La Tragèdia grega.

Tant la tragèdia com la comèdia van sorgir a Grècia a finals del segle VI aC.

El seu antecedent més clar és el ditirambe, himne que celebrava la mort i resurrecció anual de Dionís (el nom del qual en grec significa el déu “nascut dues vegades”; de fet, la seva llegenda mitològica parla d’una doble gènesi), déu del vi i de la vida silvestre . 

Dionís

La paraula tragèdia vol dir en grec “cant dels bocs”; es veu que en les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de

sàtirs dansaires, dirigits per un entonador o corifeu. 

Cor i corifeu s’enfrontaven en un agon o baralla amb un himne de paraules, música i ball. 

La matèria d’aquests himnes es reduïa a narrar les aventures de Dionís: les dues llargues peregrinacions per tota la terra, les seves persecucions i desgràcies i les seves alegries. 

En aquestes manifestacions hi havia moviment, però no podíem considerar que hi hagués teatre. 

Cor grec

En el segle VII aC. sembla que Arió, a Corint, va donar al ditirambe tradicional una forma culta i personal; però continuava essent lírica coral, sense acció dramàtica pròpiament dita. 

Un segle després, Tepsis (del qual en sabem poca cosa, a part que va existir) va afegir un actor que dialogava amb el corifeu, davant del cor, i que intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama pròpiament dit. 

El camí ja estava obert cap a la consolidació del gènere. 

La progressiva complexitat d’aquest enfrontament i la inclusió d’un argument heroic donarien origen al que posteriorment arriba a ser la tragèdia clàssica.

La tragèdia va adoptar com a argument les llegendes divines o heroiques. Així, després d’un període èpic i lírico-coral, els mites es van endinsar en aquest gènere per desenvolupar temes ètics-religiosos. 

Segons els estudiosos d'aquest gènere literari, la tragèdia és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen originades pel procés de desenvolupament de la polis (ciutat). 

En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal. 

Cal saber que les tragèdies no es representaven tal com nosaltres ho fem actualment, sinó durant tres dies seguits: cada dia un cicle sencer (tres tragèdies i un drama satíric, textualment: els sàtirs, companys de Dionís sortien a escena i representaven una barreja d'accions heroiques i bufonesques). 

sàtir

Cada dia s'interpretaven obres d'un autor diferent i al final de les festes s'atorgava un premi (en diners) al guanyador, mentre paral·lelament es reunia una assemblea per revisar com havia anat tot.

Se sap que els personatges de la tragèdia grega duien màscara, que amplificava la veu com un gramòfon. Cada personatge tenia la seva amb una expressió inalterable, que era la que simbolitzava quina mena de paper interpretava en l’obra: el de víctima, el de botxí o el de justicier, que es caracteritzaven, la primera, pel plor i, l’última, per un somriure plàcid, perquè la roda del destí es tancava després de la seva intervenció.

Els personatges nobles portaven coturns que eren una mena de sabates de fusta amb alça que servien perquè semblessin més alts. Així aconseguien que destacar sobre el cor i es percebien de seguida com a més importants, a part que el públic podia veure'ls amb més facilitat.

coturns

màscares

túnica

Normalment els vestits usats eren túniques, curtes o mitjanes i mantells. Segons els colors de les robes, el personatge tenia més o menys importància, així, els colors foscos eren per als personatges tristos, els alegres per als importants o els colors normals per a la gent del poble. Els actors usaven uns coixinets per fer-los més voluminosos segons la importància que tenien a la trama. També podien usar altres elements, com per exemple una corona en el cas dels reis...

Com en  les òperes actuals, una representació tràgica a l’Atenes del segle V aC. havia d’alternar cants, música i escenografia amb els recitats dels actors, que també cantaven o semientonaven determinades parts del seu paper. Les unitats que integraven una peça tràgica solien ser:

-El pròleg: o la introducció a la història. Per a molts no es tractava del començament de l’acció, sinó de la part en què s'explicaven els antecedents de l’argument i s’explicava el “conflicte” que l’obra dramatitzaria.

Seguidament es presentava els actors.

