I ara, Garcilaso de la Vega, qui era i què escrivia?
De Garcilaso de la Vega existeix una pàgina web que es diu La página de Garcilaso on podeu trobar tota la informació sobre l'autor i els seus poemes i que jo no resumiré aquí, perquè em sembla que no us cal. Passarem, doncs, al poema:
Garcilaso de la Vega
Soneto XIII
A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos qu'el oro escurecían;
de áspera corteza se cubrían
Bernini, Apol·lo i Dafne
los tiernos miembros que aun bullendo'staban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en las torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regava.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!
Per interpretar bé aquest sonet, hem de saber primer la història de Dafne i Apol·lo: Apol·li, fill de Zeus i Leto era el déu del sol, del vaticini i de la música. Apareix sovint representat amb un arc, la fletxa i la cítara, el seu símbol era el llorer i se l'honorava als temples de Delos i de Delfos.
Dafne era la nimfa dels arbres, filla del déu riu Peneu i de Gea. Era una garn caçadora i sacerdotessa de GEa.
Ovidi ens explica així la seva història: després que Apol·lo matés la serp Pitó, va tenir la valentia de burlar-se del déu Eros perquè duia arc i fletxes pero era només un nen.
Eros es va enfadar i li va disparar una fletxa d'or (la que feia que algú s'enamorés bojament) que el va fer estimar Dafne; a ella li'n va disparar una de plom (la que feia que es refusés algú) i no era capaç de fer altra cosa que fugir d'ell.
Cansada de ser perseguida, demanà al seu pare que la convertís en qualsevol criatura que la lliurés d'Apol·lo i Peneu la va transformar en arbre, en un llorer, concretament.
Apol·lo s'hi va abraçar i adonant-se que mai podria ser correspost, va prometre que tindria cura de l'arbre sempre i que utilitzaria les seves fulles per coronar els herois.
I si voleu un bon comentari del poema, similar al que vam fer a classe ;), només heu de llegir aquest text.
I l'últim poema abans de començar amb El Misantrop de Molière és de John Donne i té com a títol: No t'altivis sentint-te anomenar.
John Donne (1572-1631) va ser el poeta metafísic anglès més reconegut. S'anomenen poetes metafísics aquells poetes barrocs del segle XVII que feien una poesia de caràcter meditatiu i filosòfic on tractaven temes com la mort, el pas del temps, déu, l'amor... els seus versos intentaven dirigir-se a la raó, i no als sentiments, descartaven les emocions, la intuició i el misticisme i intentaven elaborar una discussió racional. Empraven un estil elaborat i enginyós que es caracteritzava per les referències erudites, l'ús d'imatges inusuals i les paradoxes. Famosa és l aimatge que va emprar Donne i que plasma aquesta originalitat on compara la separació de dos amants amb les dues potes d'un compàs. (es pot considerar germana de la poesia conceptista del barroc espanyol).
Va viure els regnats d'Isabel I, Jaume I i Carles I i va fer poemes amorosos, elegies que imitaven els Amors d'Ovidi (per tant de temàtica amorosa també), religiosos, epigrames i sermons en prosa.
Es distingeix per un estil realista i sensual, per l'ús d'un llenguatge vibrant i per la complicació de les seves metàfores.
De família catòlica, en una època que el catolicisme estava prohibit, va estudiar teologia i es va convertir a l'anglicanisme cap a finals del segle XVI.
Feia de secretari de Sir Thomas Egerton, membre de la cort, i es va enamorar de la seva néta, amb qui es va casar en secret el 1601. Sembla que va ser empresonat per aquest motiu amb els dos amics que havien oficiat la cerimònia i fet de testimoni, però, tot i que va haver de dir adéu a qualsevol esperança de progressar en la seva carrera professional, va ser alliberat aviat.
Va ser acomiadat i es va establir a Surrey en unes terres del cosí de la seva esposa amb qui va tenir dotze fills, dels quals, només set van arribar a l'edat adulta.
Després d'escriure dues peces on blasmava l'església catòlica a fi d'obtenir favors del rei Jaume, només va aconseguir que se li atorguessin càrrecs eclesiàstics, que primer va rebutjar, però que acabà acceptant a causa de la mala situació econòmica en què es trobaven.
El 1617 va morir la seva dona, cosa que va provocar que la seva poesia adquirís un to més profund encara que es veu clarament als seus Sonets sagrats.
Va acabar com a deán (càrrec immediatament inferior al bisbe) de la catedral de Sant Pau fins a la seva mort, anterior a l'incendi que la va destruir el 1665.
Segons s'explica, una mica abans de morir, va fer un sermó que semblava el del seu funeral i el va interrompre per recitar el Death's duell. Després es va retirar a la seva cambra i es va fer fer un retrat embolicat en la que seria la seva mortalla.
Aquí teniu el poema en una traducció de Marià Villangómez
No t'altivis sentint-te anomenar... No t'altivis sentint-te anomenar poderosa i temible, Mort: no ho ets. Car aquells que tu creus per tu desfets, no moren, pobra Mort, ni em pots matar.
Del son, només el teu retrat fingit, molt goig en ve; de tu, encar més segur. I més prest els millors se'n van amb tu, descans de l'os i vol de l'esperit.
Serva d'atzars, fats, reis, desesperats, amb malalties vius, guerra i verí. Herbes i encants ens poden fer dormir més que els teus cops. Per què, doncs, tals posats?
Un son breu, despertem a eterna sort i la Mort ja no hi és. Moriràs, Mort.
