Pierre de Ronsard: el príncep del poetes.

I del poeta castellà, passem al poeta francès Pierre de Ronsard, que potser no és gaire conegut per nosaltres, però que els francesos consideren el seu príncep dels poetes i de la poesia.

Vida i obra: Pierre de Ronsard va néixer al Castell de Possonière, a Loir-et-Cher, el 1524 i va morir a Saint-cosme-en-l'Isle el 1585.

El 1536 es va incorporar a la Cort on féu de patge. la seva intenció era fer carrera militar, però després d'un viatge a Alsàcia (1542) durant el qual es va quedar sord a causa d'una malaltia, va començar a dedicar-se a les lletres.

A le Mans va conèixer Jacques Peletier (1443) que el va animar i un any després es va instal·lar a París on féu de secretari i fou protegit per Lazare de Baïf.

Amb Antoine de Baïf i Joachim du Bellay va fundar el grup poètic de La brigade.

Du Belay va publicar, amb el seu ajut, el manifest Defensa i il·lustració de la llengua francesa (1549) on propugnava la imitació dels clàssics grecollatins.

Va escriure:

• Odes (1550-1552) on hi ha imitacions de Píndar i d'Horaci.
• Els amors (1552) d'inspiració petrarquista.
• Continuació dels amors (1555-1556) on canta el seu amor per una pastora anfevina que es deia Marie.
• Himnes (1555-1556) on toca temes polítics, filosòfics i religiosos.
• Discursos (1562 -1563) on s'identifica amb els catòlics que lluitaven contra els Hugonots.
• La Franciada (1572) obra que va començar per consell del rei Carles i de la qual només en va escriure quatre cants.
• Els amors d'Helena (1578) dedicat a Hélène de Surgères, dama d'honor de Catalina de Medicis.

El 1956 el grup que forma al costat de sis poetes més rep el nom de "Pléyade" i va ser nomenta capellà pel rei Carles IX.

Com que Enric III va retirar-le els favors que havia rebut de Carles IX va morir sol i oblidat.

Poema: (dintre de Sonets per a Helena)

Quan siguis molt velleta

Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d'espelma,

a la vora del foc, cabdellant i filant,

diràs, meravellada, uns versos meus cantant:

Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.

I les teves criades, ja mig endormiscades

damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,

aniran despertant-se, i aixecaran el cap

beneint el teu nom, d'una immortal lloança.

Jo seré sota terra i, fantasma sense os,

a l'ombra de la murta trobaré el meu repòs;

tu seràs a la llar una vella encongida,

lamentant l'amor meu i el teu cruel desdeny.

No esperis fins demà, viu ar, tingues seny:

cull des d'avui mateix les roses de la vida.

Aquí us deixo la recitació que en va fer Coco Comín:

Us deixo també el text original:

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, devidant et filant,
direz, chantant mes vers, et vou esmerveillant:
Ronsard me celebroit du tamps que j'estois belle.

Lors vous n'aurez servante oyant telle nouvelle,
Desja sous le labeur à demy sommeillant,
qui, au bruit de Ronsard, ne s'aille réveillant,
Benissant votre nom de loueange immortelle.

Je seray sous la terre, et, fantosme sans os,
Par les ombres myrteux je pendray mon repos;
Vous serez au fouyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et vostre fier desdain.
vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain;
Cuillez dés aujourd'hui les roses de la vie.


I Aquí en teniu la recitació en la llengua original, també.

Garcilaso de la Vega. El Renaixement castellà.

I ara, Garcilaso de la Vega, qui era i què escrivia?

De Garcilaso de la Vega existeix una pàgina web que es diu La página de Garcilaso on podeu trobar tota la informació sobre l'autor i els seus poemes i que jo no resumiré aquí, perquè em sembla que no us cal. Passarem, doncs, al poema:

Garcilaso de la Vega

Soneto XIII

A Dafne ya los brazos le crecían

y en luengos ramos vueltos se mostraban;

en verdes hojas vi que se tornaban

los cabellos qu'el oro escurecían;

de áspera corteza se cubrían

Bernini, Apol·lo i Dafne

los tiernos miembros que aun bullendo'staban;

los blancos pies en tierra se hincaban

y en las torcidas raíces se volvían.

Aquel que fue la causa de tal daño,

a fuerza de llorar, crecer hacía

este árbol, que con lágrimas regava.

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,

que con llorarla crezca cada día

la causa y la razón por que lloraba!

Per interpretar bé aquest sonet, hem de saber primer la història de Dafne i Apol·lo: Apol·li, fill de Zeus i Leto era el déu del sol, del vaticini i de la música. Apareix sovint representat amb un arc, la fletxa i la cítara, el seu símbol era el llorer i se l'honorava als temples de Delos i de Delfos.

Dafne era la nimfa dels arbres, filla del déu riu Peneu i de Gea. Era una garn caçadora i sacerdotessa de GEa.

Ovidi ens explica així la seva història: després que Apol·lo matés la serp Pitó, va tenir la valentia de burlar-se del déu Eros perquè duia arc i fletxes pero era només un nen. 