-El pàrode: és la part en què realment s’iniciava el desenrotllament de l’acció i consistia en el cant d’entrada del cor. Pels accessos laterals del teatre entrava el cor que es dirigia cap a l’orquestra, lloc on es quedava tota la representació. En aquest primer cant solia fer-se al·lusió a circumstàncies prèvies a l’acció dramàtica però rellevants per a aquesta.

-Els episodis: constituïen els passatges dramàtics intercalats entre els cants corals i eren parts dialogades en què actuaven els actors.

-Els estàsims: o cants del cor que, sense moure’s de l’orquestra, executaven acompanyats de vegades de sons instrumentals i de ball. 

Els episodis i els estàsims, s’alternaven lliurament en l’obra.

- Els comos:  (en grec el terme al·ludeix a lamentació davant la mort i solien tenir lloc en els moments de major importància dramàtica) o diàlegs entre el cor i el corifeu i els actors. 

Es podria considerar que el cor, a més de ser un actor, també feia el paper d’espectador de l’acció que en l’escena els actors reproduïen, ja que la seva missió era la de comentar l’acció dramàtica, aconsellar, rebutjar, animar o impugnar les accions o paraules dels actors. 

-L’èxode: és el cant final mentre va sortint del teatre.

Pel que fa al públic, quan la representació es feia durant les festes dedicades a Dionís, venia d'Atenes i d'altres polis gregues, gràcies a la bona mar de la primavera. I estava composat per tot tipus de pobladors.

Això feia que s'aprofités per fer propaganda i conscienciació cívica, tant a l'inici dels cicles com una vegada finalitzats. La cerimònia d'obertura dels festivals es convertia en una gran manifestació del poder atenenc i en una promoció dels deures ciutadans. S'exposava davant dels espectadors arribats d'arreu del món grec el tribut enviat pels aliats d'Atenes, es feien desfilar els orfes dels caiguts per la ciutat, l'educació i l'armament dels quals havien estat pagats per la comunitat, i es proclamaven els honors d'aquells que havien beneficiat a la polis d'alguna forma.

Els principals representants de l'estat s'asseien en les primeres files i havien de realitzar unes ofrenes a l'inici de la celebració. Bona part del finançament anava a càrrec dels ciutadans rics, que acomplien amb un impost anomenat "litúrgia", que servia per assegurar les necessitats bàsiques de la comunitat.

Teatre d'Epidaure

Segons la Poètica d'Aristòtil hi ha tres mitjans o tres instruments essencials en la tragèdia:

1.- La peripècia, o "una acció que es gira en sentit contrari".

2.- L'anagnòrisi o "reconeixement", és a dir, el fet de passar de la ignorància al saber.

3.- L'esdeveniment patètic o "acció que provoca destrucció o dolor".

Aquests tres mitjans són utilitzats a totes les tragèdies, però en escena el que més apareix és el tercer.

Conservem només 32 tragèdies de tres autors. En el cas concret d'Èsquil i Sòfocles, en conservem 6 i 7 tragèdies respectivament exclusivament gràcies a un manuscrit del segle X, (una còpia feta per a ús escolar) i portat a Florència el segle XV (el famós Laurentianus 32, 9) i d'Eurípides en tenim 19, especialment perquè s'ha conservat un fragment d'una edició que anava per ordre alfabètic (lletres H,I, K). De totes maneres creiem que els temes de les tragèdies conservades cobreixen força bé els grans trets de l'estil tràgic a l'època clàssica.

En Jordi Coca, crític teatral, director i escriptor, ens aporta un punt de vista singular a l’estudi de la tragèdia grega, segons ell:  

” Tots els estudis sobre la tragèdia àtica del segle V remarquen la grandesa poètica dels textos que hom considera que són els fundadors del teatre occidental. La bellesa i la profunditat de l’expressió, així com la idea completa de l’ésser humà que en podem deduir, són indiscutibles. També hi ha coincidència a destacar l’àmbit teatral atenenc pel que té d’espai públic -singular i solemne tant per la periodicitat en què es donava la festa de les Grans Dionísies com per la imbricació clara entre ficció, cerimònia religiosa i festa cívica-, la qual cosa el dota d’una característica dialèctica que, d’altra banda, és pròpia d’una cultura que s’expressa gairebé del tot a través de l’agon.