Aquí el podeu llegir en versió original:
Death be not proud, though some have called thee...
Death be not proud, though some have called thee Mighty and dreadfull, for, thou art not soe For, those, whom thou think'st, thou dost overthrow Die not, poore death, nor yet canst thou kill mee.
From rest and sleepe, which but thy pictures bee, Much pleausure, then from thee much more must flow, And soonest our best men with thee do goe, Rest of their bones, and soules deliverie.
Thou art slave to Fate, Chance, kings, and desesperate men, And dost with poyson, warre, and sicknesse dwell, And poppie, or charmes can make us sleepe as well, and better than thy stroake; Why swell'st thou then?
One short sleepe past, we wake eternally, and death shall be no more; death, thou shall die.
Abans de començar la lectura d'aquesta novel·la curta, la contextualitzarem: qui era Voltaire, per què la va escriure, quin tipus d'obra teniu al davant.
Aprofito per recordar-vos que teniu un parell de traduccions al castellà, l'original francès i un booktubber argentí que parla de l'obra en aquest enllaç.
VOLTAIRE:
(16694-1778)
Voltaire és el pseudònim de François-Marie Arouet, poeta, dramaturg i filòsof francès, nascut a París, que ha esdevingut símbol de la Il·lustració. Amb ell, s'inicia la figura de l'intel·lectual compromès al servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament: va defensar les víctimes de la intolerància religiosa i de l'arbitrarietat en afers que s'han fet cèlebres (afer Calas, Sirven, el cavaller de La Barre, comte de Lally).
Arouet pare volia donar al seu fill petit una formació intel·lectual que fos a l'altura dels dons que aquest manifestava des de la seva més jove edat. Als deu anys, va entrar als jesuïtes del col·legi Louis-le-grand, l'establiment més ben freqüentat i més car de la capital. Els jesuïtes li varen ensenyar llatí, grec i retòrica, com que a més volien formar persones de món, iniciaven els seus alumnes a les arts socials: confrontacions oratòries, defenses judicials, concurs de versificació i teatre, que ocupaven un ampli espai en la vida del col·legi. Alumne brillant, de seguida es va fer cèlebre per la seva facilitat de versificar, Arouet hi aprengué a agradar i a parlar d'igual a igual amb els grans. Va teixir relacions d'amistat i relacions precioses que sabrà fer servir tota la seva vida: els germans d'Argenson, René Louis de Voyer de Paulmy d'Argenson i Marc-Pierre de Voyer de Paulmy d'Argenson, futurs ministres de Lluís XV de França i el futur duc de Richelieu.
En sentit contrari a l'educació dels jesuïtes, la freqüentació de la societat llibertina del Temple va tenir una influència no menys important sobre el jove Arouet. L’abat de Châteauneuf, padrí seu i home de lletres, l'introdueix des de l'edat de dotze anys en aquesta societat que es reunia al Temple, a l'hotel de Philippe de Vendôme, gran prior de l'orde de Malta, amb membres de l'alta noblesa i poetes, epicuris, lletrats coneguts pel seu esperit i la seva amoralitat, i aficionats a ressopons galants amb begudes seques. El jove noi els divertia fent-los versos «lleugers, ràpids, picants, plens de referències antigues, des de pujats de to fins a mordaços, fent broma sense retenció sobre la religió i la monarquia».
Va deixar el col·legi als disset anys i anuncià al seu pare que volia ser un home de lletres i no un advocat com ell. El pare s'hi oposà i l'inscriví a l'escola de dret. Ell continuà freqüentant els llibertins del Temple i cultivant el gust pel luxe i l'excés.
El seu pare li allunyà momentàniament, enviant-lo a Caen, després confiant-lo al germà del seu padrí, el marquès de Châteauneuf, que acabava de ser nomenat ambaixador a l'Haia i que acceptà fer-ne el seu secretari privat.
Però aquest allunyament no duraria.
Durant el Nadal del 1713, ja havia estat destituït del seu càrrec i expulsat dels Països Baixos a causa d'unes relacions escandaloses amb una dama.
Furiós, el seu pare volia enviar-lo a Amèrica, però l'acabà col·locant a l'estudi d'un magistrat parisenc.
El va salvar un antic client d'Arouet, lletrat i molt ric, el senyor de Caumartin, marquès de Saint-Ange, que convencé el pare de confiar-li el seu fill per provar-ne el talent poètic.
Així fou traslladat al castell de Sant-Ange, a prop de Fontainebleau, o es va dedicar a llegir, a escriure i a escoltar els relats del seu amfitrió («Caumartin porta al seu cervell/Del seu temps la història viva/Caumartin és sempre nou/A la meva orella que encanta»), que li serviran per a L'Henriade i pel Segle de Lluís XIV.
El 1715, es va produir la regència de Felip d'Orleans.
Arouet tenia 21 anys. Era tan brillant i tan divertit que l'alta societat es disputava la seva presència. S'hauria pogut fer l'amic del regent, però es trobava en el camp dels seus enemics. Convidat al castell de Sceaux, llar de l'oposició, en què Anne-Louise Bénédicte de Bourbon-Condé, casada amb Lluís August de Borbó, el duc de Maine, bastard legitimat de Lluís XIV, tenia una cort brillant, no es podia estar de fer versos sobre les relacions amoroses del regent i de la seva filla.
