Dublinesos. El llibre (2)

1r bloc: La infantesa.

• Les Germanes, Un encontre i Aràbia

Dublinesos s'inicia amb aquests tres contes dedicats a l'etapa de la infantesa.

Totes tres històries estan protagonitzades i narrades per noiets sense nom, que no comprenen del tot el món on viuen. 

Estàtua de Joyce a Dublín

Els protagonistes d'aquests tres contes tenen en comú:

1. L'anonimat, no en sabem els noms.
2. L'absència de la figura paterna.
3. L'educació religiosa estricta i repressiva que pateixen.
4. La vida en un ambient resclosit i trist. 
5. Les sensacions que experimenten de curiositat i estranyesa davant el món dels adults. 
6. La solitud, el tedi, el temor, la inseguretat i la necessitat d'evadir-se, ja sigui mitjançant les lectures d'amagat, fent campana a l'escola, embarcant-se en petites aventures, enamorant-se per primer cop...

Quant a l'escenari, és el Dublín de finals del segle XIX i principis del XX, que es pot resseguir mitjançant una toponímia precisa. 
Sempre hi ha un contrapunt entre el Dublín solitari i sòrdid dels barris extrems i el Dublín sorollós dels carrers del centre de la ciutat, però, en tots dos àmbits, l'individu se sent perdut i desemparat enmig d'una ciutat decadent. L'escriptor treballa molt bé el contrast de llums, la foscor i els petits moments brillants. 

mapa de Dublín

• Les germanes 

Resum de l'argument: el pare Flynn és a punt de morir a casa seva, un nen, amic seu, espera aquest fet atemorit. Quan mor, el nen i la seva tia van a l'habitació on les dues germanes el vetllen, resen i parlen del difunt.

Aquest relat és el que obre el recull i, com a tal, recull els seus temes centrals: l'experiència, el misteri de la mort i el món dels adults vist des dels ulls de l'infant, i el paper de la religió en la societat irlandesa. Tant el títol com les primeres línies són molt importants, perquè ens remeten al darrer conte del recull, Els morts, i ens permeten de copsar l'estructura cíclica de l'obra. Hi ha crítics que consideren la decrepitud senil i la demència del pare Flynn com una metàfora de l'església catòlica (pensem que Joyce, educat en aquesta fe, era anticatòlic confès). D'altra banda, el narrador-protagonista no ens diu gairebé mai el que sent: es retreu a la segona pàgina per remarcar-ho "Sabia que m'observaven, així que vaig continuar menjant com si res..." Distanciat i autoprotegit, ens descriu minuciosament moviments, objectes i gestos. Cap judici sobre el que passa: "aquí teniu els fets que jo veig i escolto", sembla que ens digui, tot i que sí que es mostra sorprès pel fet que no sent la tristesa que creia que sentiria i el veiem contenint la seva ràbia pel senyor Cotter, però a part d'aquests dos moments, es limita a explicar els fets, a descriure els objectes, i a deixar que el lector en tregui conclusions. 

vetlla

Podríem pensar que ja hi ha un anunci del que serà Ulisses en aquesta mirada detallista sobre els fets externs des de les primeres ratlles. És una mirada descarnada, gairebé obscena, que converteix en paraules allò que veu. Hi ha moltes coses que no es diuen a les converses i que hem d'interpretar, per exemple, per què el senyor Cotter no troba convenient que el noi sigui amic del pare Flyn, el motiu que fa que el capellà embogeixi, el significat del somni del nen-narrador (la cara grisa encara em perseguia... desitjava confessar alguna cosa... jo em preguntava per què somreia contínuament i per què els llavis estaven humits de salivera...): hem d'intuir què poden contenir aquestes el·lipsis: 

Pot ser que el pare Flynn s'hagués confessat amb el nen? Pot ser que el pecat del pare tingues a veure amb la pràctica de la simonia i per això es cita aquesta paraula a l'inici del conte? Per què una de les germanes diu que els "deures sacerdotals sempre van ser massa per a ell"? Segur que alguna cosa hi ha amagada, però no podem assegurar quina és.

En aquest conte la paral·lisi és real, el pare Flynn, agonitzant, no es pot moure.

És interessant observar la inversió foscor/vida, llum/senyal de mort en el moment que ell espera veure més claror al dormitori del capellà a fi de saber que és mort. Són interessants també les finestres. La finestra, simbòlicament, segons Juan Eduardo Cirlot, representa la consciència, la possibilitat de conèixer. Apareixeran finestres en altres contes i és important observar-les, pel mateix motiu. En aquest primer conte, és el nen que la contempla des del carrer, des de fora... des de fora del món dels adults que per a ell és un misteri, encara en molts aspectes.

.

