!"  podrien ser paraules en gaèlic, tot i que deformades, que podrien significar alguna cosa semblant a "el final del plaer és el dolor". Altres crítics creuen que és un simple embarbussament que reflectiria la bogeria de la mare i, alhora, el sense sentit que la Irlanda del 1900 tenia per Joyce.

Amb tot, al final, sembla que Eveline, segueix el consell i l'exemple de la seva mare sacrificada, i decideix quedar-se a la realitat on està arrelada i que coneix (el dolor: que representa i provoca el pare, amb les seves borratxeres i els seus maltractaments; els seus coneguts, la feina rutinària on no se la valora, el barri, el país que no li ofereix cap altra perspectiva que anar tirant i anar patint i el record de la seva mare que l'empeny a quedar-se per la promesa que li va fer de cuidar el seu pare i pel sentit de culpabilitat que li quedaria si marxés) i abandona un possible futur millor amb el mariner (el plaer: personificat en Frank, que l'estima i a qui pot acabar estimant, amb qui té la possibilitat de ser feliç, de ser algú respectat i respectable, de conèixer gent nova i un país nou).

Així el record de la promesa que la protagonista va fer a la seva mare és l'epifania que li impedeix avançar i canviar el seu destí, és aquest el motiu que fa que, a l’últim moment, s’aturi i quedi paralitzada. 

Gradualment ens va mostrant els dubtes que té davant la seva decisió que, inicialment, sembla que ja hagi pres d'una manera definitiva. 

ciutat industrial

La descripció dels detalls ho corrobora: la forma com ella descriu la casa com un lloc mort, opressor, sense vida i l’esment dels objectes, banals, que componen l’estança, tot i que no arriben a ser especificats en cap moment. L’economia del llenguatge (el que no es diu) és tan important com el que sí que es diu. 

Una de les escenes crucials la trobem al principi: quan ella mira per la finestra i deixa anar el seu pensament. 

Crida l'atenció que s'allargui la referència al retrat de l’amic capellà del seu pare per dir que havia marxat a Melbourne, com si aquest fet pogués ser significatiu. 

• Podríem explicar la importància del retrat per la referència a Melbourne com a suggeriment d’indret per assolir la llibertat, igual que  ho són les referències a Buenos Aires o a North Wall (on anirà Frank).
• També és important que la noia es digui Eveline -diminutiu d’Eva-: “In Ireland Eve or Eva has many more special connotations that may underline this irony even more tragicaly”. Eva ha estat un nom molt habitual a Irlanda per representar a "Aoiffe", un personatge femení de la mitologia irlandesa que vindria a ser la responsable de la tragèdia que va suposar per Irlanda la invasió anglesa. De manera que el fet que Eveline acabi abandonant Frank i, d'aquesta manera acabi condemnant-se a seguir amb una vida desgraciada es podria interpretar com a conseqüència de l'obligació que el seu nom li dóna de reparar el pecat original (el bíblic i el mitològic). Es quedarà a protegir la seva llar irlandesa, tot traint-se a ella mateixa.

• 

  Margaret Mary Alacoque

  I a més, al costat del capellà que és a Melbourne, apareix l'estampa d'una beata (que ara és santa), “Blessed Margaret Mary Alacoque”. Per què aquesta en concret? Margaret Mary Alacoque va ser una monja que optà pel celibat per dedicar-se a promoure la devoció al Sagrat Cor. I Joyce identifica la beata amb l’Eveline que es nega a acceptar el caràcter sagrat del seu propi cor.

La conclusió vindria a ser que cap referència  del relat és gratuïta, de fet, res és gratuït en les narracions de Joyce i mai és suficient amb una sola lectura. 

El conte és ple de símbols: la finestra, de la qual ja hem parlat i que és un símbol recurrent al conjunt dels relats, la pols de les cortines que s'enganxa als narius d'Eveline que representaria la tradició, la família allò de què no et pots despendre. El blanc de les cartes sobre la falda, que seria l'esperança, que contrasta amb la foscor on rau o la música que sona i que ja hem comentat i que anuncia una nova vida, més desgraciada quan mor la mare, possiblement feliç si decideix fugir com sembla que farà, enganyosament, a l'inici del conte.