El 4 de maig del 1716, s'exilià a Tula. El seu pare fa servir la seva influència amb els seus antics clients per a doblegar el regent, que reemplaçà Tula per Sully-sur-Loire, on s'instal·là al castell del jove duc de Sully, un conegut del Temple, que viu amb el seu cercle en una successió de balls, de festins i d'espectacles diversos.
En acostar-se l'hivern, va sol·licitar la gràcia del regent que, sense rancúnia, el perdonà. El jove Arouet va recomençar la seva vida turbulenta a Saint-Ange i a Sceaux, aprofitant l'hospitalitat dels benestants i la comoditat dels seus castells. Però, pres per l'ambient, algunes setmanes més tard, torna a enfadar el rei que, el 16 de maig del 1717, l'envia a la Bastilla. Tenia vint-i-tres anys i va estar empresonat onze mesos.
Durant aquest temps, curt però profitós, pren el nom de «Voltaire» que s'explica de diverses formes: l'origen més acceptat és que és l'anagrama obtingut a partir de les majúscules del seu cognom AROUET, L(e) J(eune) (el jove) escrites en llatí AROVETLI. També hi ha qui creu que pot tractar-se del nom d'un petit feu que posseïa la seva mare; s'ha dit que pot ser el sintagma verbal que significava en francès antic que ell voulait faire taire ('volia fer callar', per això vol-taire), a causa del seu pensament innovador; també hi ha qui l'explica dient que poden ser les síl·labes de la paraula re-vol-tai ('entremaliat') en un altre ordre. En qualsevol cas, és possible que l'elecció que el jove Arouet adoptà, després de la seva detenció el 1717, sigui una combinació de més d'una d'aquestes hipòtesis.
I en surt conscient d'haver desaprofitat, fins aquell moment, el seu temps i el seu talent, cosa que fa que vulgui donar un nou curs a la seva vida, i fer-se cèlebre en els gèneres més nobles de la literatura de la seva època, la tragèdia i la poesia èpica.
El 1718 es representa en la Comédie Française la seva tragèdia en vers, Èdip, que aconsegueix un gran èxit.
El gener del 1726, va experimentar una humiliació que el marcaria tota la seva vida. El cavaller de Rohan-Chabot, jove gentilhome arrogant, descendent d'una de les més antigues famílies del regne, el va increpar a la Comédie-Française: «Senyor Voltaire, senyor Arouet, com us dieu vós?». La seva rèplica va ser punyent: «Voltaire! Jo començo el meu nom i vós esteu acabant el vostre». Alguns dies més tard, el van cridar mentre sopava amb el seu amic, el duc de Sully. Al carrer, fou colpejat a garrotades pels lacais del cavaller que vigilava l'operació des de la seva carrossa. Ferit, humiliat, volia obtenir una reparació, però cap dels seus amics aristòcrates no hi prengueren partit. El duc de Sully es va negar a acompanyar-lo al comissari de policia per formular la seva denúncia. No era qüestió d'inquietar Rohan per haver fet colpejar un escriptor. «Seríem ben desgraciats si els poetes no tinguessin espatlles», va dir un parent de Caumartin. El príncep de Conti va dir sobre els cops de bastons: «Han estat ben rebuts, però mal donats». Voltaire volia venjar el seu honor per les armes, però la seva insistència a voler fer justícia indisposà tothom. Els Rohan, finalment, aconsegueixen que sigui detingut i conduït a la Bastilla el 17 d'abril del 1726. És alliberat dues setmanes més tard amb la condició que s'exiliï; d’allí surt exiliat cap a Anglaterra, on roman tres anys.
Voltaire tenia llavors 32 anys. Aquesta experiència li deixà una empremta indeleble. Estava profundament impressionat per la llibertat i el pluralisme polític i religiós de la societat anglesa.
Mentre que a França es funcionava amb els decrets reials, a Anglaterra la llei d’Habeas Corpus del 1679 -cap persona pot continuar estant detinguda si no és per decisió d'un jutge- i la Declaració dels drets del 1689 protegien els ciutadans contra el poder del rei.
L'èxit material del poble anglès va suscitar la seva admiració i ho va relacionar amb el retard de França en l'àmbit econòmic i l'arcaisme de les seves institucions. Va creure que allà on s'intensificaven els intercanvis comercials i intel·lectuals creixia l'aspiració dels pobles a aconseguir més llibertat i tolerància.
No li van caldre més que algunes setmanes per a tenir un excel·lent domini de l'anglès.
El novembre del 1726, es va instal·lar a Londres, on trobaria escriptors, filòsofs, científics (físics, matemàtics, naturalistes) i s'inicià en sectors del coneixement fins aquell moment ignorats per ell. Així, es va produir la mutació de l'home de lletres en «filòsof», que el va conduir a introduir-se en gèneres fins llavors considerats poc prestigiosos: la història, l'assaig polític i, més tard, la novel·la. Fou a Anglaterra on concep el projecte d'escriure una història del rei Carles XII de Suècia i començà a redactar en anglès l'obra en què exposà les seves observacions sobre Anglaterra, que publicà el 1733 a Londres sota el títol Letters Concerning the English Nation, coneguda més tard en la seva versió francesa com les Cartes filosòfiques.
S'acostà a la cort de Jordi I de la Gran Bretanya i posteriorment de Jordi II, i preparà una edició de l'Henriade en subscripció acompanyada de dues proves en anglès, que fou un gran èxit (343 subscriptors) i que li va permetre recuperar la fortuna que havia perdut.
Mentrestant, una subscripció anàloga oberta a França pel seu amic Thériot no en reuneix més de 80 i va ser objecte de nombrosos embargaments de la policia.