Eros es va enfadar i li va disparar una fletxa d'or (la que feia que algú s'enamorés bojament) que el va fer estimar Dafne; a ella li'n va disparar una de plom (la que feia que es refusés algú) i no era capaç de fer altra cosa que fugir d'ell.

Cansada de ser perseguida, demanà al seu pare que la convertís en qualsevol criatura que la lliurés d'Apol·lo i Peneu la va transformar en arbre, en un llorer, concretament. 

Apol·lo s'hi va abraçar i adonant-se que mai podria ser correspost, va prometre que tindria cura de l'arbre sempre i que utilitzaria les seves fulles per coronar els herois.

I si voleu un bon comentari del poema, similar al que vam fer a classe ;), només heu de llegir aquest text.

John Done. La poesia metafísica.

I l'últim poema abans de començar amb El Misantrop de Molière és de John Donne i té com a títol: No t'altivis sentint-te anomenar.

John Donne (1572-1631) va ser el poeta metafísic anglès més reconegut. S'anomenen poetes metafísics aquells poetes barrocs del segle XVII que feien una poesia de caràcter meditatiu i filosòfic on tractaven temes com la mort, el pas del temps, déu, l'amor... els seus versos intentaven dirigir-se a la raó, i no als sentiments, descartaven les emocions, la intuició i el misticisme i intentaven elaborar una discussió racional. Empraven un estil elaborat i enginyós que es caracteritzava per les referències erudites, l'ús d'imatges inusuals i les paradoxes. Famosa és l aimatge que va emprar Donne i que plasma aquesta originalitat on compara la separació de dos amants amb les dues potes d'un compàs. (es pot considerar germana de la poesia conceptista del barroc espanyol).

Va viure els regnats d'Isabel I, Jaume I i Carles I i va fer poemes amorosos, elegies que imitaven els Amors d'Ovidi (per tant de temàtica amorosa també), religiosos, epigrames i sermons en prosa. 

Es distingeix per un estil realista i sensual, per l'ús d'un llenguatge vibrant i per la complicació de les seves metàfores.

De família catòlica, en una època que el catolicisme estava prohibit, va estudiar teologia i es va convertir a l'anglicanisme cap a finals del segle XVI.

Feia de secretari de Sir Thomas Egerton, membre de la cort, i es va enamorar de la seva néta, amb qui es va casar en secret el 1601. Sembla que va ser empresonat per aquest motiu amb els dos amics que havien oficiat la cerimònia i fet de testimoni, però, tot i que va haver de dir adéu a qualsevol esperança de progressar en la seva carrera professional, va ser alliberat aviat.

Va ser acomiadat i es va establir a Surrey en unes terres del cosí de la seva esposa amb qui va tenir dotze fills, dels quals, només set van arribar a l'edat adulta. 

Després d'escriure dues peces on blasmava l'església catòlica a fi d'obtenir favors del rei Jaume, només va aconseguir que se li atorguessin càrrecs eclesiàstics, que primer va rebutjar, però que acabà acceptant a causa de la mala situació econòmica en què es trobaven.

El 1617 va morir la seva dona, cosa que va provocar que la seva poesia adquirís un to més profund encara que es veu clarament als seus Sonets sagrats.

Va acabar com a deán (càrrec immediatament inferior al bisbe) de la catedral de Sant Pau fins a la seva mort, anterior a l'incendi que la va destruir el 1665.

Segons s'explica, una mica abans de morir, va fer un sermó que semblava el del seu funeral i el va interrompre per recitar el Death's duell. Després es va retirar a la seva cambra  i es va fer fer un retrat embolicat en la que seria la seva mortalla.

Aquí teniu el poema en una traducció de Marià Villangómez

No t'altivis sentint-te anomenar...

No t'altivis sentint-te anomenar
poderosa i temible, Mort: no ho ets.
Car aquells que tu creus per tu desfets,
no moren, pobra Mort, ni em pots matar.

Del son, només el teu retrat fingit,
molt goig en ve; de tu, encar més segur.
I més prest els millors se'n van amb tu,
descans de l'os i vol de l'esperit.

Serva d'atzars, fats, reis, desesperats,
amb malalties vius, guerra i verí.
Herbes i encants ens poden fer dormir
més que els teus cops. Per què, doncs, tals posats?

Un son breu, despertem a eterna sort
i la Mort ja no hi és. Moriràs, Mort.

Aquí el podeu llegir en versió original:

Death be not proud, though some have called thee...
 







Death be not proud, though some have called thee
Mighty and dreadfull, for, thou art not soe
For, those, whom thou think'st, thou dost overthrow
Die not, poore death, nor yet canst thou kill mee.

From rest and sleepe, which but thy pictures bee,
Much pleausure, then from thee much more must flow,
And soonest our best men with thee do goe,
Rest of their bones, and soules deliverie.

Thou art slave to Fate, Chance, kings, and desesperate men,
And dost with poyson, warre, and sicknesse dwell,
And poppie, or charmes can make us sleepe as well,
and better than thy stroake; Why swell'st thou then?

One short sleepe past, we wake eternally,
and death shall be no more; death, thou shall die.

 I aquí el podeu tenir recitat en llengua anglesa.