Joyce fa servir una el·lipsi entre que rememora el passat des del present guaitant per la finestra i el present quan ja es troba al port a punt de marxa enmig de la gernació. Així doncs, quan la tornem a veure es troba immersa entre una multitud, sobretot de soldats. Un fet no pas gratuït perquè personifiquen un món masculí que la domina, tibant per un costat o per un altre. Una massa humana que li dificulta el pas cap al mar, cap a un altre món, cap a una altra vida.

És llavors quan l'angoixa s'apodera del seu cor i de la seva ment. Prega a Déu que li faci veure quin és el camí (la influència religiosa omnipresent), però aquest Déu no té respostes o les té convertint-la no en una estàtiua de sal però sí petrificant-la de cos i esperit.

embarcament

El pes de la culpabilitat de la por de la responsabilitat l'afeixuguen tant que queda paralitzada físicament i psíquica entrant en un estat d'alienació tan gran que no reconeix ni Frank, el seu propi enamorat.

Per tant, el final és desesperançat com ho és moltes vegades la pròpia vida. 

• Després de la cursa:

Resum de l'argument:  A Dublín es fa una cursa de cotxes on, entre d'altres, hi ha un automòbil francès que sembla que té les simpaties del públic. Dins del cotxe hi va un irlandès, fill d'un home que s'ha enriquit i que ha rebut una bona educació. Sembla que els francesos volen que intervingui en un negoci que tenen entre mans. El pare del noi hi està d'acord. El narrador ens diu que ell és completament conscient que el seu pare ha hagut de lluitar de valent per tenir la riquesa relativa de la qual gaudeixen, però el conte s'acaba després d'una partida de cartes on ell perd molts diners sense que sàpiga, ni sapiguem, quants són en concret.

carreres de cotxes

Per tant, tenim l'altra cara de la moneda, se'ns retrata un personatge masculí, un jove, fill d'un carnisser enriquit que ha pogut tenir accés als estudis, amb una situació social i material confortable, però que acaba... 

Aquest conte es pot llegir, si volem, com un retrat més d'aquests joves que malgasten materialment i moralment el cabal del seu futur, però si hem de fer cas dels estudiosos de l'obra, el conte s'ha de llegir com una metàfora d'una cursa que no és precisament de cotxes i en la qual Joyce hi planteja la posició d'Irlanda a Europa amb la qual no pot competir perquè té totes les de perdre. Alhora també fa, i per descomptat, una crítica al provincianisme: "Aquella nit la ciutat s'havia posat la disfressa d'una capital."

Veiem, doncs, que l'home ric irlandès que se'ns retrata, és igual que l'Eveline pobra: sense futur i incapaç d'actuar.

jugadors de cartes

A Després de la cursa hi ha un moviment exterior, triomfant, i sentim el moviment interior de qui n'és la víctima, tot i que ell pensa que participa de la glòria. El primer moviment condueix el relat vertiginosament: contingut i forma a la vegada. Al final surt el moviment interior, el segon moviment en el confós estupor del protagonista que ja sap que demà lamentarà haver participat: el protagonista no deixa de ser com Irlanda en un joc d'interessos que no domina "havia d'endevinar el que volien dir i respondre cridant contra el vent".

Quan Jimmy, un personatge educat per aspirar a pertànyer a una classe social econòmica i/o culturalment més elevada, després d'una nit de gresca i disbauxa no s'adona que ha perdut quasi fins a la camisa, tot i que ho intueix, i s'asseu, s'agafa les mans entre les mans i Villona, el pianista hongarés, obre la porta i diu que s'ha fet de dia. I amb la llum s'esvaeix la boira d'inconsciència de la nit i és llavors quan ell s'adona del fracàs i del ridícul que ha fet durant tota la nit.

Després de la cursa ens ensenya que no es pot viure de les aparences. Si s’és un cràpula se n'ha de ser fins a les darreres conseqüències i sense penediment. Però això se sap, és clar quan s’arriba a la maduresa que no és el cas del jove Jimmy

Pel que fa al "piano de iot" que citen, és un piano que es feia servir en vaixells i altres llocs reduïts que té una forma vertical en contraposició al de cua. En alguns models fins i tot es plega el teclat.

La finestra també apareix en aquest relat, significativament quan sembla que hi ha una conversa una mica tensa que pot ocasionar "greuges personals", és llavors quan l'amfitrió "va obrir significativament una finestra de bat a bat".