A la tardor del 1728, és autoritzat a entrar a França amb la condició que es mantingui allunyat de la capital.
Va tractar Samuel Clarke, Pope i Swift, entre d'altres personalitats de l’època. Dels anglesos aprèn el valor de la independència econòmica i la seva llengua.
Els seus èxits literaris es van succeir els uns als altres: L’Henriada (1727), poema, Brut, Zaira, tragèdies, Història de Carles XII, assaig històric i una de les seves obres més perdurables, Cartes filosòfiques, publicades el 1734.
L’aparició d’aquesta obra va suposar un escàndol públic; les Cartes van ser cremades públicament i el seu autor, amenaçat d’arrest, va haver de fugir.
En aquesta obra, Voltaire contraposa el model polític anglès al francès, i la filosofia de Newton a la de Descartes; exposa l’empirisme anglès i dedica un comentari als Pensaments de Pascal per posar un exemple del que no ha de ser un home il·lustrat.
Es refugia al castell de la marquesa de Chatêlet, en Cirey, a qui s’uneix sentimentalment durant els setze anys següents. Mentre dura aquesta època, relativament tranquil·la i fructífera, construeixen al castell un laboratori de física i química, comparteixen estudis de matemàtiques i història, es reuneixen amb científics i persones de relleu; ell publica, a banda de diverses tragèdies, Elements de la filosofia de Newton (1737) i Metafísica de Newton (1740), i és nomenat membre de l’Acadèmia Francesa el 1746.
Després de la mort de Mme. de Chatêlet, Voltaire, convidat per Frederic de Prússia, marxa a Berlín, on és nomenat alt càrrec de la cort i gaudeix d’habitacions als palaus reials.
D’aquesta època és la important obra El segle de Lluís XIV (1751).
Deixa Prússia, després d’una baralla amb el seu antic amic i llavors competidor en la fama, Pierre-Louis Moreau de Maupertuis, nomenat per Frederic de Prússia president de la Reial Acadèmia Prussiana de Ciències i Lletres, i es trasllada a Frankfurt i després als voltants de Ginebra (1754-1755).
Aprofita el desassossec causat pel terratrèmol de Lisboa de 1755 per publicar Poema sobre el desastre de Lisboa, inicia les seves col·laboracions amb l’Enciclopèdia, publica els set volums d’Assajos sobre la història general i sobre els costums i l’esperit de les nacions (1756) i la Història de l’imperi de Rússia sota Pere el Gran (1759), obres en què prossegueix l’esperit històric que havia iniciat amb El segle de Lluís XIV, i en les que centra la història no en els homes sinó a les manifestacions de l’esperit humà: l’art, els costums, les institucions socials, les religions.
El 1758 compra una finca a Ferney, a la Lorena, i s’instal·la allí definitivament. El 1759 apareix Càndid, o l’optimisme, novel·la curta escrita en vers en què prossegueix la línia de crítica al optimisme leibnicià (Leibniz) i de creença en la providència divina.
Poc després, aprofitant l’èxit aconseguit amb els seus esforços per reivindicar la memòria de Calas, hugonot cremat sota l’acusació de penjar a un dels seus fills convertit al catolicisme, publica Tractat de la tolerància. Durant aquesta època discuteix nombroses vegades amb Rousseau, el qual el culpava de la mala disposició que les autoritats religioses de Ginebra li mostraven.
En aquests anys comença la seva lluita contra l’Església catòlica, en la qual personifica el seu odi a la religió, mentre es confessa creient en un Ésser suprem i mai ateu. Anteriorment s'havia oposat decididament a l’ateisme professat per Diderot i el baró d'Holbach, i a partir de 1759 signa les seves cartes amb el crit «Écrasez l´infâme». «La infame» és, en realitat, la superstició religiosa i l’abús del poder.
Apareixen successivament diverses obres de contingut filosòfic: El diccionari filosòfic de butxaca (1764), Filosofia de la història (1765), El filòsof ignorant i Comentari al llibre sobre delictes i penes de Beccaria (ambdós el 1766).
Malgrat tots els seus èxits filosòfics i literaris, a Voltaire li estava prohibit encara acostar-se a París. Després de pujar al tron Lluís XVI, va aprofitar la representació en la Comédie Française de la seva tragèdia, Irene, per acudir a la capital. L’èxit personal de Voltaire a París va ser clamorós.
Uns dies després es posa malalt i això el decideix a fer les paus amb l’Església i declara que vol morir en la fe catòlica en què havia nascut. Momentàniament restablert, acudeix a la primera representació d’Irene. Al trajecte, l’Acadèmia Francesa en ple, reunida llavors en el Louvre, li rendeix tribut d’admiració i respecte i d'Alembert fa el seu elogi públic. Després, al teatre, acabada la representació, l’actor principal li posa una corona de llorer.
Mor el 30 de maig següent; les seves últimes paraules van ser: «Laissez-moi en paix».
Va ser sepultat al monestir benedictí de Scellières, prop de Troyes. Un cirurgià va extreure el seu cervell i el seu cor.
Posteriorment va ser traslladat en triomf al Panteó d’Homes Il·lustres, a París. Del cervell de Voltaire se'n va perdre el rastre; el cor es conserva a la Galeria Nacional de París.
La seva biblioteca personal va ser venuda per la seva neboda, Mme. Denis, a Catalina la Gran de Rússia.