• Un encontre 

portada d'una novel·la de l'oest

Resum de l'argument: uns nens es passen novel·les de l'Oest d'amagat dels professors. Quan un els descobreix els renya perquè creu que aquesta lectura és una pèrdua de temps. El personatge protagonista i narrador, que té moltes ganes de tenir aventures reals, decideix no assistir un dia a classe i sortir a passejar amb dos companys més. Un d'ells no es presenta i marxa amb l'altre, veuen mariners i es troben amb un curiós home gran. 
Sembla que està basat en un episodi autobiogràfic i el tema el podríem formular dient que expressa el desig de transgredir la monotonia asfixiant de l'educació religiosa mitjançant les lectures prohibides o la fugida de l'escola.
L'ànim festiu amb què els dos amics comencen l'aventura acabarà convertint-se en una sensació d'angoixa i d'inseguretat. 
Cal remarcar la presència de la violència contra els infants, tant en l'àmbit escolar com en el familiar i social, que trobarem també més endavant en altres contes. 
Aquí hi ha més sentiments explicitats -sempre, però, amb estoicisme-. 
Joe Dillon és el més entremaliat i esbojarrat d'una trepa a qui: “Ens van encomanar un cert sentit d'indisciplina i, sota aquesta indisciplina, s'esborraven les diferències de cultura i de constitució”, un personatge que, curiosament es vol fer sacerdot. 
El seu germà i Mahony decideixen fer campana a l'escola a proposta del noi narrador que se'ns confessa poruc: “Fèiem bandes, els uns agosarats, d'altres de per riure, i d'altres gairebé amb por, i, entre aquests últims (...) que teníem por de semblar massa aplicats o escanyolits m'hi comptava jo”. 
Però tot i aquesta característica, aspira a aventures reals perquè “Les guerres simulades dels vespres se'm van fer tan monòtones com la rutina de la classe del matí, perquè jo tenia ganes d'aventures reals que em passessin a mi. Però les aventures reals, reflexionava, no passen a les persones que es queden a casa s'han de buscar fora." 
Leo Dillon a última hora no es presenta on havien quedat, podria haver estat envaït per la paràl·lisi, (producte de la por o les conveniències)? Una paràl·lisi que el narrador del primer conte diu com un mot que tem.
Aquí sorgeix explícitament quan el noi narrador, tot i voler, no pot marxar cames ajudeu-me quan comença a adonar-se del tarannà morbós i boig de l'home que troben pel camí, un home que, precisament, té els ulls verds que el noi buscava en els treballadors del port com a senyal que eren nòrdics. 
Mahony, després de dir-li al narrador: ”Ostres, mira què fa” s'aixeca i marxa, però el narrador es queda i quan ja no pot suportar més el discurs que sent, fa veure que té una pedra a la sabata per fugir dissimuladament i crida a Mahony a fi que el rescati, perquè ell és incapaç de moure's. 
També ens podem plantejar quin paper fa aquest senyor: representa, com el reverend James Flynn del primer conte, la part fosca de catolicisme irlandès i, per extensió del catolicisme en general? El del desig sexual reprimit i malaltís, en aquest cas. 
Quan comença a parlar amb ells, els pregunta sobre les noies, si tenen alguna enamorada, què fan amb elles... i llavors se n'allunya, acció que alguns crítics interpreten que fa a fi de masturbar-se (”Ostres, mira què fa”) i, per aquest motiu, quan torna, el seu discurs és radicalment diferent.
Per tant el tema seria la por, el risc, l'aventura, i també la felicitat que proporciona un moment o unes engrunes de llibertat .”Les branques dels arbres alts que s'arrengleraven al llarg del passeig alegraven la vista amb tot de fulletes d'un verd clar i els raigs de sol

passeig arbrat

s'hi esbiaixaven de camí cap a l'aigua. La pedra del granit del pont esdevenia càlida, i vaig començar-hi a picar amb la mà al ritme d'una tonada que em rodava pel cap era molt feliç”. 
Joyce, amb el lèxic, marca la diferència de classe: Mahony és més pobre que els altres i parla pitjor: ”Fins demà, xons” “És un tòtiles aquest jaio”. 
La descripció d'un dia feiner a Dublín té alguna pinzellada d'humor de caire religiós com quan els nens pobres els criden ”Heretges, heretges” perquè els confonen amb protestants. 
La repressió religiosa es contraresta amb l'ansia de llibertat.

• Aràbia

Resum de l'argument: el protagonista d'aquest conte viu a un carreró sense sortida on els nens juguen. Sembla que no té pares i que viu amb uns oncles i que està enamorat de la germana d'un amic. A Dublín s'hi ha establert una fira que es diu "Aràbia" i, com que la noia no hi pot anar, ell li promet que sí que ho farà i que li comprarà un regal. Anirà a la fira, però no podrà comprar-li res.

En aquest conte es narren el tedi i les limitacions de la vida familiar, de la classe social i del barri. No és casual, doncs,  que gairebé tot passi en un carrer sense sortida (North Richmond Street, on hi ha les Escoles cristianes), ni que busqui 