• Dos galants:

Irònic títol que dóna pas al retrat de dos pinxos desvagats que intenten treure profit de les noies seduint-les amb enganys. Després d'una poètica descripció del capvespre a la ciutat, llegirem el diàleg entre els dos joves: Corley, fill d'un inspector de policia, el seductor de pa sucat amb oli, i en Lenehan, un individu ja en la trentena condemnat a vagar per la ciutat i per la vida sense futur. Mentre descriu el vagareig en cercle de Lenehan, anirem fent un tomb per Dublín, ja que aquest és el conte on apareixen més referències a carrers, places i espais públics de Dublín.

Pel que fa la moneda d'or del final que llueix en Corley al palmell de la mà, una dada: una moneda d'or equivalia aproximadament una lliura esterlina, i una minyona irlandesa podia guanyar unes set o vuit lliures anuals.

Pel que fa a l'arpa hem de pensar que és un símbol tradicional d'Irlanda. I, de fet, més endavant en el conte veiem que Lenehan comença asimular que la toca. El fragment és aquest:"L'aire que l'arpista havia tocat començà a controlar-li els moviments. Els peus flexiblement encoixinats interpretaven la melodia mentre els dits grataven distretament una escala de variacions sobre els barrots després de cada conjunt de notes." Hem de concloure, doncs, que la presència de l'arpa no és casual en absolut.

Sembla que Lenehan viu de les fatxendaries del primer que l'arracona -fisicament el fa baixar de la vorera contínuament-  no té vida pròpia i passeja sense rumb quan no el té a prop. Al final, no sabem si els tractes amb la noia han anat bé o malament, però brilla una moneda que, com ja hem vist, és força valuosa. En un principi ens pot semblar que es referia a una aposta. Si la feia "seva" li donaria una moneda i per això el company té interès a aguantar tot el seu "xafec monologuïstic", el seu egoisme, la seva fatxenderia i la seva mala educació fent-lo baixar contínuadament de la vorera.

Sembla que hi ha crítics que pensen que del que parlen és de convèncer la minyona perquè robi a la casa dels seus propis amos. Cosa que sembla clara si considerem que una dona baixa les escales i dóna alguna cosa a Curley. 

Els dos galans del conte en són un de sol. Aquesta parella de pinxos, són, més aviat un pinxo i el seu acòlit i no deixene de seer personatges clàssics, tant en la literatura com en la vida real. L’autor en recórrer els carrers de Dublín també ens mostra l’ànsia de qui espera miserablement i amb un plat de cigrons l’èxit del seu model de conducta.

Si voleu sentir les cançons que surten en aquests contes:
Eveline: https://www.youtube.com/watch?v=dbRYEvZVoag
Després de la cursa: https://www.youtube.com/watch?v=spVySFyW64E
Dos galants: http://www.youtube.com/watch?v=eNQhLsvk30Y

(1): Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. Aquí el narrador fa una focalització en el personatge principal, amb diàlegs gairebé inexistents que només apareixen en moments banals de la història perquè tot el gruix de la narració és un flux de consciència del personatge, que ens mostra la seva psicologia interna a través del narrador. El motiu del conte no deixa de ser un tòpic literari: una noia que vol fugir de casa per allunyar-se d’un pare opressor. En altres històries es tracta d’un marit, però no deixa de ser un motiu recurrent de la literatura: la cruïlla on cal prendre una determinació forçosa, que comporta la possibilitat de canviar el destí. Aquest  discurs que segueix el fil de la consciència de la protagonista crea una atmosfera densa en el relat que embolcalla tant el personatge com el lector.

Dublinesos. El llibre (2)

1r bloc: La infantesa.

• Les Germanes, Un encontre i Aràbia

Dublinesos s'inicia amb aquests tres contes dedicats a l'etapa de la infantesa.

Totes tres històries estan protagonitzades i narrades per noiets sense nom, que no comprenen del tot el món on viuen. 

Estàtua de Joyce a Dublín

Els protagonistes d'aquests tres contes tenen en comú:

1. L'anonimat, no en sabem els noms.
2. L'absència de la figura paterna.
3. L'educació religiosa estricta i repressiva que pateixen.
4. La vida en un ambient resclosit i trist. 
5. Les sensacions que experimenten de curiositat i estranyesa davant el món dels adults. 
6. La solitud, el tedi, el temor, la inseguretat i la necessitat d'evadir-se, ja sigui mitjançant les lectures d'amagat, fent campana a l'escola, embarcant-se en petites aventures, enamorant-se per primer cop...

