Abans de començar la lectura d'aquesta novel·la curta, la contextualitzarem: qui era Voltaire, per què la va escriure, quin tipus d'obra teniu al davant.
Aprofito per recordar-vos que teniu un parell de traduccions al castellà, l'original francès i un booktubber argentí que parla de l'obra en aquest enllaç.
VOLTAIRE:
(16694-1778)
Voltaire és el pseudònim de François-Marie Arouet, poeta, dramaturg i filòsof francès, nascut a París, que ha esdevingut símbol de la Il·lustració. Amb ell, s'inicia la figura de l'intel·lectual compromès al servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament: va defensar les víctimes de la intolerància religiosa i de l'arbitrarietat en afers que s'han fet cèlebres (afer Calas, Sirven, el cavaller de La Barre, comte de Lally).
Arouet pare volia donar al seu fill petit una formació intel·lectual que fos a l'altura dels dons que aquest manifestava des de la seva més jove edat. Als deu anys, va entrar als jesuïtes del col·legi Louis-le-grand, l'establiment més ben freqüentat i més car de la capital. Els jesuïtes li varen ensenyar llatí, grec i retòrica, com que a més volien formar persones de món, iniciaven els seus alumnes a les arts socials: confrontacions oratòries, defenses judicials, concurs de versificació i teatre, que ocupaven un ampli espai en la vida del col·legi. Alumne brillant, de seguida es va fer cèlebre per la seva facilitat de versificar, Arouet hi aprengué a agradar i a parlar d'igual a igual amb els grans. Va teixir relacions d'amistat i relacions precioses que sabrà fer servir tota la seva vida: els germans d'Argenson, René Louis de Voyer de Paulmy d'Argenson i Marc-Pierre de Voyer de Paulmy d'Argenson, futurs ministres de Lluís XV de França i el futur duc de Richelieu.
En sentit contrari a l'educació dels jesuïtes, la freqüentació de la societat llibertina del Temple va tenir una influència no menys important sobre el jove Arouet. L’abat de Châteauneuf, padrí seu i home de lletres, l'introdueix des de l'edat de dotze anys en aquesta societat que es reunia al Temple, a l'hotel de Philippe de Vendôme, gran prior de l'orde de Malta, amb membres de l'alta noblesa i poetes, epicuris, lletrats coneguts pel seu esperit i la seva amoralitat, i aficionats a ressopons galants amb begudes seques. El jove noi els divertia fent-los versos «lleugers, ràpids, picants, plens de referències antigues, des de pujats de to fins a mordaços, fent broma sense retenció sobre la religió i la monarquia».
Va deixar el col·legi als disset anys i anuncià al seu pare que volia ser un home de lletres i no un advocat com ell. El pare s'hi oposà i l'inscriví a l'escola de dret. Ell continuà freqüentant els llibertins del Temple i cultivant el gust pel luxe i l'excés.
El seu pare li allunyà momentàniament, enviant-lo a Caen, després confiant-lo al germà del seu padrí, el marquès de Châteauneuf, que acabava de ser nomenat ambaixador a l'Haia i que acceptà fer-ne el seu secretari privat.
Però aquest allunyament no duraria.
Durant el Nadal del 1713, ja havia estat destituït del seu càrrec i expulsat dels Països Baixos a causa d'unes relacions escandaloses amb una dama.
Furiós, el seu pare volia enviar-lo a Amèrica, però l'acabà col·locant a l'estudi d'un magistrat parisenc.
El va salvar un antic client d'Arouet, lletrat i molt ric, el senyor de Caumartin, marquès de Saint-Ange, que convencé el pare de confiar-li el seu fill per provar-ne el talent poètic.
Així fou traslladat al castell de Sant-Ange, a prop de Fontainebleau, o es va dedicar a llegir, a escriure i a escoltar els relats del seu amfitrió («Caumartin porta al seu cervell/Del seu temps la història viva/Caumartin és sempre nou/A la meva orella que encanta»), que li serviran per a L'Henriade i pel Segle de Lluís XIV.
El 1715, es va produir la regència de Felip d'Orleans.