carrer sense sortida

refugi en les lectures, ni que el primer amor platònic es presenti tan lluminós i radiant que il·lumina un espai fosc: “Les correries dels jocs ens portaven pels carrers foscos i enfangats de les darreries de les nostres cases” i l'ambient resclosit de la cambra del "capellà mort”. 
També se'ns mostra el dolor contingut de saber-se el menys important de la família amb qui es viu, amb un amor que només pot dir en secret en un espai concret de la casa on sembla que hi va morir un capellà, que n'era l'antic llogater i que podria ser el capellà Flynn del primer conte . 
Quan el conte acaba, el nen/noi ens diu que "em veia com una criatura manipulada i posada en ridícul i els meus ulls cremaven d'angoixa i de ràbia" Es veu a ell mateix i els ulls que cremen de dolor, a punt de comprar allò que vol portar a la seva enamorada i incapaç de fer-ho, paral·litzat també, perquè no té prou diners per fer-ho.
L'aparició de la fira ens dóna una nota exòtica que ofereix un contrast brutal amb la grisor de la vida d'aquest Dublín decadent i trist en el qual viuen els personatges. 
Al final, però, ens queda com una sensació de no saber-ho tot. Quan el narrador queda sol enmig de la fira, amb el sentiment d'escarni i recança i s'adona que no tindrà el que volia, podem pensar que així mor la seva il·lusió? 
Si en el primer conte la mort es presentava en un somni ambientat en un lloc exòtic com ara Pèrsia, l'amor en aquest, sembla que també pertany a un lloc intangible i exòtic com el que dóna títol a la fira i al conte, Aràbia. 
En el conte es descriu el desig, la impaciència i l'obsessió que genera l'enamorament. L'enamorat fa mans i mànigues per trobar‐se amb l'objecte de l'enamorament. És capaç de fer quilòmetres en hores intempestives per apropar‐s'hi, per aconseguir per a ella allò que creu que a ella li plaurà. Lluita contra el temps i la impossibilitat de fer realitat la seva il·lusió i se sent frustrat quan s'adona que tot ha estat inútil. 
També aquí apareix l'humor i el fanatisme religiós en boca de la tia: “La tia se'n va sorprendre i confiava que no fos alguna cosa dels francs masons”. 
Sabem que és un noi força jove perquè té molt poca preocupació pel futur ”No pensava gaire en el futur”. 
La descripció dels carrers de la ciutat és plena de vitalitat: “Caminàvem per carrers bigarrats , empesos per homes beguts i dones que regatejaven, enmig dels renecs dels obrers, les lletanies estridents dels venedors que feien guàrdia al costat dels cascos de galta de porc, la cantarella nasal dels cantaires ambulants que cantaven les corrandes de l'O Donovan Rossa, o una balada sobre la dissort del nostre país natal. Tots els sorolls em convergien en una única sensació de vida. M'imaginava portant el meu calze en lloc segur a través d'un grapat d'enemics." En aquest fragment veiem l'alcohol i el patriotisme (O'Donovan) que seran leitmotiv en Ulisses. I, com en Les Germanes, apareix un calze, allà iniciava la bogeria,

calze

aquí és una referència al Sant Grial, a l'heroi cavaller que el noi s'imagina ser, en tots dos hi ha, subjacent, la finalitat religiosa de l'objecte. 
L'ambientació de la fira ja mig tancada fa que com a lectors copsem que la màgia s'esvaneix com si es tractés d'un malson i els personatges que la integren i, amb ells, el noi tornen a la realitat fosca i descarnada. 
Qui no s'ha sentit enganyat i desenganyat quan tot fracassa?

Per si a algú li interessa, la cançó de què parlen a Aràbia la podeu trobar aquí: 
 https://www.youtube.com/watch?v=PwiKSX6TvU0

En síntesi podríem dir que aquestes tres històries inicials que donen protagonisme a la infantesa se centren en els àmbits principals de la religió, l'escola, la família i l'entorn social. És important el fet que els protagonistes siguin anònims perquè això ens permet universalitzar la seva experiència vital.

Penseu que els contes de cada etapa estableixen un diàleg entre si i amb la resta: Dublinesos s'expandeix en cercles, cada relat i cada etapa prefigura la següent i amplia l'anterior.

Dublinesos, el llibre (1)

Començarem amb el llibre i acabarem amb l'autor. Lectura dels 15 contes que formen part del recull Dublinesos de James Joyce. La majoria del material aquí recollit prové de la lectura en comú que es va fer a http://www.quellegeixes.cat/franja/ploma.

El juny de 1914, i després de ser rebutjat divuit cops per quinze editors, James Joyce publicava per primera vegada Dubliners (Dublinesos) a Grant Richards Ltd. de Londres. 

1a edició

Dublinesos és un conjunt de quinze relats breus que retraten fragments de la societat irlandesa i de la ciutat de Dublín. 
Els quinze contes s'articulen a partir d'una sòlida estructura temàtica: la del cicle de la vida: 3 (infantesa),4 (joventut),4 (maduresa),3 (vellesa) +1 relat (Els morts). 

Com en qualsevol cicle, a l'inici ja és present el final, i, a més, les històries tendeixen a anar creixent en complexitat i extensió fins a culminar en Els morts, que pot considerar-se més una novel·la breu que un conte i és el compendi de tots els relats i de tots els motius temàtics que Joyce ha anat desgranant al llarg del recull. 

Tots junts constitueixen un retrat de la vida social i política del Dublín de principis del segle XX, i, alhora, van més enllà i transcendeixen aquesta realitat local i temporal de la qual parteixen. Són doncs retrats dublinesos i universals alhora que contenen una profunda reflexió sobre les conductes, els desitjos, les febleses i les passions humanes. 

• La gènesi, de 1904 a 1914:

  

  Joyce jove

En 1904, el mateix any en què James Joyce abandonà Irlanda amb Nora Barnacle, George Rusell, editor de la gaseta "The Irish Homestead", va oferir-li una lliura esterlina per cada conte que li enviés, també va comprometre's a publicar-los-hi. 

Joyce li'n va enviar tres: Les germanes, Eveline i Després de la cursa, que va signar amb el pseudònim d'Stephen Dedalus, posteriorment nom d'un dels personatges de l'Ulisses.
L'editor considerà que no eren apropiats per als seus lectors i es negà a publicar-los-hi.

Sense fer-ne cas, i des de la ciutat de Trieste on s'havia establert, va seguir escrivint relats i el 1905 tenia llest un conjunt de dotze contes que començà a enviar a diversos editors que li van rebutjar sistemàticament, per qüestions de caire moral. Quan va acabar el manuscrit del que ara llegim, continuà enviant-lo a diverses editorials fins que l'editor londinenc Grant Richards l'acceptà si canviava alguna cosa. 