Quant a l'escenari, és el Dublín de finals del segle XIX i principis del XX, que es pot resseguir mitjançant una toponímia precisa. 
Sempre hi ha un contrapunt entre el Dublín solitari i sòrdid dels barris extrems i el Dublín sorollós dels carrers del centre de la ciutat, però, en tots dos àmbits, l'individu se sent perdut i desemparat enmig d'una ciutat decadent. L'escriptor treballa molt bé el contrast de llums, la foscor i els petits moments brillants. 

mapa de Dublín

• Les germanes 

Resum de l'argument: el pare Flynn és a punt de morir a casa seva, un nen, amic seu, espera aquest fet atemorit. Quan mor, el nen i la seva tia van a l'habitació on les dues germanes el vetllen, resen i parlen del difunt.

Aquest relat és el que obre el recull i, com a tal, recull els seus temes centrals: l'experiència, el misteri de la mort i el món dels adults vist des dels ulls de l'infant, i el paper de la religió en la societat irlandesa. Tant el títol com les primeres línies són molt importants, perquè ens remeten al darrer conte del recull, Els morts, i ens permeten de copsar l'estructura cíclica de l'obra. Hi ha crítics que consideren la decrepitud senil i la demència del pare Flynn com una metàfora de l'església catòlica (pensem que Joyce, educat en aquesta fe, era anticatòlic confès). D'altra banda, el narrador-protagonista no ens diu gairebé mai el que sent: es retreu a la segona pàgina per remarcar-ho "Sabia que m'observaven, així que vaig continuar menjant com si res..." Distanciat i autoprotegit, ens descriu minuciosament moviments, objectes i gestos. Cap judici sobre el que passa: "aquí teniu els fets que jo veig i escolto", sembla que ens digui, tot i que sí que es mostra sorprès pel fet que no sent la tristesa que creia que sentiria i el veiem contenint la seva ràbia pel senyor Cotter, però a part d'aquests dos moments, es limita a explicar els fets, a descriure els objectes, i a deixar que el lector en tregui conclusions. 

vetlla

Podríem pensar que ja hi ha un anunci del que serà Ulisses en aquesta mirada detallista sobre els fets externs des de les primeres ratlles. És una mirada descarnada, gairebé obscena, que converteix en paraules allò que veu. Hi ha moltes coses que no es diuen a les converses i que hem d'interpretar, per exemple, per què el senyor Cotter no troba convenient que el noi sigui amic del pare Flyn, el motiu que fa que el capellà embogeixi, el significat del somni del nen-narrador (la cara grisa encara em perseguia... desitjava confessar alguna cosa... jo em preguntava per què somreia contínuament i per què els llavis estaven humits de salivera...): hem d'intuir què poden contenir aquestes el·lipsis: 

Pot ser que el pare Flynn s'hagués confessat amb el nen? Pot ser que el pecat del pare tingues a veure amb la pràctica de la simonia i per això es cita aquesta paraula a l'inici del conte? Per què una de les germanes diu que els "deures sacerdotals sempre van ser massa per a ell"? Segur que alguna cosa hi ha amagada, però no podem assegurar quina és.

En aquest conte la paral·lisi és real, el pare Flynn, agonitzant, no es pot moure.

És interessant observar la inversió foscor/vida, llum/senyal de mort en el moment que ell espera veure més claror al dormitori del capellà a fi de saber que és mort. Són interessants també les finestres. La finestra, simbòlicament, segons Juan Eduardo Cirlot, representa la consciència, la possibilitat de conèixer. Apareixeran finestres en altres contes i és important observar-les, pel mateix motiu. En aquest primer conte, és el nen que la contempla des del carrer, des de fora... des de fora del món dels adults que per a ell és un misteri, encara en molts aspectes.

.