En aquestes coses no hi ha diferències més enllà de les precisions erudites. En canvi, vist des del punt de vista del teatre, de les arts escèniques, no se sol remarcar tant el que d’una manera abusiva en podríem dir la historicitat del teatre grec. És a dir, no s’insisteix prou en la idea que els textos tràgics que han arribat fins a nosaltres, al costat de les altes significacions poètiques, filosòfiques i culturals esmentades, i de les múltiples i profundes ressonàncies d’ordres diversos, “també” poden ser vistos com a referències a fets concrets, a personatges històrics i a preocupacions precises.”

Pel que fa al seu poder catàrtic, el podríem explicar així:Per efecte de la imitació, l’acció de la tragèdia aconsegueix una plaent sensació d’expurgació o neteja o catarsi de les passions (la purificació per la via del sofriment). Com que mostra la lluita de l’ésser humà contra el que no es pot evitar, s'hi trobem les passions humans, els conflictes morals i eterns de l’home i el públic sent compassió cap a la persona que no es mereix ser desgraciada perquè en el fons tem que a ell li pugui passar el mateix.

La majoria de tragèdies es basaven en dos cicles de mites:

• El cicle d'Argos que no explicarem aquí, perquè Èdip Rei no hi pertany, però que té com a principals personatges: Agamèmnon, el rei de Micenes; Clitemnestra, la seva dona; els seus fills: Electra, Ifigènia i Orestes; el seu germà Menelau i la seva dona Helena.

• I el cicle de Tebes, que és el que coneixerem amb més profunditat perquè Èdip Rei hi pertany, i del qual en conservem les obres següents:

1. Els set contra Tebes d'Èsquil.
2. Èdip Rei de Sòfocles.
3. Edipo a Colonos de Sòfocles.
4. Antígona  de Sòfocles.
5. Les Suplicants d'Eurípides. I
6. Les Fenícies d'Eurípides.

Per fer-nos una idea de què veien els espectadors grecs podem fixar-nos en aquest vídeo:

Els orígens de la Literatura Universal. La literatura grega.

La literatura grega és tan important per explicar la literatura occidental que podríem dir que és l'origen de la majoria dels temes que encara tractem i l'estètica que valorem.

Hem de recordar que durant aquest període, es considera literatura gairebé tot allò que es fa per escrit.

Podem diferenciar-ne quatre etapes:

• Període jonicodòric:

S'inicia al segle IX aC. i s'allarga fins al començament del segle IV aC. Sabem que va néixer a Jònia

i els textos més antics que conservem són La Ilíada i l'Odissea atribuïts a Homer i que es poden considerar les primeres novel·les europees.

La Ilíada (que narra una part de la guerra de Troia, concretament el setge de 51 dies a què va ser

sotmesa la ciutat per part de les tropes aquees o gregues) i l'Odissea (relata el viatge d'Odisseus, també conegut com a Ulisses, des que marxa de Troia fins que arriba a Ítaca, l'illa d'on era originari. Fixem-nos que la paraula "odissea" ha passat a significar viatge ple d'aventures i obstacles) 

van tenir tant de ressò que van constituir la base de les epopeies que cantaven els aedes o rapsodes que eren una mena de recitadors professionals que anaven de poble en poble per Grècia.

Del segle VII aC. conservem diferents varietats d'obres líriques de diversos autors:

1. Hesíode que va transcriure alguns dels mites més coneguts de la seva època i que es considera l'iniciador de la lírica didàctica, cantava el treball i la justícia i pretenia plasmar la realitat on vivia. Algunes de les seves obres: La Teogonia o Treball i dies.
2. Safo és la principal poetessa de la passió amorosa que sapiguem i va crear un grup de dones que es dedicaven a la poesia a Lesbos, illa on va néixer i morir. En conservem una oda (composició lírica en vers dedicada a lloar una persona, un lloc o una idea) completa 

   

   Safo

   i fragments d'altres poemes. 
3. Simònides de Ceos va cultivar l'epigrama (composició poètica breu que expressa un sol pensament, festiu o satíric, de manera enginyosa).
4. Arquíloc pensem que va ser qui va iniciar el iambe (composició satírica que es feia amb versos iàmbics - constituïts per una síl·laba breu i una altra llarga - i que es pensa que tenia el seu origen en les cançons populars lligades als cultes religiosos del naixement i de la mort).
5. I Teognis és de qui conservem les primeres elegies (tipus de poema líric que té com a contingut la lamentació per la pèrdua, gairebé sempre a causa de la mort, d'un ésser estimat; pel pas del temps i l'acabament d'una etapa feliç; o la desaparició de qualsevol idea positiva)

• Període àtic:

Entre els segles VI i V aC. Atenes viu la seva època daurada i es converteix en la capital de les lletres i les arts, sota la democràcia de Pèricles.