No hi ha en Voltaire un sistema coherent de filosofia; a la història li han importat més la seva actitud d’autèntic enciclopedista i home de la Il·lustració francesa -aquella que en els llibres s’ha mantingut durant molt temps com típicament «voltairiana»- que l’exposició sistemàtica de la seva filosofia, absent fins i tot en llibres amb títol inequívocament filosòfic, com Cartes filosòfiques, o Diccionari filosòfic.
De tota manera podem destacar:
La defensa del deisme, que importa de la seva estada a Anglaterra, i el seu atac a l’ateisme; l’existència de Déu és un simple fet de raó, i no de fe: perquè llavorss no seria altra cosa que superstició. Enfront de la superstició i el fanatisme, que no porten sinó desventures, Voltaire posa l’esperança en l’esperit de la il·lustració científica, que allibera de prejudicis i supersticions, i assenyala la necessitat de la tolerància.
La crítica a l’optimisme de Leibniz, present al Poema sobre el desastre de Lisboa i al millor dels seus contes o novel·la curta, Càndid o l'optimisme, considerada obra literària de valor mundial. Ataca el punt de vista racionalista de Leibniz, que considera aquest món com el «millor dels mons possibles», alhora que critica les concepcions falsament espiritualistes i falsament materialistes, i mostra la influència de l’empirisme de Locke. Els seus personatges principals, Càndid i el seu mestre Pangloss -«mestre en metafísica-teólogo-cosmoloidiotología»- (personificació de Leibniz) i Martín (personificació del pessimisme), intenten justificar amb raons de tota índole l’existència injustificable de mil mostres de desventura humana. L’escarni de Voltaire sobre la finalitat, l’harmonia preestablerta i la providència és constant. El final, escèptic i resignat, és digne de ser recordat: «Treballar sense raonar és l’única manera de fer la vida suportable».
El seu ideal polític era el d'una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs».
De la seva imponent obra literària, es llegeixen avui essencialment els seus escrits «filosòfics» en prosa: contes i novel·les (Càndid és la seva obra més cèlebre), Cartes angleses, Diccionari filosòfic i la seva correspondència. El teatre, les poesies èpiques, les obres històriques, que van fer d'ell un dels escriptors francesos més cèlebres al segle XVIII, són avui negligides o ignorades. La reputació de Voltaire sembla, com el seu estil, marcada per l'elegància i la precisió, i sovint al servei d'una ironia mordaç.
Voltaire al llarg de la seva vida, va freqüentar "els grans" i va afalagar els monarques, sense dissimular el seu menyspreu pel poble, però també va estar subjecte a la ingerència del poder que, com ja hem vist, l'acabaria empresonant a la Bastilla i el va obligar a l'exili a Anglaterra o als afores de París.
També va ser un amant del luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una de les formes més reeixides de la vida en societat.
Preocupat per la seva independència economica que garantia la seva llibertat i la seva independència, va acumular una fortuna considerable, la qual cosa li va permetre d'instal·lar-se el 1759 al castell de Ferney que va convertir en un centre de cultura considerat a tota Europa.
La seva fortuna venia dels seus èxits literaris, de les pensions reials que va obtenir, de les seves inversions i especulacions, i de la fortuna que va heretar del seu pare, mort el 1722; es calcula que l’herència que va deixar en morir era equivalent al valor de 170 milions d’euros actuals.
Voltaire va començar una relació epistolar amb el grup dels enciclopedistes cap a meïtat del segle xviii. Amb D'Alembert, troba molts punts de contacte; amb Diderot manté una relació regular i amb Rousseau es professaven un odi compartit. Voltaire no perd l'oportunitat de difamar-lo mitjançant pamflets incendiaris que posteriorment nega haver produït.
Voltaire és considerat un enciclopedista, però més que defensar l'Encyclopédie el que feia era atacar els seus detractors, tant catòlics com calvinistes, el pastor dels quals a Ginebra, Jacob Vernet, estava enfrontat amb ell.
Càndid:
És una novel·la filosòfica, gènere tan pròxim a la forma d'escriure tècnica, molt seriosa i suposadament objectiva com són els escrits de filosofia (els textos d'Aristòtil i de Hegel en són alguns dels exemples més evidents), la novel·la brilla per la seva fina ironia. Cal destacar que aquest tret sol abundar més en gèneres com les obres de teatre i els contes literaris. Quant al conreu de contes d'estil filosòfic, es pot dir que aquests són més aviat rars. En trobem en comptades ocasions. Però Càndid i alguns escrits de Plató i de Sartre, entre altres exemples, s'adscriuen a aquest gènere.
Es pot considerar, com assenyala el mateix Voltaire en alguns fragments, com una crítica frontal de l'optimisme metafísic de Leibniz (que creia que tot el que passava era per tal d'assolir el millor dels objectius), i, en general, com una espècie de "demostració del pessimisme". També és una crítica dels mals de la societat de Voltaire, molts dels quals, en major o menor mesura, es repeteixen en la societat d'avui, i per això la crítica de Voltaire no ha perdut vigència.
El protagonista és Càndid; home bo i ingenu que, passant per totes les desgràcies possibles, viatja a Amèrica volent trobar la societat mítica d'El Dorado, enamorat de la "seva dama" Cunegilda (o Cunegunda segons la versió traduïda per Jordi Llovet), amb qui finalment contrau matrimoni, fidel a les lliçons del mestre Pangloss (pan 'tot', gloss 'llengua'), acaba dedicat al seu jardí després d'un periple vital més que accidentat.