• Un encontre 

portada d'una novel·la de l'oest

Resum de l'argument: uns nens es passen novel·les de l'Oest d'amagat dels professors. Quan un els descobreix els renya perquè creu que aquesta lectura és una pèrdua de temps. El personatge protagonista i narrador, que té moltes ganes de tenir aventures reals, decideix no assistir un dia a classe i sortir a passejar amb dos companys més. Un d'ells no es presenta i marxa amb l'altre, veuen mariners i es troben amb un curiós home gran. 
Sembla que està basat en un episodi autobiogràfic i el tema el podríem formular dient que expressa el desig de transgredir la monotonia asfixiant de l'educació religiosa mitjançant les lectures prohibides o la fugida de l'escola.
L'ànim festiu amb què els dos amics comencen l'aventura acabarà convertint-se en una sensació d'angoixa i d'inseguretat. 
Cal remarcar la presència de la violència contra els infants, tant en l'àmbit escolar com en el familiar i social, que trobarem també més endavant en altres contes. 
Aquí hi ha més sentiments explicitats -sempre, però, amb estoicisme-. 
Joe Dillon és el més entremaliat i esbojarrat d'una trepa a qui: “Ens van encomanar un cert sentit d'indisciplina i, sota aquesta indisciplina, s'esborraven les diferències de cultura i de constitució”, un personatge que, curiosament es vol fer sacerdot. 
El seu germà i Mahony decideixen fer campana a l'escola a proposta del noi narrador que se'ns confessa poruc: “Fèiem bandes, els uns agosarats, d'altres de per riure, i d'altres gairebé amb por, i, entre aquests últims (...) que teníem por de semblar massa aplicats o escanyolits m'hi comptava jo”. 
Però tot i aquesta característica, aspira a aventures reals perquè “Les guerres simulades dels vespres se'm van fer tan monòtones com la rutina de la classe del matí, perquè jo tenia ganes d'aventures reals que em passessin a mi. Però les aventures reals, reflexionava, no passen a les persones que es queden a casa s'han de buscar fora." 
Leo Dillon a última hora no es presenta on havien quedat, podria haver estat envaït per la paràl·lisi, (producte de la por o les conveniències)? Una paràl·lisi que el narrador del primer conte diu com un mot que tem.
Aquí sorgeix explícitament quan el noi narrador, tot i voler, no pot marxar cames ajudeu-me quan comença a adonar-se del tarannà morbós i boig de l'home que troben pel camí, un home que, precisament, té els ulls verds que el noi buscava en els treballadors del port com a senyal que eren nòrdics. 
Mahony, després de dir-li al narrador: ”Ostres, mira què fa” s'aixeca i marxa, però el narrador es queda i quan ja no pot suportar més el discurs que sent, fa veure que té una pedra a la sabata per fugir dissimuladament i crida a Mahony a fi que el rescati, perquè ell és incapaç de moure's. 
També ens podem plantejar quin paper fa aquest senyor: representa, com el reverend James Flynn del primer conte, la part fosca de catolicisme irlandès i, per extensió del catolicisme en general? El del desig sexual reprimit i malaltís, en aquest cas. 
Quan comença a parlar amb ells, els pregunta sobre les noies, si tenen alguna enamorada, què fan amb elles... i llavors se n'allunya, acció que alguns crítics interpreten que fa a fi de masturbar-se (”Ostres, mira què fa”) i, per aquest motiu, quan torna, el seu discurs és radicalment diferent.
Per tant el tema seria la por, el risc, l'aventura, i també la felicitat que proporciona un moment o unes engrunes de llibertat .”Les branques dels arbres alts que s'arrengleraven al llarg del passeig alegraven la vista amb tot de fulletes d'un verd clar i els raigs de sol

passeig arbrat

s'hi esbiaixaven de camí cap a l'aigua. La pedra del granit del pont esdevenia càlida, i vaig començar-hi a picar amb la mà al ritme d'una tonada que em rodava pel cap era molt feliç”. 
Joyce, amb el lèxic, marca la diferència de classe: Mahony és més pobre que els altres i parla pitjor: ”Fins demà, xons” “És un tòtiles aquest jaio”. 
La descripció d'un dia feiner a Dublín té alguna pinzellada d'humor de caire religiós com quan els nens pobres els criden ”Heretges, heretges” perquè els confonen amb protestants. 
La repressió religiosa es contraresta amb l'ansia de llibertat.

• Aràbia

Resum de l'argument: el protagonista d'aquest conte viu a un carreró sense sortida on els nens juguen. Sembla que no té pares i que viu amb uns oncles i que està enamorat de la germana d'un amic. A Dublín s'hi ha establert una fira que es diu "Aràbia" i, com que la noia no hi pot anar, ell li promet que sí que ho farà i que li comprarà un regal. Anirà a la fira, però no podrà comprar-li res.