Durant aquest temps, el teatre es converteix en l'espectacle més exitós i en el gènere més cultivat. Almenys les obres que hem conservat d'aquests temps són, sobretot, teatrals.

Els autors teatrals més importants i que han passat a la posteritat com a font d'inspiració constant són:

Teatre d'Epidaure

1. Èsquil: es considera el creador de la tragèdia grega. Alguna de les seves obres, com Els Perses o Els set contra Tebes parteixen de les seves experiències a la guerra.
2. Sòfocles: de qui llegirem Èdip Rei i de qui parlarem més abastament.
3. Eurípides: en les seves obres els déus i els mites apareixen parodiats o retratats d'una manera negativa. Una de les seves cites més conegudes és: A qui els déus volen destruir, abans l'embogeixen que li va ocasionar força crítiques. Alguns dels seus títols més coneguts són: Medea, Electra o Les Troianes.
4. Aristòfanes: és l'únic escriptor de comèdies que ens ha arribat, tractava temes polítics i satiritzava ciutadans poderosos d'Atenes, cosa que li va provocar més d'un problema. Títols que podem destacar: Lisístrata, Els ocells o Les vespes. 

Hi ha poetes com Píndar que escrivia odes, de les quals n'hem conservat unes quantes.

Dels grans filòsofs, Plató i Aristòteles, en conservem l'obra.

I, per últim s'han de destacar els historiadors Heròdot i Xenofont i el teòric de l'oratòria, Demòstenes.

• Període hel·lenístic:

Alexandria passa a ser el centre del govern i de la cultura a partir d'Alexandre el Gran i, durant aquest període, entre el final del segle IV aC. i el segle II aC.

Els autors més destacats van ser:

1. Teòcrit, se li atribueix la creació de la poesia bucòlica (paraula que és un derivat de la que en grec vol dir pastor de vaques) o pastoral que explicava històries mitològiques o de la vida situades, sempre, en un ambient camperol idealitzat.
   
2. Aristarc, filòleg o crític literari.

• Períodes romà i bizantí:

Entre el segle I aC. i el IV dC. el domini romà és evident i aquest fet ocasiona el declivi de la cultura grega, amb tot, podem destacar alguns escriptors:

1. Plutarc, Epictet i Marc Aureli van ser escriptors de filosofia moral.
2. Plotí es destacà com a filòsof neoplatònic.
3. Eusebi de Cesarea va ser un apologista cristià destacat.  

Per què Literatura Universal?

Aquesta matèria s'anomena Literatura universal seguint el costum d'anomenar els reculls que engloben un nombre important de produccions literàries diverses amb aquest nom, però que s'estenen en un temps i en un espai molt més reduïts del que ens anuncia l'adjectiu.

De cap de les maneres podem saber si existeix una literatura tan àmplia que mereixi la qualificació d'universal, sabem que existeix l'univers, sabem de què està format, però el desconeixem força.

Tampoc podríem anomenar-la mundial, perquè el que estudiem quan fem aquesta matèria és, concretament, la literatura de la zona del món que nosaltres anomenem Occident.

Per tant aquesta denominació és culpable d'etnocentrisme i de parcialitat. Podries raonar per què? 

Ara, i abans de començar amb la matèria, mirarem què és el que es vol aconseguir amb el seu estudi, llegint alguns fragments d'aquest enllaç: 

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/9b0568ab-19ea-465a-8369-3c5b54987db0/literatura_universal.pdf

Abans de començar

Abans de començar qualsevol matèria, va bé tenir en compte què hi entrarà i de quina manera serà avaluada.
Això és el que trobaràs aquí.