El missatge ètic, moral i filosòfic que defensa Càndid (ben propi del pensament general de Voltaire) és el següent: l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; la realitat és tràgica i, si hom vol pensar-hi, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme. Els "savis" volen vendre una visió del món en què "tot va bé", i no la real, en què tot va malament. Només en el món d'El Dorado (un món fora del món convencional i conegut, que Càndid acaba veient), es pot trobar la riquesa i la felicitat. I al final, la solució que queda (o, almenys, és la que proposa l'obra) és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina.
L'obra va ser tot un escàndol per als sectors conservadors i religiosos del seu temps.
A continuació hi ha una llista de temes possibles de Hamlet.
− Hamlet és la manifestació del complex d'Èdip. − Hamlet és una anàlisi de l'essència moral del poder. − Hamlet desenvolupa la teoria que la venjança és incompatible amb la gelosia. − Hamlet és l'explicació tràgica de com evitar un món de mentides i de com destruir
l'engany.
− Hamlet és el càstig d'un acte de venjança ordenat per un manament superior i
irreversible. − Shakespeare vol presentar un caràcter que no vol complir els seus deures fugint de la
realitat amb una activitat mental que el condueix a la inacció i a la malaltia. − Hamlet és el dubte aconsellat per un fantasma. − Hamlet vol provar que pensar amb encert, però excessivament, condueix l’ésser humà a
la passivitat més devastadora. − Hamlet és un enigma; és un dels millors exemples que tenim per destruir la idea que una
obra d'art necessita una interpretació. En un cas, l'obra és una fabulosa conjunció de
temes.
− Hamlet és la història d'un esperit a qui el cos desequilibra, destorba. − El tema de Hamlet és la confrontació entre dos visions oposades: la de l'home reflexiu i
la de l'home d'acció. — Hamlet parla de la traïció i de la justícia o de la injustícia que comporta. — Hamlet és l'amor que oblida i Ofèlia l'amor desenganyat. —...
De tots aquests temes en podeu escollir un i explicar com és tractat a la lectura que acabem de fer. si creieu que vosaltres en formularíeu un altre que us agradaria desenvolupar, podeu dir-lo tambe.
Segons Harold Bloom (crític literari molt reconegut al món anglosaxó que s'atreveix a dir quines obres pertanyen al cànon de la literatura i quines no) el conjunt de l'obra de Shakespeare ha configurat –i encara
configura– tota la formulació vital (científica, cognitiva, psicològica, etc.) del món
occidental. Si això és així, adoneu-vos de l'enorme importància temàtica de Hamlet, ja que a més és l’obra més coneguda i interpretada de Shakespeare. El tema o el conjunt de
temes que teniu enunciats a sobre han de rebre, per tant, el suport d'un conjunt de subtemes que
introdueixen i desenvolupen la visió del món i de la vida que l'obra presenta.
Sabent que Hamlet és una polifonia temàtica, us proposem l'estudi dels seus subtemes més
importants, tenint en compte que aquests reben el suport d'altres subtemes més secundaris
que configuren el conjunt: la societat, la visió de l’univers, el món i la dona, i la bogeria.
Si les opcions que heu trobat fins ara no us convencen, podeu fer el que segueix:
a) Redacteu l'argument dels fets que contemplen els espectadors.
b) Redacteu l'argument dels fets que són explicats als espectadors.
c) Feu una llista que encabeixi els sistemes que ha fet servir l'autor per comunicar els fets del segon tipus d'argument.
d) Raoneu si Shakespeare va adaptar per a Hamlet els dos tipus d'argument típics de la tragèdia o no. (a) el persontage principals'enfornta aun conflicte sense solució que l'obliga a cometre un error fatal, quan ell, el que vol fer és actuar de manera correcta; b) el persontage principal es mostra com algú que desafia les adversitats a partir de les seves virtuts i així es guanya l'admiració dels espectadors)
e) Sabeu que l'argument es basa en una llegenda nòrdica. Podeu trobar-ne infoormació a les pàgines 29 i 30 d'aquí. Elaboreu una llista dels fets, organitzats cronològicament, que l'autor va assumir dels arguments d'aquestes dues fonts.
f) Redacteu un llistat amb els fets ordenats cronològicament de les novetats que Shakespeare va introduir respecte als dos arguments citats.
g) Redacteu l'argument general de l'obra, ordenant cronològicament tots els fets, ja siguin narrats o escènics. A la vegada, introduïu la distribució dels fets segons els cinc actes de l'estructura externa.
I si tampoc creieu que això últim és adequat, podeu discutir l'adequació a l'estructura externa i interna de l'obra del significat de les frases següents, que presenten un seguit de visions globals que Shakespeare aplicava a l'estructura de les obres que escrivia:
Analitzar Shakespeare és entendre com es trenca un equilibri per, amb la presència d'un efecte reparador, tornar-nos a una nova situació d'equilibri.
−L'ordenació dels fets comença amb una situació inicial neutra i, ràpidament, apareix el conflicte davant els espectadors o lectors. El conflicte és un fet inesperat que trenca l'harmonia de l'inici de l'obra. El conflicte posseeix una dimensió deconspiració o error fatal que condueix de forma inapel·lable a una catàstrofe.
−Hamlet obeeix a aquestes simetries de l'argument:
- si hi ha poder, hi ha conspiració
- si hi ha amor, hi ha mort
- si hi ha desig de justícia, hi ha fracàs
−Una massiva construcció d'escenes es desenvolupa amb els diàlegs de Hamlet amb ell mateix o amb altres personatges. A Hamlet parlar és fer, parlar és accionar.