En aquest conte es narren el tedi i les limitacions de la vida familiar, de la classe social i del barri. No és casual, doncs,  que gairebé tot passi en un carrer sense sortida (North Richmond Street, on hi ha les Escoles cristianes), ni que busqui 

carrer sense sortida

refugi en les lectures, ni que el primer amor platònic es presenti tan lluminós i radiant que il·lumina un espai fosc: “Les correries dels jocs ens portaven pels carrers foscos i enfangats de les darreries de les nostres cases” i l'ambient resclosit de la cambra del "capellà mort”. 
També se'ns mostra el dolor contingut de saber-se el menys important de la família amb qui es viu, amb un amor que només pot dir en secret en un espai concret de la casa on sembla que hi va morir un capellà, que n'era l'antic llogater i que podria ser el capellà Flynn del primer conte . 
Quan el conte acaba, el nen/noi ens diu que "em veia com una criatura manipulada i posada en ridícul i els meus ulls cremaven d'angoixa i de ràbia" Es veu a ell mateix i els ulls que cremen de dolor, a punt de comprar allò que vol portar a la seva enamorada i incapaç de fer-ho, paral·litzat també, perquè no té prou diners per fer-ho.
L'aparició de la fira ens dóna una nota exòtica que ofereix un contrast brutal amb la grisor de la vida d'aquest Dublín decadent i trist en el qual viuen els personatges. 
Al final, però, ens queda com una sensació de no saber-ho tot. Quan el narrador queda sol enmig de la fira, amb el sentiment d'escarni i recança i s'adona que no tindrà el que volia, podem pensar que així mor la seva il·lusió? 
Si en el primer conte la mort es presentava en un somni ambientat en un lloc exòtic com ara Pèrsia, l'amor en aquest, sembla que també pertany a un lloc intangible i exòtic com el que dóna títol a la fira i al conte, Aràbia. 
En el conte es descriu el desig, la impaciència i l'obsessió que genera l'enamorament. L'enamorat fa mans i mànigues per trobar‐se amb l'objecte de l'enamorament. És capaç de fer quilòmetres en hores intempestives per apropar‐s'hi, per aconseguir per a ella allò que creu que a ella li plaurà. Lluita contra el temps i la impossibilitat de fer realitat la seva il·lusió i se sent frustrat quan s'adona que tot ha estat inútil. 
També aquí apareix l'humor i el fanatisme religiós en boca de la tia: “La tia se'n va sorprendre i confiava que no fos alguna cosa dels francs masons”. 
Sabem que és un noi força jove perquè té molt poca preocupació pel futur ”No pensava gaire en el futur”. 
La descripció dels carrers de la ciutat és plena de vitalitat: “Caminàvem per carrers bigarrats , empesos per homes beguts i dones que regatejaven, enmig dels renecs dels obrers, les lletanies estridents dels venedors que feien guàrdia al costat dels cascos de galta de porc, la cantarella nasal dels cantaires ambulants que cantaven les corrandes de l'O Donovan Rossa, o una balada sobre la dissort del nostre país natal. Tots els sorolls em convergien en una única sensació de vida. M'imaginava portant el meu calze en lloc segur a través d'un grapat d'enemics." En aquest fragment veiem l'alcohol i el patriotisme (O'Donovan) que seran leitmotiv en Ulisses. I, com en Les Germanes, apareix un calze, allà iniciava la bogeria,

calze

aquí és una referència al Sant Grial, a l'heroi cavaller que el noi s'imagina ser, en tots dos hi ha, subjacent, la finalitat religiosa de l'objecte. 
L'ambientació de la fira ja mig tancada fa que com a lectors copsem que la màgia s'esvaneix com si es tractés d'un malson i els personatges que la integren i, amb ells, el noi tornen a la realitat fosca i descarnada. 
Qui no s'ha sentit enganyat i desenganyat quan tot fracassa?

Per si a algú li interessa, la cançó de què parlen a Aràbia la podeu trobar aquí: 
 https://www.youtube.com/watch?v=PwiKSX6TvU0

En síntesi podríem dir que aquestes tres històries inicials que donen protagonisme a la infantesa se centren en els àmbits principals de la religió, l'escola, la família i l'entorn social. És important el fet que els protagonistes siguin anònims perquè això ens permet universalitzar la seva experiència vital.