L'assignatura de Literatura universal és una optativa que s'ha d'impartir a primer de Batxillerat i de la qual us podeu examinar o no a la selectivitat, si és que hi ha selectivitat quan vosaltres acabeu segon de batxillerat, que això, què voleu que us digui, per a mi és també un misteri: http://www.informat.cat/pau/.

Com que és una optativa, se suposa que l'heu escollida perquè us agrada llegir, tot i que sembla que, força vegades, hi ha qui ho fa per fugir de l'optativa que coincideix amb la franja horària on és. Vull dir amb això que fàcilment hi pot haver en aquesta aula alumnat que el que vol és no fer l'assignatura X, i a qui no entusiasma la idea de passar-se un curs envoltat de llibres obligatoris... culpa del sistema esclar, però com que no fem res per canviar-lo, a part de queixar-nos, que sempre ens surt bé, el que s'ha de tenir clar, des del principi, és que aquesta assignatura està concebuda així: no és una història de la literatura universal, sinó que vol fer l'estudi aprofundit d'una sèrie de llibres que vénen triats des del Departament d'Ensenyament: 
http://educacio.gencat.cat/documents/IPCNormativa/DOIGC/lectures_batx.pdf

Aquest curs, concretament, els llibres que haurem de llegir i analitzar són:

1. Diversos autors: Antologia de poesia universal. (poesia)

2. Sòfocles, Èdip Rei. (teatre)

3. William Shakespeare, Hamlet. (teatre)

4. Voltaire, Càndid o l’optimisme.

5. Emily Brontë, Cims borrascosos. (novel·la)

5. James Joyce, Dublinesos. (contes)

Són bons? Depèn dels gustos, esclar. Ja anirem veient si ens agraden o no, i ja anirem veient també que, independentment d'això, de tots en podem aprendre coses.

I ara trobareu com s'avaluarà l'assignatura:

• Com que cada llibre és diferent de l'anterior, no podem fer avaluació contínua: per aconseguir aprovar l'assignatura, per tant, s'hauran d'aprovar tots els llibres, cosa que implica que hi haurà d'haver, després de cada avaluació, un control de recuperació per aquells que no ho hagin aconseguit .
• A la primera avaluació s'estudiarà el primer terç de l'Antologia, Èdip rei i Cims borrascosos; a la segona, el segon terç de l'Antologia, Hamlet i Càndid o l'optimisme i a la tercera, l'últim terç de l'Antologia i Dublinesos, tal i com vam quedar a classe.
• La manera d'aprovar cada llibre s'anirà decidint al llarg del curs, com que som un grup poc nombrós podem fer-ho seguint més d'un mètode i així anirem aprofundint amb tot allò que té a veure amb el treball amb textos literaris, des de la memorització fins a la creació.
• De tota manera, ha de quedar clar que si un llibre s'aprova queda aprovat fins al setembre i l'alumne només s'ha de presentar als llibres que li quedin suspesos si li'n queden.

Pel que fa a la possibilitat de millorar la nota mitjana final, ja n'anirem xerrant quan ens anem coneixent.

Em sembla que no m'he deixat res, si teniu alguna pregunta, òbviament, podeu fer-la.
  

Com hauríem de fer un comentari de text. Una de les maneres possibles.

GUIA PER AL COMENTARI LITERARI D’UN TEXT

Aquí teniu l’esquema dels passos a seguir per a fer un bon comentari de text. No és l’únic model que hi ha, però sí que és el que utilitzarem com a guia.

1. Passos previs.
a. Numereu les línies (prosa) o versos (poesia) del fragment o text sencer que heu de comentar. 
b. Llegiu-lo atentament i busqueu al diccionari el sentit de les paraules que no domineu prou a fi que no tingueu cap dubte de lèxic. 

2. Introducció: treballem el context.
A la introducció hi haurà tot allò que hem de saber que no pertany al text que comentem, però que en depèn, així hem de parlar de:
2.1 L’obra d’on procedeix el text, l’autor que la va escriure, el corrent estètic a què pertanyia o que era vigent a l′època que va viure.
2.2 El receptor real o destinatari (intratextual), de la motivació literària de l’escrit.
2.3. El gènere, el subgènere i el tipus de composició, si es tracta d’una poesia i s’escau.
2.4. Si es tracta d’un fragment en prosa o teatral, hem de situar-lo dins de l’obra a què pertany.
2.5. Si es tracta d’un poema, hem de dir si pertany a algun recull concret i quines característiques té.