El mes de juny de 1914 se'n publicà la primera edició, de la qual se'n van vendre uns escassos cinc-cents exemplars el primer any.

• Els temes:

El ventall de temes que trobarem desenrotllats al llarg del recull són: 

1. la pobresa, 
2. la diferència de classes, 
3. l'aïllament, 
4. els somnis, 
5. l'església irlandesa, la seva influència i el pes de la seva educació,
6. el tedi, 
7. la frustració, 
8. el desig de fugir, 
9. la vida social i política de la Irlanda de l'època, 
10. la paral·lisi, en el sentit de la incapacitat de canviar les coses. 

Pel que fa a l'estil narratiu podríem qualificar-lo de cru (sense por a ensenyar-nos misèries) i poètic alhora (ric en símbols, impressionista i sensual). 
Joyce posseeix l'habilitat narrativa de captar l'instant especial precís en què alguna cosa es produeix, el que n'anomena “epifania”, i oferir-lo al lector mitjançant estímuls sensorials que evoquen tot un ambient carregat de sensacions. 
És molt proper quan transmet tota la càrrega humana dels personatges i profundament crític, sense concessions amables, quan mostra com de brutal pot ser la realitat. 
Tot i que el seu estil evolucionarà per camins innovadors i que Dublinesos és un recull de caire molt més realista i convencional, no deixa de ser una peça clau en el seu personalíssim cànon literari.
Mentre llegim, hem d'observar els detalls recurrents que acostumen a tenir una càrrega simbolica i els inicis i finals dels contes on hi ha la tendència a condensar la càrrega significativa del text.

I així acabem la introducció a l'obra. La pròxima entrada explicarà els tres primers contes.

Victor Hugo

I ara ens toca el representant del romanticisme francès, Víctor Hugo, famós sobretot per les seves novel·les Els miserables i Nostra Senyora de París o El geperut de Nôtre Dame.

Victor Hugo va néixer a Besançon el 26 de febrer del 1802, al Departament del Doubs, al Franc Comtat, on es trobava destinat son pare, el general d'imperi Joseph Léopold Sigisbert Hugo.

Els seus viatges i les seves estades a Nàpols i Espanya acompanyant el seu pare, el van marcar bastant. 

Cap al 1813, es va instal·lar a París amb sa mare, que s'havia separat del seu marit arran de la relació amorosa que mantenia amb un altre home. 

Amb només catorze anys, Victor, al juliol del 1816, va escriure: «Vull ser Chateaubriand o no res», per tant des de jove vol ser un bon escriptor, però no sabem com van ser els seus inicis, perquè va cremar els seus primers 10 quaderns escolars. 

Des de ben jove va guanyar premis a concursos poètics on es va presentar, cosa que va fer que abandonés les matemàtiques —disciplina per la qual se sentia molt atret i de la qual havia seguit els cursos preparatoris— i comencés la carrera literària.

El seu primer llibre de poesia, Odes, va aparèixer el 1821, als dinou anys. Des del principi va ser molt actiu a la vida cultural i escrivia en tots els gèneres.

Però la seva projecció literària va començar amb Cromwell, publicat el 1827. I amb Hernani (1830) inaugura el gènere del drama romàntic.

Va casar-se el 12 d'octubre del 1822 amb Adèle Foucher, amb la qual va tenir cinc fills, dels quals només una el va sobreviure.

Entre 1826 i 1837, va passar diverses temporades al castell de Roches a Bièvres, on va conèixer Berlioz, Chateaubriand, Listz i Giacomo Meyerbeer, i va escriure llibres de poesies entre els quals es troba el famós Fulles de tardor.

Va tenir diverses amants. La més coneguda, l'actriu Juliette Drouet, a qui va conèixer l'any 1833 i que va consagrar-li la seva vida, el va alliberar de la presó després del cop d'estat de Napoleó III. Va dedicar-li molts poemes. 

Va ingressar a l'Académie française l'any 1841, després de tres intents infructuosos. Va ser el primer acadèmic nat al segle XIX.

Víctor Hugo de jove

L'any 1843, Léopoldine (una de les seves filles) va morir tràgicament a Villequier, ofegada amb el seu marit Charles Vacquerie arran del naufragi de la barca on anaven. Ell va quedar molt afectat, i va escriure diversos poemes sobre el fet.

Inicialment monàrquic, es va anar convencent a poc a poc de les virtuts de la democràcia. Creia que quan «el coneixement només és d'un home, s'imposa la monarquia, on és d'un grup d'homes, ha de deixar el seu lloc a l'aristocràcia. I quan tothom té accés al saber vol dir que ha arribat el temps de la democràcia». Una vegada convertit a la democràcia liberal i humanitària, va ser elegit diputat de la Segona República francesa el 1848, i va donar suport a la candidatura del "príncep Lluís-Napoleó", però es va exiliar després del cop d'estat del 2 de desembre del 1851, que va condemnar per raons morals.

Sota el Segon Imperi, oposat a Napoleó III, va viure exiliat, primer a Brussel·les i després a Jersey i Guernesey. Va formar part del grup de proscrits que van refusar l'amnistia que es va decretar poc després («I si no en queda més que un, aquest seré jo»). 

Durant aquest temps escriu: Les Châtiments (1853), obra en vers en la qual ataca el Segon Imperi; Les contemplacions, poesies (1856); La Légende des Siècles (1859), i Els miserables, novel·la (1862). 

El dolorós record de la seua filla Léopoldine el van empènyer a provar, a Jersey, unes experiències d'espiritisme de les quals dóna fe en Les Tables tournantes de Jersey.