Arouet tenia 21 anys. Era tan brillant i tan divertit que l'alta societat es disputava la seva presència. S'hauria pogut fer l'amic del regent, però es trobava en el camp dels seus enemics. Convidat al castell de Sceaux, llar de l'oposició, en què Anne-Louise Bénédicte de Bourbon-Condé, casada amb Lluís August de Borbó, el duc de Maine, bastard legitimat de Lluís XIV, tenia una cort brillant, no es podia estar de fer versos sobre les relacions amoroses del regent i de la seva filla.
El 4 de maig del 1716, s'exilià a Tula. El seu pare fa servir la seva influència amb els seus antics clients per a doblegar el regent, que reemplaçà Tula per Sully-sur-Loire, on s'instal·là al castell del jove duc de Sully, un conegut del Temple, que viu amb el seu cercle en una successió de balls, de festins i d'espectacles diversos.
En acostar-se l'hivern, va sol·licitar la gràcia del regent que, sense rancúnia, el perdonà. El jove Arouet va recomençar la seva vida turbulenta a Saint-Ange i a Sceaux, aprofitant l'hospitalitat dels benestants i la comoditat dels seus castells. Però, pres per l'ambient, algunes setmanes més tard, torna a enfadar el rei que, el 16 de maig del 1717, l'envia a la Bastilla. Tenia vint-i-tres anys i va estar empresonat onze mesos.
Durant aquest temps, curt però profitós, pren el nom de «Voltaire» que s'explica de diverses formes: l'origen més acceptat és que és l'anagrama obtingut a partir de les majúscules del seu cognom AROUET, L(e) J(eune) (el jove) escrites en llatí AROVETLI. També hi ha qui creu que pot tractar-se del nom d'un petit feu que posseïa la seva mare; s'ha dit que pot ser el sintagma verbal que significava en francès antic que ell voulait faire taire ('volia fer callar', per això vol-taire), a causa del seu pensament innovador; també hi ha qui l'explica dient que poden ser les síl·labes de la paraula re-vol-tai ('entremaliat') en un altre ordre. En qualsevol cas, és possible que l'elecció que el jove Arouet adoptà, després de la seva detenció el 1717, sigui una combinació de més d'una d'aquestes hipòtesis.
I en surt conscient d'haver desaprofitat, fins aquell moment, el seu temps i el seu talent, cosa que fa que vulgui donar un nou curs a la seva vida, i fer-se cèlebre en els gèneres més nobles de la literatura de la seva època, la tragèdia i la poesia èpica.
El 1718 es representa en la Comédie Française la seva tragèdia en vers, Èdip, que aconsegueix un gran èxit.
El gener del 1726, va experimentar una humiliació que el marcaria tota la seva vida. El cavaller de Rohan-Chabot, jove gentilhome arrogant, descendent d'una de les més antigues famílies del regne, el va increpar a la Comédie-Française: «Senyor Voltaire, senyor Arouet, com us dieu vós?». La seva rèplica va ser punyent: «Voltaire! Jo començo el meu nom i vós esteu acabant el vostre». Alguns dies més tard, el van cridar mentre sopava amb el seu amic, el duc de Sully. Al carrer, fou colpejat a garrotades pels lacais del cavaller que vigilava l'operació des de la seva carrossa. Ferit, humiliat, volia obtenir una reparació, però cap dels seus amics aristòcrates no hi prengueren partit. El duc de Sully es va negar a acompanyar-lo al comissari de policia per formular la seva denúncia. No era qüestió d'inquietar Rohan per haver fet colpejar un escriptor. «Seríem ben desgraciats si els poetes no tinguessin espatlles», va dir un parent de Caumartin. El príncep de Conti va dir sobre els cops de bastons: «Han estat ben rebuts, però mal donats». Voltaire volia venjar el seu honor per les armes, però la seva insistència a voler fer justícia indisposà tothom. Els Rohan, finalment, aconsegueixen que sigui detingut i conduït a la Bastilla el 17 d'abril del 1726. És alliberat dues setmanes més tard amb la condició que s'exiliï; d’allí surt exiliat cap a Anglaterra, on roman tres anys.
Voltaire tenia llavors 32 anys. Aquesta experiència li deixà una empremta indeleble. Estava profundament impressionat per la llibertat i el pluralisme polític i religiós de la societat anglesa.