Penseu que els contes de cada etapa estableixen un diàleg entre si i amb la resta: Dublinesos s'expandeix en cercles, cada relat i cada etapa prefigura la següent i amplia l'anterior.

Dublinesos, el llibre (1)

Començarem amb el llibre i acabarem amb l'autor. Lectura dels 15 contes que formen part del recull Dublinesos de James Joyce. La majoria del material aquí recollit prové de la lectura en comú que es va fer a http://www.quellegeixes.cat/franja/ploma.

El juny de 1914, i després de ser rebutjat divuit cops per quinze editors, James Joyce publicava per primera vegada Dubliners (Dublinesos) a Grant Richards Ltd. de Londres. 

1a edició

Dublinesos és un conjunt de quinze relats breus que retraten fragments de la societat irlandesa i de la ciutat de Dublín. 
Els quinze contes s'articulen a partir d'una sòlida estructura temàtica: la del cicle de la vida: 3 (infantesa),4 (joventut),4 (maduresa),3 (vellesa) +1 relat (Els morts). 

Com en qualsevol cicle, a l'inici ja és present el final, i, a més, les històries tendeixen a anar creixent en complexitat i extensió fins a culminar en Els morts, que pot considerar-se més una novel·la breu que un conte i és el compendi de tots els relats i de tots els motius temàtics que Joyce ha anat desgranant al llarg del recull. 

Tots junts constitueixen un retrat de la vida social i política del Dublín de principis del segle XX, i, alhora, van més enllà i transcendeixen aquesta realitat local i temporal de la qual parteixen. Són doncs retrats dublinesos i universals alhora que contenen una profunda reflexió sobre les conductes, els desitjos, les febleses i les passions humanes. 

• La gènesi, de 1904 a 1914:

  

  Joyce jove

En 1904, el mateix any en què James Joyce abandonà Irlanda amb Nora Barnacle, George Rusell, editor de la gaseta "The Irish Homestead", va oferir-li una lliura esterlina per cada conte que li enviés, també va comprometre's a publicar-los-hi. 

Joyce li'n va enviar tres: Les germanes, Eveline i Després de la cursa, que va signar amb el pseudònim d'Stephen Dedalus, posteriorment nom d'un dels personatges de l'Ulisses.
L'editor considerà que no eren apropiats per als seus lectors i es negà a publicar-los-hi.

Sense fer-ne cas, i des de la ciutat de Trieste on s'havia establert, va seguir escrivint relats i el 1905 tenia llest un conjunt de dotze contes que començà a enviar a diversos editors que li van rebutjar sistemàticament, per qüestions de caire moral. Quan va acabar el manuscrit del que ara llegim, continuà enviant-lo a diverses editorials fins que l'editor londinenc Grant Richards l'acceptà si canviava alguna cosa. 

El mes de juny de 1914 se'n publicà la primera edició, de la qual se'n van vendre uns escassos cinc-cents exemplars el primer any.

• Els temes:

El ventall de temes que trobarem desenrotllats al llarg del recull són: 

1. la pobresa, 
2. la diferència de classes, 
3. l'aïllament, 
4. els somnis, 
5. l'església irlandesa, la seva influència i el pes de la seva educació,
6. el tedi, 
7. la frustració, 
8. el desig de fugir, 
9. la vida social i política de la Irlanda de l'època, 
10. la paral·lisi, en el sentit de la incapacitat de canviar les coses. 

Pel que fa a l'estil narratiu podríem qualificar-lo de cru (sense por a ensenyar-nos misèries) i poètic alhora (ric en símbols, impressionista i sensual). 
Joyce posseeix l'habilitat narrativa de captar l'instant especial precís en què alguna cosa es produeix, el que n'anomena “epifania”, i oferir-lo al lector mitjançant estímuls sensorials que evoquen tot un ambient carregat de sensacions. 
És molt proper quan transmet tota la càrrega humana dels personatges i profundament crític, sense concessions amables, quan mostra com de brutal pot ser la realitat. 
Tot i que el seu estil evolucionarà per camins innovadors i que Dublinesos és un recull de caire molt més realista i convencional, no deixa de ser una peça clau en el seu personalíssim cànon literari.
Mentre llegim, hem d'observar els detalls recurrents que acostumen a tenir una càrrega simbolica i els inicis i finals dels contes on hi ha la tendència a condensar la càrrega significativa del text.

I així acabem la introducció a l'obra. La pròxima entrada explicarà els tres primers contes.