Durant la dècada del 1860, va travessar diverses vegades el Gran Ducat de Luxemburg com a turista, en direcció al Rhin alemany (1862, 1863, 1864, 1865). El 1871, després de la Comuna de París, en ser expulsat de Bèlgica per haver proporcionat refugi a comuners perseguits a la capital francesa, va trobar asil durant tres mesos i mig a Luxemburg. Després, va tornar a París i va ser una de les figures polítiques de la Tercera República francesa. Va residir successivament a Luxemburg, Vianden (dos mesos i mig), Diekirch i Mondorf, on va sotmetre's a una cura termal.

Víctor Hugo de gran

Després de la caiguda del Segon Imperi, posterior a la Guerra francoprussiana, es va proclamar la Tercera República francesa i Hugo va poder tornar després de vint anys d'exili. Fins a la seva mort, l'any 1885, va ser una de les figures tutelars de la república reinstaurada —així com una referència literària incontestada.

Va morir el 22 de maig del 1885, pronunciant, segons la llegenda, aquests darrers mots: «Aquí és el combat del dia i de la nit.» Segons les seves últimes voluntats, va ser en el «cotxe fúnebre dels pobres» on va tenir lloc la cerimònia. Primer va  ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise, però l'1 de juny va ser traslladat definitivament al Panteó.

La caixa fúnebre s'havia mantingut durant bastants dies sota l'Arc de Triomf, on es creu que va ser visitada per uns 3 milions de persones. Era llavors l'escriptor més popular de França i se'l considerava un dels monuments de la literatura francesa. Va ser designat com el Rei Sol de la literatura.

La seva obra es pot qualificar de monumental i representa gairebé quaranta milions de caràcters!

Enterrament

«El conjunt de la meva obra constituirà un dia un conjunt indivisible. [...] Un llibre múltiple que resumirà un segle, vet ací el que deixaré darrere de mi [...]»

diu en una carta datada a 9 de desembre de 1859, cosa que deixa clara la seva concepció de l'art literari com a total.

Nosaltres llegim aquest poema, que va ser escrit quan ell encara era un monàrquic convençut:

LA HISTÒRIA

I

El destí dels països, com una mar profunda,

té esculls amagats i gorgues inestables.

Cec qui només pot veure, en el futur del món,

la lluita de les aigües sota el combat dels vents!

Un buf potent i immens domina les tempestes.

Un raig del cel davalla a través de la nit.

quan l'home als crits de mort mescla el crit de les festes,

una secreta veu parla en el va brogit.

Ara i adés els segles, els gegantins germans,

diferents per llur sort, semblants en llurs anhels,

troben el mateix fi per uns camins contraris,

i els seus fanals diversos brillen en focs idèntics.

II

Musa, no hi ha cap època que els teus esguards no abracin;

en l'avenir segueixes el seu cicle solemne;

perquè els dies, i els anys, i els segles només tracen

una efímera rega en el riu eternal.

Botxins, no ho dubteu pas; no ho dubteu tampoc, víctimes!

Ella du a tot arreu la seva immortal flama,

fins als cims dels munts plana, baixa al fons dels abismes,

i sovint funda un temple on mancava una tomba.

Ella dóna la palma als herois que pereixen;

del carro dels invictes, en trenca el fràgil eix;

camina somiant en imperis que cauen;

i per tots els camins mostra els passos de Déu.

Del vell palau dels temps en construeix el cim;

els segles a sa crida es van reunir;

i amb la mà, com captiu torbat per la derrota,

arrossega el passat fins l'esdevenidor.

Recollint les desferres del món als seus naufragis,

son ull de mars en mars segueix l'immens navili,

i sap veure plegats, als dos límits dels segles,

aquell primer sepulcre i aquest darrer bressol.

(Traducció de Joan Peña)

William Shakespeare: un dels escriptors més coneguts de la nostra literatura.

I ara un poema de William Shakespeare, de qui tots, com a mínim n'hem sentit el nom.

Vida: fill de John Shakespeare i Mary Arden i tercer de vuit germans va assistir a l'escola secundària, a partir dels deu anys. Allà va aprendre cultura llatina. No va poder anar a la Universitat, perquè la seva família empobrí i a l'edat de 18 anys es va casar amb Anne Hathaway, que en tenia 26, amb qui tingué tres fills.

El 1587 va començar a treballar com actor a Londres i ben aviat va començar a escriure obres teatrals. 

Casa natal de Shakespeare

A causa d'una epidèmia de pesta, els teatres van tancar durant dos anys. Llavors ell passa a viure sota la protecció del comte de Southampton (Henry Wriothesly).

El 1594 els teatres reobren i s'associa amb la companyia del Lord Chamberlain, cosí de la reina, amb la qual obtindrà força èxits.

Va poder comprar un títol nobiliari als seus pares i una caseta a Stratford on es retirà després d'escriure La Tempestat.

El 1616 deixa escrit el seu testament on fa hereus els seus descendents, menys d'alguns objectes que llega a tres actors. Morí el mateix any, el dia 23 d'abril, segons la tradició a causa d'una borratxera, tot i que noves investigacions apunten que era possible que tingués un càncer d'ull. 