3. Contingut temàtic.
3.1  Sentit del títol (si en té).
3.2 Tema i subtemes.
3.3 Argument. 
3.4 Temps.  
3.5 Escenari.
Tot a partir del que sabem pel fragment que hem llegit. Si afegim informacions tretes de l’obra sencera, ho farem explícit.

4. Estructura del text (forma).
Primer hem de dir si som davant d’un text escrit en prosa o en vers.
Si és en vers en farem l’estudi mètric: rima, nombre de síl·labes, estrofes, composició.
Si és en prosa direm el nombre de paràgrafs que té.

5. Estructura del text (contingut).
5.1 Hem de dividir el text en els seus apartats temàtics que no han de coincidir amb els apartats de l’estructura externa, tot i que ho poden fer. Hem de justificar aquesta divisió.
5.2. En el cas del teatre, parlarem dels tres tipus de text que apareixen i quines característiques tenen (diàlegs, noms dels personatges i acotacions)
5.3. Diferenciarem, si s’escau, els fragments de narració de descripció i de discurs.
5.4. Explicarem la seva organització gramatical (oració simple / juxtaposició / coordinació / subordinació).
5.5. Establirem les funcions del llenguatge i modalitats de la frase predominants (enunciativa, interrogativa…).
5.6. Ens fixarem en quines són les categories morfològiques que predominen més i intentarem explicar-ne el perquè.
5.7. Analitzarem els personatges (si n’hi ha):
• Caracterització directa o indirecta.
• Descripció física.
• Descripció psicològica.

• Actuació.
• Característiques: pla o rodó.
• Funció: principal / secundari / fugaç.

6. Relació entre contingut i forma.
6.1 Què es diu i com es diu, per què es diu com es diu?
6.2. Relació entre tema i forma: perquè el que es diu es diu d’aquesta manera.
6.3. Explicació de la utilització dels recursos literaris que s’hi detecten: per què apareixen? (intensifiquen, responen al gust de l’època, els exigeix el tema…)
6.4. Anàlisi de l’efecte que aquests recursos produeixen en el lector.

7. Conclusió.
7.1 Valoració objectiva del text
7.2 Opinió personal (si es demana)

Els gèneres literaris

Abans de començar a estudiar els llibres que tenim per aquest curs, hem de tenir clar de què parlem, quan ho fem de Literatura. 

Etimològicament, el mot deriva de la paraula llatina litteratura, que, al seu torn, deriva de littera, que significa "lletres". 

Litteratura volia dir: L'Art d'escriure i de llegir, el coneixement de tot el que ha estat escrit.  

Tanmateix, el concepte de literatura s'ha ampliat: També es considera literatura el conjunt d'obres literàries d'un poble (per exemple: la literatura xinesa serà el conjunt de totes les obres que s'han escrit a la Xina), d'una època (per exemple la literatura romàntica va ser la que es va escriure durant el Romanticisme i que seguia els seus principis), d'un gènere ( per exemple la literatura policíaca és aquella que té com a tema el descobriment d'assassinats, robatoris...), etc.

En general, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text que ha estat escrit amb una finalitat estètica. Podem dir que dins de la literatura, per tant, també hiha els còmics o les novel·les gràfiques, com s'anomenen ara, o algunes escultures que tenen la intenció de ser poesia visual. Si voleu ampliar aquesta definició, podeu trobar més informació a aquest enllaç:
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura.

Però la Literatura la dividim en tres grans gèneres:

• Narrativa o èpica.

Que podríem definir com aquell gènere que té com a finalitat la d'explicar una història de manera tal que ha de ser llegida.

Recordem que, tot i que actualment és un fet molt poc corrent, durant molts segles la narrativa es va escriure també en vers. Tenim contes i novel·les senceres escrites en vers. Per tant, allò que diferencia la narrativa de la resta de gèneres no és la forma com està escrita sinó la seva intencionalitat.