Mentre que a França es funcionava amb els decrets reials, a Anglaterra la llei d’Habeas Corpus del 1679 -cap persona pot continuar estant detinguda si no és per decisió d'un jutge- i la Declaració dels drets del 1689 protegien els ciutadans contra el poder del rei.
L'èxit material del poble anglès va suscitar la seva admiració i ho va relacionar amb el retard de França en l'àmbit econòmic i l'arcaisme de les seves institucions. Va creure que allà on s'intensificaven els intercanvis comercials i intel·lectuals creixia l'aspiració dels pobles a aconseguir més llibertat i tolerància.
No li van caldre més que algunes setmanes per a tenir un excel·lent domini de l'anglès.
El novembre del 1726, es va instal·lar a Londres, on trobaria escriptors, filòsofs, científics (físics, matemàtics, naturalistes) i s'inicià en sectors del coneixement fins aquell moment ignorats per ell. Així, es va produir la mutació de l'home de lletres en «filòsof», que el va conduir a introduir-se en gèneres fins llavors considerats poc prestigiosos: la història, l'assaig polític i, més tard, la novel·la. Fou a Anglaterra on concep el projecte d'escriure una història del rei Carles XII de Suècia i començà a redactar en anglès l'obra en què exposà les seves observacions sobre Anglaterra, que publicà el 1733 a Londres sota el títol Letters Concerning the English Nation, coneguda més tard en la seva versió francesa com les Cartes filosòfiques.
S'acostà a la cort de Jordi I de la Gran Bretanya i posteriorment de Jordi II, i preparà una edició de l'Henriade en subscripció acompanyada de dues proves en anglès, que fou un gran èxit (343 subscriptors) i que li va permetre recuperar la fortuna que havia perdut.
Mentrestant, una subscripció anàloga oberta a França pel seu amic Thériot no en reuneix més de 80 i va ser objecte de nombrosos embargaments de la policia.
Va tractar Samuel Clarke, Pope i Swift, entre d'altres personalitats de l’època. Dels anglesos aprèn el valor de la independència econòmica i la seva llengua.
Els seus èxits literaris es van succeir els uns als altres: L’Henriada (1727), poema, Brut, Zaira, tragèdies, Història de Carles XII, assaig històric i una de les seves obres més perdurables, Cartes filosòfiques, publicades el 1734.
L’aparició d’aquesta obra va suposar un escàndol públic; les Cartes van ser cremades públicament i el seu autor, amenaçat d’arrest, va haver de fugir.
En aquesta obra, Voltaire contraposa el model polític anglès al francès, i la filosofia de Newton a la de Descartes; exposa l’empirisme anglès i dedica un comentari als Pensaments de Pascal per posar un exemple del que no ha de ser un home il·lustrat.
Es refugia al castell de la marquesa de Chatêlet, en Cirey, a qui s’uneix sentimentalment durant els setze anys següents. Mentre dura aquesta època, relativament tranquil·la i fructífera, construeixen al castell un laboratori de física i química, comparteixen estudis de matemàtiques i història, es reuneixen amb científics i persones de relleu; ell publica, a banda de diverses tragèdies, Elements de la filosofia de Newton (1737) i Metafísica de Newton (1740), i és nomenat membre de l’Acadèmia Francesa el 1746.
Després de la mort de Mme. de Chatêlet, Voltaire, convidat per Frederic de Prússia, marxa a Berlín, on és nomenat alt càrrec de la cort i gaudeix d’habitacions als palaus reials.
D’aquesta època és la important obra El segle de Lluís XIV (1751).
Deixa Prússia, després d’una baralla amb el seu antic amic i llavors competidor en la fama, Pierre-Louis Moreau de Maupertuis, nomenat per Frederic de Prússia president de la Reial Acadèmia Prussiana de Ciències i Lletres, i es trasllada a Frankfurt i després als voltants de Ginebra (1754-1755).
Aprofita el desassossec causat pel terratrèmol de Lisboa de 1755 per publicar Poema sobre el desastre de Lisboa, inicia les seves col·laboracions amb l’Enciclopèdia, publica els set volums d’Assajos sobre la història general i sobre els costums i l’esperit de les nacions (1756) i la Història de l’imperi de Rússia sota Pere el Gran (1759), obres en què prossegueix l’esperit històric que havia iniciat amb El segle de Lluís XIV, i en les que centra la història no en els homes sinó a les manifestacions de l’esperit humà: l’art, els costums, les institucions socials, les religions.