Teatre isabelí

A part de moltes i molt conegudes obres de teatre, també va escriure poesia:

• Quatre poemes narratius, dos d'eròtics Venus i Adonis  i La violació de Lucrècia, entre 1593 i 1594 que tenen influència d'Ovidi i que mostren la culpa i la confusió que resulten de la luxúria descontrolada. Un, La queixa d'una amant,on una jove es lamenta d'haver estat seduïda (imprès el 1609) i El Fènix i la tórtora, lament per la mort de l'au Fènix (1601)

  

  Representació de l'au fènix

• Sonets, se suposa que els va anar escrivint al llarg de la seva vida i que no van ser ordenats per l'autor quan es van editar. La publicació del 1609 es dedica a Mr W. H., que no s'ha pogut identificar, a qui es qualifica com a inspirador dels poemes. En ells destaquen dues figures: la Dama Fosca i el Jove ros que tampoc s'ha determinat si representen persones reals. Dels sonets, la crítica n'elogia la manera de tractar la naturalesa de l'amor, la passió sexual, la mort i el pas del temps.

Poemes:

Sonet I
Volem que siguin més les belles criatures,
que la bellesa en flor mai no pugui morir,
i quan arribi el temps de llanguir les madures,
la tendror d'un hereu les faci reverdir.

Però tu t'has unit als teus ulls resplendents;
la llum que anima el foc crema de tu despresa.
La fam has fet venir on no n'hi havia gens.
Tu ets l'enemic mortal de la teva bellesa.

Tu que ets del món nou creat ornament
i al sol herald que hi ha del goig de primavera
et fas la tomba en flor de l'acontentament
i, nou avar, l'estalvi es perd al teu darrere.

Compadeix-te del món! O no seràs dejú
de menjar el que era seu, entre la tomba i tu!

Sonet CXXXVII
Tu, Amor, boig i cec, als meus ulls que els has fet,
que no veuen, mirant, allò que els sembla veure?
De distingir del que és bell coneixen el secret,
i en canvi el que és millor per pitjor el volen creure.

Si els meus ulls, corromputs per esguards parcials,
has ancorat al port de tants homes una ruta,
com pots forjar els arpons amb mirades en fals
i tenir-hi el meu cor lligat sense disputa?

Per què ha de ser, el meu cor, com un terreny tancat
allò que ell sap obert, de l'ample món pastura?
I els ulls veient això, callen la veritat
i posen llum fidel a una faç impura? 

En cosa vera, els ulls i el meu cor s'han perdut,
i l'enganyós flagell els té en l'esclavitud.

I aquí els teniu en versió original:

Sonet I
From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory:

But thou contracted to thine own bright eyes,
Feed'st thy light's flame with self-substantiel fuel,
Making a famine where abundance lies,
Thy self thy foe, to thy sweet self too cruel:

Thou that art now the world's fresh ornament,
and only herald to the gaudy spring,
within thine owb bud buriest thy content,
And, tender churl, mak'st waste in niggarding:

Pity the world, or else this glutton be,
To eat the world's due, by the grave and thee.

Sonet CXXXVII
Thou blind fool love, what dost thou to mine eyes,
That they behold, and see not what they see?
They know what beauty is, see where it lies,
Yet what the best is take the worst to be.

If eyes corrupt by over-partial looks
Be anchored in the bay where all men ride,
why of eyes'falsehood hast thou forgèd hooks,
Whereto the judegement of my heart is tied?

Why should my heart think that a several plot
Which my heart knows the wide world's common place?
Or mine eyes, seeing this, say this not,
To put fair truth upon soul a face?

In things right true my heart and eyes have erred,
And to this false plague are they now transferred.

I aquí els trobareu recitats en l'idioma original.

Friedrich Hölderlin

Hölderlin

I després de tants anglesos, ens trobem amb: Friedrich Hölderlin, considerat el gran poeta líric del Romanticisme alemany.

I qui era Hölderlin? També trobareu la seva biografia detallada a la viquipèdia i aquí allò que d'ell sembla més important de destacar:

• Al costat de Goethe és considerat un dels grans escriptors clàssics alemanys.
• Va néixer a Lauffen amb Neckar al 1770 i va morir a Tubinga al 1843.
• Rep influències tan importants de la cultura clàssica grega, sobretot de Plató, que es separa de la fe protestant que professava.
• Va estudiar al seminari, però no va exercir de clergue, sinó que va fer de preceptor (professor que s'encarregava de la formació dels fills de les famílies benestants).
• Mentre servia la família Gontard va començar a escriure el seu Hiperió, poema narratiu on parlava dels amors que mantenia amb Susette (Diotima), la mare dels seus alumnes. Tot es va acabar quan van ser descoberts pel marit.
• Va servir algunes famílies més i va continuar escrivint altres obres.
• Al 1803 rep la notícia que Susette ha mort i té la primera crisi esquizoide . És internat al 1806 fins que al 1807 passa a viure a casa d'un fuster de Tubinga que l'admirava profundament. Allà s'estigués fins que morí. 
• Hiperió és una obra híbrida: meitat novel·la epistolar, meitat d'iniciació, amb característiques de diari íntim que anticipa la sensibilitat romàntica.
• A finals del segle XIX la seva obra va ser recuperada i lloada pels simbolistes, a través dels quals va continuar influint noves fornades d'escriptors europeus.

I ara el poema que hem de llegir:

CANT D'HIPERIÓ

Vosaltres feu via allà dalt
En la llum, per un sòl que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides àures dels déus
Us toquen lleugeres,
Com els dits de l'artista
Cordes sagrades.

Representa el foc astral, és el que apareix abans del sol

Sense fat, com l'infant de mamella 
Adormit, alenen
Els celestials!
Castament preservat
En modesta poncella, 
els creix en eterna
Flor d'esperit.
I els ulls venturosos
Miren en tranquil·la
Eterna claredat.