• Poesia o lírica.

És l'art que consisteix a expressar un tema, una idea, un sentiment, una emoció, construccions de la imaginació… tot, menys històries.

Quan fem poesia no ens interessa ser clars, sinó que volem dir les coses de manera diferent: més bella, més complicada, més personal, més imaginativa…

Tampoc ens interessa que el lector ens entengui a la primera, sinó que senti alguna cosa: tristesa, alegria, tendresa, alguna reacció sensible…

I sí que volem jugar amb les paraules, crear rimes i ritmes nous, repetir sons...

• Teatre o dramàtica. 

El teatre és l'únic gènere teatral que està concebut per a ésser representat, i no llegit, per aquest motiu necessita una sèrie d'elements que els altres gèneres no fan servir:

a. Un espai on representar, que no necessàriament és l'escenari davant del pati de butaques al qual estem acostumats. 
http://www.tv3.cat/videos/593239; https://www.youtube.com/watch?v=P_rHx-Yv7zQ. 

b. Uns actors que facin veure que són els personatges que surten a l'obra. Recordem que a occident, durant molt de temps, estava prohibit que les dones actuessin i, per aquest motiu, hi havia homes que s'especialitzaven a fer personatges femenins. Actualment hi continua havent teatre sense dones.

c. Un autor (que ha d'escriure el text) i un director (que s'encarrega de dur-la a  escena); de vegades coincideixen, abans ho feien gairebé sempre, ara no és tan corrent.

e. El text, òbviament. I:

d. El públic: qui representaria una obra de teatre sense públic? Sembla una feina una mica absurda, oi?

• Té dos trets únics que el caracteritzen com a gènere:

a. La seva condició d'espectacle: quan llegim una obra teatral no l'estem consumint com cal, però no podem deixar de llegir-la sense imaginar que es representa davant els nostres ulls del cervell.
b. I la de representació: quan veiem una obra de teatre hem d'imaginar-nos que allò que se'ns hi explica és real, passa de debò. Ens hem de posar dins de l'obra i viure-la: plorar en els moments tristos o tràgics, riure en els divertits o còmics...

Què fer per aprovar l'assignatura o per millorar la nota.

Hola nois, us enviaré un mail per donar-vos l'enllaç de l'entrada, als que m'ho vau demanar, i posaré un enllaç a FB perquè sapigueu que també penso en vosaltres.

• Per millorar la nota:

Si hi ha alguna persona que vol millorar la nota de literatura universal, proposo que faci una feina de crítica comparada. 

1. Pot triar entre uns quants poemes de l'Antologia que tractin el mateix tema (amorosos, on surti el tòpic del "Carpe diem", on es tracti la mort...) i comparar-los. (han de ser un mínim de tres poemes). 
2. Pot triar dos dels llibres de narrativa que hem llegit i observar-ne les diferències i les semblances.
3. Pot agafar les dues obres teatrals i comparar-les.
4. Pot fer un text de tipus asagistic que vagi entorn del concepte "literatura universal"

En qualsevol cas, que em comuniqui que ho vol fer, quina de les opcions tria i jo li diré a quina nota pot aspirar com a màxim i li donaré unes quantes indicacions sobre com desenvolupar-ho.

• Per aprovar:

Les persones que han d'aprovar han suspès llibres concrets, aquí us dic quines coses s'han de fer de cada llibre:

1. D'Èdip rei: ha d'explicar l'argument de l'obra de manera clara i relacionar-lo amb l'anomenat complex d'Èdip, sobre el qual haurà d'investigar.
2. D'El misantrop: a partir de la definició de "misantrop" ha d'explicar per què el personatge principal de l'obra és qualificat amb aquest apel·latiu.
3. De La metamorfosi: ha de relacionar allò que s'explica a l'obra amb allò que simbolitza.
4. De Cims borrascosos: ha de fer un escrit on descrigui la veu narrativa i la seva singularitat.

I no poso res més, perquè crec que la resta de llibres, qui més qui menys, els té aprovats.

Si teniu alguna pregunta ja sabeu on hem podeu trobar. La data límit per donar aquest material és el dia que es fa suficiència de Literatura Universal que el teniu publicat al web del centre.

Univers