El 1758 compra una finca a Ferney, a la Lorena, i s’instal·la allí definitivament. El 1759 apareix Càndid, o l’optimisme, novel·la curta escrita en vers en què prossegueix la línia de crítica al optimisme leibnicià (Leibniz) i de creença en la providència divina.
Poc després, aprofitant l’èxit aconseguit amb els seus esforços per reivindicar la memòria de Calas, hugonot cremat sota l’acusació de penjar a un dels seus fills convertit al catolicisme, publica Tractat de la tolerància. Durant aquesta època discuteix nombroses vegades amb Rousseau, el qual el culpava de la mala disposició que les autoritats religioses de Ginebra li mostraven.
En aquests anys comença la seva lluita contra l’Església catòlica, en la qual personifica el seu odi a la religió, mentre es confessa creient en un Ésser suprem i mai ateu. Anteriorment s'havia oposat decididament a l’ateisme professat per Diderot i el baró d'Holbach, i a partir de 1759 signa les seves cartes amb el crit «Écrasez l´infâme». «La infame» és, en realitat, la superstició religiosa i l’abús del poder.
Apareixen successivament diverses obres de contingut filosòfic: El diccionari filosòfic de butxaca (1764), Filosofia de la història (1765), El filòsof ignorant i Comentari al llibre sobre delictes i penes de Beccaria (ambdós el 1766).
Malgrat tots els seus èxits filosòfics i literaris, a Voltaire li estava prohibit encara acostar-se a París. Després de pujar al tron Lluís XVI, va aprofitar la representació en la Comédie Française de la seva tragèdia, Irene, per acudir a la capital. L’èxit personal de Voltaire a París va ser clamorós.
Uns dies després es posa malalt i això el decideix a fer les paus amb l’Església i declara que vol morir en la fe catòlica en què havia nascut. Momentàniament restablert, acudeix a la primera representació d’Irene. Al trajecte, l’Acadèmia Francesa en ple, reunida llavors en el Louvre, li rendeix tribut d’admiració i respecte i d'Alembert fa el seu elogi públic. Després, al teatre, acabada la representació, l’actor principal li posa una corona de llorer.
Mor el 30 de maig següent; les seves últimes paraules van ser: «Laissez-moi en paix».
Va ser sepultat al monestir benedictí de Scellières, prop de Troyes. Un cirurgià va extreure el seu cervell i el seu cor.
Posteriorment va ser traslladat en triomf al Panteó d’Homes Il·lustres, a París. Del cervell de Voltaire se'n va perdre el rastre; el cor es conserva a la Galeria Nacional de París.
La seva biblioteca personal va ser venuda per la seva neboda, Mme. Denis, a Catalina la Gran de Rússia.
No hi ha en Voltaire un sistema coherent de filosofia; a la història li han importat més la seva actitud d’autèntic enciclopedista i home de la Il·lustració francesa -aquella que en els llibres s’ha mantingut durant molt temps com típicament «voltairiana»- que l’exposició sistemàtica de la seva filosofia, absent fins i tot en llibres amb títol inequívocament filosòfic, com Cartes filosòfiques, o Diccionari filosòfic.
De tota manera podem destacar:
- La defensa del deisme, que importa de la seva estada a Anglaterra, i el seu atac a l’ateisme; l’existència de Déu és un simple fet de raó, i no de fe: perquè llavorss no seria altra cosa que superstició. Enfront de la superstició i el fanatisme, que no porten sinó desventures, Voltaire posa l’esperança en l’esperit de la il·lustració científica, que allibera de prejudicis i supersticions, i assenyala la necessitat de la tolerància.
- La crítica a l’optimisme de Leibniz, present al Poema sobre el desastre de Lisboa i al millor dels seus contes o novel·la curta, Càndid o l'optimisme, considerada obra literària de valor mundial. Ataca el punt de vista racionalista de Leibniz, que considera aquest món com el «millor dels mons possibles», alhora que critica les concepcions falsament espiritualistes i falsament materialistes, i mostra la influència de l’empirisme de Locke. Els seus personatges principals, Càndid i el seu mestre Pangloss -«mestre en metafísica-teólogo-cosmoloidiotología»- (personificació de Leibniz) i Martín (personificació del pessimisme), intenten justificar amb raons de tota índole l’existència injustificable de mil mostres de desventura humana. L’escarni de Voltaire sobre la finalitat, l’harmonia preestablerta i la providència és constant. El final, escèptic i resignat, és digne de ser recordat: «Treballar sense raonar és l’única manera de fer la vida suportable».