Però a nosaltres
No ens és donat de tenir
Repòs en cap lloc,
S'assequen, rodolen
Els mísers humans
A cegues de l'una
Hora dins l'altra,
Com aigua de roca
A roca llançada,
Anys i anys dincs l'incert, daltabaix.
(traducció de Carles Riba)

I en llengua original, o sigui, en alemany:

HYPERIONS SCHICKSALSLIED
Ihr wandelt droben im Licht
Auch weichem Boden, selige Genien!
Glänzende Götterlüfte
Rühren euch leicht,
Wie die Finger der Künstlerin
Heilige Saiten.

Schicksallos, wie der schlafende
Säugling, atmen die Himmlischen;
Keusch bewahrt
In bescheidener Knospe,
Blühet ewig
Ihnen der Geist,

Hiperió: lluna de Saturn

Und die seligen Augen
Blicken in stiller
Ewiger Klarheit.

Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zur andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahr lang ins Ungewisse hinab.



Aquí el trobareu recitat:

 

I aquí la peça que Brahms va composar inspirant-s'hi:

Interpretació:

Sembla que el poema ens vol revelar l'abisme que hi ha entre la divinitat, a les altures, i la humanitat, cada cop més enfonsada en l'abisme.

A la primera estrofa, la veu poètica s'adreça als déus directament, però:

• A qui es pot adreçar ara?
• A qui s'adreça a la tercera estrofa?
• Tenen el mateix to, aquestes dues estrofes?
• Quines característiques del món dels déus destaca el poema?
• I del món dels humans?

I, per acabar, mirem les figures retòriques del poema i quina importància tenen.

William Wordsworth

William Wordsworth és una de les figures més importants del Romanticisme anglès i europeu. Va ser un dels primers poetes occidentals a cantar la natura de manera meravellada i contemplativa i el poema que llegirem n'és una mostra clara.

William Wordsworth va néixer a la regió dels llacs anglesa al 1770 i hi va morir al 1850, concretament a la Wordsworth house, a Cumberland. La seva casa natal i d'altres on va viure encara es poden visitar.

A la viquipèdia hi podeu trobar informació completa i fiable sobre aquest escriptor. Aquí hi ha les coses més rellevants:

• Va viatjar per Europa: el 1790 a França, un any després de la presa de la Bastilla, també va passar per Itàlia. El 1791 va tornar a França on va tenir diverses relacions i una filla. Per motius polítics va haver de deixar-les i tornar a Anglaterra. Durant l'hivern de 1798-1799 va viure a Alemanya, on continuà escrivint. El 1820 va tornar a Itàlia, el 1823 a Holanda i el 1828 a Bèlgica.

  

  regió dels llacs

• Ideologia: Durant la seva primera estada a França va donar suport a la causa revolucionària, durant la segona va rebutjar la fe cristiana, el matrimoni i la família després de Napoleó va evolucionar fins a postures més tradicionals fins arribar a fer-se anglicà, a definir-se com a tory (nom que reben els conservadors anglesos) i, per tant, clarament monàrquic.
• Va començar a publicar al 1793 i amb les Balades Líriques (1798), a quatre mans amb Coleridge, va introduir el moviment romàntic en la literatura anglesa. Blake n'era un antecedent.
• Teoria literària: l'explica al prefaci que hi va publicar: té la intenció de basar-se en la "veritable llengua dels homes", senzilla i acostada a ells, de rebutjar l'artifici de la poesia anterior  i creu que la poesia és l'espontani desbordament de poderosos sentiments, d'emocions recollides en l'assossec. Volia escollir situacions de la vida ordinària i descriure-les de la manera més completa possible amb un llenguatge acostat al realment usat pels homes i, alhora, abocar-hi la imaginació necessària per exposar-les d'una manera original. Utilitza el vers blanc tradicional on inclou paraules i expressions populars.

  

  casa visitable de Wordsworth

• Temes: la mort, la separació, el dolor, la resistència, la soledat, la pròpia experiència vital, que normalment plasma en sonets, el paisatge de la regió dels llacs on es reflecteix el seu amor per la natura, els personatges d'extracció humil que hi vivien, la temàtica quotidiana, l'evocació de les passions i les emocions perdudes... era dels que creia que la natura i les persones més humils eren més a prop de Déu que allò que es considerava civilització. 
• Públic: no es dirigia a les persones cultivades sinó a la societat en general.
• Durant la seva vida va ser un poeta admirat i després ha estat àmpliament reconegut, tot i que a Catalunya no va tenir el ressò que mereixia.

 I ara el poema que hem de llegir:

Nocturn
                   El cel està cobert
d'una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entreveia el sòl de terra
- sigui de roca o planta, d'arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l'esguard distret
en terra aixeca els ulls - la nuvolada
s'esquinça - i veu enlaire,damunt seu,
la lluna clara, i l'esplendor del cel.
Navega per l'obscura volta blava,
seguida de milers d'estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¿que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l'arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols,blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s'assossega,
es recull den l'escena gloriosa.
(Traducció de Miquel Desclot)

Wordsworth

I la versió original:
A Night Piece
             The sky overcast
With a continuous cloud of texture close,
Heavy and wan, all whitened by the Moon,
Which trought that veil is indistinctly seen,
A dull, contracted circle, yielding light
So feebly spread that not a shadow falls,
Chequering the ground-from rock, plant, tree, or tower.
At length a pleasant instantaneous gleam
Startles the pensive traveller while he treads
His lonesome path, with unobserving eye
Bent earthwards; he lloks up-the clouds are split
Asunder, -and above his hea he sees
The clear Moon, and the glory of the heavens.
There in a black-blue vault she sails along,
Followed by multitudes of stars, that, small
And sharp, and bright, along the dark abyss
Drive as she drives: how fast they wheel away,
Yet vanish not! - the wind is in the tree,
But they are silent; still they roll along
Immesurable distant; and the vault,
Built round by those white clouds, enormous clouds,
Still deepens its unfathomable depth.
At length the Vision closes; and the mind,
Not undisturbed by the delight is feels,
Which slowly settles into peaceful calm,
Is left to muse upon the solemn scene.