−Tenim un rei, una reina, un príncep, un conspirador, uns conspiradors... Hamlet és una determinada organització d'uns fets per argumentar que la venjança és un projecte necessari.
−A Hamlet, importa molt més com que no pas qui, a qui, on o quan.
− La successió d'escenes de Hamlet té la dinàmica d'un sistema, la base del qual és que els personatges no sàpiguen el que els altres personatges diuen d'ells.
A més, aquí us deixo un enllaç on trobareu dues versoions del text, traduït al castellà i una en l'original anglès.
I quan som a punt de vacances i jo sóc persona de detalls, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Tres coses de cada, perquè el tres és un bon número:
Tres sèries: M'agraden molt les introduccions de les sèries, i a més, m'agraden algunes de les sèries que van després, us deixo dues intros i un trailer d'una que no en té, i què penso de la sèrie:
The Honourable woman és una sèrie d'una sola temporada, i amb ella ja fa, vull dir que explica molt bé allò que ha d'explicar: una visió de la situació a l'Orient Mitjà que, crec, que ens fa veure les coses des d'un altre punt de vista:
D'American Crime dir-vos que n'han fet dues temporades, que cadascuna explica una història completa, que, com indica el títol, la història gira al voltant d'un delicte, i que l'important en ella no és qui n'és el culpable, sinó com aquest fet afecta les persones que envolten la o les víctimes. A més, molts dels actors de la primera temporada tornen a sortir a la segona amb papers completament diferents que proven la seva categoria:
I l'última no és americana sinó europea, concretament francesa: Les revenants, la primera temporada em va agradar molt, la segona em va deixar una mica amb el dubte de si sabrien acabar aquesta història o anaven improvisant sense saber què en farien, ara estic esperant que comenci la tercera:
Tres llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú:
Lolita de Nabokov: un gran llibre sobre un personatge repulsiu que té un dels millors començaments que mai s'han escrit. Narrat en primera persona, provoca que sentis una certa empatia per ell, cosa que fa que hi hagi gent que n'abandoni la lectura. Té dues versions en cinema, la primera molt més bona que la segona, segons els crítics, perquè jo la segona no l'he vista:
La mala dona de Marc Pastor: Un llibre interessant, que explica una història que atrapa, basada en un personatge que va existir i a qui anomenaven la vampira del Raval. No hi trobem, però, la seva biografia, sinó una trama policíaca inventada ambientada a Barcelona.
Manual per a dones de fer feines de Lucía Berlín: un recull de contes que aquest any ha rebut el premi llibreter on l'autora ens explica anècdotes viscudes que converteix en bona literatura. El conte que serveix per titular el recull és genial, però pocs no ho són.
Tres pel·lícules que m'han interessat moltíssim:
Requiem for a dream és la pel·lícula sobre addiccions més bona que he vist mai. Potser tot el que s'hi explica no es basa en la crua realitat, però fa que entenguis què vol dir ser un addicte sense alliçonar ni construir hipòcrites històries morals.
The arrival és una pel·lícula que encara fan a les sales, l'última de Villeneuve, que uneix la quarta dimensió, el temps, amb el llenguatge, que explica moltes coses, moltes més de les que inicialment pot semblar i que té unes imatges molt i molt boniques.
Techo y comida és una pel·lícula petita de Juan Miguel del Castillo que explica, sense cap concessió al sentimentalisme, com de dura pot arribar a ser la vida durant la crisi si et toca de ple:
I, per acabar, tres cançons que m'agrada escoltar de tant en tant:
Aniversari de Manel, ideal per desitjar per molts anys a qualsevol.
The mercy seat de Nick Cave and the Bad Seeds és d'aquelles que fa moure el cap a batzegades a mi, com a mínim.
I, l'Almost diamonds de Marc Almond, un dels cantants que ha estat més present a la banda sonora de la meva vida.
I prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta primera que ja hem passat i fins l'any que ve, que sona molt fort, però que, total, és d'aquí uns quinze dies...
Com he de fer la descripció del personatge que ens ha tocat de la magnífica i inspirada novel·la: Cims borrascosos de la mai prou valorada Emily Brontë. Com us vaig dir, aquí us deixaré la mostra de com heu de fer la vostra feina, tot fent jo la meva. Espero no equivocar-me de personatge, perquè la memòria que tinc ara no és ja la que tenia, però diria que a mi em tocava fer Frances Earnshaw. Frances Earnshaw no té un paper gaire llarg a la novel·la, és un dels seus personatges secundaris. Apareix al capítol 6 i mor al capítol 8, però tot i així, en podem dir coses.
Pel que fa a la relació amb els altres personatges, Frances és la muller de Hindley Earnshaw, el germà de Catherine, l'enemic de Heathcliff i l'hereu de Cims borrascosos; i serà, just abans de morir, la mare de Hareton Earnshaw i, per tant, cosí de Catherine Linton i únic continuador del cognom.
La coneixem, com gairebé la resta de personatges de la novel·la, a través dels ulls de la senyora Dean que el primer que ens en diu és: El senyor Hindley va venir per a l'enterrament i, a més (cosa que ens va sorprendre a tots i suscità tota mena de murmuracions entre el veïnat), acompanyat d'una esposa. Fixeu-vos que no ve acompanyat de la seva esposa, sinó d'una com si les esposes poguessin ser moltes i aquesta en fos una? No, evidentment, per tant, per què utilitza el determinant una en comptes del que tocaria? No pot ser gratuïta aquesta tria i ho veiem encara més clar en el fragment següent. Però abans d'arribar-hi, fixeu-vos també en el que hi insereix entre els parèntesis: ja sabem que Gimmerton és relativament a prop de Cims Borrascosos i de la Granja dels Tords, però també sabem que, durant la majoria de temps narratiu, els personatges només es relacionen entre ells i que, comptades vegades, es fa al·lusió a d'altres: aquesta n'és una i, si es fa, és perquè ressalta encara més la novetat: a tots els sorprèn i tots murmuren en veure arribar la forastera. Per què?