- El seu ideal polític era el d'una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs».
Voltaire al llarg de la seva vida, va freqüentar "els grans" i va afalagar els monarques, sense dissimular el seu menyspreu pel poble, però també va estar subjecte a la ingerència del poder que, com ja hem vist, l'acabaria empresonant a la Bastilla i el va obligar a l'exili a Anglaterra o als afores de París.
També va ser un amant del luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una de les formes més reeixides de la vida en societat.
Preocupat per la seva independència economica que garantia la seva llibertat i la seva independència, va acumular una fortuna considerable, la qual cosa li va permetre d'instal·lar-se el 1759 al castell de Ferney que va convertir en un centre de cultura considerat a tota Europa.
La seva fortuna venia dels seus èxits literaris, de les pensions reials que va obtenir, de les seves inversions i especulacions, i de la fortuna que va heretar del seu pare, mort el 1722; es calcula que l’herència que va deixar en morir era equivalent al valor de 170 milions d’euros actuals.
Voltaire va començar una relació epistolar amb el grup dels enciclopedistes cap a meïtat del segle xviii. Amb D'Alembert, troba molts punts de contacte; amb Diderot manté una relació regular i amb Rousseau es professaven un odi compartit. Voltaire no perd l'oportunitat de difamar-lo mitjançant pamflets incendiaris que posteriorment nega haver produït.
Voltaire és considerat un enciclopedista, però més que defensar l'Encyclopédie el que feia era atacar els seus detractors, tant catòlics com calvinistes, el pastor dels quals a Ginebra, Jacob Vernet, estava enfrontat amb ell.
Càndid:
És una novel·la filosòfica, gènere tan pròxim a la forma d'escriure tècnica, molt seriosa i suposadament objectiva com són els escrits de filosofia (els textos d'Aristòtil i de Hegel en són alguns dels exemples més evidents), la novel·la brilla per la seva fina ironia. Cal destacar que aquest tret sol abundar més en gèneres com les obres de teatre i els contes literaris. Quant al conreu de contes d'estil filosòfic, es pot dir que aquests són més aviat rars. En trobem en comptades ocasions. Però Càndid i alguns escrits de Plató i de Sartre, entre altres exemples, s'adscriuen a aquest gènere.
Es pot considerar, com assenyala el mateix Voltaire en alguns fragments, com una crítica frontal de l'optimisme metafísic de Leibniz (que creia que tot el que passava era per tal d'assolir el millor dels objectius), i, en general, com una espècie de "demostració del pessimisme". També és una crítica dels mals de la societat de Voltaire, molts dels quals, en major o menor mesura, es repeteixen en la societat d'avui, i per això la crítica de Voltaire no ha perdut vigència.
El protagonista és Càndid; home bo i ingenu que, passant per totes les desgràcies possibles, viatja a Amèrica volent trobar la societat mítica d'El Dorado, enamorat de la "seva dama" Cunegilda (o Cunegunda segons la versió traduïda per Jordi Llovet), amb qui finalment contrau matrimoni, fidel a les lliçons del mestre Pangloss (pan 'tot', gloss 'llengua'), acaba dedicat al seu jardí després d'un periple vital més que accidentat.
El missatge ètic, moral i filosòfic que defensa Càndid (ben propi del pensament general de Voltaire) és el següent: l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; la realitat és tràgica i, si hom vol pensar-hi, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme. Els "savis" volen vendre una visió del món en què "tot va bé", i no la real, en què tot va malament. Només en el món d'El Dorado (un món fora del món convencional i conegut, que Càndid acaba veient), es pot trobar la riquesa i la felicitat. I al final, la solució que queda (o, almenys, és la que proposa l'obra) és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina.
L'obra va ser tot un escàndol per als sectors conservadors i religiosos del seu temps.