I aquí el trobareu recitat.

Interpretació:

Aquest poema és una clara mostra dels que Wordsworth va fer de contemplació de la natura. En ell el poeta assisteix admirat al canvi que la visió sofreix amb l'aparició de la lluna en una nit ennuvolada.

Turner, pintor romàntic anglès

I, per acabar, fixem-nos en les figures retòriques que utilitza per dir el que vol dir i en la utilització de les majúscules en diversos noms comuns i intentem explicar-les.
—————————

William Blake.

William Blake és considerat un artista total, ja que no va es va dedicar únicament a la literatura, sinó que també fou un destre dibuixant i gravador.

William Blake va néixer a Londres el 1757 i hi va morir el 1827. Va ser poeta, pintor, gravador i escriptor i, tot i que durant la seva vida no va tenir gaire ressò, actualment se'l considera un artista important.

Molts dels gravats que va fer estaven relacionats amb la poesia que va escriure cosa que fa que sigui important estudiar-los com un conjunt i no com a obres diferenciades.

William Blake

La seva família era protestant no anglicana i pertanyia a la classe mitjana. 

Va rebre una educació apartada de la de les escoles de l'època cosa que el va fer mantenir-se apartat dels corrents vigents que l'ignoravem.

Era un lector àvid i va rebre una bona formació com a gravador i dibuixant. 

Es va guanyar la vida com a editor i impressor i l'any 1783 va publicar la seva obra Esbossos poètics que va imprimir de manera convencional.

La resta d'obres (Cançons d'innocència, Cançons d'experiència, Les noces del cel i l'infern, Visions de les filles d'Albió, El llibre d'Urizen, Jerusalem...) les va editar amb il·lustracions que feia ell mateix amb una planxa que va inventar que li permetia estampar a l'hora, text i gravat.

Es presentava com a Reformador artístic de la Gran bretanya i es centrava a difondre el fervor revolucionari al qual creia que el seu país no s'havia sabut sumar i que havia nascut arran de la revolució francesa i la independència dels EUA. Republicà radical, lluitava contra la despòtica autoritat que exercien l'església i l'estat. Va estar també en contacte amb la feminista Mary Wollstonecraft. 
Al seu poema: La rosa d'Albió expressa les seves esperances que hi hagi una revolució anglesa que mai es va arribar a realitzar.
El poema que llegirem: "Londres" pertany a les Cançons de l'experiència, publicades l'any 1794, que tenen una actitud de denúncia inquietant i trobadora, i que contrasten amb les anteriors Cançons de la innocència, 1789, que reflectien una actitud joiosa i optimista. 

LONDRES
Passejo a través dels carrers llogats
prop d'on el Tàmesi llogat flueix,
i en totes aquestes cartes que trobo
veig senyals de feblesa i de dol.

En cada crit de cadascun dels Homes,
en cada lament infantil d'espant,
en cada veu i prohibició,

Impressió del poema

sento el grilló que la ment forja.

Com al crit de l'Escura-xemeneies
esglaia cada esgésia ensutjada;
així el sospir del soldat infeliç
amara amb sang les parets del Palau.

I el que més sento pels carrers nocturns
com el renec de la jove Bagassa
maleeix el plor de l'Infant nou nat
i afecta amb plagues el marital sepeli.
(Traducció de Toni Turull)

I aquí teniu el poema original:

LONDON
I wandered through each chartered street,
Near where the chartered Thames does flow,
A mark in every face I meet,
Marks of weakness, marks of woe.

In every cry of every man,
In every infant's cry of fear,
In every voice, in every ban,
The mind-forged manacles I hear:

How the chimney-sweeper's cry
Every blackening church appals,
And the hapless soldier's sigh
Runs in blood down palace-walls.

But most, through midnight streets I hear
How the youthful harlot's curse
Blasts the new-born infant's tear,
And blights with plagues the marriage-hearse.

Aquí el trobem recitat en la seva llengua original: 

Interpretació:

Si ens fixem en l'original, veiem que és una cançó: una poesia musical amb rimes consonants alternes.

El títol ja ens dóna una idea de què anirà el poema: la ciutat de Londres. I, quan comencem a llegir-lo, veiem que la visió que se'ns en donarà no és ni optimista ni positiva (veig senyals de feblesa i de dol). Ens explica la cara fosca d'una ciutat que, a l'època, era emprenedora, cosmopolita, moderna segons la percepció de la seva població benestant.

Blake ens va enumerant les persones que malviuen a Londres, que la converteixen en una ciutat poblada de tristesa i desgràcia, fins que arriba a la darrere estrofa on contraposa la muller amb la prostituta que afecta amb plagues el marital sepeli o, si ho traduïm directament de l'original: the marriage-hearse o el ferètre del matrimoni, expressió més comprensible que la utilitzada pel traductor.

I, per acabar, fixem-nos en les figures retòriques que utilitza per dir el que vol dir i en la utilització de les majúscules en diversos noms comuns i intentem explicar-les.