Amb la segona al·lusió ho entenem millor: Qui era i d'on venia, mai ens ho va dir; probablement no tenia ni diners ni un nom que la poguessin avalar, altrament no hauria amagat al seu pare aquest matrimoni. És una dona qualsevol, probablement, i així queda fixada, no té ni diners ni un nom, no procedeix de cap família que tingui una mínima dignitat. On l'ha coneguda el jove Hindley? No ho sabem, però el que ens diu Dean d'ella fa que hàgim de malpensar.
Pel que fa al caràcter, no sembla que sigui difícil ni complicada: No era pas una persona que portés cap mena de trasbals a la casa amb la seva presència. Cada objecte que veié [...] semblava delectar-la [...]. Cosa que alleuja de feina la Sra Dean, però que també aclareix que no és una dona acostumada a manar. Una dona que entrava a casa seva com a senyora absoluta, sabia que podia disposar de tot i de tothom com li plagués i una de les coses que acostumava a fer era fer-se seu l'espai, canviant-ne coses, Frances no, entra i tot li sembla bé. Fins Hindley que, inicialment, pensa a fer algunes reformes, la veu tan còmoda a la casa que ho desestima.
Només crida l'atenció per la por que li fa tot allò que té a veure amb la preparació del dol i de l'enterrament: La seva conducta en aquella circumstància em va fer pensar que era mig beneita. Pensem que som a una època on la mort era molt més comuna que ara i es vivia com a part de la quotidianitat, Frances no ho fa perquè començà a descriure, amb una emoció histèrica, l'efecte que li produïa la visió del negre; tenia esgarrifances [...] i tot perquè [...] tenia tanta por de morir! Sentiment que actua com una premonició que, per si no havia quedat prou clara, es completa quan Dean en fa la descripció física.
Tot i que físicament és [...] més aviat prima, però jove i d'aspecte saludable i els seus ulls guspirejaven amb la lluentor dels diamants. Ens remarca que la respiració se li accelerava en pujar les escales [...] i que de vegades tossia fatigosament. O sigui que no és tan saludable com pensa i fins els ulls que li guspiregen poden ser un símptoma de la febrícula que ocasiona la tuberculosi.
Dean també ens diu que Frances inicia una relació de germana amb Catherine, la besava i jugava amb ella, però que aquesta no anà més enllà perquè la nena s'anava tornant més sorruda a causa del tracte que es dóna a Heathcliff.
De fet, de Frances en tenim al·lusions abans de la seva aparició, durant la lectura que Lockwood fa del diari de Catherine al capítol 3, hi surt com a obedient esposa: Frances, estimada, estira-li els cabells quan passis pel seu costat [...] Frances li ha estirat els cabells enèrgicament; i després ha tornat i s'ha assegut sobre la falda del seu marit [...] s'han estat, com dues criatures, besant-se i parlant de beneituries [...]. Només preocupada pel benestar del seu marit i pel propi, difícilment, doncs, amiga de Catherine.
Cap a finals del capítol 6, se'n torna a parlar a causa de l'encàrrec que el seu marit li fa: la senyora Earnshaw assumí la responsabilitat de mantenir controlada la seva cunyada [...] utilitzant la mà esquerra [...] amb la força ella ho hauria trobat impossible. La manera com es planteja la seva intervenció deixa clares les seves limitacions físiques.
Durant tot el capítol 7 no se'n fa esment remarcable i el 8 comença amb el naixement del seu únic fill: Hareton, de qui no sabem, com és habitual a la novel·la, que estava embarassada. Els embarassos deurien ser un tema tabú a l'època, perquè dels tres naixements que hi ha a l'obra no en sabem res fins que ocorren.
Ja des del naixement s'anuncia la mort de Frances amb una fredor que no té res a veure amb la nostra sensibilitat: Però el doctor diu que la senyora se'n va: [...] tuberculosis [...] i no s'està de comunicar-li a Hindley la seva opinió: [...] és un miracle que la seva esposa hagi pogut viure fins a poder donar-li aquest fill. [...] hauria d'haver sabut escollir millor i no quedar-se una xicota tan delicada!
Però mentre viu, i a causa de la seva maternitat, se sent [...] fora de si d'alegria. [...] mai no li va fallar aquell cor animós. Fins que una nit que el marit la du al llit: ella va passar les mans al voltant del seu coll, la cara li canvià i es va morir. Perquè en aquest llibre ja sabem que la gent es mor ràpidament quan sabem que s'ha de morir.
Per tant, i com a conclusió, Frances no és un personatge important, però sí que és necessari per fer possible l'aparició de Hareton. Per què se la va construir com un personatge d'obscur o desconegut passat, no ho sabem del cert, podria ser per fer més creïble la degradació posterior de Hindley, que, casat amb una dona amb cognom, segurament hauria estat més controlat i no tan complagut.
El que sí que sabem és que se la descriu com una dona jove enamorada profundament del seu marit, a qui obeeix en tot i que, segurament, hauria estat una mare amatent.
